Camille
Dia 2 » 06:00 h
Pàgina 30 de 80
0
6
:
0
0
h
No han dormit en tota la nit. Quan es tracta d’emocions, Doudouche sembla que tingui antenes.
Ahir al vespre, Camille va haver de passar pel despatx per enllestir tot el que no havia tingut temps de fer durant el dia, i va tornar a casa destrossat, es va estirar vestit al sofà, Doudouche se li va enfilar a sobre, i no s’han mogut en tota la nit. No li va donar menjar, se’n va oblidar, però la gata no reclama res, entén que pateix. Doudouche ronca. Camille coneix perfectament els més mínims matisos del seu ronc.
No fa gaire, nits com aquesta, en blanc, en tensió, plenes de nervis, de tristesa, eren nits per a Irène. Amb ella. Camille revivia la seva vida en comú, imatges doloroses. No hi havia res més important al món que la mort d’Irène. No hi havia res més.
Camille no sap què li fa més mal, avui, si el patiment per Arme, l’espectacle del seu rostre, els seus dolors o precisament aquest lliscament de tots els seus pensaments cap a ella, d’una manera inconscient, amb el pas dels dies, de les setmanes. Hi ha una mena de vulgaritat, en el fet de passar d’aquesta manera d’una dona a una altra, Camille se sent pres de la banalitat. No havia pensat mai a refer la seva vida, però la vida se li refà sola, gairebé a pesar seu. I malgrat tot, el que és persistent, potser definitiu, són les imatges d’Irène, terribles. Aquestes imatges resisteixen a tot, al pas del temps, a les coneixences. Vaja… a la coneixença, perquè Camille no ha conegut ningú més.
Va acceptar Anne perquè només és, tal com diu ella, temporal. Ella també té els seus propis dols, i no vol cap projecte. Però fins i tot sense cap projecte, resulta que ara ocupa la seva vida. I en l’eterna discussió sobre qui estima i qui és estimat, Camille no sap quin paper li toca a ell.
Es van conèixer a la primavera. A començaments de març. Feia quatre anys que havia perdut Irène, dos anys que havia remuntat a la superfície, sense alegries, però amb vida. Camille duia l’existència sense riscos i sense desitjós dels homes destinats a la soledat. Un home de la seva mida no troba dones tan fàcilment, i tant li feia, no ho trobava a faltar.
Les coneixences sempre són com petits miracles.
Anne, que no té un temperament colèric, només ha muntat un escàndol en un restaurant una vegada a la vida (l’hi va jurar amb la mà al cor i un somriure tendre), i havia de ser just aquell dia, a Chez Fernand, on Camille acabava de sopar dues taules més enllà quan la discussió es va convertir en una baralla.
Hi ha destrosses, insults, plats trencats, coberts escampats per terra, clients que s’aixequen i demanen les jaquetes, truquen a la policia, l’amo, Fernand, no para de cridar mentre xifra els danys en quantitats astronòmiques. Anne, de cop, deixa de cridar. Veient l’escena que s’ha creat, li agafa un atac de riure.
La seva mirada es creua amb la de Camille.
Camille tanca els ulls un moment, respira fondo, s’aixeca sense pressa i ensenya el carnet.
Es presenta. Comandant Verhœven, Brigada Criminal.
Sembla que surti d’enlloc. Anne ja no riu, se’l mira amb inquietud.
—Ah, perfecte que sigui aquí! —crida l’amo.
I de cop, té un dubte.
—Eh… com que la Brigada Criminal?
Camille assenteix, amb cara de cansament. Agafa l’amo pel braç i se l’emporta a un costat.
I dos minuts després abandona el restaurant en companyia d’Anne, que no sap si ha de riure, si s’ha de sentir alleujada, si li ha de donar les gràcies o si s’ha de preocupar. És lliure, i com li passa a tothom, no sap ben bé què fer amb aquesta llibertat. Camille s’adona que, tal com faria qualsevol altra dona, Anne es pregunta quina mena de deute acaba de contreure. I com l’haurà de pagar.
—Què li ha dit a l’amo? —pregunta per fi.
—Que me l’enduia detinguda.
Camille menteix. De fet, ha amenaçat l’amo amb un escorcoll policial per setmana fins que hagués de tancar el restaurant per falta de clientela. Un abús de poder típic. Se sent avergonyit, però la culpa és del paio per no saber fer unes profiteroles decents.
Anne s’ensuma la mentida, però més aviat li fa gràcia.
Quan es creuen amb el cotxe patrulla que acudeix a Chez Fernand, a l’extrem del carrer, Anne li ofereix el seu millor somriure, el devastador, aquell amb els clotets a les galtes, aquell que li forma unes arrugues minúscules sota els ulls verds… De cop i volta, a Camille li comença a fer voltes pel cap tot això del deute contret. Quan arriben a l’estació de metro, pren una decisió:
—Agafa el metro?
Anne s’ho rumia.
—M’estimo més agafar un taxi.
A Camille li sembla perfecte. De totes maneres, ell hauria triat el contrari. Es limita a fer un gest amb la mà, adéu, i comença a baixar els graons amb una falsa lentitud. En realitat, els baixa tan de pressa com pot. I desapareix.
L’endemà ja se’n van anar al llit.
Quan Camille va sortir de la Brigada, cap al vespre, Anne era a baix, a la vorera. Camille va fer veure que no la veia i va seguir caminant fins al metro, i quan es va girar, Anne seguia al mateix lloc, serena. La maniobra el va fer somriure. Ja estava atrapat.
