Camille
Dia 2 » 07:20 h
Pàgina 32 de 80
0
7
:
2
0
h
—A mi no em destorba mai.
Si una persona amb qui treballes et contesta una cosa així per telèfon a les set del matí, no cal ni que t’ho plantegis, és un perill públic. Sobretot si aquesta persona és una comissària.
Camille comença a parlar:
—I l’informe? —el talla la comissària.
—L’estic escrivint.
—Endavant…
Camille comença pel principi, busca les paraules adequades, intenta mostrar-se tècnic. La testimoni està hospitalitzada, i és probable que l’atracador hagués anat a l’hospital, hagués entrat a la seva habitació i hagués intentat matar-la.
—Esperi, comandant, no ho entenc. —S’esforça a articular cada paraula, com si la seva intel·ligència piqués de cap contra un mur infranquejable—. Aquesta testimoni, la senyora Foresti…
—Forestier.
—Com sigui. Ella diu que no va veure ningú que entrés a l’habitació, oi? —No li deixa temps de contestar, no són autèntiques preguntes—. La infermera, per la seva banda, diu que va veure un home, però no n’està segura del tot. Així què? I per començar, qui és aquest home? I encara que fos l’atracador, no sabem del cert si hi va anar o no.
Camille no es pot queixar. Le Guen, al lloc de la comissària, hauria reaccionat igual. Des del moment que Camille va demanar aquest cas, sembla que tot vagi de tort.
—Doncs jo li dic que va venir! —afirma Camille—. A la infermera li va semblar veure un fusell.
—Ah —prossegueix la comissària amb un to d’admiració—. Fantàstic! A la infermera li va
semblar veure… A veure, l’hospital ha presentat alguna denúncia?
Des del principi de la conversa, Camille sap com acabarà. Ho ha d’intentar, però tampoc pot enfrontar-se amb la seva superiora. Si ha arribat a comissària no és per casualitat. I tot i que l’amistat amb Le Guen li va servir per aconseguir aquest cas gairebé per la força, no el protegirà durant gaire temps, fins i tot el pot perjudicar.
Camille nota una picor a les temples. Una calorada.
—No, no hi ha cap denúncia. —No li convé posar-se nerviós, s’ha de mostrar pacient i ponderat, explicatiu, convincent—. Però li ben asseguro que aquell home va venir. No li va fer por entrar a l’hospital amb un fusell. La infermera parla d’una arma que podria ser el fusell que van fer servir durant l’atracament, i…
—
Que podria ser…?
—Per què no em vol creure?
—Perquè sense denúncia, sense cap element tangible, sense cap testimoni, sense cap prova, sense res de palpable, em costa imaginar-me que un simple atracador vagi a assassinar un testimoni a un hospital, per això!
—Un
simple atracador? —s’esgargamella Camille.
—Sí, ho reconec, sembla un home força brutal, però…
—
Força brutal?
—Miri, comandant, no cal que repeteixi tot el que dic afegint-hi unes cometes! Vostè em demana protecció policial per a aquesta testimoni com si es tractés d’un penedit que s’ha de presentar davant del tribunal!
Camille obre la boca. Massa tard.
—Li dono un uniformat. Dos dies.
La resposta és d’una mesquinesa molt poc freqüent. No donar-li ningú seria un error per part seva si passés res. I donar-li un uniformat per aturar un assassí armat és com voler aturar un tsunami amb un paravent. El problema és que, des del seu punt de vista, la comissària té tota la raó.
—Quin perill pot representar la senyora Forestier per a aquests homes, comandant Verhœven? Va presenciar un atracament, que jo sàpiga, no un atemptat! Deuen saber que la van ferir, però no matar. I tal com ho veig jo, se’n deuen alegrar.
Això resulta evident des del principi.
Què és el que no funciona?
—I el seu informador què diu?
L’etern misteri: com prenem les decisions que prenem? En quin moment som plenament conscients del que hem decidit? Quina part d’inconscient intervé en la resposta de Camille? Impossible de dir, tret que és una resposta immediata.
—Mouloud Faraoui.
Ell mateix està sorprès.
És com uns cavallets de fira. Camille gairebé nota físicament la trajectòria que ha agafat en pronunciar aquest nom, un revolt fulgurant que porta contra una paret.
—Està en llibertat? —I abans que Camille pugui agafar el rebot:-I què hi pinta, aquest individu, en tot això?
Bona pregunta. Cada delinqüent té la seva especialitat. Els atracadors, els camells, els lladres, els falsificadors, els estafadors, els xantatgistes… cada un es mou dins de la seva esfera. L’especialitat de Mouloud Faraoui és el proxenetisme, i resulta sorprenent que el seu nom aparegui en un cas d’atracament.
És un conegut llunyà de Camille, d’un calibre una mica massa elevat per fer d’informador. S’han trobat alguna vegada. És un home d’una violència poc freqüent que es va guanyar el seu territori sembrant el terror. Se li atribueixen múltiples assassinats. És hàbil i perillós, i durant molt de temps no el van poder tocar. Fins que va caure en una història en la qual no tenia res a veure, una trampa fastigosa: trenta quilos d’èxtasi trobats al seu cotxe amb les seves empremtes. Una d’aquelles trampes que no perdonen. Tot i que va declarar que aquella bossa era la que feia servir per anar al gimnàs, es va trobar a la presó amb una ràbia capaç de devastar la terra sencera.
—Què? —pregunta Camille.
—Faraoui! Què cony hi pinta, en aquest cas? I per començar, és informador seu? No ho sabia…
—No, no és informador meu… Es més complicat, és una cosa a tres bandes, vostè ja m’entén…
—No, precisament, no ho entenc.
—Ja me n’encarrego i ja li diré el què.
—Que… se
n’encarrega?
—Ara no cal que repeteixi tot el que dic afegint-hi unes cometes!
—Que se’n fot de mi?
Michard ha cridat, i immediatament ha tapat el receptor amb la mà. Camille ha sentit un
Perdó, reina meva, pronunciat en veu baixa, xiuxiuejat, que el fa caure en un abisme. Té fills, aquella dona? De quina edat? Una filla? Per la veu, no semblava que es dirigís a una criatura. La comissària reprèn la conversa amb la veu més apagada, però la irritació és igualment palpable. Per la respiració que li arriba a través del telèfon, Camille s’adona que la comissària està sortint de l’habitació. Fins ara estava empipada amb Camille, però ara alguna cosa en ebullició, continguda durant molt de temps, explota en la seva veu, però les circumstàncies l’obliguen a xiuxiuejar:
—Es pot saber de què va aquesta història seva, comandant?
—Per començar, no és cap
història meva. I per a mi també són les set del matí. Estaré encantat de donar-li totes les explicacions necessàries, però m’ha de donar temps per…
—Comandant… —Silenci—. No sé què fa. No entenc què fa. —Ni rastre d’irritació a la veu, la comissària parla com si acabés de canviar de tema. I en certa manera és així—. Però vull un informe aquest vespre, queda clar?
—Cap problema.
No fa gens de calor, però Camille està suant. Una suor molt especial, febril i freda li raja per l’esquena. Una suor que no havia tornat a notar des d’aquell dia que va començar a córrer darrere d’Irène, el dia que va morir. Aquell dia, Camille es va obsessionar, va creure que ell ho faria millor que qualsevol altre… No, ni tan sols va pensar. Va actuar com si fos l’únic que ho podia fer, i es va equivocar. Quan la va trobar, Irène ja era morta.
I Anne, ara?
Diuen que els homes abandonats per les dones sempre són abandonats de la mateixa manera. I això és el que li fa por.