Fam
Quarta part
Página 15 de 18
—Que Déu em perdoni, però crec que tots esteu completament boigs! —cridà—. Si voleu continuar aquí, cal que tots dos estigueu tranquils, us ho aconsello. No n’hi ha prou amb apeixar i donar llit a la pobrissalla, que encara aquesta ha d’armar un rebombori de Judici Final, i convertir la casa en un infern? Això s’ha acabat, ho sentiu? Prou! Tanqueu la boca, nenes, i netegeu-vos el nas, perquè si no, ho faré jo mateixa. Mai no havia vist persones semblants! Així entren aquí directament del carrer els pollosos que no tenen un öre per comprar-se ungüent gris, armen soroll durant la nit i es queden com si fossin de la família. Això no m’agrada, ho sentiu? I els qui no estan a casa seva se’n poden anar! A casa meva hi vull tranquil·litat, ja ho sentiu!
No vaig obrir la boca; tornant-me a asseure prop de la porta vaig escoltar l’esvalot. Tots cridaven alhora, fins i tot les nenes i la minyona, que volia explicar com havia començat la baralla. Mentre estigués quiet, allò acabaria per apaivagar-se, i segurament que no s’arribaria a mesures extremes, mentre callés. Què podria dir? Per ventura no érem a l’hivern i s’acostava la nit? Era aquell el moment de picar a la taula i d’irritar-se? Sobretot, no res de fer ximpleries! I romania tranquil sense abandonar la casa, tot i que gairebé m’havien posat a la porta. Vaig aixecar una mirada indiferent a la paret, on hi havia un Crist cromolitografiat, i vaig continuar obstinadament silenciós, malgrat el que deia la dispesera.
—Si voleu que marxi, senyora, no teniu cap necessitat de cridar tant —digué un jugador.
Va aixecar-se. L’altre jugador l’imità.
—No, si no parlo pas per tu. Ni per tu tampoc —els contestà la dispesera—. Si es fa necessari, sabré demostrar el que vull dir. Si cal, sentiu! Ja us ensenyaré qui és…
Parlava amb frases entretallades, llançant sobre meu les seves mirades de tant en tant, i allargava la qüestió per donar-me a entendre millor la indirecta.
«Silenci», vaig dir-me. «Calla, sobretot!». En concret encara no m’havia tret. Sobretot, res d’orgull per part meva; res de supèrbia fora de lloc! No ens neguitegem… Aquest Crist de l’estampa tenia una cabellera d’un verd singular. Més aviat semblava una mica d’herba verda, o, per expressar-me amb tota precisió, herba espessa d’un prat… Per la meva banda, era una observació molt exacta; herba del prat bellament espessa… En aquell moment passaren pel meu pensament una sèrie de fugaces associacions d’idees; l’herba verda en un passatge de l’Escriptura, on es diu que tota la vida és semblant a l’herba que es crema; d’allí al Judici Final, on tot ha d’abrusar-se; després, un petit punt davallant vers el terratrèmol de Lisboa, del qual havia tingut un record en una escopidora de coure espanyol i en un portaplomes d’eben que havia vist a casa de Ylajali. Ah, sí, tot era efímer! Tot igual que l’herba que crema! Tot acabava en quatre posts i una mortalla…
casa la senyoreta Andersen, a la dreta de la porta cotxera…
Tot allò giravoltava pel meu cap en aquell instant desesperat en què la meva dispesera estava a punt de llançar-me al carrer.
—No ho entén! —cridà—. Dic que heu d’anar-vos-en. Ara mateix, ja ho sabreu! Diria, Déu meu, que aquest home és boig! Marxareu ara mateix! A fora! Ja hem parlat prou!
Jo mirava cap a la porta, però no pas amb la intenció de marxar; de cap de les maneres! Se’m va acudir una idea desvergonyida. Si la porta hagués tingut clau, l’hauria tancada i hauria restat amb els altres a dins per no haver de marxar. Tenia una basarda absolutament histèrica a trobar-me al bell mig del carrer. Però la porta no tenia clau i em vaig aixecar. No hi havia esperança de cap mena.
De sobte, la veu de l’amo va unir-se a la de la seva dona. Vaig aturar-me estupefacte. Cosa estranya; aquell home que abans m’havia amenaçat, es posava ara a favor meu, dient:
—No es pot tirar la gent al carrer, a la nit, ja ho saps. Ens exposem a una multa.
