Inferno
95
Pàgina 99 de 111
95
El basar de les espècies d’Istanbul, amb tres-cents anys d’antiguitat, és un dels mercats coberts més grans del món. Construït en forma de «L», l’allargassat complex té vuitanta-vuit sales voltades dividides en centenars de parades, on els comerciants proclamen gelosament una increïble varietat de plaers comestibles d’arreu del món: espècies, fruites, herbes i l’omnipresent dolç d’Istanbul, les delícies turques.
L’entrada al basar —un portal enorme de pedra amb un arc gòtic— és situada a la cantonada de Çiçek Pazari i el carrer Tahmis, i es diu que veu passar més de tres-cents mil visitants al dia.
Aquella nit, mentre en Langdon s’acostava a l’entrada congestionada, li va fer l’efecte que en aquell moment hi eren tots tres-cents mil alhora. Encara corria i no treia els ulls de sobre la Sienna. La noia era només vint metres davant d’ell, i corria directament cap a la porta del basar, com si no tingués cap intenció d’aturar-se.
Va arribar a un portal arquejat i va topar de cop amb la multitud. Es va esmunyir com va poder entre la gentada, obrint-se pas cap al basar. En el moment de travessar la porta, va girar el cap. Als ulls de la Sienna, en Langdon hi va veure una nena espantada, que corria aterrida i totalment fora de control.
—Sienna! —va cridar.
Però ella es va capbussar en el mar d’humanitat i va desaparèixer.
En Langdon s’hi va endinsar al seu darrere, xocant, empenyent, estirant el coll, fins que la va veure baixant pel passadís més occidental del basar, a la seva esquerra.
Tot el camí estava vorejat de barrils plens a vessar d’espècies exòtiques —curri indi, safrà iranià, tell xinès— que amb els seus colors enlluernadors creaven un túnel de grocs, marrons i daurats. Amb cada pas, en Langdon ensumava una aroma nova —aspra de xampinyons, amarga d’arrels, embafadora d’olis—, totes surant en l’ambient amb un cor eixordador de llengües de tot el món. El resultat era una allau d’estímuls sensorials…, amb el teló de fons d’un incessant brunzit de persones.
Milers de persones.
A en Langdon li va agafar una sensació de claustrofòbia incontrolable i va estar a punt d’aturar-se, però va fer un esforç i va continuar endinsant-se en el basar. Veia la Sienna al davant mateix, obrint-se pas entre les masses amb una força inflexible. Era evident que la noia pensava arribar fins al final…, que podia ser qualsevol lloc.
De cop en Langdon es va plantejar seriosament per què la perseguia.
«Perquè es faci justícia?». Tenint en compte el que havia fet la Sienna, en Langdon no es podia ni imaginar quina pena l’esperava si la detenien.
«Per evitar una epidèmia?». El mal ja estava fet.
Mentre en Langdon s’obria pas a empentes en un mar de desconeguts, va entendre per què tenia tant d’interès a aturar la Sienna Brooks.
«Vull que em doni una explicació».
A només deu metres de distància, la Sienna anava cap a una sortida del final del passadís més occidental del basar. Va tornar a girar el cap i en veure en Langdon va semblar que s’alarmava. Just quan tornava a mirar endavant, va ensopegar i va perdre l’equilibri.
El cap de la Sienna va picar contra l’espatlla de la persona que caminava davant d’ella. Va estirar el braç buscant alguna cosa per parar la caiguda. Només va trobar la vora d’un barril de castanyes, al qual es va agafar amb desesperació, però el va bolcar i va provocar una esllavissada de castanyes per terra.
En Langdon va tardar tres gambades a arribar al lloc on havia caigut la noia. Va mirar a terra, però només va veure el barril bolcat i les castanyes. La Sienna, no.
El botiguer cridava de desesperació.
«On ha anat?».
En Langdon es va girar però la Sienna s’havia esfumat. Quan va posar els ulls a la sortida occidental, que era a només cinc metres de distància, va saber que aquella caiguda espectacular havia estat de tot menys un accident.
En Langdon va córrer a la sortida i es va trobar en una plaça enorme, també plena de gent. Va mirar per tota la plaça, buscant en va.
Just al davant, a l’extrem més allunyat d’una autopista amb molts carrils, el pont de Gàlata s’estenia sobre les àmplies aigües del Corn d’Or. Els minarets bessons de la mesquita Nova s’alçaven a la dreta d’en Langdon, brillant sobre la plaça. I a l’esquerra no hi havia res més que una plaça oberta…, i plena de gent.
El soroll de les botzines va cridar l’atenció d’en Langdon altra vegada cap a l’autopista que separava la plaça de l’aigua. Va veure la Sienna, a cent metres, passant entre els cotxes i evitant pels pèls que l’aixafessin entre dos camions. Es dirigia al mar.
A l’esquerra d’en Langdon, a les ribes del Corn d’Or, una estació de transport bullia d’activitat amb ferris, otobüsler, taxis i barques de turistes.
