Inferno
61
Pàgina 65 de 111
61
«En Langdon se’n va a Ginebra?».
La doctora Elizabeth Sinskey es trobava cada vegada més malament. Es gronxava atordida al seient de darrere de la furgoneta, que sortia de Florència en direcció oest cap a un aeroport privat de fora de la ciutat.
«Per què deu voler anar a Ginebra?», rumiava la doctora.
L’única relació amb Ginebra semblava que era la seu mundial de l’OMS. «Hi va a veure’m a mi?». No semblava lògic tenint en compte que en Langdon sabia que la doctora Sinskey era a Florència.
De cop li va venir una altra idea al cap.
«No pot ser… Ginebra és l’objectiu d’en Zobrist?».
En Zobrist tenia afició al simbolisme, i crear una «zona zero» a la seu de l’Organització Mundial de la Salut sens dubte tenia la seva gràcia, tenint en compte la batalla que havia mantingut amb la doctora Sinskey durant un any. D’altra banda, si en Zobrist buscava un punt llampec de recepció per a una plaga, Ginebra era una mala tria. En comparació d’altres metròpolis, la ciutat estava geogràficament aïllada i en aquella època de l’any hi feia força fred. Les plagues solien propagar-se millor en entorns més atapeïts i càlids. Ginebra estava situada a més de tres-cents metres sobre el nivell del mar, i no era un lloc gens idoni per iniciar una pandèmia. «Per molt que en Zobrist em menyspreï».
Per tant, la pregunta de per què hi anava en Langdon continuava sense resposta. L’estranya destinació de viatge del professor nord-americà era una entrada més en la llista creixent de comportaments inexplicables que havien començat la nit abans, i encara que s’hi esforcés, la doctora Sinskey no aconseguia trobar-hi una explicació racional.
«A quin bàndol està?».
En realitat només feia uns dies que la doctora coneixia en Langdon, però normalment sabia jutjar les persones, i es negava a creure que un home com ell es deixés seduir pels diners. «I tot i així, hi vam perdre el contacte ahir a la nit». I ara semblava anar pel món com si treballés per lliure. «És possible que l’hagin convençut que els actes d’en Zobrist tenen alguna lògica, per retorçada que sigui?».
Es va esgarrifar.
«No pot ser», es va dir. «Conec molt bé la seva reputació; no és d’aquesta mena de persones».
La doctora Sinskey havia conegut en Robert Langdon quatre nits enrere a l’interior esbudellat d’un avió de transport C-130 que s’havia adaptat com a centre mòbil de coordinació de l’Organització Mundial de la Salut.
Acabaven de tocar les set quan l’avió va aterrar a Hanscom Field, a menys de vint-i-cinc quilòmetres de Cambridge, Massachusetts. La Sinskey no sabia què esperar del famós professor amb qui havia parlat per telèfon, però la va sorprendre agradablement quan el va veure pujar, segur de si mateix, per la planxa del darrere de l’avió, i la va saludar amb un somriure despreocupat.
—La doctora Sinskey, suposo. —En Langdon li havia donat la mà amb fermesa.
—Professor, és un honor conèixer-lo.
—L’honor és meu. La feina que fa a l’OMS és molt important i l’hi agraeixo.
En Langdon era alt, educat i tenia una veu greu. La roba que portava havia de ser per força la que es posava per fer classe —americana de xeviot, pantalons de cotó i mocassins—, fet gens estrany tenint en compte que l’havien tret literalment del campus sense avisar. També semblava més jove i més en forma del que s’imaginava, cosa que només va servir per recordar a l’Elizabeth la seva pròpia edat. «Podria ser-ne la mare».
Li va somriure amb cansament.
—Gràcies per venir, professor.
En Langdon va fer un gest cap al taciturn col·laborador que la Sinskey havia enviat per recollir-lo.
—El seu amic no m’ha donat l’oportunitat de negar-m’hi.
—Com calia. Per això li pago.
—Quin amulet més bonic —va dir en Langdon, fixant-se en el collaret que portava la doctora—. És lapislàtzuli?
La doctora Sinskey va assentir i va mirar-se l’amulet amb la pedra blava, amb la forma del conegut símbol de la serp enroscada en un bastó.
—El símbol modern de la medicina. Segur que ja sap que es diu caduceu.
En Langdon va aixecar el cap bruscament, com si volgués dir alguna cosa.
Ella va esperar.
—Digui.
Com si s’hi hagués repensat, ell va somriure amb educació i va canviar de tema.
—I per què sóc aquí?
L’Elizabeth va indicar amb un gest un espai improvisat de reunions al voltant d’una taula d’acer inoxidable.
—Segui, si us plau. Li he d’ensenyar una cosa.
