Inferno
91
Pàgina 95 de 111
91
Inundada per una llum vermella, la caverna subterrània ressonava amb el so de la música inspirada per l’infern: el lament de les veus, la dissonància de les cordes i el redoblament greu dels tambors, que retrunyien a través de la gruta com un tremolor sísmic.
Fins on en Langdon arribava a veure, el terra d’aquell món subterrani era un vidre d’aigua fosc, immòbil i llis, com gel negre en un estany glaçat de Nova Anglaterra.
«La llacuna que no reflecteix les estrelles».
Meticulosament disposades en interminables fileres, brollaven de l’aigua centenars i centenars de columnes dòriques i corínties gruixudes, que pujaven fins a deu metres per aguantar el sostre de la caverna voltada. Les columnes estaven il·luminades des de baix per una sèrie de focus vermells aïllats, que creaven un bosc surrealista de troncs que s’allunyava en la foscor com una mena d’il·lusió de perspectiva.
En Langdon i en Brüder es van aturar al peu de les escales, momentàniament encallats al llindar de la cavitat espectral. La caverna sencera semblava brillar amb una tonalitat vermellosa, i mentre en Langdon ho mirava tot atentament, s’adonava que instintivament respirava de forma superficial.
A baix l’aire era més espès del que s’havia imaginat.
En Langdon veia el públic a l’esquerra. El concert se celebrava al fons del subterrani, des de la meitat de l’espai fins a la paret, i el públic estava assegut en una sèrie de grades. Uns quants centenars d’espectadors seien en cercles concèntrics que s’havien disposat al voltant de l’orquestra i un centenar més de persones s’estaven dretes al costat. També n’hi havia que havien pres posicions a les passarel·les i contemplaven l’aigua repenjats a les baranes tot escoltant la música.
En Langdon es va posar a escrutar el mar de siluetes amorfes, buscant la Sienna. No se la veia enlloc. El que sí que va veure van ser siluetes amb esmòquing, vestits llargs, bishts, burques i fins i tot turistes amb pantalons curts i dessuadores. La barrija barreja d’humanitat sota la llum vermellosa va fer pensar a en Langdon en celebrants en una missa negra.
«Si la Sienna hi és, serà gairebé impossible trobar-la».
En aquell moment, un home corpulent va passar tossint pel seu costat per sortir per l’escala. En Brüder es va girar per veure’l marxar. En Langdon va sentir una coïssor a la gola, però es va dir que només eren imaginacions.
En Brüder va fer un pas a la passarel·la, mentre valorava amb la mirada les nombroses opcions que tenia. El camí que tenien davant semblava l’entrada del laberint del Minotaure. La primera passarel·la es bifurcava de seguida en tres, i cada una es tornava a bifurcar. Així es creava un laberint, a poca distància de l’aigua, que passava entre les columnes i serpentejava en la foscor.
«Em vaig trobar dins d’una selva obscura», va pensar en Langdon, recordant l’inquietant primer cant de l’obra mestra de Dante, «perquè havia deixat la recta via».
En Langdon va mirar l’aigua per sobre la barana de la passarel·la. Tenia poc més d’un metre de fondària i era sorprenentment transparent. Es veia el terra de rajola, tapat per una fina capa de sediment.
En Brüder va mirar l’aigua, va rondinar i va tornar a aixecar el cap per escodrinyar la sala.
—Veu alguna cosa que s’assembli al que sortia al vídeo d’en Zobrist?
«Tot», va pensar en Langdon estudiant les parets humides. Va fer un gest cap al racó més allunyat de la caverna, al fons i a la dreta, lluny de l’atapeïment de la tarima de l’orquestra.
—Jo diria que per allà.
—A mi també m’ho sembla —va convenir en Brüder.
Van baixar per la passarel·la tan de pressa com van poder i es van desviar a la dreta, allunyant-se de la gent, cap als racons més ensotats del palau inundat.
Mentrestant, en Langdon pensava que seria facilíssim amagar-se allà tota la nit, sense que ningú se n’adonés. En Zobrist ho podia haver fet així per filmar el seu vídeo. És clar que, si havia patrocinat generosament aquella setmana de concerts, podia haver demanat senzillament que li deixessin unes hores la cisterna per a ell sol.
