Zel
Malícia
Pàgina 13 de 17
MALÍCIA
Per a en Jack
Bé; així, doncs, ens trobem a la terrassa del Clàssic a les deu de la nit, just davant de la Platja. Esperem algú però no sabem qui exactament, i de totes maneres segur que aquest algú ja ha arribat fa estona. Asseguts a les taules de fora hi ha els mateixos reprimits de sempre; nosaltres som vora els cotxes, sobre els cotxes, entre els cotxes, xerrant de trivialitats i escopint tabac a terra. En Derrik m’explica una pel·lícula, gesticulant exageradament, la va anar a veure l’altra nit amb l’Eve, però a ella no li va el cinema francès i es limita a mirar-se les sabates amb culpabilitat, avorrida de ser on és i de no poder ser en un altre lloc; tota una deessa, l’Eve, delicada com una nina de porcellana i dolça com un ventre. Segons el Sebastian, té el cervell més petit de l’hemisferi nord, però ho diu perquè mai l’ha sentida parlar, o perquè ella mai s’ha pres la molèstia de dedicar-li una sola síl·laba, que és el mateix. El Sebastian està assegut sobre el capó del seu Karmann Ghia amb les cames separades, repenjat sobre els genolls com si li pesés el món, es passa les mans pels cabells i riu com un sonat mentre el Gregor li recita d’una tirada el seu repertori de peripècies insòlites. Aquest Gregor s’esforça com ningú per tenir una vida anecdòtica, i el pitjor és que ho aconsegueix. Si un dia no se li espatlla la cremallera dels pantalons davant la directora del campus, s’hi deixa la polla, o es fot en una bronca per error, o es tira per la finestra, oblidant-se que viu en un entresol. Després escriu en vers tot el que li passa i a sobre té els nassos d’afirmar amb vehemència que és un fotut poeta. És gai i prou. Sembla que escrigui amb les calçes a la mà. Però és força graciós, si no el Sebastian no riuria amb ell, ni jo tampoc, ni en Derrik, ni l’Eve, ni l’Alec i la Sarah, que estan semiajaguts a la vorera mirant el cel o les estrelles o els cables telefònics que travessen el carrer, tot fumant marihuana amb una nostàlgia gairebé malaltissa… Les nits de la Platja són així, o millor dit comencen així; després la inquietud ens fa moure el cul i tots saltem dins els cotxes i travessem la gran avinguda amb una visió amfetamínica als ulls, sabem que a l’altra banda de la ciutat ens espera alguna cosa que té els braços oberts i les mans plenes de temptacions irrefusables, i en Derrik continua amb el seu tiroteig verbal i l’Eve seu al meu costat, pàl·lida i quieta com una lluna, i en Sebastian condueix a tota llet mentre que a la ràdio sona el «Begining», de l’Astrud Gilberto.
El cas és que vora les onze arribem al Village, d’acord? Se celebra una petita festa en una de les cases de lloguer, al terrat, de fet es tracta del pis del Seb, que, en certa manera, és com una mena d’hotel on tots els noctàmbuls van a passar la nit; però de sobte el Seb recorda que com de costum té la nevera buida i decidim apropar-nos al
drugstore per comprar llaunes de cervesa fresca. Tots entren a la tenda excepte l’Eve i jo, que esperem al seient del darrere. Com que la seva presència és tan etèria i espiritual —o sigui, inescrutable— em poso nerviosa i de cop i volta el meu sistema d’alarma contra la vulnerabilitat fa que em trobi a mi mateixa comportant-me com un home: exhalo gruixudes glopades de fum, em grato els genolls violentament, em mossego les ungles, escupo, fins i tot deixo anar un eructe que confirma una estudiada despreocupació i un estat de prepotència viril. L’Eve es recolza a la porta del Karmann encreuant els braços en un gest d’indiferència general, per la seva actitud es diria que està farta de la vida. Aquesta expressió anestèsica, d’addicta al cloroform i a les tombes obertes, la converteix en tot un misteri. La miro de reüll mentre m’encenc el segon cigarret; és tan blanca que li puc comptar les venes. Els cabells foscos com la gola d’un llop, els llavis fins i morats, inerts, el cos cadavèric i asexual de les col·legiales, i aquest vestit de cotó que més aviat sembla un drap… De segur que porta les calces negres i no entén el significat de la paraula
sostenidors. La conec des de fa un any i no l’he vista obrir la boca més de deu vegades. I el més preocupant és que no he parat de pensar en ella des de l’esmorzar, des de l’esmorzar del setembre.
