Zel

Et caurà el pèl

Pàgina 14 de 17

ET CAURÀ EL PÈL

Curiosament, va ser la meva innocència, unida a un complex descomunal, la que em va fer convertir en la persona més perversa que he conegut mai.

M’explicaré. Tinc el cos totalment recobert de cabell, però enteneu-me bé: no es tracta d’una fina capa de borrissol amb tacte de vellut ni tampoc d’unes illes de cabell fort i bru en algunes parts estratègiques del cos. No. A mi els pèls de l’aixella se m’ajunten amb els del pit i aquests amb els del melic i aquests amb els del pubis, cames i peus amb la mateixa uniformitat amb què es confonen les fulles d’un alzinar. La cosa no és conseqüència d’una antiga malaltia o dels efectes secundaris d’un medicament, no tinc ni tan sols el consol de dir: sóc peluda, però i què, al cap i a la fi, m’he curat i això és l’important. No, no és aquest el cas. La vida és plena d’injustícies i a mi la meva em va arribar només néixer i des que tinc records l’he conservat.

En aquells temps anava a la guarderia i em va tocar una professora pobra en vocabulari que tenia el costum d’amenaçar-nos sempre amb la mateixa frase: «Com t’atreveixis a fer tal cosa o tal altra et caurà el pèl». Jo, amb l’afany que aquella promesa meravellosa s’acomplís literalment, em vaig tornar la nena més dolenta de l’escola. Cada vegada que en feia una, esperava amb tota la il·lusió veure’m lliure d’aquella massa de cabell que em recobria i m’acomplexava, però, en comprovar decebuda que la calba no apareixia per cap racó del meu cos, considerava que la malifeta no havia estat prou greu com per merèixer l’acompliment de l’amenaça, em concentrava bé a planejar la següent i la feia més grossa. I així més i més i més. Naturalment, vaig passar per tota mena de càstigs però mai no vaig veure’m lliure del meu aspecte de peluix animat.

La resta us la podeu imaginar: igual que el diner crida el diner i que —tal com vaig comprovar més tard— l’amor té un poder inusitat per encomanar-se i avançar netejant i polint tot el que troba al seu pas, el mal, quan arrela, és indestructible, i inventa camins cada cop més embolicats en ell mateix, de tal manera que ja no cap en una vida una altra forma de viure-la que dins les xarxes que ell ha format. A mesura que els cabells del meu cos s’arrissaven i recargolaven i jo creixia, m’anava fent més i més dolenta, i quan vaig fer prou anys per entendre que mai em cauria literalment el pèl per portar-me malament, que això no era més que una forma estúpida de parlar, el territori on podria desenvolupar-se la meva vida ja estava definitivament acotat dins els límits de la perversió, i només em quedava per descobrir que aquests, paradoxalment, poden ser il·limitats.

Sota l’aparença d’una adolescència normal —peluda, però normal— anava desenvolupant amb igual intensitat una doble obsessió: fer mal als altres i liquidar els meus cabells definitivament. Inconscient del plaer que em proporcionarien més tard, vaig provar de tot: la depilació amb cera, amb papers i amb crema; l’afaitat amb màquina i amb brotxa… A cada intent els pèls sortien amb més força i majestat.

Quan tenia tretze anys, en un dels milers d’anònims que em trobava al pupitre —jo era dolenta, però els nens normals deixa’ls córrer-hi-havia un anunci de la depilació definitiva. Es basava en la destrucció de l’arrel, era molt cara i en deien l’elèctrica. Fent servir els estalvis dels meus germans, pel mètode de trencar totes les seves guardioles, em vaig plantar al Saló de Bellesa anunciat somiant l’aspecte de normalitat que tindria en sortir d’allà. La meva decepció va ser enorme quan, després d’una sessió d’hora i mitja en què una

esthéticien sàdica em posava una agulla sota la pell i deixava anar una descàrrega elèctrica pèl per pèl, em va dir satisfeta que ja n’havia liquidat cinc. Cinc?, vaig dir mentre sentia unes ganes enormes de plorar, comprenent que encara que visqués cent anys no acabaria mai el procés. Li vaig lligar les mans, la vaig emmordassar, vaig ficar-li l’agulla pel nas, vaig connectar la màquina de les descàrregues, i me’n vaig tornar cap a casa, amb tots els pèls de la cara xops per les llàgrimes que havia vessat.

