Show
Summer
Pàgina 10 de 22
SUMMER
Quan ha deixat de plovinejar, la mare d’en Pau ens ha donat permís per sortir a jugar al corriol i ens ha recomanat anar amb compte amb les basses, que no dúiem roba per canviar-nos, que si ens mullàvem ja veuríem, que no provéssim de travessar la riera que devia estar enfangada. El pare d’en Pau no ha dit res, estava assegut a la cadira de braços i llegia una revista de cotxes, la que en Pau sempre ens ensenya per presumir del model que aviat es comprarà el seu pare. L’avi dibuixava els seus plànols a l’estudi. És un inventor, encara que de moment no ha inventat cap cosa concreta i la meva mare sempre diu que a veure què espera, que es morirà abans d’inventar res. Sovint ens convida a l’estudi per explicar-nos aquella mena de dibuixos que fa amb regle i compàs, tots plens de números i fletxetes, que no s’entén què signifiquen, i quan comença a parlar és difícil escapolir-se’n. En Pau ho fa sense dissimular, simplement desapareix i torna al pati a jugar, però nosaltres, per educació, ens quedem a escoltar els seus raonaments i els avantatges que allò que nosaltres admirem en primícia suposaran a l’hora de canviar coses fonamentals, serà una revolució científica que beneficiarà tot el món i no només uns quants, que és, segons ell, el que sempre passa, que la gent del carrer es queda sense fruir de les innovacions tecnològiques. L’avi d’en Pau havia entrat dos cops al vàter mentre jo hi era asseguda fent pipí. Obria la porta com si es pensés que no hi havia ningú, feia com que obria el llum quan en realitat ja l’havia obert jo, i es girava lentament fins a quedar-se davant meu, mirant-me, jo asseguda i tapant-me una mica i ell dret i bocabadat: «Què hi fas tu aquí?». Amb tot això ja havia tancat la porta i no mostrava cap intenció de voler sortir, com si s’alegrés de trobar-me allí amb les calces abaixades; em parlava amb naturalitat i no em preguntava si em molestava la seva presència, allí dret com un estaquirot. A mi se’m tallava la pixera, i com que no marxava, havia de posar-me dreta i pujar-me les calcetes, i l’home no em treia l’ull de sobre. Ho vaig explicar al meu germà un dia que, abans que jo fugis, l’avi em demanà si em faria gràcia veure’l fent pipí. Quin fàstic! En Xavi em va dir que tanqués la porta amb llisquet, que l’avi ja sabia quan una de nosaltres era al lavabo i que ho feia a propòsit, allò d’entrar. I potser tenia raó, perquè quan entrava jo li veia la cara pel mirall de sobre la pica, encara que ell em donés l’esquena, i somreia d’una manera una mica punyetera i només simulava prémer l’interruptor del llum, ja que si ho hagués fet de veritat, l’hauria apagat. En Pau ens va explicar un dia que quan l’avi estava de mal humor tenia molt mal geni, caminava més encorbat i donava cops de bastó als mobles. A l’hora de dinar s’inventava el nom de les coses, per exemple deia «tu, Pau, acosta’m l’oli!», i en lloc d’assenyalar el setrill, apuntava amb el dit cap al formatge ratllat, i en Pau, o qui fos, no sabia què fer. «Allò és el formatge, avi». «Bons collons!». En Pau imitava molt bé la veu de l’avi, «tot sigui per portar-me la contrària! Mereixo un respecte i un criteri!». Quan algun estiu arribava gent de fora a jugar amb nosaltres i recordàvem anècdotes, sempre li fèiem explicar aquesta de l’avi a en Pau.
