Camille
Dia 1 » 20:15 h
Pàgina 26 de 80
2
0
:
1
5
h
Pel soroll dels passos, l’home deu haver pujat un pis, pensa la infermera. Té vint-i-dos anys, porta el crani gairebé rasurar i una anella al llavi inferior. Té un aspecte provocador, però per dintre res d’això, és una persona que es fon de seguida, fins i tot una persona que es porta massa bé, que és massa amable. Aleshores sent una porta que pica. La noia rumia, dubta, pot ser a qualsevol lloc, aquell home, al passadís, al pis de dalt, pot tornar a baixar o travessar per neurocirurgia i després per trobar-lo…
Què ha de fer? Primer n’hauria d’estar segura. No pot donar l’alarma així com així, vull dir que si no n’estàs segura… Torna a la sala d’infermeria. No, no pot ser, ningú ve a un hospital amb un fusell. Què podia ser, si no? Una pròtesi? Hi ha visitants que vénen amb rams de gladiols llargs com un braç. Ara és la temporada dels gladiols? L’home s’havia equivocat d’habitació, és el que ha dit.
La noia no s’ho acaba de creure. A l’escola d’infermeria va fer un seminari sobre dones maltractades, i sap que els marits són agressius, que són capaços de perseguir les seves dones fins a l’hospital. Retrocedeix i entra a fer una ullada a l’habitació 224. Aquesta pacient es passa l’estona plorant. Cada vegada que entra a la seva habitació, plora, no para de passar-se els dits per la cara, de resseguir-se els llavis, i parla tapant-se la boca amb el dors de la mà. Ja se l’ha trobat dues vegades davant del mirall del lavabo, i això que^ amb prou feines s’aguanta.
De tota manera, pensa la noia mentre surt (no s’ho pot treure del cap), què devia portar sota l’impermeable, aquell home, que semblava com una palanca? I quan l’impermeable s’ha entreobert… semblava metall, acer inoxidable. Què es pot assemblar al canó d’un fusell? La noia pensa en una crossa.
I mentre està immersa en aquests pensaments, per l’altra punta del passadís apareix el policia, el baixet, el que és aquí des de primera hora de la tarda. No arriba al metre seixanta, calb, una cara bonica però severa, no somriu mai. I ara corre com un boig, gairebé la fa caure, obre la porta de l’habitació d’una revolada, s’hi precipita, sembla que estigui a punt de saltar damunt del llit, i crida:
—Anne! Anne!
La noia no entén res de res. És un policia, però més aviat sembla el seu marit, veient-lo així.
La pacient està molt agitada. Gira el cap en totes direccions i davant de la pluja de preguntes aixeca una mà: para de cridar. El policia repeteix:
—Estàs bé? Estàs bé?
Em veig obligada a demanar-li que es calmi. La pacient deixa caure el braç damunt del llençol i em mira. Estic bé…
—Has vist algú? —pregunta el policia—. Ha entrat algú? L’has vist?
Té la veu greu, angoixada. Es gira cap a mi.
—Ha entrat algú?
Contesto que sí, vaja de fet no…
—Hi havia un home que s’havia equivocat de pis, ha obert la porta…
El policia no espera la continuació, es torna a girar cap a la pacient, la mira fixament, ella fa que no amb el cap, sembla que li fugin els pensaments. No diu res, simplement fa que no amb el cap. No ha vist ningú. I a continuació, s’enfonsa dins el llit, fa pujar el llençols fins a la barbeta i plora. Normal. El policia baixet li deu fer por, amb aquestes preguntes. L’home està esveradíssim. Hi intervinc.
—Perdoni, però això és un hospital!
El policia fa que sí, però es veu clarament que pensa en una altra cosa.
—A més a més, les visites ja s’han acabat.
L’home es redreça:
—Cap a on ha anat?
I com que no contesto prou de pressa:
—L’home que s’ha equivocat d’habitació, cap a on ha anat?
Jo li prenc el pols a la pacient. Responc:
—Cap a l’escala, cap allà…
A mi ara tant me fa, tot això, ara el que em preocupa és la pacient. Els marits gelosos no són cosa meva.
Encara no he acabat la frase que l’home ja ha saltat com un conill. Sento que corre pel passadís cap a la porta, que agafa l’escala, paro l’orella, impossible de saber si puja o si baixa.
I tot allò del fusell, ho he somiat?
L’escala, de formigó vist, ressona com si fos una catedral. Camille s’agafa a la barana i comença a baixar els primers graons. Però s’atura.
No. Ell hauria pujat.
Mitja volta. No són graons estàndard, cada un deu fer mig centímetre més que els normals, al cap de deu graons ja estàs cansat, i al cap de vint, esgotat. Sobretot Camille, amb les seves cames curtes.
Arriba al pis de dalt sense respiració, dubta, si fos ell, pujaria un altre pis? Sí? No? Es concentra. No, sortirà per aquí, per aquesta planta. Al passadís, Camille xoca contra un metge, que de seguida crida:
—Ei, vostè!
Amb prou feines l’ha vist, edat indeterminada, bata planxada (encara se li noten els plecs), uns cabells uniformement blancs. El metge s’ha aturat, amb els dos punys a les butxaques, amb cara d’alarmat de veure aparèixer un home que corre…
—Ha vist passar algú? —li crida Camille.
EI metge respira fondo, adopta un posat de dignitat, busca la rèplica adequada.
—Un home, collons! —li crida Camille—. Ha vist passar un home?