Ja havia enganyat, traït, robat i fins i tot induït al suïcidi quan vaig tenir el meu despertar al sexe —i creieu-me que aquest va ser del tot original—, i aquí sí que al mal que duia a dins se li va obrir tot un món nou de possibilitats. La xarxa es continuava embolicant.

El primer cabell viu el vaig descobrir al terra del quarto de bany. M’estava pentinant els cabells del cap, quan vaig veure pel mirall, sobre el terra blanc, un moviment del tot inusual. Fixant-m’hi bé, vaig observar com un cabell es recargolava inexplicablement, sense obeir a cap circumstància lògica, com ara un corrent d’aire o un moviment meu recent. Una punta d’aquell cabell s’aixecava de terra com fan dins la cistella les serps dels encantadors. Tot i que em va estranyar, ja aleshores era conscient que la lògica és un invent humà, i que per tant la vida és plena de situacions que no s’acaben d’acomodar del tot a aquest ordre inventat. No hauria donat cap importància a l’assumpte si no fos perquè moments més tard, quan m’estava rentant les mans, vaig sentir un pessic al turmell. La causa, és clar, no la vaig esbrinar, perquè el pèl viu ja havia trobat el millor amagatall entre els milions de congèneres que tenia al voltant.

Per si de cas, vaig avisar a la minyona que hi havia una puça al bany. Com sempre, ho vaig fer amb males maneres, amb veu ben alta i molt conscient que no era veritat, però així de passada li va caure una bronca de ma mare, i amb això vaig tenir la petita satisfacció d’haver contribuït amb un gra de sorra a la infelicitat d’algú, ni que fos per una estona, i a augmentar el ja gran odi que pas a pas havia aconseguit que aquella dona sentís per mi.

A la nit tot va ser diferent. Em vaig despertar amb els crits de la meva germana, que estava molt esverada. Es veu que jo havia deixat anar uns gemecs de plaer que l’havien espantat, i vaig tenir una doble sensació de satisfacció: una, tenia un record molt agradable a les cames, indescriptible amb paraules que no tenia ganes de buscar, i dos, havia contribuït amb el meu petit gra de sorra que la meva germana passés por. Per uns moments, vaig pensar que podria planejar ben planejades nits senceres de crits i gemecs perquè la nena patís, però què va. Aviat se’m va girar una feinada que no em va permetre ni tan sols tornar-me a recordar de l’assumpte.

Els primers matins no acabava d’esbrinar d’on venia aquella sensació totalment nova d’estar en harmonia amb el món quan m’acabava de despertar.

Em llevava de bon humor i fins i tot vaig tenir algun detall amb els altres, com ara servir el cafè al meu pare, que sempre havia odiat per ser calb, o fer les trenes a la meva germana, que de cabells només en tenia al cap. La meva mare estava encantada de la meva transformació i fins i tot un dia vaig sentir com li deia al meu pare xiuxiuejant que havia trobat les meves calces tacades i que potser amb el canvi em tornaria normal.

Això de les calces jo no ho havia notat.

Aquella mateixa nit sabria el perquè de la meva nova actitud envers el món —i de les taques a les calces. La meva germana era fora de colònies i jo dormia sola a l’habitació. Em va despertar el so de la meva pròpia veu, en un fastuós gemec de plaer. Llavors, en la semiconsciència dels primers segons del despertar, vaig recordar tot el que acabava de passar mentre dormia: un seguit de carícies dolces i alhora fortes m’havia recorregut les cames des dels turmells fins als malucs, primer per la part exterior de les cuixes, després, cada vegada pressionant amb més intensitat, per la cara interior. Al mateix temps, havia sentit a les espatlles una abraçada potentíssima que no impedia que cent milions de dits m’acaronessin rítmicament els pits i el ventre. Quan ja sentia tot el meu cos com si fos una cosa digna d’estimar (sensació totalment nova per a mi), les carícies del ventre i les de les cuixes se’m van concentrar de cop en la vagina i la van recórrer per dins estenent-se i engrandint-se com una onada gegant.

