1984
Segona Part » IX
Pàgina 24 de 41
I
X
Winston se sentia gelatinós, de tant cansament. «Gelatinós» era la paraula adequada. Li havia vingut al cap espontàniament. Li semblava que el seu cos no sols tenia la feblesa d’una gelatina, sinó també la seva transparència. Li semblava que si aixecava la mà, seria capaç de veure-hi la claror a través. Com si li haguessin extret tota la sang i el líquid limfàtic, a causa de l’enorme massa de feina, i li haguessin deixat només una estructura fràgil de nervis, ossos i pell. Totes les sensacions semblava que es magnifiquessin. La granota li erosionava les espatlles, la vorera li feia pessigolles als peus, fins i tot obrir i tancar la mà era un esforç que li feia petar els ossos.
Havia treballat més de noranta hores en cinc dies. Com tothom al Ministeri. Ara ja s’havia acabat tota la feina i no tenia, literalment, res a fer; gens de feina del Partit de cap mena, fins demà al matí. Podia dedicar sis hores al seu amagatall i nou hores més a dormir al seu llit. Lentament, enmig de la tebior del sol de la tarda, caminava per un carrer tot brut en direcció a la botiga del senyor Charrington, amb un ull obert per si apareixia una patrulla, però irracionalment convençut que aquella tarda no hi havia cap perill amenaçant-lo. La cartera pesant que portava li clavava cops al genoll a cada pas i li provocava una sensació de formigueig amunt i avall de la cama. Dintre hi havia el llibre, que posseïa des de feia ja sis dies, però encara no l’havia pogut ni obrir, i menys encara, fer-hi un cop d’ull.
El sisè dia de la Setmana de l’Odi, després de les desfilades, els parlaments, els crits, els cants, les pancartes, els pòsters, les pel·lícules, les maquetes de cera, el repicar de tambors, els esgarips de les trompetes, el ressonar dels peus marxant, els grinyols de les erugues dels tancs, el rugit de les esquadrilles aèries, l’espetec de les armes… Després de sis dies d’això, quan el gran orgasme arribava al clímax i l’odi general contra Euràsia estava en ebullició, fins a un deliri de tal magnitud que si la gentada hagués pogut atrapar amb les mans aquells dos mil criminals de guerra eurasians que havien de ser penjats l’últim dia de la celebració, sens dubte els hauria fet a trossets; just en aquest moment s’havia anunciat oficialment que Oceania ja no estava en guerra amb Euràsia sinó amb Orientàsia. Ara, Euràsia era un aliat.
No va haver-hi, naturalment, cap reconeixement del fet que alguna cosa hagués canviat. Simplement es va fer saber d’una manera molt sobtada i pertot arreu, al mateix instant, que Orientàsia i no pas Euràsia era l’enemic. Quan això va passar, Winston estava prenent part en una de les manifestacions que es feien per una de les places del centre de Londres. Ja era de nit i una claror difusa il·luminava les cares blanques i les pancartes morades. La plaça era plena de gom a gom d’una gernació d’uns quants milers de persones, incloent-hi un grup d’uns mil escolars amb l’uniforme dels Espies. En una plataforma guarnida de morat, un orador del Partit Interior, un home baix, prim, amb uns braços desproporcionadament llargs i un crani ample i calb on es debatien uns quants flocs de cabells tots pansits, estava arengant la multitud. Era com un follet retorçat per l’odi, que s’agafava al micròfon amb una mà mentre amb l’altra, enorme, al final d’un braç ossut, esgarrapava l’aire amenaçadorament damunt el seu cap. La veu, metal·litzada pels altaveus, esbombava enfora un inacabable catàleg d’atrocitats, massacres, deportacions, saqueigs, segrests, tortura de presoners, bombardeig de civils, propaganda enganyosa, agressions injustes, tractats trencats… Era impossible escoltar-se’l sense deixar-se convèncer primer i embogir després. Cada pocs instants, la fúria de la multitud entrava en ebullició i la veu de l’orador era ofegada pel rugit bestial i salvatge que sorgia incontrolablement dels milers de gargamelles. Els xiscles més salvatges de tots provenien dels escolars. Feia ja vint minuts que el parlament estava tenint lloc quan un missatger es va precipitar a la tarima i va fer lliscar un tros de paper a la mà de l’orador. Va desplegar-lo i el va llegir sense deixar de fer el discurs. Res no va alterar-se en la seva veu o en el seu posat, ni tan sols en el contingut d’allò que estava dient. Però de sobte, els noms eren diferents. Sense dir res, una onada de comprensió va escampar-se a través de la multitud. Oceania estava en guerra amb Orientàsia! Tot seguit va haver-hi una commoció tremenda. Les pancartes i els pòsters que guarnien tota la plaça estaven equivocats! Més de la meitat de la gent va començar a mirar-los malament. Era un sabotatge! Els agents de Goldstein havien fet una bona feina! Va haver-hi uns moments de caos mentre els pòsters eren arrencats de les parets i les pancartes, estripades i trepitjades. Els Espies van realitzar prodigis d’activitat enfilant-se a les teulades i tallant els cordills que aguantaven les banderoles de les xemeneies. Tot i amb això, en dos o tres minuts es va acabar tot. L’orador, encara arrapat al coll del micròfon, amb les espatlles abocades endavant, amb la mà lliure fuetejant l’aire, no havia deixat de dir el seu discurs. Un minut més i els esgarips ferotges de ràbia ja tornaven a esclatar entre la multitud. L’Odi continuava exactament com abans, tret que s’havia canviat l’objectiu.