Jo ignorava que allò fos punible, no ho creia; però potser era veritat, car la dona aviat canvià d’opinió, es calmà i ja no tornà a parlar-me, i fins i tot em donà dues llesques de pa per a sopar, que tanmateix no vaig acceptar, pretextant que ja havia menjat a fora.
Quan finalment me’n vaig anar a l’antesala per ficar-me al llit, la dispesera em seguí, s’aturà al llindar i digué en veu alta, acostant-me al seu ventre gràvid:
—Però aquesta nit és la darrera que dormiu aquí, teniu-ho ben present.
—Sí, sí —vaig contestar.
Potser l’endemà podria trobar un llit, si em preocupava de cercar-lo. Mentrestant celebrava no veure’m obligat a passar aquella nit a fora.
Vaig dormir fins a les cinc o les sis del matí. No era de dia encara quan vaig despertar-me, però em vaig aixecar de seguida. Com que vaig ficar-me al llit completament vestit a causa del fred, no m’havia de posar res. Després de beure una mica d’aigua, vaig obrir la porta sense fer soroll, i vaig sortir tot seguit, davant la temença de tornar-me a trobar amb la meva dispesera.
Un policia que havia passat la nit de guàrdia, era l’únic ésser vivent que hi havia al carrer; al cap de poc, dos homes començaren a apagar els fanals dels encontorns. Caminant sense ruta fixa, vaig trobar-me al carrer de l’Església i vaig prendre el camí que baixa fins a la fortalesa. Glaçat i mig adormit, amb els genolls i l’esquena cansats de la llarga passejada, famolenc, vaig asseure’m en un banc i vaig dormir una llarga estona. Durant tres setmanes havia viscut exclusivament de llesques de pa que la meva dispesera m’havia donat al matí i al vespre; feia exactament vint-i-quatre hores que no havia menjat res; la fam començava a esgarrapar-me i calia trobar un remei el més aviat millor. Vaig tornar a adormir-me sobre el banc pensant en això…
Em vaig despertar en sentir parlar prop meu, i després de desensopir-me una mica, m’adonava que ja era ple dia i que tothom circulava pels carrers. Vaig aixecar-me per marxar. Aparegué el sol darrera les muntanyes. El cel era pàl·lid, i en la meva alegria per aquell bell matí, després d’unes setmanes tan tristes, vaig oblidar-me dels meus sofriments. Pensant que en altres ocasions m’havia vist en situació molt pitjor, vaig donar-me uns quants copets al pit i cantava un tros de cançó. La meva veu sonava tan malament i tenia un so tan esquerdat, que en sentir-la, jo mateix vaig quedar sorprès. Aquell dia magnífic, aquell cel pàl·lid ple de llum m’impressionaven tant, que vaig començar a sanglotar en veu alta.
—Què us passa? —va preguntar-me un home que passava.
Sense contestar, vaig allunyar-me cuitadament, ocultant el meu rostre a tothom.
Vaig arribar a la part baixa dels molls. Un gran vaixell de tres pals, amb pavelló rus, descarregava carbó; vaig llegir el nom de «Copegoro» al costat. Vaig distreure’m un moment mirant el que passava a bord del vaixell estranger. Ja devia estar gairebé descarregat, perquè la xifra que indicava els nou peus apareixia a flor d’aigua, a desgrat de tot el llast que ja havia embarcat; i quan els carregadors passejaven pel pont amb les seves pesades botes, tot el vaixell feia so de buit.
El sol, la llum, la brisa salada del mar, tota aquella vida activa i alegre em vigoritzava i em feia bategar la sang a les venes. Pensant que podria escriure algunes escenes del meu drama assegut allí, vaig treure’m els papers de la butxaca.
Intentava fer una argumentació, que posava en boca d’un frare, un parlament que havia d’estar ple de vigoria i d’intolerància; però no vaig aconseguir-ho. Llavors vaig saltar per damunt del frare, provant de compondre un discurs, el discurs del jutge a la sacrílega; només em fou possible d’escriure mitja pàgina. No volia formar-se l’atmosfera avinent al voltant de les meves paraules. L’activitat que regnava al meu entorn, els cants dels mariners, el grinyolar de les grues, els sorolls ininterromputs de les rengleres de vagons concordaven molt poc amb l’ambient espès i rovellat de l’Edat Mitjana que havia d’envoltar el meu drama talment una boirina. Tornant a guardar-me els papers, vaig marxar.
