Inferno
90
Pàgina 94 de 111
90
Queien cortines de pluja quan la doctora Elizabeth Sinskey va sortir corrent de Santa Sofia amb en Langdon, en Brüder i el seu atribolat guia, en Mirsat.
«Seguiu fins a les fondàries del palau inundat», va pensar la Sinskey.
Yerebatan Sarayi, on estava ubicada l’antiga cisterna, era en direcció a la mesquita blava i una mica al nord.
En Mirsat encapçalava la marxa.
La Sinskey no havia vist més alternativa que explicar a en Mirsat qui eren i que anaven contra rellotge per impedir que es produís una catàstrofe sanitària al palau inundat.
—Per aquí! —va cridar en Mirsat, mentre entrava al parc a les fosques. Ara tenien darrere la muntanya de Santa Sofia i les agulles de conte de fades de la mesquita blava brillaven al davant.
Corrent darrere la Sinskey, l’agent Brüder cridava alguna cosa pel mòbil, posant al dia l’equip de l’SRS i ordenant-los que es trobessin amb ells a l’entrada de la cisterna.
—Creiem que l’objectiu d’en Zobrist és el subministrament d’aigua de la ciutat —va dir en Brüder, sense alè—. Necessitaré plànols de tots els conductes que entren i surten de la cisterna. Posarem en marxa protocols d’aïllament absolut i contenció. Necessitarem barreres físiques i químiques juntament amb aspiració…
—Ei —va cridar en Mirsat—. No m’han entès. La cisterna ja no és el dipòsit d’aigua de la ciutat. Fa temps que no!
En Brüder va abaixar el mòbil i va mirar el guia amb indignació.
—Què?
—Antigament sí que la cisterna era el dipòsit d’aigua de la ciutat —va aclarir en Mirsat—, però ja no. Ens hem modernitzat.
En Brüder es va aturar sota un arbre que el protegia de la pluja i tots els altres el van imitar.
—Mirsat —va dir la Sinskey—, està segur que ningú no es beu l’aigua que surt de la cisterna?
—De cap manera, no —va exclamar en Mirsat—. L’aigua està estancada…, i s’acaba filtrant a terra, suposo.
La Sinskey, en Langdon i en Brüder es van mirar amb incertesa. La Sinskey no sabia si sentir-se alleujada o alarmada. «Si ningú no té contacte habitualment amb l’aigua, per què en Zobrist va decidir contaminar-la?».
—Fa dècades, quan vam modernitzar la canalització de l’aigua —va explicar en Mirsat—, la cisterna es va deixar d’utilitzar i es va convertir en una gran bassa dins d’una sala subterrània. —Va arronsar les espatlles—. Avui dia és una atracció turística i poca cosa més.
La Sinskey es va sobresaltar. «Una atracció turística?».
—Un moment…, es pot visitar? Es pot baixar a la cisterna?
—Ja ho crec —va confirmar—. La visiten milers de persones cada dia. La caverna és imponent. Hi ha passarel·les de fusta per sobre…, i fins i tot un petit cafè. No hi ha gaire ventilació i l’ambient és carregat i humit, però a la gent li agrada.
La Sinskey va mirar fixament en Brüder i ella i el veterà agent de l’SRS es van imaginar el mateix: una caverna fosca i humida plena d’aigua estancada en la qual s’estava incubant un patogen. Per acabar-ho d’adobar hi havia passarel·les perquè els turistes es passegessin tot el dia sobre la superfície de l’aigua.
—Va crear un bioaerosol —va sentenciar en Brüder.
La Sinskey va assentir, desanimada.
—I això què vol dir? —va preguntar en Langdon.
—Vol dir —va contestar en Brüder—, que es pot transmetre per l’aire.
En Langdon va callar i la Sinskey va veure que intentava assumir la magnitud en potència d’aquella crisi.
Un patogen transmissible per l’aire havia estat un dels possibles escenaris que es plantejava la Sinskey, però quan havia cregut que la cisterna era el dipòsit d’aigua de la ciutat s’havia fet il·lusions que signifiqués que en Zobrist havia triat una bioforma transmissible per l’aigua. Els bacteris que vivien a l’aigua eren robustos i resistents als canvis de temps, però també es propagaven amb lentitud.
Els patògens transmissibles per l’aire s’escampaven de pressa.
Molt de pressa.
—Si es transmet per l’aire —va dir en Brüder— és probable que sigui víric.