Recordant-ho, allò que havia impressionat més Winston era que l’orador havia fet el canvi exactament a la meitat d’una línia, no tan sols sense aturar-se sinó sense trencar la sintaxi de la frase. Però de moment tenia altres coses que el preocupaven. Va ser durant els instants de desordre, mentre s’arrencaven els pòsters, que un home a qui no va veure la cara va tocar-lo a l’espatlla i li va dir: «Perdoni, em penso que li ha caigut la cartera». Va agafar-la distretament, sense contestar. Sabia que haurien de passar uns quants dies abans no tingués l’oportunitat de fer-hi un cop d’ull. Quan la manifestació es va acabar, va anar-se’n directe cap al Ministeri de la Veritat tot i que ja eren prop de les vint-i-tres. Tota la plantilla del Ministeri havia fet el mateix. Les ordres que ja estaven sortint per les telepantalles, cridant-los a reocupar els seus llocs, eren del tot innecessàries.
Oceania estava en guerra amb Orientàsia, per tant, Oceania sempre havia estat en guerra amb Orientàsia. Una gran part dels escrits dels darrers cinc anys eren, ara mateix, obsolets completament. Reportatges i memòries de tota mena, diaris, llibres, pamflets, films, bandes sonores, fotografies, tot s’havia de rectificar a la velocitat de la llum. Tot i no haver-hi directrius, era ben sabut que els caps del Departament exigien que en el termini d’una setmana no existís enlloc cap referència a la guerra amb Euràsia o a l’aliança amb Orientàsia. La feina era aclaparadora, molt més quan els noms dels processos involucrats no es podien denominar amb els noms de veritat. Tothom al Departament d’Arxius va estar treballant divuit hores al dia, amb dos intervals de tres hores per dormir. S’havien pujat matalassos del soterrani i s’havien col·locat al llarg dels corredors. El menjar consistia en entrepans i cafè Victòria que portaven els mossos de la cantina i repartien des de carros amb rodes. Cada vegada que Winston feia la seva pausa per aprofitar un dels permisos per dormir, intentava deixar el despatx lliure de feina, però quan tornava, mig arrossegant-se, amb els ulls inflats i coents, es trobava que una altra pluja de cilindres de paper havia cobert la taula com si hagués nevat. Arribaven a tapar el parlascriu gairebé del tot i sobreeixien fins al terra, de manera que la primera feina era sempre d’apilar-los bé per tal d’obtenir una mica d’espai per treballar. El pitjor de tot era que aquesta feina no es podia fer maquinalment. Sovint n’hi havia prou substituint un nom per un altre, però un informe detallat dels esdeveniments demanava molta cura i imaginació. Fins i tot era considerable el coneixement geogràfic necessari per traslladar la guerra d’una part del món a l’altra.
