Camille
Dia 2 » 10:00 h
Pàgina 35 de 80
1
0
:
0
0
h
—Això no és cap sucursal de la comissaria…
Un despatx en un caos indescriptible. L’home és cirurgià. Cal esperar que tingui el cap més endreçat.
Hubert Dainville, cap del servei de traumatologia. Es van creuar ahir al vespre a l’escala, mentre Camille perseguia el seu fantasma. Només el va veure un moment i no li va saber posar cap edat. Avui, té cinquanta anys. Tranquil·lament. Té els cabells blancs, però encara els té tots i ondulats, es nota que n’està orgullós, l’emblema irresistible de la seva virilitat que envelleix. Ja no és un simple pentinat, és una manera d’entendre el món. Unes mans amb la manicura feta. La mena d’home que porta camises blaves amb coll blanc i que es posa un mocador a la butxaca de la jaqueta. Un home gran atractiu. Deu haver intentat tirar-se la meitat del seu personal femení, i deu atribuir als seus encants uns èxits que són purament estadístics. Segueix portant la bata perfectament planxada, però ja no té l’aspecte d’idiota que tenia ahir a la sortida de l’escala. Avui té un aire més aviat autoritari. I de fet, parla amb Camille mentre fa una altra cosa, com si l’assumpte ja estigués resolt, com si no tingués temps per perdre.
—Jo tampoc —diu Camille.
—Què?
El doctor Dainville aixeca el cap, amb les celles arrugades. Li molesta molt no entendre les coses. No hi està acostumat. Para de remenar papers.
—Dic que jo tampoc tinc temps per perdre —prossegueix Camille—. Veig que està molt ocupat, i resulta que jo també tinc molta feina. Vostè té responsabilitats i jo també.
Dainville fa una ganyota. No sembla gaire convençut del comentari i continua remenant paperassa. Però com que el policia baixet segueix a la porta i sembla que no hagi entès que la conversa s’ha acabat, afegeix:
—Aquesta pacient necessita repòs, deixi-la en pau. Va patir un traumatisme molt violent. —Aleshores es mira Camille—. Se n’ha sortit per miracle, podria perfectament estar en coma. Podria haver mort.
—També podria ser a casa seva, o treballant. Fixi’s, fins i tot podria acabar de fer les compres. El problema és que es va ficar al camí d’un home que tampoc tenia temps per perdre. Un home com vostè. Que pensava que els seus arguments valien més que els dels altres.
Dainville torna a clavar la mirada en Verhœven, amb animadversió. Aquesta mena d’homes de seguida cauen en la rivalitat. Es una cabellera blanca damunt d’uns esperons de gall. Resulta lamentable. I és bel·licós. Es mira Camille amb menyspreu.
—Ja sé que la policia considera que té dret a fer el que vulgui, però les habitacions no són sales d’interrogatori, comandant. Això és un hospital, no un terreny de maniobres. Corre com un boig pels passadissos, esvera el personal…
—Es pensa que corro pels passadissos per fer exercici?
Dainville aparta l’argument amb una mà.
—Si aquesta pacient representa algun perill, per a ella o per a l’hospital, traslladi-la a un lloc més segur. Si no, no ens toqui els nassos i deixi’ns treballar.
—Quantes places hi tenen, al dipòsit de cadàvers?
Dainville, sorprès, fa un moviment sec amb el cap, segueix amb el seu posat de gall de corral.
—L’hi pregunto —prossegueix Camille—, perquè fins que no puguem interrogar aquesta dona, el jutge no ordenarà cap trasllat. Vostè no deu operar sense certeses, a nosaltres ens passa igual. I el nostre problema s’assembla molt al seu. Com més tard intervenim, més greus són els danys.
—No entenc les seves metàfores, comandant.
—Seré més clar. És possible que hi hagi un assassí que la busca. Si m’impedeix fer la meva feina i hi acaba havent una massacre a l’hospital, vostè tindrà un doble problema. No tindrà prou places al dipòsit i, com que la pacient ja està en condicions de respondre a les nostres preguntes, una imputació per posar impediments a la feina policial.
Dainville és un home curiós. Funciona com un interruptor. El corrent o passa o no passa gens. Entre les dues posicions, res. I ara, de cop, el corrent passa. Es mira Camille, divertit, amb un somriure molt sincer, amb unes dents molt iguals, ben alineades, una porcellana de bona qualitat. Li agrada la resistència, al doctor Dainville. Es brusc, arrogant i groller, però li encanten les complicacions. Agressiu, fins i tot bel·licós, però en el fons li encanta sentir-se derrotat. Camille n’ha conegut munts, d’homes així. Et destrossen i quan caus a terra et curen.
Es el costat femení. Potser per això és metge.
Es miren tots dos. Dainville és un home intel·ligent, que capta les coses.
—Bé —diu Camille amb veu tranquil·la—. En concret, què fem?