«Un virus», pensava la Sinskey. «El patogen amb una velocitat de propagació més alta que podia escollir en Zobrist».
S’havia de reconèixer que deixar anar un virus que es transmetia per l’aire dins de l’aigua era poc freqüent, però també que hi havia moltes formes de vida que incubaven en líquid i maduraven fora: mosquits, espores de verdet, els bacteris que causaven la malaltia del legionari, micotoxines, marea roja, fins i tot els éssers humans. La Sinskey es va imaginar el virus filtrant-se a la llacuna de la cisterna…, i després les microgotes infectades pujant en l’aire humit.
Amb una expressió aprensiva, en Mirsat mirava a l’altre cantó d’un carrer amb un embús de trànsit. La Sinskey va seguir la seva mirada fins a un edifici rabassut, de maó vermell i blanc, que tenia la porta oberta i darrere la qual es veia una escala. Un grapat de persones esperaven a fora amb els paraigües mentre un porter supervisava la cua de visitants que baixava per l’escala.
«Un bar subterrani, potser?».
La Sinskey va veure les lletres daurades sobre l’edifici i va sentir una opressió al pit. Si no era un bar que es deia Cisterna i s’havia construït l’any 523, entenia per què en Mirsat semblava tan preocupat.
—El palau inundat —va balbucejar en Mirsat—. Es veu que…, que avui hi fan un concert.
La Sinskey no s’ho podia creure.
—Un concert en una cisterna?
—És un lloc molt gran —va contestar ell—. Es fa servir sovint com a centre cultural.
En Brüder va decidir que ja en tenia prou. Va anar corrent cap a l’edifici, esquivant els cotxes de l’avinguda Alemdar, i la Sinskey i els altres dos també es van posar a córrer darrere d’ell.
Quan van arribar a l’entrada de la cisterna, la van trobar bloquejada per un grapat d’assistents que esperaven perquè els deixessin entrar: tres dones amb burca, una parella de turistes agafats de la mà, un home amb esmòquing. Estaven tots apinyats davant de la porta per arrecerar-se de la pluja.
La Sinskey va sentir els compassos melòdics d’una composició de música clàssica que sortia de dins. «Berlioz», es va imaginar per la idiosincràtica orquestració, però fos el que fos semblava fora de lloc als carrers d’Istanbul.
Quan s’acostaven a la porta, va sentir un corrent d’aire càlid que pujava pel forat de l’escala, brollant de molt endins de la terra com si volgués fugir de la caverna enxubada. El vent no sols va portar a la superfície el so dels violins, sinó també les inconfusibles olors d’humitat i de molta humanitat.
A la Sinskey també li va provocar una sensació de mal presagi.
Un grup de turistes va pujar l’escala xerrant animadament i, quan van haver sortit tots, el porter va deixar passar el següent grup.
En Brüder va intentar entrar, però el porter el va aturar amb un gest educat.
—Un moment, senyor. La cisterna és plena de gom a gom. No tardarà a sortir algú més. Un minut. Gràcies.
En Brüder semblava disposat a entrar per la força, però la Sinskey li va posar una mà a l’espatlla i el va apartar.
—Esperi’s —va ordenar—. El seu equip encara no ha arribat i no pot escorcollar el lloc tot sol. —Va assenyalar la placa de la paret al costat de la porta—. La cisterna és enorme.
La placa informativa descrivia una sala subterrània de la grandària d’una catedral —gairebé dos camps de futbol de llarg— amb un sostre que feia més de nou mil metres quadrats i sostingut per una selva de 336 columnes de marbre.
—Mirin —va dir en Langdon, que s’havia quedat uns metres apartat—. No s’ho creuran.
La doctora Sinskey es va girar i en Langdon li va assenyalar un pòster d’un concert a la paret.
«Déu meu Senyor».
La directora de l’OMS havia identificat correctament l’estil de la música com a romàntica, però la peça que tocaven no era del compositor Berlioz. Era d’un altre compositor romàntic: Franz Liszt.
Aquella nit, a sota terra, l’Orquestra Simfònica Nacional d’Istanbul tocava una de les obres més famoses de Liszt —la Simfonia de Dante—, una composició inspirada en el descens a l’infern i l’ascensió de nou al món de Dante.
—La toquen aquí una setmana —va dir en Langdon, estudiant la lletra petita del pòster—. Entrada lliure. Patrocinat per un donant anònim.