Malgrat tot, estava molt inspirat i veia clarament que podria fer alguna cosa immediatament, si tot marxés bé. Oh, si tingués un indret on refugiar-me! Vaig pensar-hi, bo i aturant-me al mig del carrer a reflexionar; però en tota la ciutat no coneixia un indret tranquil on poder-me instal·lar una estona. No hi havia cap més solució que tornar a la meva habitació del barri de Vaterland. Em repugnava, em deia constantment que era impossible; però anava avançant com d’esquitllentes, acostant-me sense parar al lloc prohibit. Realment, allò era llastimós, hi estava d’acord. Era fins i tot ignominiós, veritablement ignominiós; però no abandonava la idea. No tenia gens d’orgull, m’atreviria a dir, i no era massa fort afirmar que jo era un dels éssers menys arrogants que existien en aquell moment. Vaig continuar el meu camí.
Vaig aturar-me a deliberar davant la porta cotxera. Bah! Passi el que passi havia d’arriscar-me! En el fons, de què es tractava sinó d’una bagatel·la? A més, allò duraria pocs dies, i Déu no permetria que em tornés a veure obligat a cercar refugi en aquella casa. Vaig entrar al pati. Trepitjava les seves pedres desiguals i encara estava indecís; en arribar a la porta, estava disposat a tornar-me’n. Vaig serrar les dents. No, no res de sobergueries fora de lloc! En el pitjor dels casos, podria excusar-me dient que venia a acomiadar-me cortesament i a arribar a un arranjament sobre el petit deute que tenia a la casa. Vaig obrir la porta del rebedor.
Un cop dins vaig aturar-me, completament tranquil. Precisament davant meu, a dues passes de distància, hi havia l’amo en persona, sense barret ni jaqueta, mirant pel forat del pany l’habitació de la família. Féu un gest de silenci amb la mà per tal que m’estigués quiet, i tornà a mirar pel forat del pany. Rigué.
—Veniu! —murmurà.
Vaig acostar-m’hi caminant de puntetes.
—Mireu —digué, tot rient amb un riure silenciós i càlid—. Mireu! Estan ajaguts aquí! Mireu el vell! El veieu, el vell?
Al llit, precisament sota l’estampa del Crist i davant meu, hi havia dues siluetes: la dispesera i el mariner estranger; les cames de la dona posaven una taca blanca al matalàs enfonsat. A l’altre llit, prop de la paret, el vell paralític mirava repenjat en les seves mans i inclinat cap endavant, corbat com de costum, sense poder-se moure…
Vaig girar-me cap a l’amo. Feia grans esforços per no riure a grans riallades. Es pessigava el nas.
—Heu vist el vell? —xiuxiuejà—. Déu meu! Heu vist el vell? Està assegut i mira!
I tornà a mirar pel forat del pany.
Vaig anar cap a la finestra i em vaig asseure. Aquell espectacle desordenà implacablement tots els meus pensaments i els meus sentits, i foragità la meva rica inspiració. Bah! Què m’importava! Ja que el mateix marit ho acceptava, què dic!, s’hi divertia, no havia pas de preocupar-me’n. Pel que afectava el vell, al cap i a la fi, un vell és un vell. Potser no ho veia, potser dormia, assegut; potser. Déu sap si estava mort! No m’estranyaria pas gens que estigués mort. I no vaig pas fer d’allò un cas de consciència.
Una vegada més em posava a recollir els meus papers, esforçant-me a apartar tota impressió estranya. M’havia aturat en una frase del discurs del jutge: «D’aquesta manera m’ho ordenen Déu i la Llei, d’aquesta manera m’ho ordena el consell dels savis, d’aquesta manera m’ho ordena igualment la meva consciència…». Vaig mirar per la finestra, per tal de reflexionar el que li devia ordenar la seva consciència.
«Així m’ho ordena igualment la meva consciència…».
