Fam
Quarta part
Página 16 de 18
—De debò que no? —vaig dir-li—. De manera que veritablement no?
Em semblava graciosíssima, la bona dona. Per ventura havia vist mai algú que donés un grapat de corones a guardar sense que l’interessat les hagués reclamades? No, ja ho veieu! Que potser es creia que eren diners robats perquè els hi havia donat d’aquella manera? No, no ho creia, era feliç, realment feliç! Era molt gentil, ella, tenint-me per un home honrat.
Però, llavors, jo, per què li havia donat els diners?
La dona s’exasperà i es posà a cridar.
Vaig explicar-li per què els hi havia donat; li ho vaig explicar a mitja veu, peremptòriament. Jo acostumava a obrar d’aquella manera, perquè tenia una gran confiança en les persones. Sempre que algú em proposava una contracta, una carta de pagament, jo brandava el cap i deia: «No, gràcies!». Déu era testimoni que ho feia d’aquesta manera.
Però la dona continuava sense comprendre-ho.
Vaig haver de recórrer a d’altres mitjans: vaig adoptar un to bondadós, perdonant-li les seves bajanades. No li havia passat mai que algú li hagués pagat per endavant d’una manera semblant? —vaig preguntar—. Volia dir, naturalment, gent que disposés de mitjans, per exemple, un dels cònsols. Mai? No era jo qui havia de molestar-se si li era desconeguda la pràctica! Eren usos i costums de l’estranger. No havia sortit mai de les fronteres del país? Llavors, no en sabia res d’allò… I vaig agafar de la taula altres pastissos.
Va rondinar furiosament, refusà obstinadament desfer-se d’allò que tenia a la seva parada, i fins em prengué un pastís de la mà i el posà al seu lloc. Vaig enfurismar-me de debò, clavant uns quants cops de puny sobre la tauleta i amenaçant amb la policia. Seria indulgent amb ella —deia— si em deixava agafar tot el que era meu; no arruïnaria la seva parada, car era una gran quantitat de diners la que jo li havia lliurat. Però no volia pas agafar-li’n tants; en realitat, no volia sinó la meitat del meu crèdit. I, després de tot, ja no tornaria. Déu me’n guardés!
Finalment, separà alguns pastissos a un preu exorbitant, quatre o cinc, que va taxar al preu més elevat que pogué imaginar, i va pregar-me que els agafés i que marxés. Vaig continuar discutint amb ella pretenent que almenys em robava una corona i que, a més, m’explotava amb els seus preus fabulosos.
—Ja ho sabeu que aquestes coses estan castigades per la llei? —li deia—. Quedeu-vos-ho en nom de Déu, però sapigueu que podríeu anar ben bé a presidi per tota la vostra vida, vella reganyosa! Encara va donar-me un altre pastís i, petant de dents, va pregar-me que me n’anés.
La vaig deixar.
Hum! S’havia vist mai una pastissera amb menys escrúpols? Pujava cap al mercat menjant-me els meus pastissos i parlant en veu alta de la dona i de la seva insolència, repetint el que havíem dit l’un i l’altre, i veia que jo havia estat molt superior a ella.
Els pastissos desapareixien l’un darrera l’altre. Tenia bona gana, no hauria dit mai prou, i no arribava a sadollar-me. Valenta misèria, que mai no es veia satisfeta! Tenia tanta fam, que vaig estar a punt d’empassar-me el darrer pastís, que havia decidit guardar per al menut del carrer dels Carreters, al qual l’home de la barba roja escopia al cap. El recordava constantment, no podia oblidar la cara que feia quan protestava plorant i renegant. S’havia girat a mirar la meva finestra per veure si jo també me’n reia. Déu sap si el trobaria en arribar allí. Cuitava per arribar al més aviat millor al carrer dels Carreters, passant pel lloc on havia esquinçat el meu drama —vaig veure’n encara alguns trossos—, evitant la gent que feia poc s’havia quedat esbalaïda dels meus actes, i finalment vaig aturar-me al peu de la vorera on havia estat assegut el nen.
Ja se n’havia anat. El carrer estava gairebé desert. Començava a fosquejar i no podia veure el noi; potser havia marxat cap a casa seva. Vaig deixar el pastís amb tota precaució a la porta i, trucant fort, vaig fugir corrents. Ja el trobarà —vaig dir-me—. La primera cosa que farà en sortir serà veure’l. Una alegria idiota m’humitejà els ulls davant la idea que el petit trobaria el pastís. Vaig tornar a baixar a la plaça del Ferrocarril.
Ja no tenia fam, però l’aliment ensucrat que acabava de prendre començava a molestar-me. En el meu cervell s’esvalotaven novament les idees més boges. I si d’amagat tallés l’amarra d’un d’aquests vaixells? I si sobtadament comencés a cridar: Foc!? Vaig continuar caminant pel moll, a la recerca d’una caixa on asseure’m, vaig plegar-me de braços i notava que el meu cervell s’atordia cada vegada més.
Estava amb els ulls fixos en el «Copegoro», el tres pals amb pavelló rus. Veia un home prop de la batallola. La llanterna roja de babord il·luminava el seu cap. Vaig aixecar-me per parlar-li sense cap idea preconcebuda i sense esperar rebre contestació.
—Us feu a mar aquesta tarda, capità?
—Sí, d’aquí a una mica.
Parlava suec. Devia ésser finlandès.
—No necessiteu pas cap home?
De moment tant se me’n donava obtenir un no o una repulsa; la seva resposta m’era indiferent. Esperava i me’l mirava.
—Oh, no! —contestà—. En tot cas hauria d’ésser un novell.
Un novell! Vaig sentir un estremiment, vaig treure’m les ulleres d’amagat i vaig guardar-me-les a la butxaca, tot pujant l’escala per arribar a la batallola.
—Jo no sóc de l’ofici —vaig dir—, però puc fer el treball que em maneu. Cap on aneu?
—Anem en llast a Leeds a carregar carbó per a Cadis.
—Està bé! —vaig dir imposant-me a l’home—. M’és indiferent on aneu. Faré la meva feina.
Romangué un instant mirant-me i reflexionant.
—No has navegat mai? —preguntà.
—No, però, tal com us dic, doneu-me la feina que vulgueu i la faré. Estic acostumat a fer de tot.
Medità novament. Ja havia començat a fer-me a la idea de partir, i començava a témer que hauria de tornar a terra.
—Apa, què en penseu, capità? De debò. Puc fer el que calgui. Què dic? Molt poc home seria si m’acontentés a fer la meva tasca. Puc fer més, si cal!
—Bah!, podem assajar —digué, somrient davant les meves darreres paraules—. Si la cosa no va bé, sempre ens podem separar a Anglaterra.
—Naturalment! —vaig contestar amb alegria.
I repetí que ens podríem separar a Anglaterra si la cosa no anava bé.
Vaig posar-me a treballar…
Al fiord vaig incorporar-me un moment, aclaparat per la febre i per l’esgotament; vaig dirigir una mirada a la terra, dient «adéu» per ara a la ciutat, aquella Cristiania en la qual amb tota claredat brillaven les finestres de tots aquells estatges, de totes aquelles llars.