Inferno
93
Pàgina 97 de 111
93
L’agent Brüder s’havia aturat bruscament enmig de la llacuna. La claror halògena de la llanterna submergible acabava d’il·luminar una espurna brillant de metall al terra de la cisterna.
Gairebé sense respirar, en Brüder va fer un pas delicadament, per no crear turbulències a l’aigua. A través de la superfície transparent, distingia un rectangle lluent de titani clavat a terra.
«La placa d’en Zobrist».
L’aigua era tan transparent que gairebé podia llegir la data de l’endemà i el text que l’acompanyava.
EN AQUEST LLOC, EN AQUESTA DATA,
EL MÓN VA CANVIAR PER SEMPRE.
«Que t’ho creguis», va cavil·lar en Brüder, sentint-se una mica més segur. «Encara ens queden hores per aturar-ho abans de demà».
Amb el vídeo d’en Zobrist al cap, en Brüder va avançar a poc a poc la llum de la llanterna cap a l’esquerra de la placa, buscant la bossa de Solublon lligada. El feix de llum il·luminava l’aigua a les fosques però, per molt que mirés, en Brüder no trobava res.
«No hi ha cap bossa».
Va bellugar la llum més a l’esquerra, al punt precís on la bossa apareixia al vídeo.
Tampoc res.
«Però si era aquí!».
En Brüder va serrar les dents i va fer un pas més, alhora que escombrava tota la zona lentament amb la llum.
No hi havia bossa. Només la placa.
En Brüder es va preguntar esperançat si aquella amenaça, com tantes de les coses que havien passat aquell dia, només havia estat una il·lusió.
«Tot plegat ha estat una farsa? En Zobrist només ens volia acollonir?».
I llavors la va veure.
A l’esquerra de la placa, al terra de la llacuna, que gairebé no es veia, hi havia un cordill que semblava un cuc sense vida dins de l’aigua. A l’altre extrem del cordill hi havia una tanca de plàstic molt petita, de la qual penjaven unes restes de plàstic soluble.
En Brüder va mirar la relíquia esfilagarsada de la bossa transparent. Penjava de l’extrem del cordill com el nus esquinçat d’un globus de festa petat.
A poc a poc la veritat li va penetrar al cervell.
«Hem fet tard».
Es va imaginar la bossa submergida dissolent-se i esquinçant-se…, escampant el contingut a l’aigua…, i bombollejant cap a la superfície de la llacuna.
Amb el dit tremolós, va apagar la llanterna i es va quedar quiet en la foscor, intentant ordenar els pensaments.
Els pensaments van virar ràpidament en oracions.
«Que Déu ens empari».
—Agent Brüder, repeteixi! —va cridar la Sinskey pel transmissor de ràdio, tot baixant l’escala de la cisterna per intentar tenir més bona recepció—. No l’he rebut bé.
El corrent d’aire càlid va pujar pel seu costat cap a la porta oberta del carrer. A fora, havia arribat l’equip de l’SRS i els seus membres es preparaven darrere de l’edifici intentant que no se’ls veiés amb les granotes protectores posades mentre esperaven rebre l’avaluació d’en Brüder.
—… bossa trencada… —la veu d’en Brüder arribava a batzegades a la ràdio de la Sinskey—, i alliberada.
«Què?!». La Sinskey va resar per no haver-ho entès bé i va acabar de baixar precipitadament.
—Repeteixi! —va ordenar, gairebé arribant a baix, on la música de l’orquestra se sentia més fort.
Aquesta vegada la veu d’en Brüder se sentia millor.
—… i repeteixo…, la infecció s’ha dispersat!
De l’ensurt, la Sinskey va estar a punt de caure de l’últim esglaó a l’entrada de la cisterna. «Com pot ser?».
—La bossa s’ha dissolt —va dir la veu d’en Brüder, ara fort—. La infecció és a l’aigua!
Un fred gèlid va petrificar la doctora Sinskey quan va aixecar el cap i va intentar fer-se càrrec de l’enorme soterrani amb la mirada. Entre la boirina vermellosa, va veure una immensitat d’aigua de la qual sorgien centenars de columnes. Però per sobre de tot va veure persones.
Centenars d’homes i dones.
La Sinskey va mirar la munió de persones despreocupades, totes confinades a la trampa mortal subterrània d’en Zobrist. Va reaccionar instintivament.
—Agent Brüder, vingui immediatament. Començarem l’evacuació de la gent ara mateix.
La resposta d’en Brüder va ser instantània.
—De cap manera! Precintin les portes! D’aquí no surt absolutament ningú!
Com a directora de l’Organització Mundial de la Salut, l’Elizabeth Sinskey s’havia acostumat a donar ordres que eren executades sense discussió. Per això es va pensar que no havia entès bé el que havia dit l’agent de l’SRS. «Que precinti les portes?».
—Doctora Sinskey? —va cridar en Brüder perquè se’l sentís—. Que em sent? Tanqui les portes d’una vegada!
En Brüder va tornar a repetir l’ordre, però no calia. La Sinskey sabia que tenia raó. Davant d’una possibilitat de pandèmia, la contenció era l’única opció viable.
La Sinskey es va tocar instintivament l’amulet de lapislàtzuli. «Sacrificar-ne alguns per salvar-los a tots». Decidida, es va acostar el transmissor als llavis.
—Confirmat, agent Brüder. Donaré l’ordre de precintar les portes.