En Langdon va travessar la plaça corrent a tota velocitat cap a l’autopista. Quan va arribar a la barrera de seguretat, va cronometrar el salt amb els fars que s’acostaven i va caure sa i estalvi entre el primer i el segon dels molts carrils de l’autopista. Agredit per fars encegadors i botzines irades, en Langdon va tardar quinze segons a aconseguir passar d’una mitjana a l’altra, i aturant-se, avançant i esquivant va acabar saltant la barrera de seguretat del cantó oposat i va caure sobre l’herba.
Encara podia veure la Sienna, però era lluny, passava de llarg de la parada de taxis i dels autobusos aturats. Es dirigia al moll, on en Langdon va veure tota mena d’embarcacions que entraven i sortien: barques de turistes, taxis aquàtics, barques de pesca i llanxes. A l’altra banda, les llums de la ciutat espurnejaven al cantó occidental del Corn d’Or, i en Langdon no tenia cap dubte que si la Sienna aconseguia arribar-hi, no hi hauria manera de trobar-la, segurament mai més.
Quan en Langdon finalment va arribar a l’aigua, va girar a l’esquerra i va córrer pel moll sota la mirada esverada dels turistes que feien cua per pujar a bord d’una flotilla alegrement decorada de barques restaurant, guarnides amb cúpules de mesquita, tocs d’or fals i llums parpellejants de neó.
«Las Vegas al Bòsfor», va pensar de passada en Langdon, amb amargor.
Va veure la Sienna, i ja no corria. Era al moll en una zona plena de barques de motor d’esbarjo, i suplicava alguna cosa al propietari.
«Que no la deixi pujar a bord!».
En acostar-se, va veure com la Sienna es dirigia a un noi que era al timó d’una elegant llanxa motora que es preparava per salpar del moll. L’home somreia educadament, però feia que no amb el cap. La Sienna va continuar gesticulant, però el patró va fer que no de manera irrevocable i es va concentrar en els comandaments.
La Sienna veia que en Langdon s’acostava i es desesperava. A baix, els motors de l’embarcació van accelerar, removent l’aigua, i l’embarcació es va separar del moll.
De sobte la Sienna va saltar del moll a l’aigua i va aterrar amb un cop sec a la popa de fibra de vidre de l’embarcació. En sentir l’impacte, el patró es va girar amb una expressió d’incredulitat. Va estirar l’obturador i va aturar la barca, que era a uns vint metres del moll. Enfurismat i cridant, va anar cap a la passatgera no desitjada.
Quan se’l va veure a sobre, sense gaire esforç, la Sienna es va apartar, va agafar-li el canell i va fer servir el seu impuls per fer-lo caure per la borda de popa. L’home es va capbussar a l’aigua de cap. Un moment després, va sortir a la superfície, escopint, bellugant cames i braços i cridant una tirallonga del que sens dubte eren obscenitats en turc.
La Sienna semblava en trànsit quan va llançar un salvavides a l’aigua, va anar al timó de l’embarcació i va engegar els dos motors.
Els motors van rugir i la barca va agafar velocitat.
En Langdon es va quedar al moll, recuperant la respiració i mirant com l’elegant barca blanca s’allunyava per l’aigua i es convertia en una ombra fantasmal en la nit. Va alçar els ulls cap a l’horitzó i va saber que la Sienna ara tenia accés no sols a les costes llunyanes, sinó també a una teranyina gairebé interminable de canals que anava del mar Negre al Mediterrani.
«Se n’ha anat».
El propietari de la barca va sortir de l’aigua, va pujar al moll, es va posar dret i va anar a trucar a la policia.
En Langdon se sentia immensament sol mentre mirava com s’apagaven les llums de la barca robada. El gemec dels potents motors també s’anava fent més distant.
I llavors els motors es van apagar de cop.
En Langdon va forçar la mirada. «Ha apagat el motor?».
Les llums de la barca havien quedat fixes i es balancejaven suaument en les petites onades del Corn d’Or. Per alguna raó desconeguda, la Sienna Brooks s’havia aturat.
«S’ha quedat sense gasolina?».
Es va posar la mà a l’orella fent pantalla per escoltar millor i va sentir el sorollet dels motors en punt mort.
«Si no s’ha quedat sense gasolina, què fa?».
En Langdon va esperar.
Deu segons. Quinze segons. Trenta segons.
Aleshores, sense més ni més, els motors es van tornar a accelerar, primer de mala gana i després amb més decisió.
Perplex, en Langdon va veure la Sienna al timó, mirant endavant amb l’expressió perduda. A trenta metres del moll, va frenar i va maniobrar la barca per tornar-la a deixar al lloc on estava amarrada abans. Llavors va parar els motors.
Silenci.
En Langdon la mirava des de dalt amb incredulitat.
La Sienna no el mirava.
Va amagar la cara entre les mans, amb les espatlles encongides i es va posar a tremolar. Quan a la fi el va mirar, tenia els ulls plens de llàgrimes.
—Robert —va dir sanglotant—. No puc continuar fugint. No sé on anar.