Inferno
99
Pàgina 103 de 111
99
En Langdon caminava a poc a poc, se sentia estranyament incorpori, com si estigués vivint un malson especialment realista. «Què pot ser més perillós que una plaga?».
La Sienna no havia dit res més des que havia baixat de la barca i havia fet un gest a en Langdon perquè la seguís fora del moll, per un camí de grava poc transitat, lluny de l’aigua i de la gent.
Encara que la Sienna ja no plorés, en Langdon pressentia que a dins tenia una acumulació d’emocions. Sentia que passaven vehicles amb sirenes, però la Sienna no semblava adonar-se’n. Mirava el terra amb una cara impàvida, com si estigués hipnotitzada pel cruixit rítmic de la grava sota els seus peus.
Van entrar en uns jardins, i la Sienna el va guiar cap a una arbreda densa, on quedaven amagats del món. Es van asseure en un banc des d’on es veia l’aigua. A la costa llunyana, l’antiga Torre de Gàlata resplendia per sobre les tranquil·les residències que esquitxaven el litoral. Des d’allà el món semblava molt pacífic, el pol oposat al que s’imaginava que es devia viure a la cisterna. A hores d’ara la doctora Sinskey i l’equip de l’SRS ja es devien haver adonat que era massa tard per aturar la plaga.
La Sienna mirava el mar.
—No tinc gaire temps, Robert —va dir—. Les autoritats acabaran endevinant on he anat. Però, abans, necessito que sàpigues la veritat…, tota.
En Langdon va assentir silenciosament.
La Sienna es va eixugar els ulls i es va girar per mirar-lo a la cara.
—En Bertrand Zobrist… —va començar—. Va ser el meu primer amor i es va convertir en el meu mentor.
—Ja m’ho han explicat, Sienna —va dir en Langdon.
El va mirar sobresaltada però va continuar parlant, com si li fes por perdre l’empenta.
—Quan el vaig conèixer, jo tenia una edat en què encara era molt impressionable, i les seves idees i el seu intel·lecte em van embruixar. En Bertrand creia, com jo, que la nostra espècie és al caire de la catàstrofe…, que ens enfrontem a un final esgarrifós, un final que s’acosta a una velocitat molt més gran del que ningú gosa reconèixer.
En Langdon no va fer cap comentari.
—Quan era petita —va dir la Sienna— estava obsessionada a salvar el món. I sempre em deien «el món no el pots salvar, o sigui que no sacrifiquis la teva felicitat intentant-ho». —Va callar, amb l’expressió tensa i reprimint les llàgrimes—. Llavors vaig conèixer en Bertrand, un home meravellós i intel·ligent que em va dir que no sols era possible salvar el món…, sinó que fer-ho era un imperatiu moral. Em va introduir en un cercle de persones que pensaven de la mateixa manera, persones amb unes habilitats i uns intel·lectes descomunals…, persones que realment podien canviar el futur. Per primera vegada a la vida, no em vaig sentir del tot sola, Robert.
En Langdon va veure que patia i li va somriure afectuosament.
—A la vida m’han passat coses terribles —va continuar la Sienna, amb una veu cada vegada més insegura—. Coses que no sabia com superar… —Va girar la cara i es va passar la mà amb neguit per la calba abans de recuperar el domini de si mateixa i tornar-lo a mirar—. I potser és per això que l’única cosa que em fa tirar endavant és que crec que som capaços de ser millors del que som…, que som capaços d’actuar per evitar una futura catàstrofe.
—I en Bertrand també ho creia? —va preguntar en Langdon.
—N’estava convençut. En Bertrand tenia una fe desmesurada en la humanitat. Era un transhumanista que creia que vivim al llindar d’una era «posthumana» rutilant, una era d’autèntica transformació. Tenia la ment d’un futurista i uns ulls que hi veien més enllà i de maneres que poques persones més es poden ni imaginar. Entenia l’increïble poder de la tecnologia i creia que, en qüestió d’unes quantes generacions, la nostra espècie esdevindria un animal completament diferent: genèticament millorat per ser més sa, més intel·ligent, més fort i fins i tot més bondadós. —Va callar—. Però hi havia un problema. No creia que, com a espècie, visquéssim prou temps per veure-ho.
—A causa de la sobrepoblació… —va acabar en Langdon.
—La catàstrofe malthusiana —va confirmar ella—. En Bertrand sempre em deia que se sentia com sant Jordi intentant matar el monstre ctònic.
En Langdon no ho acabava d’entendre.
—Vols dir Medusa?