L’orgasme havia estat brutal, i ara el recordava mentre el cor ja m’anava agafant el ritme de batec normal i anaven remetent les carícies postcoitals.

Perquè hi va haver carícies postcoitals. Quan vaig obrir el llum, ja més recuperada, encara vaig tenir temps de veure un parell de grenyes movent-se’m amunt i avall del braç. A la seva manera, els meus pèls em deien que havia estat meravellós.

Em sentia feliç. Per fi una cosa que tants disgustos m’havia donat, tenia una utilitat.

I quina una.

Esperava amb delit que arribés la nit per poder ficar-me al llit amb el meu cos, i sentir de nou tot aquell seguit de sensacions sense comparació possible en aquest món.

Vaig entendre molt millor les ximpleries que al llarg de la Història s’han comès pel sexe, i també les barbaritats, i l’obsessió dels homes per parlar de dones i de les dones per parlar d’homes. Vaig comprendre horroritzada la dimensió de la tragèdia de fer-se vell i no poder disfrutar del sexe perquè el cos ja no ho permet. Vaig entendre el perquè de la perpetuació de les espècies. Vaig trobar del tot lògiques les fortunes que han guanyat tots aquells que han fet negoci amb la pornografia i fins i tot amb l’erotisme, el seu cosí germà més demagògic.

Amb tota aquesta nova comprensió del funcionament i l’essència de l’ésser humà em vaig tornar una mica més bona, és clar.

Al mateix temps que se’m suavitzava el caràcter, perdia concentració. A l’escola i a casa es queixaven que estava cada dia més embadalida i no prestava la deguda atenció a res del que se m’exigia. Com per explicar-los el que em passava de veritat.

Vivia pendent que arribés la nit. Però jo no diria que estava obsessionada: senzillament, no hi havia res en aquesta vida que fos tan interessant com el que em passava un cop em ficava al llit.

Administrava cada vespre unes gotes de somnífer al got de llet de la meva germana petita per tenir la seguretat de poder actuar amb total llibertat, i a partir d’aquí, els meus pèls i jo anàvem perfeccionant la nostra relació, amb detalls nous i suggeridors.

Una nit, quan ja estava a punt d’assolir l’èxtasi total, em vaig trobar de cop que els canells se m’arrossegaven cap al capçal i eren lligats a les barres del llit, mentre una allau em penetrava amb tot el seu poder per la vagina.

Una altra, em vaig sorprendre amb els ulls tapats, com si estiguessin embenats, i vaig disfrutar el doble de les sensacions ja conegudes.

Una altra, vaig sentir com fuetades per tot el cos, però això no em va agradar tant. Els meus pèls ho devien notar perquè la cosa no es va tornar a repetir.

Els pessics, però, sí que els vaig disfrutar.

Se m’havia obert un món nou i era l’únic que m’interessava. Tot a la vida girava entorn els meus pèls i jo. Crec que si no hagués dormit ni menjat, hauria sobreviscut igual. Tanta era l’energia que em donava aquesta relació.

Això va durar cosa de dos anys. Passat aquest temps, vaig començar a trobar una mica un abús per part dels cabells que cada nit ens haguéssim d’enrotllar. Em trobava esgotada i començava a molestar-me una mica la falta de concentració. A més, les fantasies dels primers temps havien desaparegut pràcticament del tot.

No és que ja no m’interessés el sexe, però trobava que les coses es podien demostrar de moltes maneres i no només follant. El fet de no rebre mai, allò que es diu mai, una abraçada o una carícia gratuïta, que no hagués d’anar obligatòriament seguida d’un polvo, em feia sentir, com ho diria, poc respectada. A part que hi havia altres coses que començava a enyorar, com la lectura.

Em posava al llit i volia llegir una mica i ja em notava les carícies a les cames, cada dia de forma més automàtica. Si feia un gest per tractar de calmar els pèls, era penetrada sistemàticament contra la meva voluntat. És clar que m’agradava sentir-me desitjada, però, no sé, volia alguna cosa més. I no la rebia.

