Inferno
94
Pàgina 98 de 111
94
En Robert Langdon no era corredor, però els anys de natació li havien enfortit les cames i tenia una gambada llarga. Va arribar a la cantonada en molt pocs segons i la va girar, i es va trobar en una avinguda més ampla. Va mirar amunt i avall de les voreres.
«Ha de ser per aquí!».
Ja no plovia i des d’aquella cantonada en Langdon veia perfectament tot el carrer ben il·luminat. No hi havia lloc on amagar-se.
Però la Sienna semblava haver-se esfumat.
En Langdon va parar, amb les mans als malucs, panteixant i escrutant el carrer moll per la pluja. L’únic moviment que va veure va ser a cinquanta metres, on un dels moderns otobüsler d’Istanbul s’apartava de la vorera i enfilava l’avinguda.
«Podia ser que la Sienna hagués pujat a un autobús?».
A ell li semblava massa arriscat. Es ficaria en un autobús d’on no podia sortir quan volgués sabent que tothom la buscava? És clar que si creia que no l’havia vist ningú girar la cantonada, i l’autobús marxava en aquell moment per casualitat, era una oportunitat perfecta…
«Potser sí».
A la part de dalt de l’autobús hi havia un rètol, una matriu de llums programable que dibuixava una sola paraula: «GÀLATA».
En Langdon es va precipitar cap a un vell que s’esperava, dret, sota el tendal d’un restaurant. Anava ben vestit, amb una túnica brodada i un turbant blanc.
—Dispensi —va dir en Langdon, quan va arribar davant d’ell—. Parla anglès?
—Ja ho crec —va dir l’home, nerviós pel to impacient d’en Langdon.
—Gàlata? És un lloc?
—Gàlata? —va contestar l’home—. Pont de Gàlata? Torre de Gàlata? Port de Gàlata?
En Langdon va assenyalar amb la mà l’otobüs que s’allunyava.
—Gàlata! On va aquest autobús?
L’home del turbant va mirar l’autobús i va reflexionar.
—Al pont de Gàlata —va contestar—. Surt de la ciutat vella i travessa el canal.
En Langdon va gemegar i va escodrinyar el carrer frenèticament altra vegada, però no va veure rastre de la Sienna. Les sirenes udolaven pertot arreu i passaven vehicles d’emergència en direcció a la cisterna.
—Què ha passat? —va preguntar l’home, alarmat—. Va tot bé?
En Langdon va tornar a mirar l’autobús que s’allunyava i va saber que se l’estava jugant, però que no tenia alternativa.
—No, senyor —va contestar en Langdon—. És un cas de vida o mort i necessito que m’ajudi. —Va fer un gest cap a un Bentley platejat i relluent que un grum acabava de deixar davant d’ells—. És seu, el cotxe?
—Sí, però…
—Necessito que em porti —va dir en Langdon—. Sé que no em coneix de res, però ha passat una cosa catastròfica. És una qüestió de vida o mort.
L’home del turbant va escodrinyar els ulls del professor una bona estona, com si hi cerqués la seva ànima. En acabat va fer un cop de cap.
—Au, pugi.
El Bentley va sortir disparat i en Langdon es va agafar fort al seient. Era evident que l’home era un conductor experimentat i que es divertia fent esses entre els cotxes i jugant a fet i amagar amb l’autobús.
Va tardar menys de tres travessies a situar el Bentley darrere mateix de l’otobüs. En Langdon es va abocar endavant i va intentar veure l’interior de l’autobús a través de la seva finestra posterior. L’interior estava mal il·luminat i l’únic que va poder veure en Langdon va ser la silueta borrosa dels passatgers.
—No el perdi, si us plau —va dir en Langdon—. Que té mòbil?
L’home va treure un mòbil de la butxaca i el va donar al seu passatger, que l’hi va agrair profusament abans d’adonar-se que no sabia a qui podia trucar. No tenia els telèfons de contacte ni de la doctora ni d’en Brüder, i intentar telefonar a les oficines de l’OMS de Suïssa seria un calvari.
—Quin telèfon té la policia? —va preguntar en Langdon.
—U-cinc-cinc —va contestar l’home—. És el número per a Istanbul.