Però tot s’havia conjurat en contra meu. L’home no estava completament tranquil davant el forat del pany; de tant en tant sentia el seu riure ofegat, i veia moure’s tot el seu cos; al carrer també passava alguna cosa que em distreia. Un noiet estava assegut a l’altra vorera, i jugava sol a terra sense pensar en res dolent; lligava tires de paper i no feia cap mal a ningú. De sobte, s’aixecà renegant; sortí a la calçada, caminant d’esquena, i va veure un home ja madur, de barba roja, que, recolzat en una finestra oberta del primer pis, li escopia al cap. El noi plorava de ràbia i llançava a la finestra insults importants, mentre l’home se’n reia; això va durar uns cinc minuts. Vaig girar-me per no veure el nen com plorava.
«Així m’ho ordena igualment la meva consciència de…».
M’era impossible continuar. Finalment tot donava voltes en el meu cap; fins va semblar-me que tot allò que havia escrit no servia per a res i que era un perillós absurd. A l’Edat Mitjana no podia parlar-se de consciència; la consciència havia estat inventada per aquell professor de ball que es deia Shakespeare i, per consegüent, tot el meu discurs era fals. No hi havia res de bo en les meves quartilles? Les vaig llegir una altra vegada, i el meu dubte s’esvaní immediatament; vaig trobar-hi passatges grandiosos, llargs trossos d’una gran originalitat. Va renéixer en el meu pit la imperiosa i enervant necessitat de tornar a emprendre el meu treball i acabar el drama.
Vaig aixecar-me i me’n vaig anar cap a la porta, sense fer cas dels senyals furiosos de l’amo per tal que no fes soroll. Vaig sortir resoltament al corredor, pujant l’escala fins al primer pis, i entrant a la meva antiga habitació. Si el mariner no hi era, qui m’impedia d’asseure’m en un instant? No tocaria les seves coses, ni tan sols utilitzaria la seva taula; m’asseuria en una cadira prop de la porta, i santa pau. Vaig posar nerviosament els papers sobre els meus genolls.
Tot marxà admirablement durant alguns minuts. Les frases sorgien del meu cervell i escrivia sense interrupció. Vaig omplir una pàgina darrera l’altra, com desbocat. Gemegava dolçament en l’èxtasi de la meva inspiració i gairebé vaig perdre la consciència. L’únic soroll que sentia era el meu propi gemegar d’alegria. Se m’acudí una altra idea feliç: la d’una campana, que hauria de sonar en un cert moment del meu drama.
De sobte, vaig sentir passos a l’escala. Vaig tremolar, i vaig estar a punt de perdre el cap, esperant, per dir-ho així, que em cridessin l’alto. Ple d’angoixa, excitat per la fam, vaig escoltar nerviosament, amb el llapis a la mà, incapaç d’escriure una paraula més. S’obrí la porta i entrà la parella de l’habitació de sota.
Sense donar-me temps a excusar-me, la dispesera cridà, talment caiguda dels núvols:
—Que Déu em perdoni i m’assisteixi, aquí el teniu una altra vegada!
—Perdoneu-me —vaig fer.
Volia afegir alguna cosa, però no vaig poder.
—Si no marxeu immediatament, que Déu em castigui si no vaig a cercar tot seguit la policia!
Vaig aixecar-me.
—Només volia acomiadar-me —vaig barbotejar—, i m’he vist obligat a esperar-vos. No he tocat res, he estat assegut en aquesta cadira.
—Oh! Quin mal ha fet amb això? —digué el mariner—. Deixeu-lo estar tranquil, aquest home!
En baixar l’escala vaig enutjar-me contra la dona grollera i prenyada que em trepitjava els talons per fer-me sortir ràpidament, i vaig aturar-me un instant, amb la boca plena dels pitjors insults que podia dir. Però vaig contenir-me a temps i vaig callar. Ho feia en part per agraïment a l’estranger que anava al seu darrera i que hauria pogut sentir-me. La dispesera em seguia i m’insultava sense parar, mentre la meva còlera creixia a cada pas que donava.
Arribàrem al pati, jo molt lentament, pensant encara si havia d’engrapar pel coll la meva dispesera. En aquell moment el furor m’ofusca completament i penso en l’efusió de la sang més terrible, en una empenta que la podria deixar morta a l’acte, en una puntada de peu al ventre. Un mosso s’encreua a la porta amb mi, em saluda i li corresponc; es dirigeix a la dispesera, que encara em persegueix, i sento que li pregunta per mi.
