Camille
Dia 2 » 06:45 h
Pàgina 31 de 80
0
6
:
4
5
h
L’edifici, des de fora, no té mala pinta, però així que hi entres notes fins a quin punt està abandonat. La filera de bústies d’alumini a punt de passar a millor vida sembla dominada per la desolació. L’última bústia indica
Anne Forestier, sisè pis, escrit per ella, amb la seva lletra captivadora. A l’extrem de l’etiqueta, la ^ i la r estan enganxades per no sortir fora, i resulten il·legibles.
Camille no agafa el minúscul ascensor.
Encara no són les set quan truca amb tres cops discrets a la porta del davant.
La veïna obre de seguida, com si l’esperés, amb la mà al pom de la porta. Es la senyora Roman, la propietària del pis. La dona reconeix Camille immediatament. És l’avantatge de fer una talla així, ningú t’oblida. Camille li explica una mentida:
—Anne se n’ha hagut d’anar corrent… —Camille imita el somriure benèvol de l’amic lúcid i pacient, buscant la complicitat de la dona—. Tan de pressa, que, evidentment, s’ha deixat la meitat de les coses.
Aquest
evidentment tan masclista agrada molt a la veïna. La senyora Roman és una dona sola, que s’acosta a la jubilació, amb una cara rodona, com de nina, sembla una criatura envellida prematurament. Coixeja una mica, té alguna cosa al maluc. Camille la coneix molt poc, però sap que és obsessivament ordenada, metòdica fins al més mínim detall.
La dona de seguida arrufa les celles, amb cara de comprensió, es gira i li dóna la clau a Camille.
—Res de greu, espero.
—No, no, no… —Camille somriu exageradament—. Res de greu. —Assenyala la clau—. Me la quedo fins que torni…
Resulta impossible de saber si és una informació, una pregunta o una petició. La veïna dubta. Camille ho aprofita per dedicar-li un gest d’agraïment.
La petita cuina està tan neta que crida l’atenció. En tot el pis no hi ha res per terra. Les dones i la neteja, pensa Camille, és com una obsessió… Un saló en dues parts que també fa d’habitació. El sofà es converteix en llit de matrimoni, amb un gran forat al mig, una fossa, no paren de caure-hi, i al final acaben dormint l’un sobre l’altre. La cosa té els seus avantatges. Una biblioteca de llibres de butxaca, amb una barreja que escapa a tota lògica, i uns quants objectes de decoració que el primer cop Camille va trobar molt vulgars. El conjunt li va fer una impressió una mica trista.
—Tenia molt pocs diners. I no me n’avergonyeixo —va respondre Anne, picada.
Camille es va voler excusar. Però ella li va segar l’herba sota els peus.
—És el preu del divorci.
Quan diu coses així, solemnes, Anne et mira a la cara, gairebé desafiant, sembla que estigui disposada a qualsevol enfrontament.
Quan me’n vaig anar de Lió, ho vaig deixar tot, i aquí Lo vaig tornar a comprar tot, els mobles, tot, de segona mà. No volia tenir res. No vull tenir res. Potser més endavant, però ara mateix ja m’està bé així.
És un lloc transitori. Son paraules d’Anne. El pis és transitori la seva relació és transitòria. Segurament és per això que s’entenen tan bé. Anne també va dir:
—El que costa més, després d’un divorci, és fer neteja.
Sempre aquesta qüestió de la netedat. La bata que porten els pacients d’urgències sembla una camisa de dormir. Camille ha decidit portar-li una mica de roba. Creu que això li anirà bé per la moral. S imagina que si tot va bé, Anne podrà fer uns quants passos pel passadís o baixar al quiosc de l’entrada.
Camille s’havia fet una llisteta mentalment, però ara que és aquí no es recorda de res. Sí, el xandall violeta. De cop i volta, la cadena d’associacions es posa en marxa, unes vambes, les que fa servir per sortir a córrer, que també deuen ser de segona mà, encara hi ha sorra a les soles. Després, la cosa ja es complica més. Què ha d’agafar?
Camille obre el petit armari. Per ser una dona, no té gaire roba. Uns texans, pensa. Quins? N’agafa uns. Samarreta, jersei, què més. Ho deixa córrer. Fica tot el que ha trobat en una bossa d’esports, i també roba interior, sense triar.
Falten els papers.