En Pau ha trucat a la Mònica i a la Mireia abans de sortir i han dit que vindrien més tard, a dos quarts de vuit, i hem pujat a casa d’en Teo a demanar si el deixaven baixar a jugar amb nosaltres. En Pau i jo ens hem esperat al replà de l’escala perquè ens fa una mica de por la mare d’en Teo, que és estrangera i sempre està de mala llet. En Xavi, com que es veu més gran que nosaltres i és ben plantat, li deu fer més respecte i el tracta bé, és amable amb ell i no crida. Hem sentit com en Xavi parlava amb en Teo al peu de la porta i li deia que demanés a la seva mare si el deixava sortir. En Teo ha dit que ho anava a preguntar i després hem sentit un dels típics xisdets de la seva mare «sortir, sortir, sortir! Cony de nano, sempre series al carrer! És que no tens res a fer? Només saps ajudar-me a caure, mal parit! I amb qui, si es pot sab… Hola, Xavi», i aquest «hola Xavi» era més suau, sense crit, només un hola Xavi normal. En Teo no té pare, bé, sí que en té, però no viu amb la mare; viu a no sé on i la mare viu sola amb en Teo i de vegades amb un senyor que fa de pare a en Teo, un senyor que té una cama postissa, no sé si de fusta com els pirates o de goma, com la que li han posat a un fill d’en Kennedy; no se li veu amb els pantalons llargs, i camina com si res. La mare diu que la mare d’en Teo és una mica borratxina, i els pares d’en Pau també ho diuen, ells diuen que mama més que una esponja, i la mare també diu que de vegades pega a en Teo, no sé si una plantofada o una bona surra i més d’un cop en Pau ens ha confessat que en Teo ha anat a dormir a casa seva perquè la mare no el deixava entrar a casa. Un dia, ens va explicar en Pau, ell va sentir enrenou a l’escala, algú que escridassava algú altre, i va sentir com la seva mare s’aixecava del llit i sortia al replà a veure què era aquella cridòria i, més tard, quan es va fer el silenci, va sentir uns gemecs, una porta que es tancava de cop, i la veu de la seva mare al lavabo. En Pau es va aixecar també i va obrir una mica la porta de la seva habitació i va veure a través del mirall del lavabo com la seva mare curava unes rascades a la cara d’en Teo i li deia coses carinyoses: «Ja està, rei. Pica?, doncs ja bufo, veus?», i bufava sobre la ferida que havia netejat amb un cotó humitejat amb alcohol de farmàcia: «Ja està, ja no pica. I dius que ho ha fet amb un cinturó? Déu meu, quina barbaritat, angelet!», i després, quan ell s’havia tornat a ficar al llit, en Teo va entrar a l’habitació sense fer soroll, vestit amb un pijama que la mare d’en Pau li havia deixat i es va estirar al llit del costat, es veu que somiquejava però amb contenció, per no despertar-lo. Una tarda que el vam anar a buscar a casa seva, la mare d’en Teo va dir que no podia baixar perquè estava malalt. «Què té?», va preguntar en Xavi, que era l’únic que gosava parlar amb aquella dona, i en aquell moment va aparèixer en Teo amb la cara inflada com un monstre, tan botida que no semblava ell. «L’ha mossegat una rata», va dir la dona, i va tancar la porta.
En Teo ens ha dit hola i hem baixat al pati posterior de l’edifici on solem jugar cada tarda abans de sortir a fer un volt o a viure les nostres aventures a les ruïnes de l’altre costat de la ribera. No hi ha grans basses a terra i en Pau m’ha dit que anés a buscar la pilota que guardem al quartet dels comptadors del llum mentre ells dibuixaven, amb un guix, un camp de volei. No m’agrada entrar al quartet, sempre hi ha humitat i fa olor de resclosit, olor de ningú, de buidor, una mica de pixats i de rovell de bicicletes que algú guarda allà dins, bicis sense rodes i plenes de pols. De vegades hi entrem en Teo i jo i juguem a la guerra. Ell es va inventar el joc i representa que és un soldat que torna de la guerra després de molt de temps i jo sóc la seva dona que l’espera. Jo sóc al quartet dels comptadors i ell pica des de fora, toc-toc. «Qui és?», pregunto. «Sóc jo», diu en Teo, «el teu marit que torna de la guerra», i obro i el faig passar. No hi ha llum en aquell forat tan estret i només noto el seu cos quan s’apropa i m’abraça. «He tornat, esposa», diu. Jo faig com que estic contenta i l’abraço també, i tot seguit em posa la llengua dintre de la boca i jo trec la meva i la poso dintre de la seva. Em passa la llengua per tota la boca, pel paladar, per les dents de dalt i de baix, per l’interior de les galtes, i s’enrosca de tal manera a la meva llengua, que no sé on posar-la de tan ocupades com estan les dues boques; al mateix temps em treu les calcetes per sota del vestit i ell es treu el banyador i em posa la mà damunt de la titola, que està dureta, i juguem a
El tren pasa por el túnel, que és un altre joc que es juga quan ell torna de la guerra i consisteix a posar la seva titola entre les meves cames i prémer una mica. Això dura uns minuts i després ja està, en Teo torna a ser en Teo i sortim a buscar en Xavi i en Pau, o la Mònica i la Mireia, que són dues cosines que estiuegen com nosaltres al poble i que formen part de la colla. Crec que en Xavi també juga amb en Teo al joc de la guerra, perquè un cop els vaig veure entrar al quartet dels comptadors i en Teo va sortir de seguida, va tancar la porta i va picar com fa sempre que torna de la guerra, toc-toc.