Això va fer que el meu caràcter tornés a la seva norma habitual: es van acabar les trenes i ja no servia cafès al meu pare. Ben al contrari: vaig descobrir la fórmula per tirar-los-hi pel damunt sempre que pogués i obligar-lo així a canviar-se de pantalons i fer tard a la feina, tot això d’un humor fatal que pagava la meva mare, i jo obtenia la petita satisfacció d’haver aportat al meu gra de sorra a un mal començament del dia.

Tornava, en fi, a tenir bastanta mania al fet de ser peluda com un ós.

Més o menys per aquesta època és quan vaig conèixer en López. La gran novetat no va ser que fos un tio (a través dels meus germans i de l’escola en coneixia uns quants), sinó que em va mirar des del primer moment sense dues de les coses que més ràbia em feien en aquesta vida: en López em va mirar sense repulsa i sense compassió.

Immediatament, me’n vaig enamorar.

En López tenia dinou anys, em venia a buscar a l’escola amb cotxe i jo no recordo haver viscut mai tanta felicitat. Era una sensació semblant a la del meu descobriment del sexe quant a intensitat, però envernissada amb una pàtina de puresa tan lleugera i plena de bondat que pot arribar a fer una mica de fàstic. Francament, ara opino que em vaig tornar una cursi i una bleda, però aquells instants en què caminava sense tocar el terra i que una mirada dels seus ulls verds em podia omplir dies sencers de memòria, els continuo recordant amb serietat, perquè a la felicitat total, igual que a l’estat de màxim sofriment, se l’ha de respectar.

El cotxe d’en López corria molt i un dia, anant a tota velocitat, em va posar la mà al genoll. Em va recórrer un estremiment de dalt a baix i vaig sentir que volia estar amb aquell home com havia estat amb els meus pèls.

Pobra de mi. Era una persona tan totalment renovada que ni tan sols em va passar pel cap que les coses no són tan fàcils i que tot allò ho hauria de pagar.

Va parar el cotxe i vam anar al seient del darrere. No recordo un moment millor en la meva vida. Les seves mans semblava que coneixien el meu cos des del principi dels temps, i al grau de plaer que ja coneixia molt bé s’hi sumava una sensació nova: la de sentir-me estimada. No m’havia passat mai. Ningú a la vida m’havia estimat, la qual cosa jo m’havia guanyat a pols, és clar.

En López, doncs, m’estimava. Però a més d’estimar-me, en sabia tant del meu cos i del meu plaer com havien sabut en temps els meus pèls, amb molt més mèrit, perquè ell no havia nascut en la meva epidermis.

La recorria amb temps, amb paciència i amb seguretat, passant-hi la seva llengua o els seus dits forts amb suavitat fins que jo ja no podia més i li demanava, algun cop a crits, que em penetrés una i altra vegada. I ell ho feia a consciència, i quan jo tenia un dels meus múltiples orgasmes em deia a l’orella que m’estimava, i així em doblava el plaer. I com suàvem. Quan acabàvem de fer l’amor, tenia tots els cabells xops enganxats pel cos. I ell, sense saber que podia estar cridant el mal temps, se’ls enrotllava als dits, com una altra forma d’acaronar-me.

Allò devia ser més del que els meus cabells vius podien suportar, i no van tardar a fer-m’ho saber.

De vegades jo em quedava a dormir a casa d’en López, i ell es llevava queixant-se de picors i molèsties. Jo ja sabia qui eren els culpables, però no vaig voler dir-li res.

Un matí, es van passar de la ratlla. Em desperto i em trobo en López lligat de peus i mans, amb els meus pèls, al llit. Sort que ell encara dormia, i vaig tenir temps de desfer els nusos abans que es despertés.

Vaig prendre una decisió: si no sabien comportar-se, haurien de desaparèixer.

En aquells temps havia aparegut un nou sistema de depilació definitiva, indolora i cara: el làser. Els meus cabells m’havien donat moltes alegries però l’agraïment no és una característica de la mala gent. I molt menys de la mala gent enamorada, que ja no té memòria per agrair res.

Vaig fer una petita estafa utilitzant com a meu el cotxe d’en López i vaig aconseguir els diners per fer-me la depilació.

