Inferno
98
Pàgina 102 de 111
98
Malgrat l’oxigen que li arribava pel respirador, l’Elizabeth Sinskey estava una mica atordida. Havien passat cinc minuts des que les unitats PCR d’en Brüder havien posat de manifest l’horrible veritat.
«L’oportunitat que teníem per contenir-lo es va perdre fa dies».
La bossa de Solublon s’havia dissolt en algun moment de la setmana anterior, segurament la nit de la inauguració dels concerts, que ara la Sinskey sabia que s’havien celebrat set dies seguits. Si els pocs parracs de Solublon encara lligats al cordill no havien desaparegut era perquè els havien posat una capa adhesiva per impedir que es desfessin de la tanca.
«La infecció fa una setmana que corre».
Sense cap possibilitat d’aïllar el patogen, els agents de l’SRS estudiaven les mostres de la cisterna al laboratori improvisat i assumien la seva posició de replegament habitual: anàlisi, classificació i avaluació de risc. De moment, les unitats del PCR només havien obtingut una dada segura, i el descobriment els havia sorprès a tots.
«El virus es transmet per l’aire».
El contingut de la bossa de Solublon havia pujat a la superfície i havia aerosolitzat partícules víriques en l’aire. «No en devia necessitar gaires», va pensar la Sinskey. «I menys encara en una zona tan tancada».
Un virus —a diferència dels bacteris o els patògens químics— es podia escampar entre la població a una velocitat i amb una penetració espaordidores. Els virus, que tenien un comportament parasitari, entraven en un organisme i s’aferraven a una cèl·lula hoste en un procés anomenat adsorció. Aleshores injectaven el seu propi ADN o ARN a la cèl·lula, reclutaven la cèl·lula envaïda i l’obligaven a replicar múltiples versions del virus. Tan bon punt existia un nombre de còpies suficient, les partícules del nou virus mataven la cèl·lula i esclataven a través de la paret d’aquesta i fugien per trobar noves cèl·lules hoste per atacar, i el procés es tornava a repetir.
Aleshores, un individu infectat inspirava o esternudava, i enviava gotes respiratòries fora del cos; aquestes gotes romanien suspeses a l’aire fins que uns altres hostes les inhalaven, i el procés tornava a començar.
«Creixement exponencial», va cavil·lar la Sinskey, recordant els gràfics d’en Zobrist que il·lustraven l’explosió de la població humana. «En Zobrist utilitza el creixement exponencial dels virus per combatre el creixement exponencial de les persones».
La qüestió candent era: com es comportava aquest virus?
Ras i curt, com atacaria el seu hoste?
El virus de l’Ebola impedia que la sang es coagulés i provocava hemorràgies impossibles d’aturar. L’hantavirus feia que els pulmons fallessin. Una legió de virus coneguts com a oncovirus provocaven càncer. I el virus del VIH atacava el sistema immunitari i causava la malaltia de la sida. A la comunitat mèdica no era cap secret que, si el virus del VIH s’hagués transmès per via aèria, hauria causat una extinció.
«Què fa, doncs, el virus d’en Zobrist?».
Fes el que fes, era evident que els efectes tardaven a manifestar-se, i els hospitals de la zona no havien informat de casos de pacients que mostressin símptomes fora dels normals.
Impacient per trobar respostes, la Sinskey va anar al laboratori. Va veure en Brüder dret a prop de l’escala, en un lloc on havia trobat cobertura per al mòbil. Parlava en un to molt baix.
La doctora va arribar abans que pengés.
—Entesos, fet —va dir en Brüder, amb una expressió que no s’acabava de decidir entre la incredulitat i el terror—. I repeteixo que no puc insistir prou en la confidencialitat d’aquesta informació. De moment només ho pots saber tu. Truca’m quan sàpigues alguna cosa. Gràcies. —Va penjar.
—Què passa? —va preguntar la Sienna.
En Brüder va deixar anar l’aire a poc a poc.
—He trucat a un amic meu que és viròleg al CCM d’Atlanta.
—Ha alertat el CCM sense la meva autorització? —va preguntar la Sinskey, molesta.
—He hagut de prendre una decisió —va contestar ell—. El meu contacte serà discret, i nosaltres necessitarem millors dades que les que podem obtenir amb aquest laboratori improvisat.
La Sinskey va mirar el grapat d’agents de l’SRS que prenien mostres d’aigua i treballaven amb els aparells electrònics portàtils. «Té raó».
—El meu contacte al CCM —va continuar en Brüder—, treballa en un laboratori de microbiologia totalment equipat i ja ha confirmat l’existència d’un patogen víric mai vist i extremament contagiós.
—Un moment! —va interrompre la Sinskey—. Com s’ho ha fet per fer-li arribar una mostra tan de pressa?
—No ha calgut —va dir en Brüder, molt tens—. S’ha analitzat la pròpia sang.
La Sinskey va necessitar només un moment per assumir-ho.
«Ja s’ha escampat per tot el món».