Inferno
67
Pàgina 71 de 111
67
El Citation Excel de NetJets s’allunyava de l’aeròdrom de Tassignano en direcció a Venècia botant entre les turbulències. A bord, l’Elizabeth Sinskey, que amb prou feines va notar l’agitat enlairament, mirava distretament per la finestra i es tocava l’amulet que portava penjat al coll.
Havien deixat de posar-li injeccions i el cap se li començava a desemboirar. Al seu costat, l’agent Brüder callava i segurament sospesava l’estrany rumb que havien pres els esdeveniments.
«Tot cap per avall», va pensar la doctora, encara intentant entendre el que acabava de presenciar.
Feia trenta minuts, havien irromput al petit aeroport per interceptar en Langdon quan pugés a bord del jet privat que havia contractat. Però en comptes de trobar el professor, van veure un Citation Excel amb els motors en marxa i dos pilots de NetJets a la pista mirant el rellotge amb impaciència.
En Robert Langdon no s’hi havia presentat.
«Aleshores ha arribat la trucada».
Quan va sonar el mòbil, la doctora Sinskey era on havia estat tot el dia, al seient de darrere de la furgoneta negra. L’agent Brüder va pujar al vehicle amb una expressió estupefacta i li va allargar el mòbil.
—Una trucada urgent, senyora.
—Qui és? —va preguntar ella.
—M’ha demanat que li digués només que té informació urgent sobre en Bertrand Zobrist.
La Sinskey va agafar el mòbil.
—Sóc la doctora Elizabeth Sinskey.
—Doctora Sinskey, vostè i jo no ens coneixem, però la meva organització és la que ha tingut en Bertrand Zobrist amagat tot l’any passat perquè vostè no el trobés.
La Sinskey es va incorporar de cop al seient.
—Sigui qui sigui, ha amagat un delinqüent!
—No hem fet res il·legal, però no és per això…
—I tant que és il·legal!
L’home del telèfon va sospirar, carregant-se de paciència, i va parlar amb molta calma.
—Vostè i jo ja tindrem temps de debatre l’ètica dels meus actes. Vostè no em coneix, però en canvi jo la conec força. L’any passat el senyor Zobrist em va pagar generosament perquè ni vostè ni ningú el localitzés. Ara infringeixo el meu propi i estricte protocol posant-me en contacte amb vostè. Però ho faig perquè crec que no tenim més remei que unir els nostres recursos. Em fa l’efecte que en Bertrand Zobrist pot haver fet una cosa irreparable.
La Sinskey no es podia imaginar qui era aquell home.
—I fins ara no se n’ha adonat?
—Sí, és correcte. Ara. —El seu to era impacient.
La Sinskey va intentar pensar amb claredat.
—Qui és vostè?
—Una persona que la vol ajudar abans que sigui massa tard. Tinc a les meves mans un missatge de vídeo gravat per en Bertrand Zobrist. Em va demanar que el fes públic a tot el món…, demà. Crec que l’ha de veure ara.
—Què hi diu?
—Per telèfon, no. Ens hem de veure.
—Com sé que puc confiar en vostè?
—Perquè estic a punt de dir-li on és en Robert Langdon i el motiu pel qual es comporta d’una manera tan estranya.
La Sinskey va dubtar en sentir esmentar en Langdon, i va escoltar l’explicació. Aquell home semblava haver estat còmplice del seu enemic durant l’últim any i, tanmateix, mentre escoltava els detalls dels fets, l’instint li deia que podia confiar en el que li deia.
«No tinc més remei que fer el que em diu».
Van unir recursos per confiscar el Citation Excel de NetJets que «havien deixat plantat». La Sinskey i els soldats se n’anaven a Venècia on, segons la informació d’aquell home, en Langdon i els seus dos companys de viatge estaven a punt d’arribar en tren. Era massa tard per posar en alerta les autoritats locals, però l’home del telèfon va assegurar que sabia on anava en Langdon.
«A la plaça de Sant Marc?». La doctora es va esgarrifar imaginant-se la zona més concorreguda de Venècia.
—Com ho sap?
—Per telèfon, no —va dir l’home—. Però ha de saber que, sense ser-ne conscient, en Robert Langdon viatja amb algú molt perillós.
—Qui? —va preguntar la Sinskey.