El gust d’en Bertrand Zobrist pel dramatisme també era una estratègia pràctica i despietada. Una setmana de concerts gratuïts atrauria milers de turistes més del normal a la cisterna i els situaria en una zona congestionada…, on respirarien l’aire contaminat. Després d’això tornarien a casa, tant dins del país com a l’estranger.
—Senyor? —va cridar el porter a en Brüder—. N’hi caben dos més.
En Brüder va mirar la Sinskey.
—Avisi les autoritats del país. Trobem el que trobem, necessitarem suport. Quan arribi el meu equip, que m’avisin per ràdio i m’informin de la situació. Baixaré i intentaré deduir on pot haver posat en Zobrist aquesta cosa.
—Sense un respirador? —va preguntar la Sinskey—. No sap si la bossa de Solublon encara està intacta.
En Brüder va arrufar les celles i va aixecar una mà cap a la càlida brisa que sortia de la porta.
—Sap greu dir-ho, però si el virus ha sortit, el més probable és que en aquesta ciutat tothom estigui infectat.
La Sinskey pensava el mateix, però no ho havia volgut dir davant d’en Langdon i en Mirsat.
—A més a més —va afegir en Brüder—, he vist el que passa quan la gent veu que el meu equip entra amb les granotes protectores posades. La gent es deixaria endur pel pànic i tindríem una desbandada.
La Sinskey va decidir deixar la decisió en mans d’en Brüder; fet i fet, era l’especialista i s’havia trobat en situacions semblants.
—L’única opció realista que tenim —va dir en Brüder— és partir de la base que continua sent segur baixar i intentar contenir-ho.
—Molt bé —va dir la Sinskey—. Endavant.
—Hi ha un altre problema —va intervenir en Langdon—. I la Sienna?
—Què li passa? —va preguntar en Brüder.
—Tingui les intencions que tingui a Istanbul, domina moltes llengües i segurament parla turc.
—I què?
—La Sienna coneix les referències del poema al «palau inundat» —va dir en Langdon—. I en turc «palau inundat» literalment assenyala… —Va fer un gest al rètol de la porta que deia «Yerebatan Sarayi»…— aquí.
—És cert —va convenir la Sinskey amb desànim—. Segur que s’ho ha imaginat i ni tan sols ha passat per Santa Sofia.
En Brüder va mirar la porta i va renegar en veu baixa.
—Bé, si hi és i té la intenció d’esquinçar la bossa de Solublon abans que la puguem contenir, no deu fer gaire estona que hi és. El lloc és immens i segurament no té ni idea d’on mirar. I amb tanta gent pel mig, no crec que es pugui ficar a l’aigua sense que la vegin.
—Vol entrar ara, senyor? —va tornar a preguntar el porter a en Brüder.
L’agent va veure un grup de gent que travessava el carrer i feia tota la pinta de voler anar al concert i va confirmar al porter que sí que volia entrar.
—Baixo amb vostè —va dir en Langdon.
—Ni parlar-ne —va dir severament en Brüder.
El to d’en Langdon va ser inflexible.
—Agent Brüder, una de les raons que ens trobem en aquesta situació és que la Sienna Brooks m’ha estat enganyant tot el dia. I com bé ha dit, podríem estar tots infectats. L’ajudaré tant si vol com si no vol.
En Brüder el va mirar un moment i va cedir.
Mentre en Langdon passava la porta i començava a baixar la costeruda escala darrere d’en Brüder, sentia el corrent d’aire càlid que pujava de les entranyes de la cisterna. La brisa humida transportava els compassos de la Simfonia de Dante de Liszt, com també la coneguda i inefable olor d’un amuntegament de persones en un espai tancat.
De sobte en Langdon va sentir que l’embolcallava un sudari espectral, com si els llargs dits d’una mà invisible sortissin de la terra i li rasquessin la carn.
«La música».
El cor simfònic —d’unes cent veus— cantava un fragment molt conegut, articulant totes les síl·labes del lúgubre text.
«Lasciate ogne speranza», cantaven, «voi ch’entrate».
Aquestes sis paraules —el vers més famós de tot l’Inferno de Dante— van pujar pel forat de l’escala com la ferum sinistra de la mort.
Acompanyat per un toc de trompetes i trombons, el cor va entonar de nou l’advertència: «Lasciate ogne speranza voi ch’entrate!».
«Abandoneu tota esperança els que aquí entreu».