En Langdon va anar cap a la taula, i l’Elizabeth va notar que si bé el professor semblava intrigat per la perspectiva d’una reunió secreta, no semblava gens inquiet. «Se’l veu en pau amb si mateix». Segur que ja no estaria tan relaxat quan sabés per què l’havien portat allà.
Un cop asseguts i sense més preàmbuls, l’Elizabeth va ensenyar a en Langdon l’objecte que ella i el seu equip havien confiscat d’una caixa de seguretat de Florència feia només dotze hores.
En Langdon es va mirar el petit cilindre tallat una bona estona abans de fer-li una ràpida sinopsi del que ella ja sabia. El cilindre era un segell antic que es podia fer servir per imprimir. Tenia una imatge especialment macabra d’un Satan de tres caps i una única paraula:
saligia.
—
Saligia —va explicar en Langdon—, és una figura mnemotècnica per…
—Els Set Pecats Capitals —va dir l’Elizabeth—. Sí, ho hem buscat.
—Entesos… —En Langdon semblava estranyat—. I volia que ho veiés per alguna raó?
—De fet, sí. —La Sinskey va agafar el cilindre i el va començar a sacsejar enèrgicament, i l’agitador va fer zing-zing com un sonall.
En Langdon no sabia per què ho feia però abans que ho pogués preguntar l’extrem del cilindre va començar a brillar i ella el va apuntar a un tros llis de material aïllant de l’avió buidat.
En Langdon va xiular admirat i es va acostar a la imatge projectada.
—El
Mapa de l’infern de Botticelli —va anunciar en Langdon—. Basat en l’
Inferno de Dante. Però m’imagino que ja ho sap.
L’Elizabeth va assentir. Ella i el seu equip havien buscat el quadre a internet i havien descobert amb sorpresa que era de Botticelli, un pintor més conegut per obres mestres optimistes i idealitzades com
El naixement de Venus i
La primavera. A la doctora Sinskey li agradaven molt totes dues malgrat que representessin la fertilitat i la creació de vida, que només feien que recordar-li la seva tràgica incapacitat per concebre: l’únic pesar significatiu a la seva vida, d’altra banda tan productiva.
—M’agradaria que m’expliqués el simbolisme ocult en aquest quadre —va demanar la Sinskey.
Per primera vegada en Langdon va semblar irritat.
—Per això m’ha fet venir? Em pensava que era un assumpte urgent.
—Faci’m aquest favor.
En Langdon va sospirar.
—Doctora Sinskey, en general, si vol saber coses d’una pintura concreta, el millor és parlar amb el museu que conserva l’original. En aquest cas, seria la Biblioteca Apostòlica del Vaticà. Al Vaticà hi ha iconògrafs superbs que…
—El Vaticà em detesta.
En Langdon la va mirar meravellat.
—A vostè també? Em pensava que només era a mi.
L’Elizabeth va somriure amb tristesa.
—L’OMS defensa que donar accés a tothom a mètodes anticonceptius és una de les claus per millorar la salut mundial, tant per combatre malalties de transmissió sexual com la sida, com per controlar la població.
—I el Vaticà no ho creu?
—Això mateix. Han dedicat enormes quantitats d’energia i diners a adoctrinar els països del Tercer Món en la creença que l’anticoncepció és pecat.
—Ah, sí —va dir en Langdon amb un somriure de complicitat—. Qui millor que una colla d’octogenaris celibataris per donar lliçons a la gent sobre com han de tenir relacions sexuals?
A la doctora Sinskey cada vegada li queia més bé el professor.
Va sacsejar el cilindre per recarregar-lo i va projectar la imatge a la paret un altre cop.
—Professor, miri-se’l de prop.
En Langdon s’hi va acostar una mica, es va mirar la pintura i s’hi va acostar una mica més. Es va aturar de cop.
—Quina cosa més curiosa. L’han modificat.
«No ha tardat gaire».
—Doncs sí, i vull que vostè em digui què signifiquen els canvis.
En Langdon va mirar la imatge en conjunt en silenci, es va entretenir a mirar les deu lletres que deien
catrovacer…, i després la màscara de la pesta…, i també l’estranya citació al voltant del marge sobre «els ulls de la mort».
—Qui ho ha fet? —va preguntar—. D’on ha sortit?
—Miri, com menys en sàpiga millor. El que m’agradaria és que pogués analitzar aquests canvis i dir-me què signifiquen. —Va indicar una taula en un racó.
—Aquí? Ara mateix?
Ella va assentir.
—Sé que és una imposició, però no es pot ni imaginar la importància que té això per a nosaltres. —Va callar un moment—. Podria ser una qüestió de vida o mort.
En Langdon la va mirar amb preocupació.
—Puc tardar un temps a desxifrar-ho, però si és tan important…
—Gràcies —va interrompre la Sinskey abans que ell pogués canviar d’opinió—. Li cal avisar algú?
