Camille
Dia 1 » 21:30 h
Pàgina 27 de 80
2
1
:
3
0
h
—Està a punt d’arribar…
Al responsable de seguretat no li agrada, això. D’entrada, és tard, i s’ha hagut de tornar a vestir. I a sobre, un vespre de partit. Es un antic gendarme, força torracollons, amb un ventre enorme, sense coll, un home sanguini que s’alimenta de carn. Per visionar les gravacions de les càmeres, cal una autorització. Firmada pel jutge. I amb totes les de la llei.
—Per telèfon m’ha dit que la tenia…
—No —respon Camille amb seguretat—. Li he dit que la tindria.
—No és el que he entès jo.
Un home cabut. En general, Camille tendeix a negociar, però aquesta vegada ni en té ganes ni té temps de fer voltes.
—Doncs què ha entès, vostè?
—Que tenia una ordre ju…
—No —el talla Camille—, no li parlo de l’ordre judicial, li parlo de l’home que ha entrat al seu hospital amb un fusell de caça. Vostè què ha entès? Ha entès que ha pujat al segon pis amb l’objectiu de matar una de les seves pacients? I que si hagués trobat gent al seu pas hauria disparat sense miraments? I que si torna i fa una massacre, rodarà el seu cap i haurà de tornar a fer règim?
De tota manera, són les càmeres que cobreixen l’entrada d’urgències. Hi ha poques possibilitats que l’home, si és que existeix, hagi passat per allà. No deu ser idiota. Això si existeix.
Efectivament, durant la franja horària en què podia ser allà, res d’especial. Camille ho torna a comprovar. El cap de seguretat saltironeja d’un peu a l’altre i bufa fort per manifestar la seva exasperació. Camille s’inclina cap a la pantalla, cap a la marea d’ambulàncies, de vehicles d’emergències i de particulars, de persones que entren i surten, ferides, no ferides, caminant o corrent. Res que cridi l’atenció i que pugui ajudar Camille.
S’aixeca i se’n va. Fa marxa enrere, pitja el botó, extreu el DVD i se’n va.
—Que em pren per idiota? —s’esgargamella el cap de seguretat—. I l’ordre judicial?
Camille li dirigeix un gest que vol dir: ja en parlarem, d’això.
Torna a ser al pàrquing. Si fos jo, pensa mentre observa al seu voltant, passaria pel costat. La sortida d’emergència. S’inclina cap a la porta per mirar-se-la de prop. Ha de treure les ulleres. No hi ha indicis que l’hagin forçat.
—Quan surt a fumar, qui la substitueix?
La pregunta s’imposa. Camille ha tornat a recepció, ha anat fins al fons del vestíbul i a mà esquerra ha trobat, com per casualitat, el passadís que porta a una sortida d’emergència.
Ophélia riu i ensenya les dents grogues.
—No tenim ni substitucions per les baixes maternals, com vol que en tinguem per les pauses per agafar càncer?
Ha vingut? No ha vingut?
Quan torna al cotxe, escolta els missatges.
—Michard! —To sec—. Truqui’m. Quan sigui, no tinc horaris. Vull saber per on va. I de totes maneres, demà a primera hora vull un informe.
Camille se sent sol. Molt sol.