Inferno
92
Pàgina 96 de 111
92
Dissimuladament, l’agent Brüder va passar per sota la barana i es va deixar caure a l’aigua, que li arribava a la cintura. L’aigua li va xopar la roba i els músculs se li van tensar per defensar-se del fred. Les botes li relliscaven al terra de la cisterna, però era una superfície ferma. Es va quedar quiet un moment, va avaluar la situació, observant els cercles concèntrics de l’aigua que s’allunyaven del seu cos com ones expansives, en ondulacions ínfimes, per tota la llacuna.
En Brüder va aguantar la respiració un moment. «Mou-te a poc a poc», es va dir. «No creïs turbulències».
Des de la passarel·la, en Langdon s’abocava a la barana i vigilava que no vingués ningú.
—Tranquil —va xiuxiuejar en Langdon—. No el veu ningú.
En Brüder es va girar i es va posar de cara al cap girat de la Medusa, que estava molt ben il·luminat amb un focus. El monstre invertit encara semblava més gran ara que en Brüder havia baixat al seu nivell. Els ulls de l’estàtua quedaven arran de la superfície de l’aigua.
—Segueixi la mirada de la Medusa a través de la llacuna —va xiuxiuejar en Langdon—. A en Zobrist el perdia el simbolisme i el dramatisme…, no m’estranyaria que hagués col·locat la seva creació directament en la línia de visió letal de la Medusa.
«Les ments privilegiades pensen de la mateixa manera». En Brüder s’alegrava que el professor nord-americà hagués insistit a entrar amb ell: els coneixements d’en Langdon els havien guiat pràcticament de seguida al racó més profund de la cisterna.
Mentre els compassos de la Simfonia de Dante continuaven reverberant en la distància, en Brüder va treure una llanterna submergible, la va ficar sota l’aigua i la va encendre. Un feix potent de llum halògena va perforar l’aigua i va il·luminar el terra.
«Calma», va repetir-se en Brüder. «No remoguis absolutament res».
Sense parlar, va iniciar la caminada cap a la llacuna, a càmera lenta, bellugant la llanterna metòdicament a un costat i a l’altre com un caçamines submarí.
A la barana, en Langdon havia començat a notar un tancament angoixant a la gola. A la cisterna l’ambient, malgrat la humitat, tenia gust de ranci i de falta d’oxigen. Mentre en Brüder travessava l’aigua de la llacuna cautelosament, el professor intentava convèncer-se que no hi havia motiu d’alarma.
«Hem arribat a temps. Tot està intacte. L’equip d’en Brüder se’n farà càrrec».
Malgrat tot, en Langdon tenia els nervis de punta. Des de molt petit que era claustrofòbic i sabia que fins i tot en la millor de les circumstàncies allà s’hi hauria ofegat. «La sensació de tenir milers de tones de terra a sobre…, que s’aguanten només amb columnes mig podrides».
Va fer un esforç per foragitar el pensament i va fer una altra mirada enrere per vigilar que no els hagués vist ningú.
«Res de res».
Les poques persones que hi havia a la vora s’estaven en altres passarel·les i totes miraven en direcció contrària, cap a l’orquestra. No semblava que ningú s’hagués fixat en l’home que caminava per l’aigua en aquell racó de la cisterna.
En Langdon va tornar a observar el cap de l’equip de l’SRS, la llum halògena submergida del qual encara oscil·lava fantasmagòricament davant d’ell i il·luminava el camí.
En Langdon va continuar mirant i de cua d’ull va copsar un moviment a l’esquerra: una forma negra sinistra que s’alçava de l’aigua davant d’en Brüder. En Langdon es va girar una mica i va forçar la mirada en la foscor, gairebé esperant veure que sorgís alguna mena de leviatan de l’aigua.
En Brüder, que també ho devia haver vist, es va aturar de cop.
Al fons de tot, una forma negra tremolosa s’enfilava uns deu metres per la paret. L’espectral silueta semblava gairebé idèntica a la del metge de la pesta que apareixia al vídeo d’en Zobrist.
