Inferno
66
Pàgina 70 de 111
66
FS-2080 mirava per la finestra del veloç Frecciargento, observant el reflex d’en Robert Langdon al vidre. El professor encara rumiava possibles solucions a l’enigma de la màscara mortuòria que havia inventat en Bertrand Zobrist.
«En Bertrand», pensava FS-2080. «Com l’enyoro, Déu meu».
El dolor de la pèrdua era recent. Encara conservava el record de la nit que es van conèixer com un somni màgic.
Chicago. El torb.
Al gener de fa sis anys…, però sembla que fos ahir. Camino amb dificultat sobre la neu per la Milla Magnífica escombrada pel vent, amb el coll de l’abric alçat per protegir-me de la nevada encegadora. Malgrat el fred, em convenço que res no m’impedirà arribar a la meva destinació. Avui podré sentir parlar el gran Bertrand Zobrist…, en persona.
He llegit tot el que ha escrit, i sé que tinc sort d’haver aconseguit una de les cinc-centes entrades que es van vendre per a aquest acte.
Quan arribo a la sala, amb el cos entumit pel vent gèlid, tinc un moment de pànic en veure que la sala és mig buida. Que s’ha anul·lat la conferència? La ciutat està pràcticament aturada per culpa del mal temps…, és per això que en Zobrist no ha pogut venir?
Però sí que hi és.
Una figura alta i elegant puja a l’escenari.
És alt…, tan alt…, amb uns ulls verds vibrants i pregons que semblen contenir tots els misteris del món. Es mira la sala buida, on només hi ha una dotzena d’admiradors, i m’avergonyeixo de la falta de públic.
És en Bertrand Zobrist!
Ens mira, amb una expressió severa, i hi ha un moment de silenci angoixant.
Aleshores, sense més ni més, esclata a riure i els ulls verds llampeguen.
—A fer punyetes aquesta sala buida —fa—. M’estic a l’hotel del costat. Anem al bar.
Tothom s’entusiasma i el grupet d’assistents anem al bar de l’hotel del costat, on ocupem una taula gran i demanem begudes. En Zobrist ens obsequia amb anècdotes de la seva recerca i de la seva ascensió a la fama, i amb idees sobre el futur de l’enginyeria genètica. L’alcohol circula i el tema vira cap a la nova passió d’en Zobrist per la filosofia transhumanista.
—Crec que el transhumanisme és l’única esperança que té la humanitat de sobreviure a llarg termini —predica en Zobrist, abaixant-se la camisa pel braç i ensenyant el tatuatge amb una «H+» a l’espatlla—. Com podeu veure, hi estic compromès del tot.
Em sento com si fes una entrevista a una estrella de rock. No m’havia imaginat mai que el lloat «geni de la genètica» fos tan carismàtic o seductor en persona. Cada vegada que en Zobrist em mira, els seus ulls verds encenen un sentiment totalment inesperat dins meu…, l’impuls profund de l’atracció sexual.
Les hores passen, els convidats tornen a la realitat i van marxant i el grup es dissol. A mitjanit, en Bertrand Zobrist i jo estem sols.
—Quina nit, gràcies! —dic, una mica alegre per la beguda—. Ets un professor increïble.
—Afalacs —diu en Zobrist somrient i se m’acosta més i les nostres cames es toquen—. Així m’agrada.
No hauríem de flirtejar, però som en un hotel buit de Chicago, és de nit i neva, i és com si tot el món s’hagués aturat.
—Què me’n dius? —proposa en Zobrist—. L’última a la meva habitació?
No sé què dir i dec semblar un cérvol enlluernat pels fars d’un cotxe.
Els ulls d’en Zobrist espurnegen amb calidesa.
—A veure si ho endevino —diu en veu baixa—. No has estat mai amb un home famós.
Envermelleixo, intento reprimir un devessall d’emocions: vergonya, excitació, por.
—Doncs la veritat és que no he estat mai amb cap home —dic.
En Zobrist somriu i se m’acosta més.
—No sé per què has esperat tant, però deixa’m ser el primer.
En aquell moment totes les pors sexuals i frustracions de la meva infància desapareixen…, i s’evaporen en la nit rúfola.
Per primera vegada a la vida, sento un desig que no està espatllat per la por.
El vull.
Dos minuts després, som a la cambra d’hotel d’en Zobrist, nus i abraçats. Amb mans pacients en Zobrist s’entreté a despertar sensacions que el meu cos inexperimentat no havia sentit mai.
Ho he volgut jo. Ell no m’ha forçat.
Al capoll de l’abraçada d’en Zobrist, em sento com si el món fos perfecte. Des del llit, miro per la finestra i sé que seguiré aquell home on sigui.
El tren Frecciargento va parar de sobte i FS-2080 es va despertar del consol dels records i va tornar al present depriment.
«Bertrand…, ja no hi ets».
La primera nit que van passar junts va ser el primer pas d’un viatge increïble.
«Vaig ser més que amant. Vaig ser deixeble».
—El pont de la Libertà —va dir en Langdon—. Ja hi som.
FS-2080 va assentir melancòlicament, contemplant les aigües de la llacuna de Venècia, recordant una vegada que hi havia navegat amb en Bertrand…, una plàcida imatge que es va dissoldre en un record horrible de feia una setmana.
«Jo hi era quan va saltar de la torre de la Badia».
«Els meus ulls van ser els últims que va veure».