La imagino estesa sobre un llit enorme de llençols vermells, grotescament nua; està tremolant de fred perquè ha vingut del carrer i plou a bots i barrals, i quan em veu entrar amb el meu batí de seda i aquesta mirada d
’artiste de la chambre separa les cames i em suplica que li faci l’amor allà mateix, cosa que faig, és clar. Em concentro a treballar-li el melic amb la llengua i vaig baixant a poc a poc fins a arribar al centre de la qüestió, jugo amb el seu clítoris i després me la menjo sencera, càlida i humida. Els Stones sonen a la minicadena, en Mick Jagger em xiscla que està fora de control i jo penso: «Vell, l’estic posant a cent. Com ho pot suportar?». L’Eve s’abandona a mi, l’Eve gemega com una boja, l’Eve m’estira els cabells, l’Eve em crida des de la fi del món. «Ja… —em diu—… ja…». Ja què? «Ja surten». En Sebastian i companyia s’apropen al cotxe amb les begudes i la seva imatge em retorna al país dels desperts. Miro l’Eve una mica perplexa, com si no me l’acabés de creure; la seva mà s’ha col·locat sobre la meva cuixa a l’atzar però es retira davant el desconcert dels seus ulls. «Potser has fumat massa marihuana», em diu en veu baixa. No, no és aquest el cas. Per tots els déus, Eve, ho saps perfectament.
Pocs minuts després som al terrat seguint el ritual de cada cap de setmana: cervesa, música, converses sense sentit i fàrmacs adulterats. El Gregor, malalt d’amor, s’està intentant lligar un parell d’estudiants de Columbia que han vingut a fer-nos una visita; els nois són el prototip del marica ianqui carregat de calés i amb cara de preservatiu i responen als comentaris enginyosos d’en Gregor amb un somriure de color de rosa. A l’altra banda del terrat, en el racó més fosc, l’Alec i la Sarah s’entrenen per portar a terme la cardada del segle, i assegut vora el tocadiscs en Derrik cargola cigarrets de
hash mentre discuteix amb si mateix la importància del jazz dins la cultura americana, pura retòrica. L’Eve, autista com ella sola, fa de vegetal repenjada a la paret. En Sebastian i jo l’espiem dissimuladament, fingint no mirar-la. L’atracció que sentim per ella és tan evident que fins i tot ens n’avergonyim, i no cal pensar gaire per arribar a la conclusió que haurem de competir per aconseguir-la. Però jo tinc les de perdre. Sóc una noia. La meva vagina, aplicada a la seva, trenca amb els esquemes de la sexualitat convencional. Per això en Seb s’aprofita de la situació i a mesura que s’hi acosta es grata l’entrecuix com per demostrar-me que té els collons molt potents, i quan després de quasi mitja hora aconsegueix arrencar-li unes poques paraules, jo ja em sento tan beguda i tan d’esquerres que tot m’importa una merda i li concedeixo l’honor de tastar-la primer. Sí, entreu al pis i apagueu els llums de l’habitació, jo em quedaré aquí xerrant de tòpics reaccionaris amb aquests estudiants hedonistes, i quan per fi aconseguiu experimentar un orgasme simultani haurà passat tant de temps que ni em recordaré dels vostres noms; però sisplau, nena, no obris la boca, si ho fas corres el risc que aquest tros de mascle s’enamori de tu, no li demostris que a més de cony tens un cervell que val un imperi, reserva’l per a mi i et prometo que no desitjaràs ser tocada per ningú altre mai més.
Baixo a pixar la cervesa al lavabo i m’entrebanco amb la meva imatge al mirall. No m’agrada com sóc i observo amb un somriure sarcàstic aquest món més lleig i menys intel·ligent que jo. Tampoc no sento cap indici de luxúria al meu voltant, no sabia que es pogués fer l’amor en un silenci absolut. Em dirigeixo de puntetes a la cambra del Seb i no hi veig ningú, creuo la sala i decideixo entrar a l’única estança que queda, arriscant-me a interrompre la intimitat de l’Eve i provocar així un lleuger odi per part seva.