Camille s acosta a la calaixera. Al damunt hi ha un mirall de paret molt corcat que deu ser del mateix any de la construcció de l’edifici. En un racó del mirall, Anne hi ha col·locat una foto; Nathan, el seu germà. Sembla que tingui uns vint-i-cinc anys, un noi amb un aspecte vulgar, tímid i alegre. Potser perquè Camille sap unes quantes coses sobre ell, en aquesta foto li troba una cara com absent, com si es veiés superat pels esdeveniments. És un científic. Pel que sembla, no sap organitzar-se gaire bé, fins i tot té uns quants deutes. I Anne acudeix a rescatar-lo. Com una mare,
de fet, és el que sóc per a ell, li va dir. Sempre ha acudit a rescatar-lo. Quan ho explica, Anne somriu, com si es tractés d’una anècdota, però es nota que és un autèntic patiment. El piset, els estudis, l’oci, sembla que Anne ho hagi pagat sempre tot. I costa de veure si se n’alegra 0 se’n penedeix. La foto mostra Nathan en una plaça. Podria ser Itàlia, fa sol, hi ha gent en mànigues de camisa.
Camille obre la calaixera. El calaix de la dreta està buit. Al de l’esquerra, uns quants sobres oberts, unes quantes factures de roba i de restaurants i sobretot fullets de la seva agència de viatges, però res del que busca, ni la targeta de la seguretat social ni de cap mútua, la devia portar a la bossa. A sota hi ha coses de fer esport. Camille es torna a mirar els papers. S’esperava trobar-hi nòmines, extractes bancaris, factures d’aigua, de telèfon. Res. Es gira. La seva mirada es posa damunt l’estatueta, la cullera en forma de nedadora, la noia tallada en una fusta fosca, estirada de panxa, amb un pentinat de seccions triangulars. I un cul d’antologia. L’hi va regalar Camille. Del museu del Louvre. Anne i ell hi havien anat a veure totes les obres de Da Vinci, i Camille l’hi havia explicat tot, sobre aquest tema és inesgotable, enciclopèdic, i a la botiga del museu havien ensopegat amb aquesta noia que havia arribat intacta de la divuitena dinastia egípcia, amb el seu cul de perfil mitològic.
—T’ho asseguro, Anne, tu tens exactament el mateix.
Anne va somriure, com si digués; ja m’agradaria, però t’ho agraeixo. Camille estava convençut del que deia. Anne es va preguntar si ho havia dit sincerament. Ell se li va acostar, insistent:
—T’ho asseguro.
I abans que Anne pogués fer un sol gest, Camille ja l’havia comprat. I al vespre, va procedir a les comparacions, com a expert en la matèria. Al principi, Anne va riure molt, després va començar a gemegar i després… ja us ho podeu imaginar. I després Anne va plorar. A vegades plora, després de fer l’amor.
I ara, enganxada contra la paret, l’estatueta sembla castigada. Hi ha un petit espai que la separa dels DVD que Anne té arrenglerats en aquesta prestatgeria. La mirada de Camille efectua un ampli arc de circumferència. És un dibuixant extraordinari, gràcies al seu sentit de l’observació, i la conclusió no triga a arribar.
Algú ha passat pel pis.
Torna al calaix de la dreta. Està buit perquè l’han remenat a fons. Camille s’acosta a la porta d’entrada, al pany. Res. O sigui que són ells, han trobat la direcció d’Anne i la clau del pis a la bossa, que l’atracador es va endur quan marxaven del passatge Monier.
És el mateix que va venir a l’hospital o són uns quants i es reparteixen la feina?
Les proporcions que comença a adquirir aquesta persecució freguen l’absurd. Aquest acarnissament contra Anne sembla desproporcionat en relació amb les circumstàncies. Se’ns escapa alguna cosa, es repeteix Camille. Alguna cosa que no hem vist o no hem entès.
Amb la documentació personal que s’han endut d’aquí, ja ho deuen saber tot, d’ella, on trobar-la, els llocs on pot anar. Lió, París, l’empresa on treballa, d’on ve, on pot anar per refugiar-se, ho saben tot.
Seguir-la i trobar-la és un joc de nens.
Matar-la, un exercici d’estil.
Així que posi un peu fora de l’hospital, Anne es pot donar per morta.
Camille no pot parlar d’aquesta visita amb la comissària, tret que confessi que coneix Anne íntimament i que ha mentit des del començament. Ahir només era un dubte. Avui ja seria una sospita. Davant els seus superiors, seria indefensable. I encara que fes venir els tècnics del laboratori, amb uns professionals com els que han entrat aquí, no trobarien res, cap mena d’indici.
I a més a més, Camille ha entrat al pis sense cap ordre judicial, sense cap autorització, hi ha entrat perquè sabia com obtenir la clau, perquè Anne li ha encarregat que vingués a buscar la targeta sanitària, la veïna pot testificar que Camille ve sovint a aquest pis, des de fa temps…
La suma de mentides comença a créixer perillosament. Però no és això el que li fa més por a Camille.
Sinó saber que Anne corre perill de mort. I la seva pròpia impotència.