Camille
Dia 1 » 20:10 h
Pàgina 25 de 80
2
0
:
1
0
h
És l’hora d’anar-se’n. Camille és un policia de servei, no pot com-portar-se com un vulgar enamorat. Algú s’imagina un investigador que passa la nit vetllant la víctima? Ja ha fet prou idioteses, per avui.
I parlant d’això. Li vibra el mòbil: la comissaria Michard. Camille torna a ficar-se el telèfon al fons de la butxaca, es gira cap a la recepcionista i aixeca la mà per dir-li adéu. La dona li respon fent-li l’ullet, mentre amb l’índex el convida a acostar-s’hi. Camille dubta si ha de fer veure que no ho ha vist, però decideix obeir, està tan cansat que és incapaç d’oferir resistència. Després de les multes, què més li demanarà, la dona?
—Ja se’n va? No em digui que els policies se’n van a dormir d’hora…
Hi deu haver algun doble sentit en el que diu, perquè la dona somriu amb totes les seves dents desiguals. Perdre el temps per sentir això! Camille expira sorollosament, ell també esbossa un somriure, necessita dormir. Ja ha fet uns quants passos quan:
—Hi ha hagut una trucada, m’ha semblat que li agradaria saber-ho…
—Quan?
—Fa una estona… cap a les set.
I abans que Camille pregunti res:
—El seu germà.
Nathan. Camille no l’ha vist mai, li ha sentit la veu unes quantes vegades al contestador d’Anne, una veu ansiosa, amb presses, jove. Es porten més de quinze anys de diferència. Anne el va cuidar molt de temps, i ara està molt orgullosa d’ell, és investigador en un terreny impenetrable, la fotònica, les nanociències, alguna cosa així, una d’aquelles disciplines que Camille no entén ni el nom que tenen.
—I per ser un germà, no m’ha semblat gens amable. Després de sentir com m’ha parlat, estic molt contenta de ser filla única.
La conclusió explota dins el cervell de Camille: com ho ha sabut, que estava hospitalitzada?
La son li passa de cop, es precipita cap a la porta batent, l’empeny, passa a l’altra banda del mostrador, la recepcionista no necessita ni que li facin la pregunta per respondre:
—Una veu d’home i… —Ophélia fa girar els ulls ben oberts— més aviat directe!
Forestier… Sí, com Forestier, com vol que s’escrigui? Amb dues efes? —Ara la dona adopta un to desagradable, autoritari—: I què té exactament? Què diuen els metges? —La imitació deriva cap a la mala educació—. Com que no se sap? —Amb veu indignada, gairebé escandalitzada…
—Algun accent?
La recepcionista fa que no amb el cap. Camille mira al seu voltant. La conclusió arribarà, i ho sap. Només ha d’esperar que s’estableixin les connexions neuronals, és qüestió de segons.
—Una veu jove?
La dona arruga les celles.
—Potser no jove del tot… Uns quaranta anys, diria. Per mi, és…
Camille ja no sent la continuació. Surt corrents immediata-nient, apartant tothom que es troba en el seu camí.
Arriba a l’escala, obre d’una revolada la porta, que pica amb violència darrere seu. I comença a pujar a la màxima velocitat que li permeten les cames tan curtes que té.