La Sinskey estava a punt de girar l’esquena a l’horror de la cisterna i donar l’ordre de precintar la zona quan va pressentir que s’havia produït un aldarull entre el públic.
No gaire lluny, una dona amb burca corria cap a ella per una passarel·la plena de gent, empenyent a tothom per obrir-se pas. La dona tapada semblava anar directament cap a la Sinskey i la sortida.
«La persegueixen», va deduir la Sinskey, veient que un home corria darrere d’ella.
Llavors el va reconèixer. «En Langdon!».
Els ulls de la Sinskey van tornar ràpidament a la dona del burca, que s’acostava de pressa i ara cridava alguna cosa en turc a totes les persones de la passarel·la. La Sinskey no parlava turc, però per la reacció aterrida de la gent les paraules de la dona devien ser un equivalent a cridar «foc» en un cinema ple de gom a gom.
Una onada de pànic va recórrer la multitud i, de sobte, no van ser només la dona tapada i en Langdon els que corrien cap a les escales. Va ser tothom.
La Sinskey es va girar cap a la desbandada i es va posar a cridar com una boja pel forat de l’escala als seus agents.
—Tanquin la porta! —cridava—. Precintin la cisterna! Ara mateix.
Quan en Langdon va girar la cantonada i va arribar al forat de l’escala, la Sinskey ja era a la meitat, i tot pujant no parava de cridar que tanquessin la porta. La Sienna Brooks li anava al darrere, barallant-se amb l’embalum del burca per no ensopegar amb els graons.
Darrere d’elles, en Langdon sentia la marea de públic aterrit que es precipitava cap a la sortida.
—Precintin la sortida! —va tornar a cridar la Sinskey.
Les cames llargues d’en Langdon li feien pujar tres graons a la vegada, i estava punt d’atrapar la Sienna. A dalt veia com es tancava cap a dins la gruixuda porta de dues fulles de la cisterna.
«Massa a poc a poc».
La Sienna va agafar la doctora per l’espatlla i la va fer servir de punt de suport per passar-li al davant i continuar pujant a tota velocitat cap a la sortida. La Sinskey va caure de genolls i el seu estimat amulet va picar contra els graons de ciment i es va partir per la meitat.
En Langdon va fer un esforç per no sucumbir a l’instint d’aturar-se i ajudar la dona caiguda, i va passar de llarg cap al replà de dalt.
La Sienna era només a un parell de metres d’ell, gairebé la podia agafar, però havia arribat al replà i la porta no era del tot tancada. Sense perdre velocitat, la Sienna es va posar de perfil i va esmunyir el seu cos esvelt per l’estreta obertura.
Era entre les dues fulles quan el burca se li va enganxar en un baldó, i la va aturar en sec. Va quedar encaixonada i a pocs centímetres de la llibertat. Es va recargolar per escapar-se, però la mà d’en Langdon va aferrar un manyoc de burca. Va estirar sense deixar-lo anar, intentant obligar la noia a tornar a entrar, però ella es recargolava i de sobte en Langdon es va trobar amb la roba molla a la mà.
La porta es va tancar sobre la roba, i per poc no va aixafar la mà d’en Langdon. Un tros de roba xopa havia quedat enganxat al mig i impedia que tanquessin la porta del tot des de fora.
Per l’escletxa, en Langdon va veure la Sienna Brooks corrent per un carrer congestionat, amb el cap rapat brillant sota els fanals. Portava el mateix jersei i els mateixos texans que havia portat tot el dia, i de sobte en Langdon va tenir una sensació abassegadora de traïció.
La sensació només va durar un instant perquè un pes esclafador va llançar en Langdon contra la porta.
La desbandada li havia caigut a sobre.
El forat de l’escala ressonava amb crits de terror i confusió alhora que el so de la simfonia anava degenerant en una cacofonia caòtica. En Langdon sentia la pressió a l’esquena cada vegada més forta a mesura que el cul d’ampolla s’omplia més i més. La caixa toràcica se li va començar a comprimir dolorosament contra la porta.
Aleshores les portes es van obrir bruscament i en Langdon va sortir disparat cap a la nit com el tap de suro d’una ampolla de xampany. Va ensopegar per la vorera i va estar a punt de caure al mig de la calçada. Darrere d’ell, una riuada d’humanitat sortia del fons de la terra, com formigues que escapessin d’un formiguer enverinat.
Els agents de l’SRS, que havien sentit el terrabastall, van sortir de darrere de l’edifici. La seva aparició amb granotes protectores i respiradors va contribuir a augmentar encara més el pànic.
En Langdon es va girar i va mirar cap al carrer per on havia corregut la Sienna. Només veia trànsit i llums i confusió.
Llavors, un instant només, en aquell carrer, una mica a l’esquerra, el llampec d’un cap rapat va il·luminar la foscor, corrent per una vorera plena a vessar i desapareixent per una cantonada.
Desesperat, en Langdon va mirar endarrere, buscant la Sinskey o la policia o un agent de l’SRS que no portés una granota protectora engavanyadora.
Res de res.
En Langdon va saber que estava sol.
Sense perdre temps, va córrer darrere la Sienna.
A baix, al fons de tot de la cisterna, l’agent Brüder s’havia quedat sol amb l’aigua fins a la cintura. El so del pandemònium ressonava en la foscor. Desesperats, els turistes i els músics s’empenyien els uns als altres per arribar a la sortida i pujar les escales.
«No han precintat la porta», va pensar en Brüder, horroritzat. «La contenció ha fallat».