Però la trobo tota sola. Està sota la llum submarina de la cuina, fullejant un llibre de Martin Amis atentament. Suposo que m’ha arribat l’hora d’atacar, així que m’aclareixo la gola i m’assec al seu costat i començo a parlar-li de la literatura anglesa amb un accent de classe mitjana baixa que la fascina, perquè s’ha de tenir en compte que si hi ha alguna cosa que l’Eve no suporta és la fotuda burgesia i les seves afectades maneres, o sigui, tots i cadascun dels
beatniks reciclats que hi ha al terrat; de fet ella prové d’una modesta família del sud i encara que ha aconseguit ingressar a la universitat, etc., no acaba d’integrar-se del tot, només fa falta veure-la una vegada per adonar-se’n. Quan després del meu discurs didàctic li pregunto on és en Sebastian i em diu que ha anat a corre-cuita a comprar condons, no puc contenir un atac de riure negre. Maca, a mi no em calen aquestes coses per fer-te veure les estrelles, potser em cal una mica de fe, però la fe no es ven a les farmàcies. Què tal si m’inclino cap a tu perquè t’intimidis una mica? Vaja, no refuses la meva proximitat. Potser seria millor que deixessis el llibre sobre la taula, així, sense enretirar la mà quan te la frego lleugerament. Veig que t’has acalorat de sobte, tens les galtes vermelles i se t’accelera la respiració. La millor manera de calmar-te, o que ens calmem les dues, és agafar-te suaument de la nuca i fer-te un petó com aquest, lent i humit, però amb un desmai apassionat; t’encanta que la meva llengua et llepi els llavis i no vagi gaire més enllà, encara tinc tota la nit per ficar-te-la fins a la gola. Cedeixes a les meves perversions com una devota discípula, separes els genolls quan notes que els meus dits s’obren pas sota la teva faldilla, tombes el cap quan busco el teu coll i et retires els cabells cap enrere perquè pugui acaronar-te la cara sense problemes. Ets una joguina a les meves mans, Eve, una joguina que està disposada a tot, i tot significa arribar fins al final; així que seu a la taula i estira’t d’esquena a mesura que et vagis posant més calenta i no intentis evitar somriure ara que t’estic traient les calces sense pressa; de fet, la que hauria de somriure sóc jo, perquè efectivament les portes de color negre i en abaixar-te els tirants del vestit descobreixo que els teus pits no s’amaguen rere uns vulgars sostenidors. Déu meu, m’agradaria ser un nadó per poder mamar-te’ls durant tota l’eternitat, són petits i ferms i estan fets a la mida de la meva mà i de la meva boca, i cada vegada se’t posen més durs, i acabes de llençar un cendrer de ceràmica a terra d’un cop de colze, però ni te n’adones, perquè estic a punt d’entrar triomfalment per la teva vagina; i sí, mossega’m, ja sé que fa mal, un dos i tres dits ballen a l’interior del teu ventre i pugen tan amunt que d’aquí a un moment tindràs la matriu del revés. Estàs mullada, princesa, molt mullada, m’agafes dels cabells i em portes cap a tu perquè et mati a petons i m’arranques els botons de la camisa per clavar-me les ungles, i la teva respiració sona al compàs del moviment de la meva nineta, els teus crits ofegats em posen a cent; no et reprimeixis, nena, crida, sisplau, crida, crida, crida, crida, crida…
Li poso la mà a la boca perquè ningú senti el seu crit. Després em separo d’ella i m’assec a la cadira per mirar-la. S’ha quedat estesa sobre la taula, esgotada, els ulls tancats, els llavis entreoberts, les calces penjant-li dels turmells. Sembla com si un equip de rugbi l’hagués acabada de violar. A mesura que passen els minuts les seves constants vitals tornen a la normalitat, però no canvia de posició, si no fos perquè me l’acabo de follar pensaria que és morta. Immòbil. Blava i seca com un cadàver. Contempleu la meva última obra d’art, feministes de merda, és una dona i està destrossada. Quan m’aixeco, em pregunta on vaig amb un fil de veu. «Hòstia puta», li contesto, i surto de la cuina. Mai acabo una acció sense decorar-la amb un parell de paraulotes.