Van anar a sopar. Una vetllada clàssica. Fins i tot decebedora, si no hagués planat damunt seu aquell fons d’ambigüitat que evocava la qüestió del deute i que donava a la situació un aire excitant i lamentable al mateix temps. D’altra banda, què es diuen una dona i un home de quaranta i cinquanta anys quan es coneixen?
Intenten minimitzar els seus fracassos respectius sense amagar-los del tot, intenten mostrar les seves ferides sense exhibir-les, mirant de dir-ne el mínim possible. Camille li va explicar l’essencial, en poques paraules, sobre Maud, la seva mare…
—Estava pensant… —va dir Anne.
I davant la mirada interrogadora de Camille va prosseguir:
—Vaig veure algunes teles seves. —Aquí va dubtar—. A Mont-real?
A Camille el va sorprendre que conegués l’obra de la seva mare.
Anne li va parlar de la seva vida a Lió, del seu divorci, ho havia abandonat tot, i només calia mirar-la per veure que la cosa encara no s’havia acabat ni de bon tros. A Camille li hauria agradat saber-ne més coses. Quin home? Quin marit? Quina història? L’eterna curiositat dels homes sobre la intimitat de les dones.
Camille li va preguntar si volia barallar-se amb l’amo del restaurant de seguida o si abans podia pagar el compte. El riure d’Anne va ser el que ho va fer decantar tot. Molt femení.
Camille, que no havia tocat cap dona des de temps immemorials, no va haver de fer res. Anne es va estirar damunt seu, i la resta va venir sola, sense dir ni una paraula. Va ser trist i meravellós alhora. L’amor.
No es van tornar a veure. Només alguna vegada, molt de tant en tant. Com si es toquessin amb la punta dels dits. Anne és supervisora de gestió, i es passa el dia visitant agències de viatges per comprovar-ne l’organització, els comptes, tot de coses que Camille no entén. Mai passa més de dos dies a la setmana a París. Aquests viatges, aquestes absències, aquestes tornades donaven a les seves trobades un aire caòtic, imprevisible, els feia la sensació de trobar-se sempre per casualitat. No tenien ni idea de com seria la seva història. Ja es veuria. Sortien, sopaven i se n’anaven al llit, i la cosa anava cada cop a més.
Camille intenta buscar en quin moment va ser conscient del lloc que ocupava aquesta història en la seva vida. No se’n recorda.
Però sap que l’arribada d’Anne va allunyar una mica la mort d’Irène, aquella pàgina incandescent. Camille es pregunta si ha tornat a fer aparició dins seu una persona nova, si és capaç de viure sense Irène. Oblidar és inevitable. Però oblidar no vol dir curar.
Avui se sent trasbalsat pel que li passa a Anne. Se sent responsable no de la circumstància, en això no hi podia fer res, però sí del desenllaç, que depèn d’ell, de la seva voluntat, de la seva determinació, de la seva competència. I aquest pes l’esclafa.
Doudouche ha deixat de roncar i s’ha adormit. Camille s’aixeca, la gata llisca cap a un costat amb un sospir de desaprovació. Camille s’acosta al buró, aquí hi té un
quadern d’Irène, en tenia moltíssims, ara ja només queda aquest, l’últim, els altres els va llençar una nit de ràbia, de desànim. És un quadern saturat d’imatges seves, Irène asseguda davant d’una taula, alçant el got i somrient, adormida, pensativa, Irène pertot arreu. El torna a desar. Aquests quatre anys que ha passat sense ella han sigut els més difícils, els més desgraciats de la seva vida, però no pot impedir considerar-los també els més interessants, els més vibrants. Camille no s’ha allunyat del seu passat. És el passat el que s’ha tornat (busca la paraula) més matisat? Més discret? Esmorteït? Com si fos la resta d’una divisió que no ha fet. Anne no té res a veure amb Irène, són dues galàxies diferents, a anys llum l’una de l’altra, però que convergeixen totes dues cap al mateix punt. El que les separa és que Anne és aquí, mentre que Irène se’n va anar.
Camille recorda que Anne també va estar a punt d’anar-se’n, però va tornar. Va ser a l’agost. Era molt tard. Estava dreta al davant de la finestra, despullada, pensativa, amb els braços encreuats, i va dir:
S’ha acabat, Camille, sense ni tan sols girar-se cap a ell. I després es va vestir sense dir ni una paraula. A les novel·les, això triga un minut. A la realitat, una dona que es torna a vestir triga moltíssim. Camille es queda assegut, sense moure’s, sembla un home sorprès per una tempesta, resignat.
I Anne se’n va.
Camille no ha fet ni un sol gest. Ho entén. La marxa d’Anne no provoca cap cataclisme, sinó un abatiment profund, un dolor sord. Camille lamenta aquesta fugida, però la comprèn, perquè sabia que era inevitable. Per culpa de l’altura, Camille té sovint el reflex de considerar-se indigne. Es queda assegut una bona estona. Després es deixa caure i s’estira al sofà. Deu ser mitjanit.
Camille no sabrà mai què passa en aquells moments.
Fa més d’una hora que Anne se n’ha anat. I de cop, s’aixeca i va cap a la porta, sense el més mínim dubte. I empès per una certesa inexplicable, l’obre. Anne està asseguda a l’escala, al primer graó, d’esquena a ell, amb els genolls entre els braços.
Al cap d’uns segons, s’aixeca, l’esquiva, entra al pis, s’estira vestida al llit i es gira de cara a la paret.
Plora. Camille ja ho havia viscut això, amb Irène.