«Ara tampoc és que tingui cap importància».
En Brüder s’havia posat a caminar més de pressa, com si seguís el ritme del tempo de la simfonia, que anava creixent en una cascada de sèries de semitò descendents, de manera pausada i dramàtica.
«El descens a l’infern de Dante i Virgili».
En Langdon va escodrinyar atentament les parets altes i plenes de verdet de la dreta, i intentava comparar-les amb el que havia vist al vídeo. A cada trencall de la passarel·la giraven a la dreta, s’allunyaven més de la gentada i es dirigien al racó més remot de la caverna. En Langdon va mirar enrere i el va meravellar la distància que havien recorregut.
Ara gairebé anaven corrent. Al començament encara passaven pel costat d’alguns visitants amb un esperit més explorador, però quan van endinsar-se en les parts més fondes de la cisterna, ja no hi havia literalment ningú.
En Brüder i en Langdon estaven sols.
—Tot ho trobo igual —es va desesperar en Brüder—. Per on comencem?
En Langdon va estudiar les cartel·les suaument il·luminades que esquitxaven les passarel·les. Una informava de la capacitat de cent milions de litres de l’estança. Una altra assenyalava una columna diferent de les altres que havia estat saquejada d’un monument proper durant la construcció de la cisterna. I una altra encara oferia un diagrama del símbol tallat a la columna de les llàgrimes, que es deia que plorava pels esclaus que havien mort construint la cisterna.
Curiosament, una cartel·la amb una sola paraula va ser la que va fer que en Langdon s’aturés en sec.
En Brüder també es va aturar de cop.
—Què passa?
En Langdon va assenyalar amb el dit.
Al rètol, acompanyat d’una fletxa, hi havia el nom d’una gorgona terrorífica, una infame monstre femenina.
MEDUSA →
En Brüder va llegir el rètol i va arronsar les espatlles.
—Què?
A en Langdon li bategava el cor amb força. Sabia que Medusa no era sols l’esperit terrorífic dels cabells de serp que amb la mirada ho podia convertir tot en pedra, sinó que també era membre prominent del panteó grec dels esperits subterranis…, una categoria concreta coneguda com a monstres ctònics.
«Ens assenyala el camí», va concloure en Langdon, i es va posar a córrer per la passarel·la seguint els senyals de la Medusa i fent ziga-zagues en la foscor. Corria tant que en Brüder amb prou feines el podia seguir. Finalment, va arribar a un petit mirador que no tenia sortida, arran de la paret de la dreta de la cisterna.
Davant d’ell tenia una visió increïble.
De l’aigua sorgia una estàtua colossal de marbre —el cap de Medusa— amb els cabells de serp. Estava cap per avall, cosa que encara feia la seva presència allà més estranya.
«Invertida com els condemnats», va pensar en Langdon, imaginant el Mapa de l’infern de Botticelli i els pecadors cap per avall que havia col·locat al Malebolge.
En Brüder va arribar sense respiració a la barana, al costat d’en Langdon, que mirava la Medusa cap per avall amb una expressió d’estupor.
En Langdon sospitava que aquella escultura, que allà servia de pedestal per a una de les columnes, s’havia saquejat d’un altre lloc i s’havia fet servir com a material d’obra barat. La raó de la posició invertida de la Medusa sens dubte era la creença supersticiosa que capgirant-la se li arrabassaven els poders malèfics. Tot i això, en Langdon no va poder foragitar l’allau de pensaments obsessius que li van venir al cap.
«L’Inferno de Dante. L’escena final. El centre de la terra. Quan la gravetat s’inverteix. Quan a dalt es torna a baix».
Tenia un mal pressentiment que li posava la pell de gallina. En Langdon va mirar amb els ulls aclucats la boira vermellosa que envoltava el cap esculpit. La major part dels cabells infestats de serps de la Medusa eren sota l’aigua, però els ulls quedaven per sobre i miraven a l’esquerra, a l’altre costat de la llacuna.
Amb una gran aprensió, en Langdon es va repenjar a la barana i va girar el cap, deixant que la seva mirada seguís l’estàtua cap al racó buit del palau inundat.
Ho va saber de seguida.
Era allà.
La zona zero d’en Zobrist.