Els sis mesos següents els vaig passar a la glòria. En López (ni ningú) no es podia creure el meu nou aspecte. Jo em trobava, per primera vegada a la vida, una dona atractiva i estava tan contenta que ni tan sols em va molestar que en López em confessés que la qüestió dels meus cabells sempre li havia fet una mica de mania. Les carícies es van multiplicar per mil, no quedava ni un sol obstacle pel recorregut de les seves mans, jo em quedava ja gairebé sempre a dormir amb ell i un bon dia em vaig trobar amb el fet que, quasi sense adonar-me’n, havia acabat traslladant-me a casa seva.

Era una dona amb parella, que vivia amb un home, una cosa impossible d’imaginar en la meva adolescència, i em costava de creure. Em passava el dia contemplant-me al mirall: tret de les taques horribles que em va fer el contacte del sol, la meva pell tenia un aspecte completament normal.

No sé si vaig fer molt feliç en López durant aquell temps: la protagonista absoluta de la meva vida aleshores era jo; m’importava, m’encuriosia i em fascinava el meu físic. Ara no sóc a temps de preguntar-l’hi, però m’imagino que, malgrat el meu egoisme total, en López no s’ho devia passar malament. Estar al costat d’una persona satisfeta sempre és enriquidor.

Però així com hi ha una dita que mesura la durada de les desgràcies i els atorga un màxim de cent anys, no hi ha hagut qui s’atreveixi a dir quant dura la felicitat. Potser no és cosa de covardia sinó d’incapacitat per mesurar: els bons temps passen volant.

Un matí ho vaig llegir al diari: als Estats Units, hi havia hagut unes quantes denúncies contra la depilació làser. Aparentment, al cap d’uns sis mesos, els pèls tornaven a sortir. La modesta clínica on m’havien fet el tractament era ara una multinacional (ja us podeu imaginar la milionada que van cobrar per una clienta com jo) i s’havien traslladat als afores de la ciutat. Vaig córrer a informar-me. Havien plegat feia dos dies. El terror es va apoderar de mi, i em vaig precipitar sobre les mitges transparents que duia, destrossant-les al mig de la zona comercial d’un polígon industrial. La fatalitat estava a la vista: tenia les cames plenes de puntets negres.

Nerviosa i atordida, en tornar a casa em vaig consolar als braços d’en López. Ell em va agafar, em va portar al llit i vam estar fent l’amor com les primeres vegades. La meva intenció era anar a dormir al sofà i salvar-lo del perill en què ens trobàvem, però l’habilitat d’en López era tan gran que, després d’hores de sexe i tendresa, quan va arribar el seu orgasme, la meva satisfacció i el meu esgotament eren insuperables, i em vaig quedar adormida abraçant-lo.

Quin error.

Vaig ser una ximple i no culpo ningú més que a mi mateixa per no haver evitat allò que en bona lògica no podia passar d’una altra manera si no es feien un parell de passes en contra. Jo no les vaig fer.

L’endemà, no em vaig rebel·lar contra l’evidència.

En López semblava que dormia, si un no es fixava en la crispació dels peus i sobretot de les mans, engarrotades al voltant de la mata de cabell que tenia lligada al coll. Jo tornava a tenir el cos completament cobert de pèl, com havia estat sempre. Resignada, vaig enretirar les grenyes del seu coll i em vaig anar a banyar amb una gilet a la mà.

Abans de tallar-me les venes, vaig fer-los desaparèixer.

A tots.

Et caurà el pèl, em deia somrient mentre els veia caure al meu voltant, retorçant-se per terra.

* * *

No he sabut res més d’en López, és clar. Si més no, estimar una persona com jo li deu haver fet guanyar-se la plaça del cel.

Aquí, les coses no són tan diferents. Fa calor i la gent no para de follar indiscriminadament, tal com alguns artistes del món terrenal ja havien imaginat. Ja veus, el càstig etern. Tampoc n’hi havia per tant.

El foc em destrueix constantment la pelussera, vés a saber per què. Ara que m’és igual tenir-la o no.

Què hi farem.

Sempre que puc, interrompo els altres, els molesto i impedeixo manifestacions de desig i fins i tot del que tracto més d’evitar, que són els orgasmes.

No és una venjança, ni tan sols una gran activitat, però em distreu i almenys així contribueixo amb el meu petit gra de sorra al malestar general.

Anar a la pàgina següent