Inferno
100
Pàgina 104 de 111
100
El soroll sec de metall contra metall va recórrer el fusellatge de l’avió sense finestres C-130 i va sobresaltar el Prebost. A fora, algú picava amb la culata d’una pistola contra l’escotilla i exigia que el deixessin entrar.
—Que tothom continuï assegut —va ordenar el pilot del C-130, anant cap a la porta—. És la policia turca. Acaben d’arribar a l’aeròdrom.
El Prebost i en Ferris es van mirar dissimuladament.
Pel frenesí de trucades esverades del personal de l’OMS a bord, el Prebost havia deduït que havien fracassat en la seva missió de contenció. «En Zobrist ha acomplert el seu pla», va pensar. «I la meva organització ho ha fet possible».
A fora, unes veus van començar a cridar en turc en un to autoritari.
El Prebost es va posar dret d’un bot.
—No obri la porta! —va ordenar al pilot.
El pilot es va aturar de cop i va mirar el Prebost amb indignació.
—I per què no ho hauria de fer?
—L’OMS és una organització d’ajuda internacional —va contestar el Prebost—, i aquest avió és territori sobirà!
El pilot va fer que no amb el cap.
—Aquest avió està aparcat en un aeroport turc, senyor, i fins que no surti de l’espai aeri turc està sotmès a les lleis d’aquest país. —El pilot va anar a obrir la porta.
Dos homes uniformats van mirar dins de l’avió des de fora. Els seus ulls seriosos no mostraven el més petit indici d’indulgència.
—Qui és el comandant d’aquest avió? —va demanar un d’ells amb un fort accent.
—Jo —va dir el pilot.
Un dels agents va lliurar dos documents al pilot.
—Ordres d’arrest. Aquests dos passatgers ens han d’acompanyar.
El pilot es va mirar els papers i després el Prebost i en Ferris.
—Truqui a la doctora Sinskey —va ordenar el Prebost al pilot de l’OMS—. Formem part d’una missió d’emergència internacional.
Un dels agents va mirar el Prebost amb sarcasme.
—La doctora Elizabeth Sinskey? La directora de l’Organització Mundial de la Salut? És ella qui ha ordenat el seu arrest.
—No és possible —va contestar el Prebost—. El senyor Ferris i jo hem vingut a Turquia a ajudar la doctora Sinskey.
—Doncs no se n’han sortit —va contestar l’altre agent—. La doctora Sinskey s’ha posat en contacte amb nosaltres i els ha denunciat com a conspiradors en un complot bioterrorista en sòl turc. —Va treure unes manilles—. Ens han d’acompanyar a comissaria per ser interrogats.
—Exigeixo un advocat! —va cridar el Prebost.
Trenta segons després, a ell i en Ferris els van emmanillar, els van fer baixar per la rampa i els van ficar a empentes al seient del darrere d’un turisme negre. El cotxe va marxar per la pista cap a algun lloc llunyà de l’aeroport, on es va aturar davant d’una tanca de filferro que estava tallada i separada perquè el cotxe pogués passar. Un cop travessada la tanca, el cotxe va travessar un descampat ple de peces de maquinària obsoleta de l’aeroport i es va aturar en un antic edifici de manteniment.
Els dos homes uniformats van baixar del cotxe i van donar un cop d’ull per fora. Un cop comprovat que no els havien seguit, es van treure els uniformes i els van llençar. Llavors van ajudar en Ferris i el Prebost a baixar del cotxe i els van treure les manilles.
El Prebost es va fregar els canells pensant que no se’n sortiria gaire bé en captivitat.
—Les claus del cotxe són a sota l’estora —va dir un dels agents, indicant una furgoneta blanca aparcada a prop—. Al seient del darrere hi ha una bossa amb tot el que necessiten: documents per viatjar, efectiu, mòbils de prepagament, roba, i altres coses que hem pensat que els anirien bé.
—Gràcies —va dir el Prebost—. Realment sou bons.
—Estem ben entrenats, senyor.
Els dos turcs van pujar al cotxe negre i van marxar.
«La doctora Sinskey no m’hauria permès marxar», va recordar-se el Prebost. Quan volaven a Istanbul, s’havia preparat per a aquesta eventualitat enviant un correu electrònic d’alerta a la sucursal del Consorci a Turquia en què els comunicava que ell i en Ferris necessitarien una extracció.
—Creu que la doctora ens deixarà en pau? —va preguntar en Ferris.
—La Sinskey? —El Prebost va negar amb el cap—. De cap manera. Però sospito que ara mateix té altres maldecaps.
Els dos homes van pujar a la furgoneta blanca, i el Prebost va mirar el que hi havia a la bossa i va treure’n la documentació per a tots dos. Va agafar una gorra i se la va posar. A sota la gorra, va trobar una ampolleta de whisky de malta Highland Park.
«Són bons de debò».
El Prebost va mirar el líquid de color ambre, pensant que havia d’esperar fins l’endemà.
Però llavors es va imaginar la bossa de Solublon d’en Zobrist i va decidir que era impossible saber el que passaria l’endemà.
«He trencat la meva norma fonamental», va pensar. «He entregat el meu client».
El Prebost se sentia estranyament perdut sabent que els dies següents la notícia d’una catàstrofe en què ell havia tingut un paper molt important deixaria el món mut. «Això no hauria passat sense mi».
Per primera vegada a la vida, la ignorància no li va semblar una justificació moral. Va trencar el precinte de l’ampolla de whisky.
«Beu de gust», va pensar. «D’una manera o altra, els teus dies estan comptats».
El Prebost va fer un bon glop directament de l’ampolla, assaborint l’escalfor a la gola.
De sobte, la foscor es va il·luminar amb reflectors i amb les llums blaves parpellejants dels cotxes de policia, que els van encerclar per tots cantons.
El Prebost va mirar frenèticament en totes direccions…, i després es va quedar immòbil.
No hi havia escapatòria.
Els policies turcs es van acostar a la furgoneta amb els rifles a punt i el Prebost va fer un últim glop de Highland Park i sense oposar resistència va aixecar les mans per sobre el cap.
Aquesta vegada sabia que els agents no eren dels seus.