En Langdon va dir que no i que havia pensat quedar-se a casa tranquil·lament el cap de setmana.
«Perfecte». La doctora el va deixar assegut a la taula amb el projector, paper, llapis i un portàtil amb una connexió per satèl·lit segura. En Langdon no entenia en absolut per què l’OMS podia estar interessada en un quadre de Botticelli modificat, però es va posar a treballar com havia promès.
La doctora Sinskey es va imaginar que es passaria hores estudiant la imatge abans de trobar alguna pista, i per això ella també es va posar a fer feina. De tant en tant el sentia que sacsejava el projector i apuntava alguna cosa. No havien passat ni deu minuts que en Langdon va deixar el llapis a la taula i va anunciar:
—Cerca trova.
La doctora Sinskey el va mirar.
—Què?
—
Cerca trova —va repetir ell—. «Cerca i trobaràs». És el que diu aquest codi.
La Sinskey va anar a seure al seu costat, i va escoltar amb fascinació les explicacions d’en Langdon sobre com s’havien barrejat els nivells de l’infern de Dante, i que, quan es posaven per ordre, donaven la frase en italià «
cerca trova».
«Cerca i troba?», va rumiar la doctora. «Aquest és el missatge que m’envia aquell dement?». La frase sonava com un desafiament. Li va venir el record pertorbador de les últimes paraules del foll el dia que s’havien trobat al Consell de Relacions Exteriors. «Llavors sembla que el nostre ball ha començat».
—S’ha quedat blanca —va dir en Langdon, mirant-la amb preocupació—. No és el missatge que s’esperava?
La doctora Sinskey va fer un esforç per calmar-se i es va posar bé el penjoll.
—No exactament. Digui’m…, creu que aquest mapa de l’infern és una invitació a buscar alguna cosa?
—Sí.
Cerca trova.
—I diu on he de buscar?
Mentre en Langdon hi pensava, van venir més empleats de l’OMS, impacients per tenir més informació.
—Clarament no…, no, però sí que tinc una idea força precisa de per on hauria de començar.
—Digui’m —va demanar la Sinskey, amb més agressivitat de la que en Langdon s’esperava.
—Què li semblaria anar a Florència, a Itàlia?
La Sinskey va tancar fort la boca perquè no se li notés la reacció. Els seus empleats, en canvi, no van ser tan moderats. Tots es van mirar sobresaltats. Un va agafar un telèfon i va trucar. Un altre va anar cap a la part frontal de l’avió.
En Langdon no entenia res.
—He dit algun inconvenient?
«Ja ho pot ben dir», va pensar la Sinskey.
—Per què creu que és a Florència?
—
Cerca trova —va contestar ell, i va resumir ràpidament un misteri que feia segles que durava relacionat amb un mural de Vasari al Palazzo Vecchio.
«Cap a Florència, doncs», va pensar la Sinskey, que ja ho tenia clar. Era evident que no podia ser una casualitat que el seu enemic hagués saltat al buit a menys de tres travessies del Palazzo Vecchio de Florència.
—Professor —va dir—, abans, quan li he ensenyat el meu amulet i li he dit que era un caduceu, ha dubtat, com si volgués dir alguna cosa, però després se n’ha desdit. Què anava a dir?
En Langdon va negar amb el cap.
—Res. És una bestiesa. De vegades no puc parar de donar lliçons.
La Sinskey el va mirar als ulls.
—Si l’hi pregunto és perquè vull saber si puc confiar en vostè. Què anava a dir?
En Langdon va empassar-se la saliva i es va escurar la gola.
—No és que tingui importància, però abans ha dit que el seu amulet és el símbol antic de la medicina, que és correcte. Però quan l’ha anomenat caduceu, ha comès un error molt comú. El caduceu té dues serps al bastó i ales a dalt. El seu amulet només té una serp i no té ales. El seu símbol s’anomena…
—Bastó d’Esculapi.
—Sí, això mateix —va dir en Langdon, decantant el cap amb sorpresa.
—Ja ho sabia. Posava a prova la seva sinceritat.
—Dispensi?
—Volia saber si em diria la veritat, per molt incòmoda que em fes sentir.
—Sembla que he fracassat.
—No ho faci més. Vostè i jo només podrem treballar junts en això si som completament sincers.
—Treballar junts? No hem acabat?
—No, professor, no hem acabat. Necessito que m’acompanyi a Florència i m’ajudi a trobar una cosa.
—Aquesta nit? —va preguntar en Langdon amb incredulitat.
—Ho sento però sí. Encara no li he explicat fins a quin punt aquesta situació és crítica.
En Langdon va fer que no.
—Tant me fa el que em digui. No vull anar a Florència.
—Jo tampoc —va dir ella, molt seriosa—. Però, per desgràcia se’ns acaba el temps.