—Algú de l’absoluta confiança d’en Zobrist. —L’home va sospirar sorollosament—. Una persona en qui jo també confiava. Es veu que estúpidament. Una persona que crec que ara pot ser una greu amenaça.
El jet privat volava cap a l’aeroport Marco Polo de Venècia amb la doctora Sinskey i els sis soldats, i ella pensava en el que li havien dit d’en Robert Langdon. «Ha perdut la memòria. No recorda res». Alhora que explicava algunes coses, feia sentir pitjor la doctora del que ja se sentia per haver involucrat un prestigiós home de lletres en aquella situació tan perillosa.
«No li vaig deixar alternativa».
Gairebé dos dies abans, quan la Sinskey va reclutar en Langdon, no li havia permès ni passar per casa a buscar el passaport, i ho havia disposat tot perquè pogués entrar a l’aeroport de Florència com un agregat especial de l’Organització Mundial de la Salut.
Mentre el C-130 virava cap a l’est perforant el cel per sobre l’Atlàntic, la doctora havia mirat en Langdon, assegut al seu costat, i li havia semblat que no estava bé. Mirava intensament la paret del fusellatge sense finestres.
—Professor, és conscient que aquest avió no té finestres? Fins fa poc es feia servir de transport militar.
En Langdon havia girat la cara demacrada.
—Sí, ho he notat tan bon punt he pujat. No ho passo gaire bé als espais tancats.
—I per això s’imagina que mira per una finestra imaginària?
—Una cosa així, sí —havia dit ell, somrient avergonyit.
—Doncs per què no es mira això? —Va treure una foto del seu enemic escardalenc amb els ulls verds i l’hi va deixar davant—. És en Bertrand Zobrist.
La doctora Sinskey ja havia explicat a en Langdon la topada verbal amb en Zobrist al Consell de Relacions Exteriors, la passió per l’Equació de l’Apocalipsi de Població que tenia el científic i les seves opinions tan comentades sobre els beneficis globals de la pesta negra i, el més sinistre, que feia un any que havia desaparegut del mapa.
—Com pot una persona tan prominent viure d’incògnit tant de temps? —va preguntar en Langdon.
—Va tenir molta ajuda. Ajuda professional. Potser fins i tot d’un govern estranger.
—Quin govern consentiria la creació d’una plaga?
—Els mateixos governs que intenten obtenir caps nuclears al mercat negre. No oblidem que una plaga efectiva és la millor de les armes biològiques i val una fortuna. En Zobrist podria haver mentit als seus socis i dir-los que la seva creació tenia un abast limitat. En Zobrist seria l’únic que realment sabria exactament què podia fer el seu invent.
En Langdon va callar.
—En tot cas —va continuar la doctora Sinskey—, si no per poder o per diners, els que han ajudat en Zobrist poden haver-ho fet perquè estan d’acord amb la seva ideologia. A en Zobrist no li falten deixebles disposats a fer qualsevol cosa per ell. Era tota una celebritat. De fet, va fer una conferència a la seva universitat no fa tant.
—A Harvard?
La doctora Sinskey va treure un bolígraf i a la vora de la foto d’en Zobrist va escriure la lletra «H» seguida del signe més.
—Els símbols són el seu fort —va dir—. El reconeix?
H+
—H+ —va xiuxiuejar en Langdon, assentint vagament—. I tant, uns estius enrere estava penjat per tot el campus. Em pensava que es tractava d’una conferència de química o una cosa així.
—No —va dir la Sinskey, amb una rialleta—, era el logo de la Cimera «Humanitat+» 2010, una de les trobades més importants del transhumanisme. H+ és el símbol del moviment transhumanista.
En Langdon va decantar el cap, concentrant-se, com si intentés recordar el terme.
—El transhumanisme —va dir la Sinskey— és un moviment intel·lectual, una mena de filosofia, i s’està escampant de pressa dins de la comunitat científica. En essència afirma que els humans haurien de fer servir la tecnologia per transcendir les febleses inherents als nostres cossos humans. En altres paraules, el següent pas de l’evolució humana hauria de ser que comencem a dissenyar-nos biològicament.
—Quina cosa més sinistra —va dir en Langdon.