—Metafòricament, sí. Medusa i tot el panteó de deïtats ctòniques viuen sota terra perquè estan directament associades amb la mare terra. Al·legòricament, les divinitats ctòniques sempre són símbols de…
—Fertilitat —va dir en Langdon, sorprès que el paral·lelisme no se li hagués acudit abans. «Fecunditat. Població».
—Sí, fertilitat —va contestar la Sienna—. En Bertrand utilitzava el terme «monstre ctònic» per representar el perill fatídic de la nostra pròpia fecunditat. Va descriure la nostra sobreproducció de plançons com un monstre a l’aguait a l’horitzó…, un monstre que necessitàvem confinar immediatament, abans que ho consumís tot.
«La nostra pròpia virilitat ens assetja», va pensar en Langdon. «El monstre ctònic».
—En Bertrand va plantar cara al monstre…, però com?
—Mira d’entendre-ho —va dir ella, a la defensiva—, no és un problema fàcil de resoldre. El triatge sempre és una decisió difícil. Un home que talla la cama a un nen de tres anys és un criminal repugnant…, fins que aquest home és un metge que salva el nen de la gangrena. De vegades l’única alternativa és el menor de dos mals. —Es va posar a plorar altra vegada—. Crec que l’objectiu d’en Bertrand era noble…, però els seus mètodes… —Va girar la cara, a punt d’ensorrar-se.
—Sienna —va dir en Langdon fluixet i afectuosament—. Necessito entendre-ho. Necessito que m’expliquis què va fer en Bertrand. Què ha deixat anar?
La Sienna el va tornar a mirar i els seus ulls marrons bondadosos irradiaven una por més obscura.
—Va deixar anar un virus —va mussitar—. Un tipus de virus molt específic.
En Langdon es va aguantar la respiració.
—Quin?
—En Bertrand va crear una cosa anomenada vector víric. És un virus dissenyat intencionadament per instal·lar informació genètica a la cèl·lula que ataca. —La Sienna va callar un moment perquè ell absorbís la idea—. Un vector víric…, en lloc de matar la cèl·lula hoste, hi insereix una peça d’ADN predeterminada i, essencialment, el que fa és modificar el genoma de la cèl·lula.
En Langdon es va esforçar per entendre-ho. «Aquest virus ens canvia l’ADN?».
—El caràcter insidiós d’aquest virus —va continuar la Sienna— és tan gran que cap de nosaltres sap que està infectat. No ens posem malalts. No ens manifesta cap símptoma que faci pensar que ens ha canviat genèticament.
En Langdon podia sentir com li bategava la sang a les venes.
—I quin canvi fa?
La Sienna va tancar els ulls un moment.
—Robert —va dir—, tan bon punt el virus va sortir de la llacuna de la cisterna, va començar una reacció en cadena. Cada persona que va baixar a aquella caverna i va respirar l’aire es va infectar. Van esdevenir hostes vírics…, còmplices involuntaris que van transferir el virus a d’altres, i han desencadenat una proliferació exponencial de la malaltia que ara s’escamparà pel planeta com un incendi forestal. A hores d’ara el virus deu haver penetrat en la població mundial. Tu, jo…, tothom.
En Langdon es va aixecar del banc i es va posar a passejar amunt i avall.
—I què ens fa? —va insistir.
La Sienna va tardar a contestar.
—El virus té la capacitat de tornar el cos humà…, estèril. —Es va bellugar neguitosa—. En Bertrand va crear una plaga d’esterilitat.
Les seves paraules van caure a en Langdon com un cop de mall. «Un virus que ens fa infèrtils?». En Langdon sabia que hi havia virus que podien provocar esterilitat, però un patogen transmissible per via aèria molt contagiós que pogués fer-ho alterant les persones genèticament semblava una cosa d’un altre món…, una mena de distòpia orwelliana del futur.
—En Bertrand sovint parlava en teoria d’un virus així —va explicar la Sienna—, però no em vaig imaginar mai que intentaria crear-lo…, i menys encara que se’n sortís. Quan vaig rebre la seva carta i vaig saber el que havia fet, no m’ho podia creure. El vaig intentar trobar per tots els mitjans, per suplicar-li que destruís el que havia creat. Però vaig arribar massa tard.
—Un moment —va interrompre en Langdon, quan va recuperar la veu—. Si el virus ens torna infèrtils a tots, no hi haurà cap més generació, i la raça humana es començarà a extingir…, immediatament.
—Correcte —va respondre ella amb una veueta—. Excepte que l’extinció no va ser mai l’objectiu d’en Bertrand, més aviat el contrari, i per això va crear un virus que s’activava aleatòriament. Encara que ara Inferno sigui endèmic a l’ADN de tots els humans i es transmeti de la nostra generació a la següent, només «s’activarà» en un cert percentatge de persones. Ras i curt, ara el virus el té tothom però només provocarà esterilitat a una part específica de la població.