—No… eh…
Camille en té de sobres, amb això, es gira, obre la porta com si volgués arrencar-la, torna a pujar i recorre el passadís, primer cap a la dreta i després cap a l’esquerra, sense alè, no hi ha ningú enlloc, fa marxa enrere, corre, alguna cosa li diu (potser el cansament) que s’equivoca, i en el moment que et dius això, comences a córrer més a poc a poc, tot i que ben mirat accelerar seria impossible. Camille arriba a l’extrem del passadís, un angle recte, xoca contra una paret amb un armari elèctric que té una porta de dos metres d’altura plena de símbols que adverteixen del perill de mort. Gràcies per la informació.
L’autèntic art consisteix a sortir tal com has entrat.
Això és més difícil, requereix força, concentració, atenció, lucidesa, qualitats molt rares de trobar juntes en un sol home. En el cas dels atracaments passa una mica igual, sempre és cap al final quan hi ha més perill que la cosa es torci. Arribes amb intencions pacífiques, et trobes resistència i si perds els nervis pots acabar disparant sense mirar, i aleshores deixes darrere teu una carnisseria causada simplement per la falta de sang freda.
Però ara em trobo el camí completament lliure. A part d’un metge palplantat al mig de l’escala, que no sé què hi fotia, allà, i que he esquivat, ningú més.
Així que arribo a la planta baixa, surto amb pas viu. Per molt que la gent tingui pressa, un hospital és un lloc on ningú corre, o sigui que així que acceleres una mica de seguida crides l’atenció, però jo ja era fora abans que ningú hagi tingut temps de reaccionar.
I ben mirat, reaccionar a què?
El pàrquing queda a la dreta. L’aire fresc em va bé. Aguanto el Mossberg ben dret sota l’impermeable, tampoc és qüestió d’espantar els pacients. Si són a urgències, ja tenen prou pena. A més, aquí regna un ambient molt tranquil.
En canvi, allà dalt la cosa deu estar que crema. Aquell tap de bassa deu ensumar l’aire, amb el musell amunt, com els gossos de caça, deu intentar entendre què ha passat.
La infermera no ho deu tenir clar. Un fusell? I què més!
En deu haver parlat amb les seves companyes, un fusell?, estàs de broma, n’estàs segura que no era un canó?
I les bromes deuen haver continuat, què beus, tu, quan estàs de servei?, es pot saber què fumes?
Una altra diu: trobo que ho hauries de dir a…
I amb tot plegat, tinc temps de sobres per travessar el pàrquing, arribar al cotxe, pujar-hi, engegar tranquil·lament, posar-me a la cua dels cotxes que surten de l’hospital i al cap de tres minuts ja sóc al carrer i al semàfor giro a la dreta.
Aquí hi haurà una finestra de tir.
I si no, just després.
Quan estàs motivat…
Camille està destrossat, però igualment accelera el pas.
Aquesta vegada ha triat l’ascensor, per recuperar l’alè. Si estigués sol, clavaria un cop de puny a la paret. Però es limita a respirar profundament.
Quan arriba a la recepció, confirma l’anàlisi que havia fet de la situació. La sala d’espera és plena, malalts, personal, conductors d’ambulància que no paren d’entrar i sortir… A la dreta hi ha un passadís que porta a la sortida d’emergència, i a l’esquerra n’hi ha un altre que dóna al pàrquing.
I aquesta només és una de les set o vuit possibilitats que hi ha d’abandonar l’edifici sense ser vist.
Interrogar a qui? Buscar testimonis? Prendre declaració? A qui? Quan hagi arribat un equip a l’hospital, dues terceres parts dels malalts ja hauran estat donats d’alta.
Es clavaria una bufetada.
Finalment, torna a pujar al segon pis i treu el cap per la sala d’infermeres. La noia dels llavis inflats, Florence, està inclinada damunt d’un llibre de registre. La seva companya? No, no ho sap, respon sense aixecar la vista. Però davant la insistència de Camille diu:
—Tenim molta feina.
—Raó de més, no pot ser gaire lluny.
La infermera vol respondre, però Camille ja ha sortit. Recorre tot el passadís, així que s’obre alguna habitació ho aprofita per ficar-hi el cap, si convé entrarà als lavabos de dones i tot, en l’estat en què es troba, no hi haurà res que l’aturi, però no cal, la noia apareix de cop.
Sembla contrariada, es passa la mà pel cap afaitat, Camille la dibuixa amb el pensament, molt regular, aquest tall de cabells li dóna un aspecte molt fràgil, sembla que la noia estigui impressionada, però resulta enganyós, de fet és una noia molt sòlida. I la seva primera resposta ho confirma. Parla sense aturar-se, Camille es veu obligat a córrer al seu costat:
—Aquell home s’havia equivocat d’habitació, i s’ha excusat…
—Li ha sentit la veu?
—No ben bé, només he sentit com s’excusava.
Però haver de córrer així, al costat d’una noia jove, en un passadís d’hospital, per intentar aconseguir la informació que necessita desesperadament per salvar la vida de la dona que estima fa que Camille acabi explotant. Li agafa el braç, i la noia es veu obligada a aturar-se i a mirar cap avall per trobar-se amb la mirada de l’home, en la qual descobreix una determinació que la sorprèn, subratllada per una veu tranquil·la, profunda i amenaçadora:
—Li demano que es concentri, senyoreta…
Camille llegeix el nom de la targeta:
Cynthia. Uns pares aficionats a les sèries de televisió.
—Vull que es concentri, Cynthia. Necessito que em digui…
La noia l’hi explica tot, l’home davant la porta oberta que es gira, amb el cap abaixat, per la confusió sens dubte, un impermeable, sembla que camini una mica encarcarat, però vaja… i a continuació agafa l’escala, i un home que fuig no puja, sinó que baixa. Això és evident, no?
Camille sospira i diu que sí, i tant, és evident.