Cap al tercer dia, els ulls li coïen insuportablement i li calia netejar-se les ulleres molt sovint. Era com lluitar contra una tasca física escruixidora. Una cosa que hauria de tenir el dret de rebutjar però que tot i amb això estava neuròticament ansiós per acomplir. Fins on ell podia recordar, no el preocupava el fet que totes les paraules que murmurava en el parlascriu, cada línia escrita amb el llapis-tinta, fossin una mentida deliberada. Winston estava tan angoixat com qualsevol altre al Departament perquè la falsificació fos perfecta. Al matí del sisè dia l’allau de cilindres va disminuir. Durant ben bé mitja hora no va sortir res del tub. Després en va aparèixer un i tot seguit, una altra vegada res. Aproximadament a la mateixa hora, a tot arreu, la feina va anar baixant. Un profund i secret sospir va recórrer el Ministeri. Havien enllestit una gran gesta que mai no podria ser esmentada. Ara mateix era impossible demostrar documentalment per part de cap ésser humà que mai hi havia hagut guerra amb Euràsia. A les dotze i cent va anunciar-se per sorpresa que tots els treballadors del Ministeri tenien festa fins l’endemà al matí. Winston encara duia la cartera amb el llibre a dins. L’havia mantinguda entre els peus durant l’horari de feina i sota el cos, durant el temps de dormir. Va anar-se’n cap a casa, es va afaitar, i gairebé es va quedar adormit dins el bany tot i que l’aigua estava tot just tèbia.
Amb una mena de cruiximent voluptuós d’ossos, va pujar les escales de la botiga del senyor Charrington. Estava cansat però ja no tenia son. Va obrir la finestra, va encendre el petit i brut fogonet de petroli i va posar-hi un pot d’aigua per al cafè. Júlia arribaria de seguida: mentrestant hi havia el llibre. Va seure al sofà atrotinat i va descordar les sivelles de la cartera.
Era un volum negre i pesant, amb un relligat gens professional i sense nom o títol a la coberta. La impressió també semblava irregular. Les pàgines estaven desgastades a les cantonades i queien fora fàcilment, com si el llibre hagués passat per moltes mans. La inscripció de la primera pàgina deia:
TEORIA I PRÀCTICA DEL COL·LECTIVISME OLIGÀRQUIC
per
EMMANUEL GOLDSTEIN
Winston va començar la lectura:
CAPÍTOL I
La ignorància és força
Durant totes les èpoques que tenim documentades i probablement des del final del neolític, al món hi ha hagut tres categories de persones: les Superiors, les Mitjanes i les Inferiors. D’aquestes categories se n’han fet subdivisions de moltes menes, que han dut innombrables i diferents noms. Les seves xifres relatives així com l’actitud dels uns cap als altres han variat segons l’època. Però l’estructura essencial de la societat no s’ha modificat. Fins i tot després d’enormes commocions i de canvis aparentment irrevocables, s’ha acabat restablint sempre la mateixa configuració. Com si fos un giroscopi, retorna sempre a l’equilibri, sigui quin sigui el sentit cap on s’hagi empès.
Els objectius d’aquests tres grups són del tot irreconciliables…
Winston va deixar de llegir, més que res per poder aprofitar el fet d’estar llegint amb comoditat i seguretat. Era sol, sense telepantalla, sense orelles al forat del pany, sense nervis empenyent-lo a mirar per damunt de l’espatlla o a tapar la pàgina amb la mà. Un suau aire d’estiu li amanyagava les galtes. D’algun lloc llunyà arribaven els crits esvaïts de les criatures. Dins la mateixa habitació no se sentia res tret de la veu d’insecte del rellotge. Va repapar-se bé al sofà i va posar els peus sobre el guardafoc. Era una benedicció. Era l’eternitat. De sobte, tal com fem de vegades amb un llibre que sabem que acabarem per llegir-ne i rellegir-ne cadascuna de les paraules, va obrir-lo per una part diferent i es va trobar en el capítol tercer. Va continuar llegint:
CAPÍTOL III
La guerra és pau
La desintegració del món en tres grans superestats era un esdeveniment que es podia preveure (de fet, va ser així) abans de la meitat del segle XX. Amb l’absorció d’Europa per part de Rússia i de l’imperi Britànic per part dels Estats Units, dues de les tres potències existents, Euràsia i Oceania, a la pràctica ja es podien considerar constituïdes. La tercera, Orientàsia, tan sols va emergir com a unitat diferenciada després d’una altra dècada de lluites confuses. En algunes zones, les fronteres entre els tres superestats són arbitràries, i en d’altres, fluctuants, depenent de l’atzar de la guerra, però en general segueixen els criteris geogràfics. Euràsia comprèn tota la part nord de la massa terrestre d’Europa i Àsia, des de Portugal fins a l’estret de Bering. Oceania comprèn les Amèriques, les illes atlàntiques incloent-hi les Britàniques, Australàsia i la part meridional d’Àfrica. Orientàsia, més petita que les altres i amb una frontera occidental menys definida, comprèn la Xina i els països situats al sud, les illes japoneses i una àmplia però fluctuant part de la Manxúria, Mongòlia i el Tibet.
