1984
Segona Part » IX
Pàgina 25 de 41
Cal reconèixer que la guerra no sols aconsegueix una destrucció necessària, sinó que, psicològicament, ho fa d’una manera acceptable. D’entrada, seria relativament senzill malgastar l’excedent de treball del món construint temples o piràmides, o bé excavant fossats i tornant-los a omplir, o fins i tot produint grans quantitats de béns i cremant-los tot seguit. Això proveiria una societat jeràrquica d’una base econòmica, però no pas emotiva. Aquí no es tracta de la moral de les masses, l’actitud de les quals no té gaire importància mentre continuïn lligades fixament al treball, sinó de la moral del mateix Partit. Fins i tot al més humil membre del Partit, li exigeixen que sigui competent, treballador i fins i tot intel·ligent dins uns límits ben estrets. Però també consideren necessari que sigui un fanàtic crèdul i ignorant, les actituds predominants del qual siguin la por, l’odi, l’adulació i l’exaltació triomfal. En altres paraules, cal que tingui una mentalitat apropiada a l’estat de guerra. En realitat, no té gens d’importància que n’hi hagi o no, de guerra. Des del moment que és impossible d’obtenir una victòria definitiva, no importa gens si la guerra està anant millor o pitjor. Només cal que l’estat de guerra existeixi. La fragmentació de la intel·ligència que el Partit demana als seus membres, que s’aconsegueix més fàcilment en un ambient de guerra, ara és gairebé universal. Tanmateix, en aquells que tenen un rang més elevat, esdevé més remarcable. És precisament al Partit Interior on la histèria bèl·lica i l’odi per l’enemic són més forts. En la seva qualitat d’administrador, sovint és necessari que un membre del Partit Interior sàpiga que una notícia o altra és falsa. I també, moltes vegades, està assabentat que la guerra, tota ella, és una enganyifa i que o no està succeint o s’està fent amb propòsits ben diferents pels quals es va declarar. Però aquest coneixement és neutralitzat fàcilment per la tècnica del pensardoble. I mentrestant, cap membre del Partit Interior no vacil·la gens en la seva creença mística que la guerra és real, i que s’està portant endavant victoriosament, amb Oceania, la mestressa indiscutible del món sencer.
Tots els membres del Partit Interior creuen en aquesta conquesta futura com si fos un article de fe. S’aconseguirà gradualment tot adquirint més i més territori i per tant establint una preponderància aclaparant de poder o bé gràcies al descobriment d’alguna nova arma que no pugui ser contrarestada. La recerca de noves armes continua incessantment i és una de les molt poques activitats que queden en què la inventiva o l’especulació intel·lectual poden trobar sortida. Avui dia, a Oceania, la ciència en l’antic sentit gairebé ha deixat d’existir. En novaparla no hi ha cap mot per a «ciència». El mètode empíric de pensar, en el qual es basen tots els descobriments científics del passat, s’oposa als principis més fonamentals del Socang. I fins i tot no hi ha cap progrés tecnològic si no és que els seus resultats puguin, d’una manera o altra, utilitzar-se per a la disminució de la llibertat humana. En totes les arts útils, el món o bé s’ha mantingut parat o bé ha reculat. Els camps són cultivats amb arades mentre que els llibres, els escriuen les màquines. Però en matèries d’importància vital com ara la guerra o l’espionatge policial, encara s’encoratja —o almenys, es tolera— l’aproximació empírica. Els dos objectius del Partit són conquerir tota la superfície de la terra i extingir-hi d’una vegada i per totes qualsevol possibilitat de pensament independent. Per aquesta raó, hi ha dos grans problemes que el Partit s’ha compromès a resoldre. Un és com descobrir, contra