—Com en tots els canvis, és una qüestió de moderació. Teòricament fa anys que ens dissenyem, amb vacunes que immunitzen els nens contra certes malalties, com la pòlio, la verola i el tifus. La diferència és que ara, amb els descobriments d’en Zobrist en genètica de la línia germinal, estem aprenent a crear immunitzacions hereditàries, que afectarien el receptor en el nucli de la línia germinal i faria immunes a la malaltia les generacions posteriors.
En Langdon estava atònit.
—Per tant, l’espècie humana evolucionaria d’una manera que la faria immune al tifus, per exemple?
—Seria més aviat una evolució assistida —va corregir la Sinskey—. Normalment el procés evolutiu, tant si es tracta d’un peix pulmonat que desenvolupa potes com d’un mico que desenvolupa polzes oposables, tarda mil·lennis a produir-se. Ara podem fer adaptacions genètiques radicals en una sola generació. Els defensors de la tecnologia la consideren l’expressió absoluta de la «supervivència dels més forts» darwiniana; els humans esdevenen una espècie que aprèn a millorar el seu propi procés evolutiu.
—Sona més aviat a fer de Déu —va contestar en Langdon.
—Hi estic totalment d’acord —va dir la Sinskey—. D’altra banda, en Zobrist, com molts altres transhumanistes, argumentaven amb vehemència que és l’obligació evolutiva de la humanitat utilitzar tot el poder de què disposa, per exemple la mutació genètica de la línia germinal, per millorar com a espècie. El problema és que la nostra organització genètica és com un castell de cartes on totes les peces estan connectades i totes s’aguanten en totes, i sovint d’una manera que no entenem. Si intentem eliminar un sol tret humà, podem provocar que uns quants centenars canviïn alhora i possiblement amb resultats catastròfics.
—Per això l’evolució és un procés gradual —va convenir en Langdon.
—Això mateix! —va dir la Sinskey, sentint que la seva admiració pel professor creixia cada vegada més—. Estem potinejant un procés que va tardar eres a construir-se. Són temps perillosos. Literalment tenim la capacitat d’activar certes seqüències de gens que comportarà que els nostres descendents siguin més hàbils, tinguin més energia, més força i fins i tot més intel·ligència: una superraça, vaja. Aquestes persones hipotèticament «millorades» són el que els transhumanistes denominen «posthumans», que alguns creuen que és el futur de la nostra espècie.
—Fa la mateixa angúnia que l’eugenèsia —va contestar en Langdon.
La referència va posar la pell de gallina a la doctora.
Pels volts de 1940, els científics nazis es van introduir frívolament en una tecnologia que van batejar com a «eugenèsia»: era un intent d’aplicar una enginyeria genètica rudimentària per augmentar la taxa de naixements dels que tenien certs trets genètics «desitjables», alhora que disminuir la taxa de naixements dels que tenien trets ètnics «menys desitjables».
«Neteja ètnica a nivell genètic».
—Hi ha semblances —va reconèixer la Sinskey— i si bé costa d’imaginar com es dissenyaria una raça humana nova, hi ha moltes persones intel·ligents que creuen que és essencial per a la nostra supervivència que iniciem aquest procés. Un dels col·laboradors de la revista transhumanista H+ va descriure l’enginyeria genètica de la línia germinal com «l’inevitable pròxim pas» i afirmava que representava l’autèntic potencial de la nostra espècie. —La Sinskey va fer una pausa—. D’altra banda, en defensa de la revista, també van publicar un article a la secció Descobriment que es titulava «La idea més perillosa del món».
—Em sembla que em sento més a prop d’aquest —va dir en Langdon—. Si més no des del punt de vista sociocultural.
—I per què?
—Bé, dono per fet que les millores genètiques, com la cirurgia estètica, costen molts diners.
—Per descomptat. No tothom es podria permetre millorar o que els seus fills milloressin.
—Cosa que significa que les millores genètiques legalitzades crearien immediatament un món dividit entre els que tenen i els que no. Ja hi ha un abisme cada dia més gran entre rics i pobres, però a sobre l’enginyeria genètica crearia una raça de superhumans i…, suposats subhumans. Si la gent ja troba indecent que hi hagi un u per cent de persones ultrariques al món, imagini’s que aquest u per cent també fos una espècie literalment superior, més intel·ligent, més forta, més sana. És la mena de situació que tindria tots els números per acabar en esclavatge o neteja ètnica.
La Sinskey va somriure al professor i va pensar que a més de guapo era intel·ligent.