En Langdon va marcar els tres números i va esperar. Li va semblar que sonava una eternitat. Finalment una veu enregistrada, primer en turc i després en anglès, va dir que a causa de l’elevat nombre de trucades hauria d’esperar. En Langdon es va preguntar si la raó de tantes trucades era la catàstrofe de la cisterna.
Al palau inundat hi devia haver un caos inimaginable. Va recordar en Brüder travessant la llacuna i es va preguntar què devia haver descobert. En Langdon tenia la trista sensació que ho sabia.
«La Sienna s’ha ficat a l’aigua abans que ell».
Davant d’ells, els llums de fre de l’autobús van llampegar i el vehicle es va aturar en una parada. El conductor del Bentley també va aturar el seu vehicle a uns quinze metres darrere l’autobús, de manera que en Langdon veia perfectament els passatgers que pujaven i baixaven. Només van baixar tres persones, totes homes, però en Langdon les va escrutar atentament, conscient de les habilitats de la Sienna per a la disfressa.
Els ulls se li’n van anar de nou a la finestra de darrere. Estava tenyida, però els llums interiors del vehicle eren tots encesos i en Langdon veia les persones que hi havia a bord més clarament. Es va tirar endavant, estirant el coll i enganxant la cara al parabrisa del Bentley per mirar de trobar la Sienna.
«Que no m’hagi equivocat, per favor!».
Llavors la va veure.
Al fons del vehicle, mirant cap a una altra banda, amb les esveltes espatlles caigudes i el cap rapat.
«Només pot ser la Sienna».
L’autobús va accelerar i la il·luminació de l’interior va tornar a minvar. En el segon fugaç abans que desaparegués en la foscor, el cap es va girar i va mirar per la finestra de darrere.
En Langdon es va arronsar al seient, en la penombra del Bentley. «Em deu haver vist?». El conductor del turbant ja sortia darrere l’autobús.
El carrer baixava cap al mar i, al davant, en Langdon veia les llums d’un pont baix que s’estenia sobre l’aigua. El pont semblava completament embussat de trànsit. De fet, la zona propera a l’entrada del pont estava congestionada.
—El basar de les espècies —va dir l’home—. S’omple molt els dies de pluja.
L’home va assenyalar la vora de l’aigua on un edifici s’allargava a l’ombra d’una de les mesquites més espectaculars d’Istanbul, la mesquita Nova, si en Langdon no s’equivocava, tenint en compte els seus famosos minarets idèntics. El basar de les espècies semblava més gran que molts centres comercials nord-americans, i en Langdon veia persones que entraven i sortien d’una porta arquejada enorme.
—Alo! —va dir una veueta en algun lloc del cotxe—. Acil durum! Alo!
En Langdon va mirar el mòbil. «La policia».
—Sí, hola? —va dir en Langdon, aixecant l’aparell—. Em dic Robert Langdon. Treballo amb l’Organització Mundial de la Salut. Hi ha hagut un accident important a la cisterna municipal, i en aquest moment segueixo la persona responsable. És en un autobús a prop del basar de les espècies, en direcció…
—Un moment, si us plau —va dir l’operadora—. Li passo amb comissaria.
—No, esperi! —Però l’havien tornat a posar en espera.
El conductor del Bentley el va mirar esverat.
—Un accident a la cisterna?
En Langdon estava a punt de fer-li’n cinc cèntims quan la cara del conductor es va tornar vermella de cop, com la d’un dimoni.
«Llums de fre!».
El cap del conductor va anar enrere i el Bentley va frenar directament darrere de l’autobús. Les llums interiors es van tornar a encendre i en Langdon va veure la Sienna amb diàfana claredat. Estava dreta a la porta de darrere, estirant la corda de parada d’emergència i picant a la porta perquè la deixessin baixar.
«M’ha vist», va deduir en Langdon. Sens dubte la Sienna també havia vist el trànsit al pont de Gàlata i tenia clar que no es podia quedar allà atrapada.
En Langdon va obrir la porta com un llamp, però la Sienna ja havia saltat de l’autobús i corria cap a la nit. En Langdon va llançar el mòbil al seu propietari.
—Expliqui a la policia el que ha passat! Digui’ls que acordonin aquesta zona!
Atabalat, l’home del turbant va assentir enèrgicament.
—I gràcies! —va cridar en Langdon—. Teşekkürler!
En Langdon va baixar corrent darrere la Sienna, que es dirigia de dret a les multituds que voltaven pel basar de les espècies.