Combinats d’una manera o altra, aquests tres superestats es troben en guerra permanentment i hi han estat des dels darrers vint-i-cinc anys. La guerra, de tota manera, ja no és la lluita desesperada i anihiladora que era en les primeres dècades del segle XX. Són operacions militars d’objectius limitats entre combatents incapaços de destruir-se els uns als altres, que no tenen motius reals per lluitar i que no estan separats per cap diferència ideològica genuïna. Això no implica que la conducta a la guerra o l’actitud que hi preval hagi esdevingut menys assedegada de sang o més cavalleresca. Al contrari, la histèria bèl·lica és contínua i universal a tots els països, i actes com ara les violacions, els saqueigs, les matances de nens, la reducció a l’esclavatge de poblacions senceres, les represàlies contra els presoners fins al punt de rostir-los en aigua bullint o enterrar-los vius, es veuen normals, i, quan els cometen els de la banda pròpia i no l’enemic, fins i tot es consideren un mèrit. Però en un sentit físic, la guerra involucra quantitats molt petites de persones, la majoria de les quals són especialistes altament preparats, i relativament, causa poques baixes. La lluita, quan n’hi ha, té lloc a fronteres confuses les línies de les quals les persones normals i corrents ni tan sols saben endevinar, o bé a les fortaleses flotants que protegeixen punts estratègics de les rutes marines. En els punts centrals de la civilització, la guerra no significa més que una manca contínua de béns de consum i l’esclat ocasional d’una bomba coet que tan sols pot causar unes xifres mínimes de morts. De fet, la guerra ha canviat el seu caràcter. Més exactament, ha canviat l’ordre d’importància de les raons per les quals es fa la guerra. Motivacions que ja eren presents en part en les grans guerres del principi del segle XX s’han convertit ara en dominants, es reconeix conscientment i s’actua en conseqüència.
Per entendre la naturalesa de la guerra actual —ja que, tot i les aliances que canvien cada pocs anys, sempre és la mateixa guerra— un ha d’adonar-se en primer lloc que és impossible que sigui decisiva. Cap dels tres superestats podria ser conquerit definitivament fins i tot en el cas que els altres dos anessin junts. Estan massa igualats i, a més, les defenses naturals són massa formidables. Euràsia està protegida per les seves vastes extensions de terra, Oceania per l’amplitud de l’Atlàntic i del Pacífic, Orientàsia per la fecunditat i la laboriositat dels seus habitants. En segon lloc, ja no hi ha res per què lluitar, en un sentit material de la paraula. Amb l’establiment d’economies autàrquiques, en què la producció i el consum estan engranats l’un amb l’altre, la lluita pels mercats, que era una de les causes principals de les guerres anteriors, ha arribat al final, i, alhora, la competència per les matèries primeres ja no és qüestió de vida o mort. Cadascun dels tres superestats és tan vast que pot obtenir gairebé tots els materials que necessita dintre de les pròpies fronteres. Suposant que la guerra tingués un propòsit econòmic directe, seria la lluita per la força de treball. Entre les fronteres dels superestats —i sense pertànyer permanentment a cap dels tres— hi ha un quadrilàter imprecís amb les arestes a Tànger, Brazzaville, Darwin i Hong Kong, que conté aproximadament la cinquena part de la població del món. Les tres potències lluiten constantment per la possessió d’aquestes regions densament poblades i del Pol Nord. A la pràctica, cap d’elles arriba a controlar tota l’àrea en disputa. Hi ha regions que canvien constantment de mans, i és la possibilitat d’obtenir aquesta o aquella part gràcies a un canvi sobtat d’aliances allò que dicta els canvis incessants d’aliat.