la seva voluntat, allò que pensa un altre ésser humà. L’altre és com matar uns quants centenars de milions de persones en pocs segons i sense avisar prèviament. Mentre es deixi que la recerca científica continuï, aquest serà el tema important. El científic d’avui és o bé una barreja de psicòleg i inquisidor, un estudiós extraordinàriament minuciós del significat de les expressions facials, dels gestos i dels tons de veu, un verificador dels efectes de les drogues que fan confessar la veritat, de les teràpies de xoc, de la hipnosi, de la tortura física; o bé és un químic, un físic o un biòleg dedicats només a les branques de la seva especialitat que siguin rellevants a l’hora de matar. En els vastos laboratoris del Ministeri de la Pau, en les estacions experimentals amagades a la selva del Brasil, al desert australià o a les illes perdudes de l’Antàrtic, els equips d’experts treballen incansablement. Uns quants es dediquen simplement a planejar la logística de guerres futures; d’altres, a concebre bombes coet més i més grosses, explosius més i més poderosos, blindatges més i més impenetrables; d’altres investiguen sobre gasos nous i més mortífers, o sobre verins solubles capaços de ser produïts en tals quantitats que puguin destruir la vegetació de tots els continents, o sobre cultius de gèrmens infecciosos que siguin immunes a tots els possibles anticossos; d’altres s’esforcen per idear un vehicle capaç d’anar sota terra tal com un submarí ho fa sota l’aigua, o un aeroplà tan independent de la seva base com ho és un vaixell; d’altres fins i tot exploren possibilitats tan remotes com ara enfocar els raigs del sol per mitjà de lents suspeses milers de quilòmetres amunt, a l’espai, o provocar terratrèmols artificials i marees extraordinàries manipulant la calor del centre de la terra.
Però cap d’aquests projectes no s’acosta mai a la realització. I cap dels tres superestats no guanya mai un lideratge significatiu sobre els altres. El més remarcable és que totes tres potències ja posseeixen de llarg, en la bomba atòmica, una arma més poderosa que cap de les que puguin descobrir en les seves recerques actuals. Tot i que el Partit, d’acord amb els seus hàbits, reclama la paternitat de la invenció, la bomba atòmica va aparèixer a principis dels anys quaranta i es va fer servir a gran escala per primer cop uns deu anys més tard. En aquella època, es van llençar uns quants centenars de bombes sobre centres industrials, bàsicament a la Rússia europea, l’Europa occidental i l’Amèrica del Nord. Van provocar l’efecte de convèncer els grups rectors de tots els països que unes quantes bombes atòmiques més significarien el final de la societat organitzada, i per tant, del seu mateix poder. D’aquí que, tot i no existir —ni haver-se proposat— un acord formal, no van llençar-se més bombes. Totes tres potències continuen produint bombes atòmiques i les emmagatzemen a l’espera de la seva oportunitat, que ells creuen que arribarà, tard o d’hora. I mentrestant, l’art de la guerra s’ha quedat en estat gairebé estacionari durant trenta o quaranta anys. Els helicòpters es fan servir més que abans, s’han reemplaçat els bombarders per projectils autopropulsats i el fràgil i inestable cuirassat ha donat pas a les gairebé inenfonsables fortaleses flotants. Però de tota manera hi ha hagut molt poc desenvolupament. El tanc, el submarí, el torpede, la metralladora, fins i tot el fusell i la granada de mà, encara estan en ús. I, a despit de les massacres sense fi descrites a la premsa i a les telepantalles, no s’han repetit les batalles desesperades de les primeres guerres, on centenars de milers d’homes, fins i tot milions, eren morts en poques setmanes.