A poques passes de la porta el mosso m’encalça, em torna a saludar i m’atura. Em dóna una lletra. Violentament disgustat, trenco el sobre i cau un bitllet de deu corones; però ni una carta, ni una paraula.
Em miro l’home i li pregunto:
—Què són aquestes ximpleries? De qui és aquesta lletra?
—No ho sé pas —contestà—; me l’ha donada una senyora.
M’aturo. El mosso se’n va. Llavors poso el bitllet dintre el sobre, amb tota cura faig una pilota de tot plegat, em giro; veig la dispesera que em mira encara de la porta estant, i li llenço el bitllet a la cara. No dic res més, ni una sola paraula; abans d’anar-me’n, observo només que examina el paper arrugat…
D’això sí que se’n pot dir una conducta digna! No dir res, no dirigir la paraula als brètols, sinó arrugar tranquil·lament un bitllet i llençar-lo a la cara dels perseguidors. Es podia ben dir que allò era comportar-se amb tota dignitat! D’aquesta manera se’ls havia de tractar, com a animals!…
Havia arribat a la cantonada del carrer dels Lutins i plaça del Ferrocarril i, de sobte, el carrer començà a donar voltes davant meu, tot brunzia dins el meu cap buit i vaig caure contra la paret d’una casa. No podia caminar, ni tan solament aixecar-me; vaig quedar a terra contra la paret, bo i sentint que començava a perdre el coneixement. Aquell atac d’inanició no féu sinó augmentar la meva bogeria colèrica, i vaig aixecar un peu tot picant fortament a terra. Feia moviments per concentrar les meves forces, serrant les dents, arrufant les celles i girant desesperadament els ulls. Tot plegat començà a causar efecte. Les meves idees s’aclariren, comprenia que estava a punt de sucumbir. Vaig allargar les mans per separar-me de la paret. El carrer continuava ballant i girant amb mi. Vaig posar-me a sanglotar de ràbia i amb tota la meva ànima vaig lluitar contra la meva angoixa. Resistia valentament per tal de no caure. Veig un carro que porta patates, però, rabiós, per tossuderia, vull dir que no són patates, que són cols. I vaig jurar amb insistència que eren cols. Sentia bé les meves paraules i, conscientment, repetia una vegada i una altra, sota jurament, la mentida, només per tenir la satisfacció de cometre un perjuri. Aquell pecat m’embriagava de manera que no tenia parió, i estenia els meus tres dits enlaire, jurant en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant que allò eren cols.
El temps passava. Vaig deixar-me caure sobre un graó que hi havia prop meu, vaig eixugar la suor del meu front i del meu coll, vaig aspirar profundament, fent esforços per estar tranquil. El sol baixava i la tarda avançava. Tornava a examinar la meva situació. La fam era intolerable, i no trigaria gaire a fer-se fosc; calia trobar alguna solució, ara que encara hi era a temps. Els meus pensaments tornaren a girar a l’entorn de la fonda d’on havia estat foragitat; no hi volia tornar, però no podia evitar de pensar-hi. Ben mirat, la dona havia fet ús del seu dret en llançar-me al carrer. Per què havia de pretendre que algú m’allotgés sense pagar? Per afegiment, ella m’havia donat menjar de tant en tant, el dia abans mateix, tot i que l’havia exasperada, oferint-me dues llesques de pa de tot cor, perquè sabia que les necessitava. Per tant, no tenia raó d’exclamar-me. Assegut al graó, vaig posar-me a pregar i a suplicar interiorment que em perdonés la meva manera d’obrar. Sobretot, lamentava amargament haver-me mostrat ingrat amb ella i haver-li tirat el paper a la cara…
Deu corones! Vaig fer un xiulet lleuger. D’on procedia la lletra que m’havia portat el mosso? Llavors només vaig fer-me la pregunta amb tota lucidesa i de cop vaig pressentir l’encadenament dels fets. Vaig creure morir de dolor i de vergonya i vaig murmurar algunes vegades: «Ylajali!», amb veu ronca, mentre bellugava el cap. No era jo, aquell que ahir mateix havia resolt passar orgullosament pel seu davant quan la tornés a trobar i demostrar-li la major indiferència? I ella, en canvi, es compadia de mi i es desprenia de l’òbol de la caritat. No, no, no! Mai no sabria la fi de la meva degradació! Ni davant d’ella no havia pogut guardar una actitud honesta. Trontollava, trontollava, fos quin fos el costat del qual em girés, queia de genollons, trontollava fins a morir, m’enfonsava en la deshonra i mai més no podria aixecar-me. Mai més? Això ja era el súmmum! Acceptar l’almoina donant. Esmerçar-la per al pagament del lloguer, i encara amb mala voluntat…
No podia recobrar les deu corones d’una manera o altra? Tornar a la casa de la meva dispesera i fer-li amollar el bitllet no em serviria de res. Altrament, trobaria algun altre mitjà si reflexionés, si m’esforcés a cercar-lo. No n’hi havia prou amb pensar com de costum. Déu meu, calia pensar amb tot el meu mecanisme humà en el mitjà de retrobar les deu corones! I vaig posar-me a pensar amb totes les meves potències.