Tots els territoris disputats contenen minerals valuosos i alguns produeixen productes vegetals importants com ara el cautxú, que en els climes més freds cal sintetitzar per mitjans comparativament molt cars. Però per damunt de tot, aquestes terres contenen una reserva sense fons de força de treball barata. Sigui quina sigui la potència que controla l’Àfrica equatorial, o els països de l’Orient Mitjà, o l’Índia meridional, o l’arxipèlag d’Indonèsia, disposarà també dels cossos de centenars de milions de criats mal pagats i bons treballadors. Els habitants d’aquestes àrees, reduïts més o menys a l’estatus d’esclaus, passen contínuament d’un conqueridor a l’altre, i són usats igual que el carbó o el petroli en la cursa per obtenir més armament i, per tant, per capturar més territori, i així indefinidament. Caldria remarcar que la lluita, en realitat, mai no es desplaça enllà de les vores de les àrees en disputa. Les fronteres d’Euràsia oscil·len entre la conca del Congo i la riba nord de la Mediterrània; les illes dels oceans Índic i Pacífic són constantment capturades i recapturades per Oceania i Orientàsia; a Mongòlia, la línia divisòria entre Euràsia i Orientàsia mai no és estable. Al Pol, totes tres potències reclamen enormes territoris que, de fet, són majoritàriament deshabitats i inexplorats. L’equilibri de poder queda, de totes maneres, pràcticament igual, i el territori que forma el nucli de cada superestat sempre es manté inviolable. Encara més, la força de treball dels pobles dels voltants de l’Equador no és realment necessària per a l’economia mundial. Des del moment que, produeixin el que produeixin, es dedica a la finalitat de la guerra, no afegeixen res a la riquesa del món. I l’objecte de preparar-se per a una guerra és sempre col·locar-se en la millor posició per preparar la guerra següent. Amb el seu treball, les poblacions esclaves permeten que el ritme de les operacions bèl·liques sigui més intens. Però si no existissin, l’estructura de la societat i el procés pel qual s’automanté no serien essencialment diferents.
El primer objectiu de l’acció bèl·lica moderna (d’acord amb els principis del pensardoble, aquest objectiu es reconeix i alhora no es reconeix pels cervells directius del Partit Interior) és consumir els productes de les màquines sense haver d’elevar el nivell general de vida. Ja des de la fi del segle XIX, el problema de què fer amb l’excedent de béns de consum ha estat latent en la societat industrial. Ara mateix, quan pocs éssers humans tenen el necessari per menjar, aquest problema, òbviament, no és urgent. Però podria no haver-se arribat a aquest punt, encara que cap dels processos artificials de destrucció que hi ha hagut no hagués tingut lloc. El món d’avui és un lloc despullat, afamat, desolat, si el comparem amb el món existent abans de 1914. I encara més, si el comparem amb el futur imaginari al qual la gent d’aquella època aspirava. A principis del segle XX, la visió d’una societat futura increïblement rica, ociosa, endreçada i eficient, la visió d’un món antisèptic i pampalluguejant de vidre, acer i ciment blanc com la neu, formava part dels pensaments de gairebé tots els literats. La ciència i la tecnologia es desenvoluparien a una velocitat prodigiosa i semblava natural d’assumir que continuarien desenvolupant-se. Això va fallar, en part a causa de l’empobriment provocat per una llarga sèrie de guerres i de revolucions i en part perquè el progrés científic i tècnic depenia de l’hàbit empíric de pensar, el qual no pot sobreviure en una societat reglamentada estrictament. En conjunt, el món és més primitiu ara que no pas fa cinquanta anys. Algunes zones endarrerides han avançat, i s’han desenvolupat uns quants aparells, sempre d’alguna manera relacionats amb la indústria de guerra i l’espionatge policial. Però l’experimentació i la invenció s’han aturat àmpliament, i la devastació de les guerres atòmiques dels anys cinquanta no ha acabat mai de ser reparada. Això no obstant, els perills inherents a l’existència de les màquines encara són aquí. Des del primer moment en què les màquines van fer la seva aparició, qualsevol persona intel·ligent va tenir clar que la necessitat de les feines ingrates i, per tant, fins a cert punt, de la desigualtat humana, havia desaparegut. Si les màquines s’usaven deliberadament per a aquest fi, la gana, l’explotació laboral, la brutícia, la ignorància i la malaltia es podrien eliminar al cap de poques generacions. De fet, sense que s’utilitzessin per a propòsits així, per una mena de procés automàtic, per la simple raó de produir riquesa que de vegades era impossible de distribuir, les màquines van fer pujar molt els nivells mitjans de vida de la humanitat durant un període superior a cinquanta anys, fins a la fi del segle XIX i el començament del XX.