Cap dels tres superestats no intenta mai una maniobra que impliqui el risc d’una desfeta seriosa. Quan s’emprèn una operació d’envergadura, acostuma a ser un atac per sorpresa contra un aliat. L’estratègia seguida per les tres superpotències —o la que s’autoconvencen que estan seguint— és la mateixa. El pla consisteix a adquirir un anell de bases que encerclin un dels estats rivals, gràcies a una combinació de lluita, regateig i oportuns cops a traïció. I aleshores signar un pacte d’amistat amb ell i estar-hi en pau tants d’anys com calguin per donar la impressió que s’està dormint. Durant aquest temps, poden muntar-se coets carregats amb bombes atòmiques a tots els llocs estratègics. Finalment, es dispararan totes alhora amb uns efectes tan devastadors que faran impossible cap revenja. Llavors serà el moment de signar un pacte d’amistat amb la potència mundial restant, com a preparació d’un altre atac. Aquest esquema, gairebé no cal dir-ho, és impossible de realitzar, és somiar despert. Encara més, ocorre que, en realitat, no hi ha lluita enlloc tret de les àrees en disputa entorn de l’Equador i del Pol: no s’emprèn mai la invasió de territori enemic. Això explica el fet que en alguns punts les fronteres entre els estats siguin arbitràries. Euràsia, per exemple, podria conquerir amb facilitat les illes Britàniques, que formen part geogràfica d’Europa, o, d’altra banda, Oceania podria empènyer les fronteres fins al Rin o fins al Vístula. Però això implicaria violar el principi, seguit arreu tot i no haver estat formulat, de la integritat cultural. Si Oceania arribés a conquerir les àrees que solien ser anomenades França i Alemanya, caldria, o bé exterminar-ne els habitants, una tasca de gran dificultat material, o bé assimilar una població de prop de cent milions de persones, les quals, pel que fa a tecnologia, es troben a un nivell semblant al d’Oceania. Tots tres superestats tenen el mateix problema. És absolutament necessari per a la seva estructura que no hi hagi contactes amb estrangers a excepció —i en uns límits molt restringits— dels presoners de guerra i els esclaus negres. Fins i tot es contempla amb la més fosca de les sospites l’aliat oficial del moment. Deixant els presoners de guerra a part, el ciutadà mitjà d’Oceania no té mai a la vista cap ciutadà d’Euràsia o Orientàsia. A més, té prohibit el coneixement d’idiomes estrangers. Si se li permetés de contactar amb estrangers, descobriria que es tracta de criatures molt semblants a ell i que la majoria de coses que li han explicat d’ells són mentida. El món segellat on viu s’esquerdaria, i la por, l’odi i la consciència de la pròpia rectitud, de la qual depèn la seva moral, podria evaporar-se. Queda, doncs, constatat pertot arreu que per més sovint que Pèrsia, Egipte, Java o Ceilan puguin canviar de mans, res que no siguin bombes no travessarà les fronteres principals.
I aquí rau un fet que no s’esmenta mai en veu alta, però que tàcitament es comprèn i en funció del qual s’actua: és a dir, que les condicions de vida a tots tres superestats són gairebé les mateixes. A Oceania la filosofia que preval és la del Socang, a Euràsia es diu Neobolxevisme, i a Orientàsia es denomina amb un mot xinès que s’acostuma a traduir com a Veneració de la Mort, però que potser s’expressaria millor com Esborrar-se Un Mateix. Al ciutadà d’Oceania no li és permès de conèixer res sobre els dogmes de les altres dues filosofies, però se li ensenya a considerar-les execrables, com ultratges bàrbars a la moralitat i el seny. En realitat, les tres filosofies amb prou feines es diferencien. I els sistemes socials als quals donen suport no es distingeixen gens ni mica. Pertot arreu hi ha la mateixa estructura piramidal, la mateixa adoració d’un líder semidiví, la mateixa economia creada per i per a l’esforç bèl·lic continu. D’això se segueix que els tres superestats no tan sols no poden conquerir-se l’un a l’altre, sinó que si ho fessin, no hi guanyarien res. Ben al contrari, tant de temps com continuïn en conflicte, s’ajudaran l’un a l’altre, com tres garbes de blat. I, com és habitual, els grups dirigents de les tres potències alhora estan i no estan a l’aguait del que fan els altres. Dediquen les vides a conquerir el món, però també saben que cal que la guerra continuï indefinidament i que no guanyi ningú. Mentrestant, el fet que no hi hagi perill de ser conquerit fa possible de negar la realitat, la qual cosa és la marca distintiva del Socang i els seus sistemes de pensament rivals. Ara cal repetir el que s’ha dit abans: la guerra, pel fet d’haver esdevingut contínua, ha canviat fonamentalment les seves característiques.