Faltava poc per a les quatre, i si hagués acabat el meu drama, al cap un parell d’hores potser podria trobar el director del teatre. Vaig treure el meu manuscrit i de totes passades volia acabar les tres o quatre darreres escenes. Pensava, suava, rellegia el començament, però no en treia res. Prou ximpleries! —vaig dir-me—. Aquesta hora ja no és a propòsit per a somiar. Vaig llançar-me amb tota l’ànima al meu drama, vaig escriure tot el que se’m va acudir, només amb la intenció d’acabar-ho al més aviat millor i poder-me’n anar. Hauria volgut persuadir-me a mi mateix que em trobava en un dels meus grans moments, m’afeixugava de mentides, m’enganyava manifestament i escrivia amb facilitat, com si no hagués de cercar les paraules. «Això sí que és bo! És una veritable troballa!» —murmurava de tant en tant. «Només has d’escriure-ho».
A la fi, els meus darrers paràgrafs esdevingueren sospitosos: tan fortament contrastaven amb els de les primeres escenes. A més, no hi havia records de l’Edat Mitjana en les paraules del frare. Trenco el llapis pel mig amb les dents, m’aixeco d’un salt, esquinço les meves quartilles, les faig a bocins, llenço a terra el meu barret i el trepitjo. Senyores i senyors, he perdut, estic vençut! Només dic aquestes paraules, mentre trepitjo el meu barret.
Un policia aturat a unes passes de distància, m’observa; està al bell mig del carrer i només es fixa en mi. Quan aixeco el cap es troben les nostres mirades. De segur que feia estona que m’estava observant. Recullo el meu barret, me’l poso i vaig de dret cap on és ell.
—Sabeu quina hora és? —li pregunto.
Dubta un moment abans de treure’s el rellotge, i no em treu la vista de sobre.
—Són les quatre —contesta.
—Exactament! —dic—. Són les quatre, ben exactes. Veig que coneixeu el vostre ofici, i no ho oblidaré.
Dites aquestes paraules, m’allunyo, tot deixant-lo palplantat, seguint-me amb la vista, amb la boca oberta i amb el rellotge a la mà. Quan vaig arribar davant l’Hotel Reial, vaig girar-me per mirar cap enrera; s’estava en la mateixa posició i em seguia amb la vista.
D’aquesta manera s’han de tractar els animals! Amb la insolència més exquisida! Això imposava als animals, inspirava espant als animals… Estava molt content i vaig posar-me a cantar un tros de cançó. Tenia els nervis tensos per l’excitació, sense sentir cap mena de dolor, sense experimentar malestar de cap mena, i caminava lleuger com una ploma. Vaig travessar tot el mercat, vaig tornar cap al Departament de Carns i em vaig asseure en un banc, prop del Salvador.
De tota manera, no era indiferent que jo retornés o no un bitllet de deu corones? De moment l’havia rebut, era meu, i la veritat era que no hi havia misèria allí d’on procedia. S’havia d’acceptar, doncs, ja que se m’havia enviat expressament; no hi havia cap raó per a deixar que se’l guardés el missatger. Per tant, no hi havia remei.