—Professor, ha entès de seguida el que considero l’escull més important de l’enginyeria genètica.
—Potser això sí que ho he entès, però en Zobrist encara em desconcerta. Tot el seu pensament transhumanista sembla dirigit a millorar la humanitat, a fer-nos més sans, a curar malalties mortals i a allargar la nostra esperança de vida. Per contra, les idees d’en Zobrist pel que fa a la sobrepoblació semblen justificar la matança de persones. Les seves idees sobre el transhumanisme i la sobrepoblació semblen en conflicte, oi?
La doctora Sinskey va deixar anar un sospir solemne. Era una bona pregunta i, per desgràcia, tenia una resposta clara i preocupant.
—En Zobrist creia sense reserves en el transhumanisme i en la millora de l’espècie mitjançant la tecnologia; tanmateix, també creia que la nostra espècie s’extingiria abans que tinguéssim l’oportunitat de millorar-la. De fet, si no es prenen mesures, serem tants que matarem l’espècie abans que tinguem ocasió de constatar el que ofereix l’enginyeria genètica.
—Per tant, en Zobrist volia reduir el ramat…, per guanyar temps? —va dir en Langdon.
—Una vegada es va descriure a si mateix com si estigués atrapat en un vaixell on els passatgers es multipliquen per dos cada hora, mentre ell intenta construir un bot salvavides abans que el vaixell s’enfonsi per l’excés de pes. —La doctora Sinskey va fer una pausa—. Ell defensa que es llanci la meitat de les persones per la borda.
—Un pensament esgarrifós —va dir en Langdon, fent una ganyota.
—Ja ho pot ben dir. Però s’ha de tenir en compte que en Zobrist estava convençut que una reducció dràstica de la població humana seria recordada algun dia com un acte d’autèntic heroisme —va dir la doctora—, el moment en què la raça humana va decidir sobreviure.
—Esgarrifós, insisteixo.
—I més encara perquè en Zobrist no era l’únic que pensava així. Quan en Zobrist va morir, va esdevenir un màrtir per a molta gent. No tinc ni idea de què ens trobarem quan arribem a Florència, però cal que estiguem molt alerta. No serem els únics que intenten trobar aquesta plaga i, per la seva pròpia seguretat, no podem permetre que ningú sàpiga que és a Itàlia buscant-la.
En Langdon li va parlar del seu amic Ignazio Busoni, un especialista en Dante, que creia que el podia fer entrar al Palazzo Vecchio fora d’hores per veure la pintura que contenia les paraules «cerca trova» del petit projector d’en Zobrist. En Busoni també podia ajudar en Langdon a entendre l’estranya citació sobre els ulls de la mort.
La Sinskey es va apartar els cabells llargs argentats i va mirar en Langdon intensament.
—«Cerca i trobaràs», professor. Se’ns acaba el temps.
La doctora va anar a un magatzem que hi havia a bord i va agafar el tub per a transport biològic més segur de l’OMS, un model amb precinte biomètric.
—Doni’m el polze —va ordenar, tot deixant la llauna davant d’en Langdon, que semblava confós, però va obeir.
La Sinskey va programar el tub perquè en Langdon fos l’única persona que el pogués obrir. A continuació va agafar el petit projector i el va col·locar a dins.
—Com si fos una caixa de seguretat portàtil —havia dit amb un somriure.
—Amb un símbol de risc biològic? —En Langdon semblava intranquil.
—No tenim res més. L’avantatge és que així segur que no l’hi voldran prendre.
En Langdon va anar al lavabo i a estirar les cames. Mentre no hi era, la Sinskey va intentar ficar-li la llauna precintada a la butxaca de l’americana. Però no hi cabia.
«No pot anar pel món amb el projector a la mà». Va rumiar un moment i llavors va tornar al magatzem a buscar un bisturí i un equip de sutura. Amb traça i precisió va tallar el folre de l’americana d’en Langdon i hi va cosir una butxaca dissimulada que era exactament de la mida necessària perquè hi cabés el tub biològic.
Quan en Langdon va tornar, ella hi feia les últimes puntades.
El professor es va aturar en sec i va fer la mateixa cara que si l’hagués vist desfigurar la Mona Lisa.
—Ha tallat el folre de la meva Harris Tweed?
—Calma, professor —va dir ella—. Sóc cirurgiana. Les puntades són molt professionals.