En èpoques passades, una guerra, almenys per definició, era una cosa que s’acabava tard o d’hora, normalment amb una victòria o una derrota inequívoques. En el passat, també, la guerra era un dels instruments principals pel qual les societats humanes es mantenien en contacte amb la realitat física. Tots els governants, en totes les èpoques, han intentat imposar als seus subordinats una visió falsa del món, però alhora no poden permetre’s de fomentar cap il·lusió que tendeixi a perjudicar l’eficàcia militar. Com que la derrota significava la pèrdua de la independència o qualsevol altra conseqüència generalment indesitjable, calia prendre les precaucions més serioses per evitar la desfeta. No es podien ignorar aquells fets concrets. En filosofia, religió, ètica o política, dos i dos podien fer cinc, però quan s’estava dissenyant una arma o un aeroplà, calia que el resultat fos quatre. Les nacions ineptes, tard o d’hora, sempre eren conquerides. I la lluita per l’eficàcia era enemiga de la il·lusió. Encara més, per ser eficient calia ser capaç de treure conclusions del passat. I això significava tenir una idea completament acurada d’allò que havia ocorregut en altres temps. Els diaris i els llibres d’història eren, evidentment, pintorescos i esbiaixats, però hauria estat impossible una falsificació com la que es practica avui. La guerra era una salvaguarda segura del seny, i pel que concernia a les classes dirigents, era la més important de les salvaguardes. Mentre les guerres es poguessin guanyar o perdre, cap classe dirigent podia escapar del tot a la seva responsabilitat.
Però quan la guerra esdevé literalment contínua, deixa de ser perillosa. Quan la guerra és contínua, no hi ha res més que l’obligatorietat militar. El progrés tècnic es pot aturar i els fets més palpables poden negar-se o ser bandejats. Com hem vist, les recerques que es podrien dir científiques encara es duen a terme amb propòsits militars, però són essencialment una manera de somiar desperts i la penúria a l’hora d’oferir resultats no és gens important. L’eficàcia, fins i tot l’eficàcia militar, ja no es necessita. Res no és eficient a Oceania tret de la Policia del Pensament. Des del moment que cap dels tres superestats és conquistable, cadascun esdevé pràcticament un univers separat dins del qual gairebé totes les perversions del pensament es poden practicar sense perill. La realitat només exerceix la seva pressió sobre les necessitats de la vida quotidiana: la necessitat de menjar i beure, de tenir sostre i vestir, d’evitar ingerir verins o caure dels ampits de les finestres, i d’altres així. Encara es distingeix entre vida i mort, i entre plaer físic i dolor físic, però això és tot. Separat del contacte amb el món exterior i amb el passat, el ciutadà d’Oceania és com un home enmig de l’espai interestel·lar, sense manera de saber en quina direcció és cap amunt i en quina, cap avall. Els dirigents d’estats així són absoluts, tal com ho podien haver estat els faraons o els cèsars. Estan obligats a preservar els seus súbdits de la mort per inanició, almenys en xifres no prou grans perquè siguin inconvenients. I estan obligats a mantenir-se, com a mínim, al mateix nivell de tecnologia militar que els rivals; però un cop aquest mínim s’ha assolit, poden rebregar la realitat fins a donar-li la forma que desitgin.
