Camille
Dia 2 » 09:30 h
Pàgina 34 de 80
0
9
:
3
0
h
Camille es mor de ganes d’interrogar-la. Què va veure, exactament, al passatge Monier? Però mostrar-li tota la inquietud que sent seria com admetre que està en perill, seria espantar-la, afegir angoixa al dolor.
Tot i això, està obligat a intentar-ho.
—Però què? —crida Anne—. Si vaig veure què? Què?
Durant la nit no ha pogut descansar gaire, està més cansada ara al matí que ahir. Està molt nerviosa, constantment a punt de plorar, se li nota per la tremolor de la veu, però s’expressa amb una mica més de claredat que el dia abans, les síl·labes s’entenen millor.
—No ho sé —diu Camille—. Podria ser qualsevol cosa.
—Què?
Camille separa les mans.
—Només és per estar-ne segurs, m’entens?
No, Anne no l’entén. Però accepta buscar en el record, inclina el cap per mirar-se Camille des d’un altre angle. Camille tanca els ulls, tranquil·la, mira d’ajudar-me.
—Els vas sentir parlar?
Anne no es mou. Camille no té clar si ha entès la pregunta. A continuació, Anne fa un gest evasiu, impossible d’interpretar. Camille s’hi acosta.
—Serbi, em sembla…
Camille fa un salt.
—Com que serbi? Tu saps serbi? —Camille es mostra obertament escèptic. D’eslovens, serbis, bosnians, croates i kosovars, ell se’n troba cada vegada més, arriben a París en onades, però amb el temps que fa que se’ls troba, no ha aconseguit mai establir cap diferència entre les llengües que parlen.
—No, no n’estic segura…
I a continuació ho deixa estar, es rendeix i es deixa caure pesadament damunt dels coixins.
—Espera, espera —insisteix Camille—. Es important.
Anne torna a obrir els ulls i articula amb penes i treballs:
—
Kraj…, em sembla.
Camille no s’ho pot creure, és com si de cop i volta descobrís que la secretària del jutge Pereira té un bon nivell de japonès.
—
Kraj? És serbi, això?
Anne assenteix, però no sembla gens segura del que diu.
—Vol dir
prou.
—Però… Anne, i tu com ho saps, això?
Anne tanca els ulls, com volent dir que és un pesat, que se li ha d’explicar tot.
—Em vaig passar tres anys viatjant pels països de l’Est.
Imperdonable. L’hi ha explicat mil vegades. Quinze anys d’experiència en els viatges internacionals. Abans d’encarregar-se de la gestió, organitzava estades a pràcticament tots els destins turístics del món. I sobretot als països de l’Est, tret de Rússia. Des de Polònia fins a Albània.
—Tots parlaven serbi?
Anne es limita a fer que no amb el cap, però no n’hi ha prou, sempre se li ha d’explicar tot, a Camille.
—Només vaig sentir una veu… Al lavabo. L’altre no ho sé… —Anne articula malament, però se l’entén bé—. Camille, no n’estic segura…
Però per a ell és la confirmació. L’home que crida, el que agafa les joies, el que empeny el seu còmplice, aquell és serbi. I el que s’encarrega de la vigilància és Vincent Hafner.
Es ell el que apallissa Anne, el que truca a l’hospital, el que puja fins a la seva habitació, segurament és ell el que entra al pis d’Anne. Ell no té cap accent.
La recepcionista n’estava segura.
Vincent Hafner.
Quan arriba l’hora d’anar-se’n a fer l’escàner, Anne demana unes crosses. Només per entendre el que vol, ja costa. Camille tradueix. Anne ha decidit anar-hi caminant. Els infermers aixequen els ulls al cel i es disposen a endur-se-la sense més contemplacions, però Anne crida, s’allibera i s’asseu al llit amb els braços encreuats. Ha dit que no.
Aquesta vegada no hi ha cap dubte, tothom ho ha entès. Arriba la infermera de planta, Florence, amb aquells llavis tan gruixuts de peix, segura d’ella mateixa, sigui raonable, senyora Forestier, la portarem fins a l’escàner, al pis de sota, serà molt ràpid, i se’n va sense esperar resposta, tota la seva actitud vol indicar que està col·lapsada de feina i que no vol que la comencin a emprenyar amb criaturades que… Però abans que arribi a la porta de l’habitació, sent la veu d’Anne, sorprenentment clara, les síl·labes són aproximades, però el sentit no se li escapa a ningú: de cap manera, o hi vaig a peu o em quedo aquí.
La infermera fa marxa enrere, Camille intenta defensar el punt de vista d’Anne, la infermera l’afusella amb la mirada, es pot saber qui és, aquest? Camille es fa enrere, s’enganxa a la paret, sap que acaba de malgastar l’última oportunitat que tenia de trobar una sortida fàcil i pacífica. De seguida es veurà.
Hi comença a haver moviment a la planta, apareixen caps per les portes de les habitacions, les infermeres intenten restablir l’ordre, entrin, si us plau, no hi ha res per veure, i aleshores arriba l’intern, l’indi del cognom de vuitanta lletres, és aquí dia i nit, deu fer torns tan llargs com el seu cognom i deu cobrar com una dona de fer feines, normal, és indi. S’acosta a Anne. L’escolta atentament, i mentre s’inclina cap a ella es fixa en les equimosis, aquesta pacient, en aquest estat, està horrorosa, però això no és res en comparació amb el que l’espera d’aquí a uns dies, els pròxims dies, l’evolució d’aquesta mena d’hematomes és una cosa espantosa. L’intern intenta fer-la entrar en raó amb una veu suau. Primer l’ausculta, ningú acaba d’entendre què fa, l’escàner no pot esperar els pacients, s’ha de respectar l’hora donada. Però en canvi, el metge…
La infermera s’impacienta, els infermers es posen nerviosos. L’intern acaba d’auscultar Anne i a continuació li somriu i demana unes crosses. Els seus col·legues tenen la sensació d’haver estat traïts.
Camille observa la silueta d’Anne, desplomada damunt les crosses, amb un infermer que l’aguanta per cada espatlla.
Anne avança lentament, però avança. Dreta.