Ara que en Gregor se n’ha anat a prendre pel cul amb un dels estudiants i en Derrik viatja per la geografia del sostre de la sala tot fumant haixix i a l’altre noi li cauen les llàgrimes sobre l’estora de tan drogat com va, i l’Alec i la Sarah s’ho munten de meravella sota la nit de l’estiu, jo ja em sento realitzada i disposada a morir. El carrer fa olor de pixum i les escombraries s’amunteguen per tots els racons, però mentre camino a pas lleuger entre la llum groga i trista del Village sento una llunyana melodia radiofònica que em recorda el «Take five» d’en Dave Brubeck, i de sobte m’entren unes ganes terribles de córrer cap a la Platja i entrar a qualsevol bar on alguna banda de jazz estigui tocant, on les gerres de cervesa vessin escuma rossa i la gent segueixi el ritme de la música bojament, suant i sense parar de moure’s, on ningú em miri encuriosit en veure’m passar ni es pregunti qui és aquesta paia atrevida, desvergonyida i indecent que porta la camisa trencada i les butxaques buides, aquesta morena llarga que s’acaba de tirar la santa Eve sobre la taula d’una cuina miserable, fotent el camp tranquil·lament sense rentar-se les mans.
Passo per davant d’un grup de negres que seuen a les escales de la porta de casa i quan els demano un cigarret i me l’encenc amb un moviment ràpid, esbufeguen tots alhora, maleint entre dents les seves dones; «Vosaltres sou aquí i negra és la nit», canto mentre desapareix-ho carrer avall. Després deixo enrere Columbia i m’envaeix una onada d’absurda nostàlgia en recordar els temps en què jo era feliç anant a l’institut i enamorant-me dels meus companys de pupitre. Què se n’ha fet, de la meva alegria virginal? Els vint-i-un anys em semblen tota una vida, les primeres arrugues em maltracten la pell sense pietat i les meves cames han deixat de ser les més boniques de la costa est. Està decidit, me’n vaig a la Platja a submergir-me dins la histèrica fauna nocturna i espero que ningú no em pregunti el meu nom, perquè aquesta escriptora dura de cap i de cor i de totes les coses no és qui sembla ser i té la llengua podrida de malícia, i surt amb un suïcida que condueix un Karmann Ghia del seixanta-dos, un aristòcrata sonat de metre vuitanta a qui totes les mares odien i totes les nenes criden en somnis; Sebastian, es diu, i quan el veig a l’altra banda del carrer amb una capseta de condons a la mà, esbosso un somriure de complicitat i m’hi apropo amb pas de gegant.
En Seb fa cara d’estar desorientat, així que intento orientar-lo una mica.
—Me l’he tirada —li dic.
—A qui et refereixes?
—A qui vols que em refereixi, tros de subnormal?
Li planto la mà dreta als nassos.
—Ensuma.
Peix fresc. En Seb encongeix les espatlles i deixa caure la capsa de condons a terra.
—He guanyat l’aposta, noi. Apunta-ho al bloc de notes. Set a sis. Has perdut l’oportunitat d’empatar. Podries haver demanat una goma a qualsevol.
—No, en Gregor només practica el sexe a pèl i la Sarah pren la píndola. No sé on collons hauré perdut la meva…
Obro la bossa de les sorpreses i trec la seva capsa de preservatius sabor maduixa.
—Has fet trampa —em retreu, divertit.
—En aquest joc tot s’hi val, Seb.
I després d’un petó dolç i humit ens allunyem cap a la Platja agafats de la cintura, com hem fet tantes nits abans.
Era maca, l’Eve, de fet ha sigut la més maca de totes, però la meva consciència no entén de sentiments de culpa. Vaig néixer freda i encara que no ho vulgui sempre seguiré sent una placa de gel. Per això, quan el cambrer del Clàssic em pregunta si vull un te amb llimona per esmorzar, faig cara de fàstic i li dic que no. El te és una beguda de mariques. Posa’m un cafè ben negre i amarg.