La guerra, doncs, si la jutgem pels estàndards de les guerres precedents, és una simple impostura. És com les baralles entre certs animals remugants, que tenen les banyes col·locades en un angle que els impossibilita ferir-se mútuament. Però, tot i ser irreal, la guerra no deixa de tenir el seu significat. Consumeix l’excedent de béns i ajuda a preservar l’especial atmosfera mental que una societat jeràrquica necessita. La guerra, tal com es veu, és ara un assumpte purament intern. En el passat, les castes dirigents dels països, tot i que podien reconèixer els seus interessos comuns i, per tant, podien limitar les destruccions de la guerra, acabaven lluitant els uns contra els altres. I el vencedor sempre espoliava el vençut. En els nostres temps, no es barallen en absolut els uns contra els altres. Cada grup dirigent duu a terme la guerra contra els seus propis subordinats. I el seu objectiu no és fer o prevenir conquestes de territori, sinó mantenir intacta l’estructura de la societat. El mot «guerra», doncs, ha esdevingut equívoc. Probablement seria més apropiat dir que, a causa d’esdevenir continuada, la guerra ha deixat d’existir. La pressió peculiar que exercia sobre els éssers humans entre el neolític i els primers vint segles ha desaparegut i ha estat substituïda per una cosa totalment diferent. L’efecte seria força igual si els tres superestats, en comptes de lluitar l’un contra l’altre, arribessin a l’acord de viure en pau perpètuament, cadascun respectat dins de les seves fronteres. Perquè en aquest cas, tots tres continuarien sent un univers autosuficient, alliberats per sempre de la influència apaivagadora del perill extern. Una pau permanent de veritat seria el mateix que una guerra permanent. Aquest és el significat més profund de l’eslògan del Partit «la guerra és pau» (tot i que la immensa majoria dels seus membres ho entenguin només de manera superficial).
Winston va parar de llegir un moment. En algun lloc, a una distància remota, va esclatar una bomba coet. La sensació inefable de trobar-se sol amb el llibre prohibit en una habitació sense telepantalla no s’havia esvaït. La solitud i la seguretat eren sensacions físiques, barrejades d’alguna manera amb el cansament del seu cos, la flonjor del seient, el toc d’aquella brisa lleugera que arribava des de la finestra i jugava amb la seva galta. El llibre el tenia fascinat, o més exactament, el tranquil·litzava. D’alguna manera, no li estava explicant cap novetat, però aquest mateix fet ja formava part de l’atracció. Deia el que ell hauria dit, si li hagués estat possible de posar en ordre els seus pensaments dispersos. Era el producte d’una ment semblant a la seva, però enormement més poderosa, més sistemàtica, menys poruga. Percebia que els millors llibres eren els que t’explicaven allò que tu ja sabies. Tot just havia tornat cap al capítol I quan va sentir les passes de Júlia pujant per l’escala. Va aixecar-se de la cadira per rebre-la. Va entrar, va deixar a terra la seva fosca bossa d’eines i se li va llençar als braços. Feia més d’una setmana que no es veien.
—Ja tinc el llibre —va dir-li després de separar-se.
—Ja el tens? Bé! —va dir ella sense gaire interès. I gairebé seguidament va agenollar-se al costat del fogonet per fer el cafè.
No van tornar a parlar de la qüestió fins que no havien passat ja una hora al llit. Aquell vespre feia el punt just de fresca perquè valgués la pena de tapar-se amb el cobrellit. De baix pujava la tonada familiar de les cançons i el fregadís de les botes a l’empedrat. La dona cremada pel sol de braços vermellosos que Winston havia vist durant la seva primera visita era gairebé una peça fixa del pati. Semblava no haver-hi cap hora del dia en què no anés d’un costat a l’altre, del cubell al fil d’estendre, amb la boca alternativament plena d’agulles de la roba i a punt per irrompre amb una de les seves cançons carrinclones. Júlia jeia al seu costat i semblava a punt de quedar-se adormida. Winston va aixecar-se a buscar el llibre, que era a terra, i va tornar a seure al capçal del llit.
—Hem de llegir-lo —va dir—. Tu, també. Tots els membres de la Fraternitat han de llegir-lo.
—Llegeix-lo tu —va dir amb els ulls tancats—. Llegeix-lo en veu alta. És la millor manera. Així, al mateix temps, me’l podràs anar explicant.
