Camille
Dia 2 » 10:45 h
Pàgina 36 de 80
1
0
:
4
5
h
—No m’han d’operar —diu Anne.
Camille necessita uns quants segons per pair la informació. Li agradaria alegrar-se’n, però opta per la prudència.
—Bé… —diu amb un to d’encoratjament.
Les radiografies i l’escàner confirmen el que l’intern li va dir el dia abans. Necessitarà cirurgia dental, però la resta es curarà sola. Segurament li quedarà una mica de cicatriu als llavis i sobretot a la galta esquerra. Què vol dir
una mica? Es notarà gaire? Anne s’ha observat al mirall. Té els llavis tan rebentats que costa de veure què es quedarà així i què desapareixerà. Pel que fa a la cicatriu de la galta, com que hi té els punts de sutura, és impossible imaginar-s’ho.
És una qüestió de temps, ha dit l’intern.
La cara que fa Anne demostra clarament que ella no comparteix aquesta opinió. I de temps, precisament, Camille no en té gaire.
Ha vingut per dir-li una cosa important. Ara estan sols a l’habitació.
Deixa passar uns segons i es llança:
—Espero que els puguis reconèixer…
Anne fa un gest vague que pot voler dir moltes coses.
—El que et va disparar, em vas dir que era força alt… Com?
És ridícul voler fer-la parlar ara. Els de la Científica començaran de zero, insistir d’aquesta manera fins i tot és contraproduent. Tot i això, insisteix.
—Seductor —diu Anne.
Anne articula amb aplicació. Camille es precipita.
—Què? Com que seductor?
Anne mira al seu voltant. Camille no s’ho pot creure. Anne acaba d’esbossar una mena de somriure. Ho anomenem un somriure per abreujar, perquè els llavis senzillament han retrocedit damunt de tres dents trencades.
—Seductor… com tu…
Durant l’agonia d’Armand, Camille va tenir aquesta sensació unes quantes vegades. A la més mínima millora, fem anar el cursor cap a la banda de l’optimisme més decidit. Anne intenta fer una broma i Camille està a punt de sortir corrent cap a admissions per exigir que li donin l’alta. L’esperança és una merda.
A Camille li agradaria respondre-li amb el mateix to, però Anne l’ha agafat desprevingut. Tartamudeja. Anne ha tornat a tancar els ulls. Almenys ara està segur que ha recuperat la lucidesa, que entén el que li diu. Decideix tornar-ho a intentar, però es veu interromput pel mòbil d’Anne, que comença a vibrar a la tauleta de nit. Camille l’hi allarga. Nathan.
—No cal que pateixis —articula Anne d’entrada, tancant els ulls.
Li parla amb el to de la germana gran, lleugerament superada, que agafa la responsabilitat de tot. Camille percep la veu del germà, insistent, ansiosa.
—Ja t’ho he dit tot al missatge que t’he deixat…
Anne fa molts més esforços per parlar amb normalitat que amb Camille. Vol que el seu germà l’entengui, però sobretot vol tranquil·litzar-lo, calmar-lo.
—No hi ha res més per explicar —afegeix Anne, gairebé amb alegria—. I no estic sola, no cal que pateixis.
Anne aixeca la mirada al cel en direcció a Camille. Sembla un autèntic desastre, aquest Nathan.
—Que no! Escolta, que m’han de fer una radiografia. Ja et trucaré. Sí, jo també…
Apaga el mòbil del tot i l’hi dóna a Camille amb un sospir.
Camille ho aprofita perquè aquesta intimitat no durarà gaire estona. El missatge bàsic és aquest:
—Anne…, jo no m’hauria d’encarregar del teu cas, ho entens?
Anne ho entén. Respon:
Mmm…, mentre assenteix amb el cap. Això vol dir que sí.
—De debò que ho entens?
Mmm… Mmm… Camille expira, necessita treure tensió, per ell, per ella, per tots dos.
—Em vaig embalar una mica, saps. I després…
Li agafa la mà, l’acaricia amb la punta dels dits. Camille té la mà més petita que ella, però més masculina, amb moltes venes.
I sempre té les mans molt calentes. Per no esverar-la, ha de triar molt bé el que li diu.
No li pot dir: l’atracador que et va apallissar es diu Vincent Hafner, és un home molt violent, va intentar matar-te i estic segur que ho tornarà a intentar.
Més aviat li ha de dir: sóc aquí, amb mi estàs segura.
I ha d’evitar: la comissària no s’ho creu, però si l’encerto, el tio està sonat i no té por de res.
Hauria de preferir: el trobarem molt aviat i s’haurà acabat tot. Però per això ens hauries d’ajudar a identificar-lo. Si pots.
Ja pot oblidar: et posarem un policia a la porta durant el dia, és totalment inútil perquè mentre aquest tio estigui en llibertat, tu correràs perill. No l’aturarà res.
I no ha de mencionar: el pas d’aquests individus per casa teva, el robatori de la teva documentació, l’organització que demostren per poder-te trobar. Ni els mitjans de què disposa Camille, pràcticament inexistents. Per culpa seva, en bona part.
Li ha de dir: tot anirà bé, no pateixis per res.
—Ja ho sé…
—Tu m’ajudaràs, Anne, oi que sí? Oi que m’ajudaràs?
Anne assenteix.
—No li diguis a ningú que ens coneixem, d’acord?
Anne diu que sí. Però té una lluïssor circumspecta a la mirada. S’instal·la un moment de malestar entre tots dos.
—L’agent de fora què hi fa, aquí?
Anne l’ha vist al passadís quan Camille ha entrat. Camille aixeca les celles. Normalment, o bé menteix amb una seguretat increïble o bé amb la ineptitud d’un nen de vuit anys. És d’aquelles persones que passen del millor al pitjor sense transició.
—És…
N’hi ha prou amb una síl·laba. I per a Anne, no calia ni aquesta síl·laba. Ho capta de seguida, per alguna cosa que nota en la mirada de Camille, per una mil·lèsima de segon de dubte.
—Creus que vindrà aquí?
Camille no té ni temps de reaccionar.
—M’amagues res?
Camille dubta només un instant. Quan es disposa a respondre que no, Anne ja ha vist que sí. Anne se’l mira fixament. Camille nota la seva inutilitat, les seves soledats respectives en aquest moment en què s’haurien de sostenir l’un a l’altre. Anne fa que no amb el cap, sembla que es pregunti: què serà de mi?
—Ja ha vingut… —diu al final.
—Sincerament, no ho sé.
No és així com respon un home, que, sincerament, no ho sap. Anne comença a tremolar. Primer les espatlles i després els braços, es torna pàl·lida, mira cap a la porta, observa l’habitació, com si li acabessin de dir que aquest lloc és l’últim que veurà, imagineu-vos que us ensenyen el vostre llit de mort. Completament desorientat, Camille encara hi afegeix més confusió:
—Aquí estàs segura.
És com si l’hagués insultat.
Anne gira el cap en direcció a la finestra i es posa a plorar.
Ara el més important és que descansi. Que recuperi les forces. Totes les energies de Camille convergeixen cap a aquest objectiu. Si Anne no reconeix ningú a les fotos, la investigació es convertirà en un camí recte que porta a un estimball. Però si li dóna un fil, només un, Camille se sent prou fort per rebobinar-lo tot.
Això s’ha d’acabar. I de pressa.
A Camille li roda el cap, com si hagués begut una mica, sent crepitacions a la pell, és com si la realitat flotés al seu voltant.
On s’ha ficat?
Com acabarà tot això?