Vaig intentar mirar el tràfec del mercat i ocupar el meu pensament amb coses indiferents, però sense aconseguir-ho; recordava constantment el bitllet de deu corones. Finalment, vaig cloure els punys i vaig enfurismar-me. Li sabria greu que l’hi retornés? Llavors, per què no ho havia de fer? Hauria de considerar-me massa original per a acceptar unes coses i refutar-ne unes altres; movent el cap amb arrogància i dient: «No, gràcies». Ara veia on portava allò. Tornava a trobar-me al carrer. Encara ara, que tenia la millor ocasió, no conservava el meu bon llit tebi; m’envaïa l’orgull, saltava a la primera paraula, em picava, pagava deu corones a tort i a dret i me n’anava… Vaig recriminar-me severament per haver deixat la meva dispesa.
Endemés, que el diable s’ho emportés tot. Jo no l’havia demanat, el bitllet de deu corones, amb prou feines si l’havia vist entre les meves mans, l’havia donat immediatament, havia pagat a individus completament desconeguts als quals no tornaria a veure mai més. Jo era així, pagava fins al darrer maravedís quan era necessari. Coneixia bé Ylajali i sabia que ella no lamentaria haver-me enviat aquells diners; llavors, quina necessitat tenia d’enraonar tant? El menys que podia fer era enviar-me un bitllet de deu corones de tant en tant. La pobra noia estava enamorada de mi, potser enamorada de mi fins a morir… Aquest pensament m’omplia de vanitat; no hi havia cap mena de dubte, estava enamorada de mi, pobra noia…
Eren les cinc. Després de la meva llarga sobreexcitació nerviosa, dequeia, i vaig percebre altra vegada una bonior dins el meu cap buit. Vaig mirar recte davant meu, amb la mirada fixa, cap a la farmàcia de «L’Elefant». La fam s’apoderava de mi cruelment, em devorava. Mentre mirava el buit, va precisar-se a poc a poc als meus ulls una silueta que vaig acabar per veure distintament i per reconèixer; era la venedora de pastissos, de prop de la farmàcia de «L’Elefant».
M’entra un baticor, m’incorporo al banc i penso. No, no hi havia error, era la mateixa dona, davant la mateixa taula, i al mateix lloc. Xiulo una mica, em faig petar els dits, m’aixeco del banc i camino en direcció a la farmàcia. Ja n’hi ha prou de ximpleries! Tant se valia que fossin els diners del dependent o els diners del tender, però en bona plata noruega de Kongsberg! No volia ésser ridícul; es podia morir perfectament d’un excés d’orgull…
Vaig caminar fins a la cantonada, vaig fixar-me en la bona dona i em vaig col·locar davant d’ella. Li vaig somriure, li vaig fer una salutació familiar amb el cap, i vaig començar a parlar com si estigués convençut que un dia tornaria.
—Bon dia. No em coneixeu, potser?
—No —contestà lentament, mirant-me.
Somreia altra vegada, com si es tractés simplement d’una broma alegre per part seva no reconèixer-me, i vaig dir-li:
—No recordeu que un dia us vaig donar un munt de corones? Sense dir res, si mal no recordo; segurament sense dir res; tinc el costum de callar. Quan es tracta amb persones honrades, és inútil de fer un conveni i gairebé un contracte per una fotesa. Sí, sóc jo qui us va donar aquells diners.
—Bah! Sou vós? Ah, sí! Ara me’n recordo…
Intentava prendre la davantera per evitar que comencés a donar-me les gràcies per aquells diners. Així, doncs, vaig dir-li vivament, recorrent el lloc amb la vista i cercant ja les vitualles:
—Sí, vinc a cercar els pastissos.
No comprengué.
—Els pastissos —vaig repetir—. Ara vinc a cercar-los. Encara que només sigui una part, la primera remesa.
—Veniu a cercar-los?… —preguntà.
—És clar que vinc a cercar-los, sí —vaig contestar rient alt com si allò li hagués de semblar tan clar com la llum del dia.
I de la tauleta vaig agafar un pastís, un de ben tou que vaig començar a menjar.
En veure-ho, la dona s’aixecà del seu seient, fent el gest de protegir la seva mercaderia, donant-me a entendre que no esperava que tornés a espoliar-la.