Inferno
97
Pàgina 101 de 111
97
En Robert Langdon mirava la Sienna Brooks, arraulida sobre el timó de la llanxa robada, i s’esforçava per comprendre el que acabava de presenciar.
—Estic segura que em menysprees —va dir la noia entre sanglots, mirant-lo amb els ulls plorosos.
—Menysprear-te? —va exclamar en Langdon—. Si no tinc ni la més remota idea de qui ets! Només m’has dit mentides!
—Ja —va somicar la noia fluixet—. Perdona’m. Intentava fer el que creia millor.
—Deixant anar una plaga?
—No, Robert, tu no ho entens.
—Sí que ho entenc! —va exclamar en Langdon—. Entenc que t’has ficat a l’aigua per trencar la bossa de Solublon! Volies deixar anar el virus abans que ningú el pogués contenir!
—Quina bossa de Solublon? —Els ulls de la Sienna traspuaven confusió—. No sé de què em parles, Robert. He anat a la cisterna a aturar el virus d’en Bertrand…, a robar-lo i fer-lo desaparèixer per sempre…, perquè ningú no el pogués estudiar, ni tan sols la doctora Sinskey i l’OMS.
—Robar-lo? I per què volies impedir que el tingués l’OMS?
La Sienna va respirar fondo.
—Hi ha tantes coses que no saps, però ara no té importància. Hem fet tard, Robert. No teníem cap possibilitat.
—I tant que en teníem, de possibilitats. El virus no s’havia d’alliberar fins demà! Era la data que havia escollit en Zobrist, i si tu no t’haguessis ficat a l’aigua…
—Robert, que no he estat jo qui ha alliberat el virus! —va cridar la Sienna—. Quan m’he ficat a l’aigua, l’intentava trobar, però ja era massa tard. No en quedava res.
—No et crec —va dir en Langdon.
—Ja ho sé. I no m’estranya. —Va ficar la mà a la butxaca i va treure un pamflet xop—. Potser això t’ajudarà. —Va tirar el paper a en Langdon—. L’he trobat just abans de ficar-me a la llacuna.
En Langdon el va agafar i el va obrir. Era un programa del concert de les set representacions de la Simfonia de Dante a la cisterna.
—Mira les dates —va dir la noia.
En Langdon va llegir les dates, i les va rellegir, desconcertat amb el que veia. Per algun motiu havia donat per fet que el concert d’aquella nit era el d’inauguració, el primer dels set que se celebrarien durant la setmana, pensats per atraure com més gent millor a la cisterna infestada. En canvi, el que deia aquell programa era una altra cosa.
—Avui era el concert final? —va preguntar en Langdon, aixecant el cap del paper—. L’orquestra ha estat tocant tota la setmana?
La Sienna va assentir.
—Jo m’he quedat tan parada com tu. —Va callar, amb una expressió lúgubre—. El virus ja s’havia alliberat. Fa una setmana que s’escampa.
—No pot ser —va insistir en Langdon—. Demà és la data. En Zobrist fins i tot va fer una placa amb la data de demà.
—Sí, l’he vista a l’aigua.
—Aleshores saps que era previst per a demà.
La Sienna va sospirar.
—Robert, coneixia bé en Bertrand, millor del que et vaig dir. Era un científic; a ell li interessaven els resultats. Ara m’adono que la data de la placa no és la data d’alliberament del virus. És una altra cosa, una cosa més important per al seu objectiu.
—I doncs…?
La Sienna el va mirar amb solemnitat des de la llanxa.
—És una data de saturació global, una projecció matemàtica de la data després de la qual el seu virus s’haurà propagat pel món…, i haurà infectat a tothom.
La perspectiva va fer tremolar en Langdon per dins, però no va poder evitar pensar que la noia mentia. El que deia tenia un punt feble, i la Sienna Brooks ja havia demostrat ser capaç de mentir sobre qualsevol cosa.
—Hi ha un problema, Sienna —va dir, mirant-la—. Si la plaga ja s’ha escampat per tot el món, per què no es posa malalt ningú?
La Sienna va girar el cap, com si no suportés mirar-lo als ulls.
—Si la plaga fa una setmana que corre —va repetir en Langdon—, per què no es mor més gent?
La noia es va girar a poc a poc.
—Perquè… —va començar, gairebé ennuegant-se—. En Bertrand no va crear una plaga. —Se li van omplir de llàgrimes els ulls—. Va crear una cosa molt més perillosa.