—Quina part? —va preguntar en Langdon, encara que l’avergonyís fer-ho.
—Mira, ja saps que en Bertrand estava obsessionat amb la pesta negra, la plaga que va matar indiscriminadament una tercera part de la població europea. Ell creia que la natura sabia com fer la seva pròpia eliminació selectiva. Quan va fer els càlculs de la infertilitat, el va emocionar molt descobrir que l’índex de mortalitat de la plaga d’un de cada tres era la proporció precisa necessària per començar a reduir la població humana a una quantitat gestionable.
«És monstruós», va pensar en Langdon.
—La pesta negra va minvar el ramat i va aplanar el camí per al Renaixement —va dir ella—, i en Bertrand va crear Inferno com una mena de catalitzador dels temps moderns per a la renovació global, una pesta negra transhumanista, amb la diferència que aquells a qui se’ls manifesti la malaltia no moriran, sinó que seran infèrtils. Suposant que el virus d’en Bertrand hagi funcionat, ara una tercera part de la població és estèril…, i una tercera part de la població continuarà sent estèril per sempre. L’efecte serà semblant al d’un gen recessiu…, que es transmet a tots els fills, però només influeix en un petit percentatge d’aquests.
A la Sienna li tremolaven les mans mentre parlava.
—A la carta que em va enviar en Bertrand, semblava molt orgullós, i deia que considerava Inferno una solució molt elegant i humanitària al problema. —Li van sortir llàgrimes noves, i se les va eixugar—. En comparació amb la virulència de la mort negra, reconec que això és més compassiu. No hi haurà hospitals plens a vessar de malalts i moribunds, ni cadàvers que es podreixin al carrer ni supervivents angoixats per la mort de les persones estimades. Els humans senzillament deixaran de tenir tants fills. El planeta experimentarà una reducció estable de l’índex de natalitat fins que la corba de població es comenci a invertir, i el nombre total de persones disminueixi. —Va fer una pausa—. El resultat serà molt més potent que el de la pesta, que només va reduir el nombre un temps i va crear un clot en el gràfic de l’expansió humana. Amb Inferno, en Bertrand va crear una solució a llarg termini, permanent…, una solució transhumanista. Era un enginyer genètic de la línia germinal. Resolia els problemes a l’arrel.
—És terrorisme genètic… —va mussitar en Langdon—. Canvia el que som, el que hem estat sempre, al nivell més fonamental.
—En Bertrand no ho veia així. Ell somiava resoldre el defecte fatal en l’evolució humana…, el fet que la nostra espècie senzillament sigui massa prolífica. Som un organisme que, malgrat un intel·lecte sense parió, no és capaç de controlar el seu nombre. Ni els anticonceptius gratuïts, ni l’educació ni els incentius donen resultat. Continuem tenint fills…, tant si volem com si no. Sabies que el CCM acaba de fer públic que als Estats Units gairebé la meitat dels embarassos són no planificats? I als països subdesenvolupats aquest nombre puja al setanta per cent!
En Langdon havia vist aquesta estadística, però fins llavors no havia entès el que significava. Com a espècie, els humans eren com els conills que es van introduir en algunes illes del Pacífic. Se’ls va permetre que es reproduïssin sense control fins al punt que van esgotar el seu ecosistema i es van acabar extingint.
«En Bertrand Zobrist ha redissenyat la nostra espècie…, amb la intenció de salvar-nos, transformant-nos en una població menys fructífera».
En Langdon va respirar fondo i va mirar cap al Bòsfor, amb un sentiment de desconnexió amb la terra tan gran com els vaixells que veia navegar a l’horitzó. Les sirenes que sonaven als molls se sentien cada vegada més a prop, i en Langdon va pressentir que se’ls acabava el temps.
—El que fa més por —va dir la Sienna—, no és que Inferno causi esterilitat, sinó que sigui capaç de fer-ho. Un vector víric transmissible per via aèria és un salt quàntic, s’avança anys a la seva època. En Bertrand ens ha tret d’un cop de l’edat mitjana de l’enginyeria genètica i ens ha llançat de cap al futur. Ha trobat la clau del procés evolutiu i ha donat a la humanitat la capacitat per redefinir la nostra espècie amb quatre tacades. S’ha obert la caixa de Pandora i no hi haurà manera de tancar-la. En Bertrand ha creat les claus per modificar la raça humana…, i si aquestes claus cauen en males mans, que Déu ens empari. Aquesta tecnologia no s’hauria d’haver creat. Tan bon punt vaig rebre la carta d’en Bertrand en què explicava com havia aconseguit el seu objectiu, la vaig cremar. Llavors em vaig posar a buscar el seu virus per destruir-lo.