Les agulles del rellotge marcaven les sis, allò significava que eren les divuit. Tenien tres o quatre hores per endavant. Va apuntalar el llibre contra els genolls i va posar-se a llegir:
CAPÍTOL I
La ignorància és força
Durant totes les èpoques que tenim documentades i probablement des del final del neolític, al món hi ha hagut tres categories de persones: les Superiors, les Mitjanes i les Inferiors. D’aquestes categories se n’han fet subdivisions de moltes menes, que han dut innombrables i diferents noms. Les seves xifres relatives així com l’actitud dels uns cap als altres han variat segons l’època. Però l’estructura essencial de la societat no s’ha modificat. Fins i tot després d’enormes commocions i de canvis aparentment irrevocables, s’ha acabat restablint sempre la mateixa configuració. Com si fos un giroscopi, retorna sempre a l’equilibri, sigui quin sigui el sentit cap on s’hagi empès.
—Que estàs desperta, Júlia? —va fer Winston.
—Sí, amor meu, no t’aturis, t’estic escoltant. És meravellós.
Va continuar llegint:
Els objectius d’aquests tres grups són del tot irreconciliables. L’objectiu dels Superiors és quedar-se on són. El dels Mitjans és substituir els Superiors. El dels Inferiors, si és que tenen cap objectiu (perquè és un tret permanent dels Inferiors el fet d’estar massa aixafats per les feines penoses i, per tant, de no ser conscients més que de tant en tant d’alguna cosa externa a la seva vida quotidiana), és abolir totes les diferències i crear una societat en què tothom sigui igual. Així, tot al llarg de la història, retorna una vegada i una altra una lluita que és la mateixa en les seves línies principals. Els Superiors sembla que es troben segurs exercint el poder durant llargs períodes, però més tard o més d’hora, arriba sempre un moment en què o bé perden la confiança en ells mateixos o bé la capacitat per governar de manera eficient. O totes dues alhora. Aleshores són expulsats pels Mitjans, que recluten els Inferiors al seu costat amb la pretensió que estan lluitant per la llibertat i la justícia. Tan aviat com aconsegueixen el seu objectiu, els Mitjans releguen els Inferiors a la seva antiga posició de servitud i esdevenen els nous Superiors. Després, un nou grup dels Mitjans se separa d’un dels altres grups i la batalla comença un altre cop. Dels tres grups, només els Inferiors són incapaços, ni que sigui temporalment, de resoldre amb èxit els seus propòsits. Seria una exageració afirmar que al llarg de la història no hi ha hagut progrés des d’un punt de vista material. Fins i tot avui, en període de decadència, el nivell mitjà de vida és físicament millor que no pas el d’uns quants segles enrere. Però cap progrés en riquesa, cap suavització dels costums, cap reforma o revolució, no ha acostat mai ni un mil·límetre la distància per arribar a la igualtat humana. Des del punt de vista dels Inferiors, cap canvi històric ha significat gaire més que un canvi en el nom dels patrons.
A finals del segle XIX, la recurrència d’aquest esquema va resultar òbvia per a molts observadors. Aleshores van sorgir escoles de pensadors que van interpretar la història en el sentit que era un procés cíclic i van proclamar que era demostrable que la desigualtat entre les persones era una llei inalterable de la vida humana. Aquesta doctrina, és evident, sempre ha tingut els seus seguidors, però per la manera com es va enunciar, hi havien introduït un canvi significatiu. En el passat, la necessitat d’una forma jeràrquica de la societat havia estat la doctrina específica dels Superiors. L’havien predicada els reis, els aristòcrates, els religiosos, els legisladors i tota la munió de paràsits que els seguien. Generalment la mitigaven amb promeses sobre compensacions en un món imaginari enllà de la tomba. Els Mitjans, durant el temps de lluita pel poder, van fer ús sempre de termes com ara «llibertat», «justícia» i «fraternitat». De tota manera, el concepte de la fraternitat humana va començar a ser assumit per les persones que encara no estaven en els llocs de comandament, però que esperaven ser-hi sense trigança. En el passat, els Mitjans van fer revolucions sota la bandera de la igualtat, i després van establir una nova tirania tan bon punt l’antiga havia