«És una ombra», va pensar en Langdon, esbufegant. «L’ombra d’en Brüder».
L’ombra s’havia projectat quan en Brüder havia passat pel costat d’un focus submergit a la llacuna, exactament com semblava que havia fet en Zobrist al vídeo.
—Aquest és el punt —va cridar en Langdon—. S’hi acosta.
En Brüder va fer un cop de cap i va continuar avançant laboriosament per l’aigua. En Langdon es va desplaçar seguint la barana, per mantenir-se a la seva altura. Mentre l’agent s’allunyava cada vegada més, en Langdon va donar un altre cop d’ull a l’orquestra per comprovar que ningú no s’havia fixat en ells.
Res de res.
En Langdon va tornar a mirar cap a la llacuna i una espurna de llum que es va reflectir als seus peus, a la passarel·la, li va cridar l’atenció.
Mirant a baix va veure un bassalet de líquid vermell.
Sang.
Era estrany, perquè en Langdon estava situat just a sobre.
«Que sagno?».
No li feia mal res, però es va començar a palpar frenèticament buscant una ferida o una possible reacció a una toxina invisible en l’aire. Es va tocar el nas per veure si sagnava, es va mirar les ungles, es va tocar les orelles.
Sense entendre encara d’on venia la sang, en Langdon va fer una ullada al voltant i va confirmar que estava sol en una passarel·la buida.
En Langdon va tornar a mirar el bassal, i aquesta vegada va notar un filet que corria per la passarel·la i anava a parar al punt on ell tenia els peus. Semblava que el líquid vermell vingués d’algun lloc de davant i baixés per una inclinació de la passarel·la.
«Allà dalt hi ha algú que està ferit», va deduir en Langdon. Va tornar a mirar en Brüder, que s’acostava al centre de la llacuna.
En Langdon va pujar ràpidament per la passarel·la, seguint el filet. A mesura que avançava, el filet s’anava eixamplant i es feia més dens. «Què passa?». En aquell punt es convertia en un rierol. En Langdon es va posar a córrer, seguint el curs del líquid fins a la paret on la passarel·la acabava bruscament.
Sense sortida.
En la tèrbola foscor, va trobar un gran bassal, roig i lluent, com si acabessin d’esbudellar algú allà mateix.
En aquell precís moment, mentre en Langdon observava el líquid vermell que degotava de la passarel·la a la cisterna, es va adonar que s’havia equivocat.
«No és sang».
Les llums vermelles d’aquell espai tan gran, combinades amb la tonalitat vermellosa de la passarel·la, havien creat una il·lusió tenyint de negre vermellós aquelles gotes transparents.
«Només és aigua».
En lloc de treure’s un pes de sobre, la idea li va infondre una por cerval. Va mirar el toll d’aigua, i llavors va veure esquitxades a la barana…, i petjades.
«Algú ha sortit de l’aigua enfilant-se per aquí».
En Langdon es va girar per avisar en Brüder, però era massa lluny i la música havia pujat a un fortissimo de metalls i timbals. Era eixordador. De sobte en Langdon va sentir una presència al darrere.
«No estic sol a la passarel·la».
A càmera lenta, en Langdon es va girar de cara a la paret on s’acabava la passarel·la. A uns tres metres de distància, amortallada per les ombres, va discernir una forma rodona, com una pedra grossa, tapada amb una roba negra que regalimava en un toll d’aigua. La forma estava immòbil.
I llavors es va moure.
La forma es va estirar i el cap que abans no es veia es va alçar de la seva posició inclinada.
«Una persona arrupida amb un burca negre», va concloure en Langdon.
La vestidura tradicional islàmica no deixava gens de pell al descobert, però quan el cap tapat es va girar a mirar en Langdon, dos ulls foscos van aparèixer rere l’estreta escletxa de la roba que amagava la cara, i es van clavar en els ulls d’en Langdon.
La va reconèixer de seguida.
La Sienna Brooks va sortir disparada del seu amagatall. Va accelerar en una sola gambada, es va abraonar sobre en Langdon i el va tirar a terra. A continuació va córrer per la passarel·la.