—No ho entenc —va dir en Langdon, enrabiat—. Si volies destruir el virus, per què no col·laboraves amb la doctora Sinskey i l’OMS? Podies haver trucat al CCM o a algú!
—Que t’has tornat boig! Els organismes governamentals són les entitats de la Terra que menys haurien de tenir accés a aquesta tecnologia! Pensa-hi, Robert. Al llarg de la història de la humanitat, tots els grans descobriments tecnològics s’han convertit en armes, del foc a l’energia nuclear, i gairebé sempre en mans de governs poderosos. D’on et penses que surten les nostres armes biològiques? Surten de la recerca que es fa en llocs com l’OMS i el CCM. La tecnologia d’en Bertrand, un virus pandèmic utilitzat com a vector genètic, és l’arma més potent que s’ha creat mai. Aplana el camí per a uns horrors que no ens podem ni imaginar, incloent-hi armament dirigit biològicament. Imagina’t un patogen que ataca només persones que tenen un codi genètic que conté certs marcadors ètnics. Permetria la neteja ètnica a gran escala a partir de la genètica!
—Entenc els teus dubtes, Sienna, però aquesta tecnologia també es podria utilitzar en benefici de la humanitat, oi? Aquest descobriment no és un regal de Déu per a la medicina genètica? Una nova forma de fer inoculacions d’abast mundial, per exemple?
—Potser sí, però desgraciadament he arribat a un punt que espero el pitjor de les persones que tenen poder.
En Langdon sentia el gemec llunyà dels helicòpters esquinçant el cel. Va mirar entre els arbres cap al basar de les espècies i va veure les llums d’un avió que passava sobre els turons en direcció als molls.
La Sienna es va posar tensa.
—Me n’haig d’anar —va dir. Es va posar dreta i va mirar cap a l’oest, al pont d’Atatürk—. Crec que podria travessar el pont a peu, i des d’allà arribar…
—No te’n vas, Sienna —va dir ell, amb fermesa.
—Robert, he tornat perquè creia que et devia una explicació. Ja la tens.
—No, Sienna —va dir en Langdon—. Has tornat perquè t’has passat la vida fugint i finalment t’has adonat que no pots continuar.
La Sienna semblava que s’encongís davant d’ell.
—I què vols que faci? —va preguntar, observant els helicòpters que escodrinyaven el mar—. Si em troben, em tancaran a la presó.
—No has fet res mal fet, Sienna. Ni has creat aquest virus, ni l’has alliberat.
—És cert, però m’he esforçat molt perquè l’Organització Mundial de la Salut no el trobés. Si no acabo en una presó turca, em jutjaran en algun tribunal internacional per terrorisme biològic.
El brogit anava augmentant i en Langdon mirava els molls on un helicòpter planava, agitant l’aigua amb els rotors i foradant els vaixells amb els reflectors.
La Sienna semblava a punt de sortir corrent en qualsevol moment.
—Escolta’m un moment —va dir en Langdon, en un to de veu més calmat—. Sé que t’ha passat de tot i que estàs espantada, però has de mantenir el cap clar. En Bertrand va crear el virus. Tu vas intentar aturar-lo.
—Però he fracassat.
—Sí, i ara que el virus ja circula, les comunitats científica i mèdica necessitaran entendre’l. Ets l’única persona que en sap alguna cosa. Potser hi ha una manera de neutralitzar-lo, o es pot fer alguna acció per preparar-nos. —La mirada d’en Langdon la va penetrar—. Sienna, el món necessita saber el que saps. No pots desaparèixer.
La Sienna tremolava tota com si les comportes de l’aflicció i la incertesa estiguessin a punt de rebentar.
—Robert, no…, no sé què fer. Ja no sé ni qui sóc. Mira’m. —Es va posar una mà a la calba—. M’he convertit en un monstre. Com vols que m’enfronti…
En Langdon la va abraçar. Sentia com el cos de la noia tremolava contra el seu pit, la fragilitat que transmetia. Li va parlar a cau d’orella afectuosament.
—Sienna, sé que vols fugir, però no t’ho permetré. Un dia o altre hauràs de començar a confiar en algú.
—No puc… —Sanglotava—. No sé com fer-ho.
—Comences a poc a poc —va dir en Langdon, estrenyent-la encara més fort—. Fent un petit pas. Confiant en mi.