Però també era clar que un augment de riquesa a tot arreu amenaçava de destruir —de fet, en cert sentit era la destrucció— d’una societat jeràrquica. En un món on tothom treballava poques hores, en tenia prou per menjar, vivia en una casa amb bany i refrigerador, i posseïa un automòbil o fins i tot un aeroplà, la forma més òbvia —i potser la més important— de desigualtat ja havia desaparegut. Si això, alguna vegada, esdevenia general, la riquesa ja no atorgaria signes de distinció. Era possible, sens dubte, d’imaginar una societat on la riquesa, en el sentit de les possessions personals i dels luxes, fos repartida equitativament mentre el poder es mantingués a les mans d’una petita casta privilegiada. Però a la pràctica, una societat així no podia mantenir-se estable gaire temps. Perquè si el lleure i la seguretat eren disfrutats per tots de la mateixa manera, la gran majoria d’éssers humans que normalment estan estupiditzats per la pobresa voldrien esdevenir cultes i aprendre a pensar per ells mateixos. I un cop arribessin a fer-ho, tard o d’hora s’adonarien que la minoria privilegiada no tenia raó d’existir i els traurien d’un cop d’escombra. A la llarga, una societat jeràrquica només era possible sobre la base de la pobresa i de la ignorància. Retornar al passat agrícola, tal com alguns pensadors de principis del segle XX somiaven, no era una solució pràctica. Entrava en conflicte amb la tendència a la maquinització, que havia esdevingut instintiva gairebé a tot el món. I encara més, qualsevol país que es quedés endarrerit en la industrialització es quedava indefens militarment i a la mercè de ser dominat, directament o no, pels seus rivals més avançats.
Ni tan sols va ser una solució satisfactòria el fet de mantenir les masses en la pobresa per la via de restringir la producció de béns. Això va donar-se en gran mesura durant la fase final del capitalisme, principalment, entre el 1920 i el 1940. L’economia de molts països va quedar estancada, la terra es va deixar de conrear, l’equipament indispensable no es va renovar. Grans blocs de població no podien treballar i mig vivien de la caritat de l’Estat. Però això, a més, implicava feblesa militar. I com que les privacions que infligia eren clarament innecessàries, feien que l’oposició fos inevitable. El problema era com mantenir girant les rodes de la indústria sense incrementar la riquesa real del món. Els béns s’havien de produir, però no s’havien de repartir. A la pràctica, l’única manera de solucionar-ho era la guerra contínua.
L’acció essencial de la guerra és la destrucció, no necessàriament de vides humanes, sinó dels productes del treball humà. La guerra és la via per fer miques, o abocar a l’estratosfera, o enfonsar en les profunditats del mar, els materials que, d’una altra manera, haurien pogut utilitzar-se per fer massa còmoda la vida a les masses, i així, a la llarga, fer-les massa intel·ligents. Encara que, en realitat, les armes de guerra no es destrueixin, la seva fabricació és una via molt convenient de despesa de la força de treball sense produir res que es pugui consumir. En una fortalesa flotant, per exemple, s’hi ha invertit la feina que hauria calgut per construir uns quants centenars de vaixells mercants. Finalment, és arraconada per obsoleta sense que hagi aportat cap benefici material a ningú. I amb nous i enormes esforços de treball, se’n construeix una de nova. Principalment, l’esforç de guerra es planeja per tal que pugui alimentar-se de qualsevol excedent que pogués existir després de subsanar les necessitats més primàries de la població. A la pràctica, les necessitats de la població sempre es valoren a la baixa, amb el resultat d’una manca crònica de cobertura de la meitat de les necessitats vitals. Tanmateix, aquest fet es veu com un avantatge. Mantenir la població, fins i tot els grups més afavorits, a punt de caure en les privacions és una tàctica deliberada, ja que un estat general de penúria augmenta la importància dels petits privilegis i en conseqüència magnifica la distinció entre un grup i l’altre. Per als estàndards de principis del segle XX, fins i tot un membre del Partit Interior viu en un auster i laboriós règim de vida. Això no obstant, els pocs luxes de què gaudeix, el seu pis ampli i ben condicionat, la millor qualitat de la roba, la millor qualitat del menjar, de la beguda i del tabac, els seus dos o tres criats, el seu automòbil o helicòpter privat, el col·loca en un altre món respecte als membres del Partit Exterior, els quals tenen avantatges similars en comparació amb les masses submergides que anomenem «els proles». L’ambient social és el de ciutat assetjada, on la possessió d’un tall de carn de cavall marca la diferència entre la riquesa i la pobresa. I al mateix temps, la consciència de trobar-se en guerra, i per tant, en perill, fa que el lliurament de tot el poder a una petita casta sembli una condició natural i inevitable per sobreviure.