estat foragitada. En canvi, els nous grups de Mitjans ja van proclamar la seva tirania per endavant. El socialisme, una teoria apareguda al principi del segle XIX, era la darrera anella d’una cadena de pensament que ens faria retrocedir fins a les rebel·lions dels esclaus de l’antiguitat. Encara estava infectat profundament pel pensament utòpic d’èpoques passades. Però en cada variant del socialisme que ha aparegut des d’aproximadament el 1900 ençà l’objectiu d’establir la llibertat i la igualtat s’ha anat abandonant obertament. Els nous moviments apareguts a mitjans de segle, Socang a Oceania, Neobolxevisme a Euràsia, Veneració de la Mort a Orientàsia, tenien l’objectiu conscient de perpetuar la no-llibertat i la no-igualtat. No cal dir que aquests nous moviments van créixer a partir dels antics i van tendir a conservar-ne els noms i a aparentar que en respectaven les ideologies. Però l’objectiu que tots tres es plantejaven era aturar el progrés i congelar la història en un moment determinat. El moviment pendular, tan familiar, estava a punt de donar-se una vegada més, per després aturar-se. Com era habitual, els Superiors van ser expulsats pels Mitjans, els quals, aleshores, van esdevenir Superiors; però aquest cop, per mitjà d’una estratègia conscient, els Superiors serien capaços de mantenir la seva posició per sempre.
Les noves doctrines van sorgir, parcialment, a causa de l’acumulació de coneixements històrics i del creixement de la filosofia de la història, la qual pràcticament no havia existit abans del segle XIX. El moviment cíclic de la història ara era comprensible, o almenys, semblava ser-ho. I si era comprensible, aleshores era alterable. Però la causa principal, profunda, era que en un moment tan primerenc com al principi del segle XX la igualtat humana havia esdevingut tècnicament possible. Sí que és cert que els homes no eren iguals en talent natural i que les professions havien de ser especialitzades, de manera que afavorien alguns individus per damunt dels altres, però ja no hi havia cap necessitat real de fer una diferència de classes o grans distincions de riquesa. Als primers anys, les diferències de classe no solament havien estat inevitables, sinó desitjables. La desigualtat era el preu de la civilització. De tota manera, amb el desenvolupament de la mecanització de la producció, va alterar-se la situació. Encara que fos necessari per als éssers humans de fer diferents classes de feina, ja no els calia viure en nivells socials o econòmics diferents. Per tant, doncs, des del punt de vista dels nous grups que estaven a punt de prendre el poder, la igualtat humana ja no era un ideal pel qual convenia lluitar sinó un perill que calia evitar. En èpoques més primitives, quan una societat justa i pacífica a la pràctica era impossible, era fàcil de creure-hi. La idea d’un paradís terrenal on els homes viurien junts en un estat de germanor, sense lleis i sense feina embrutidora, havia captivat la imaginació humana durant milers d’anys. Aquesta visió havia agafat fort fins i tot en els grups que, en realitat, acostumaven a treure profit de cada canvi històric. Els hereus de les revolucions francesa, anglesa i americana havien cregut en part les seves pròpies frases sobre els drets de l’home, la llibertat de paraula, la igualtat davant la llei, i d’altres semblants. Fins i tot s’havien deixat influir per elles fins a un cert grau. Però cap a la quarta dècada del segle XX, tots els corrents importants del pensament polític eren autoritaris. El paradís terrenal es desacreditava en el moment exacte que esdevenia realitzable. Cada nova teoria política, es digués de la manera que es digués, et guiava de retorn a la jerarquia i l’organització estricta. I en l’enduriment general de punts de vista existents cap al 1930, pràctiques que feia temps que s’havien abandonat, en alguns casos centenars d’anys enrere (empresonament sense judici, l’ús com a esclaus dels presoners de guerra, execucions públiques, la tortura per aconseguir informacions, l’ús d’ostatges i la deportació de poblacions senceres), no sols van esdevenir comunes una altra vegada, sinó que van ser tolerades i fins i tot defensades per persones autoconsiderades il·lustrades i progressistes.