Hem jugat a vòlei, en Pau i jo contra en Teo i en Xavi, fins que han arribat la Mònica i la Mireia, que no volien jugar a vòlei, i hem decidit no fer cas a la mare d’en Pau i travessar la riera fins a l’altre costat, i hem arribat a l’edifici en ruïnes. No és ben bé una ruïna sinó un bloc que no van acabar de construir i el van deixar a mig fer. És un edifici de cinc pisos, però sense parets, ni portes, ni finestres, ni ascensors ni res: només el terra i els murs del costat i uns graons que van d’una planta a una altra i que són totxanes sense revestir. Molt sovint juguem a la casa fantasma de l’altre costat de la riera, on tenim coses guardades i secrets. De vegades juguem a les parelles i cadascuna viu en un pis diferent: en Pau i jo, per exemple, en el primer; en Xavi i la Mireia en el segon; la Mònica i en Teo en el tercer; o bé en Teo i jo en el tercer, i de tant en tant juguem una estona a
El tren pasa por el túnel; en Xavi i la Mònica en el quart i en Pau i la Mireia en el primer. El meu favorit, i no en sabria precisar el motiu, és el primer, potser perquè és el menys perillós en el cas d’una caiguda daltabaix, cosa que no ha passat mai i que seria terrible que passés a algun de nosaltres, sobretot si estiguéssim jugant en el quart o el cinquè. No hi solem trobar mai ningú, a l’edifici, però un cop hi havia un grup de hippies que tocaven la guitarra i ens van convidar a berenar amb ells; ens van deixar fumar un Lola entre tots, eren molt simpàtics i tenien una bossa plena d’anells i collars que venien als mercats dels pobles que visitaven fent autostop. Un altre dia hi vam trobar un gos ferit que vam portar a casa d’en Pau, però la seva mare no el va voler i va dir que el curarien i li donarien llet i una mica de menjar, però que aquell mateix vespre l’anéssim a tornar allà on l’havíem trobat. L’endemà en Pau ens va explicar que va estar pregant i plorant tot el vespre perquè li permetessin quedar-se’l, però els pares van ser inflexibles i l’únic que el comprenia era l’avi. «Sí, vostè ajudi’l», es veu que deia la mare a l’avi, «una nosa més, el que em faltava!», i l’avi es va enfadar molt, «vols dir amb això que jo sóc també una nosa, oi que vols dir això?», i per culpa del gos van discutir el pare i la mare; i a la nit, després de sopar, quan el gos semblava més animat, en Pau i l’avi van travessar la riera i van anar a deixar el gos a la casa fantasma de les nostres aventures, i l’avi va relliscar i van caure ell i bastó per terra, i en Pau no el va poder aixecar i va haver d’anar-hi el pare, i tot darrere la mare, i tot plegat va ser un desastre, ens va explicar en Pau. L’endemà, quan ens vam trobar, la primera cosa que vam fer va ser anar a veure el gos, però ja no hi era: s’havia acabat la llet i els ossos de pollastre que li havien deixat a la nit i va buscar una llar en una família més caritativa. Un altre dia vam trobar-hi uns gitanos que apilaven cartrons en el tercer pis, just en el racó on tenim guardats els nostres tresors, coses que hem trobat a la platja, o que ens han regalat els amics, i en Xavi, que és el més gran, encara que només li porta uns mesos a en Teo, un any a mi, a en Pau i a la Mireia, i vint mesos a la Mònica, va preguntar-los amablement què hi feien allí, i els gitanos se’n van malfiar i ens van ordenar que desapareguéssim del mapa, si no, ens cardarien un joc d’hòsties, ho van dir en castellà xarnego però el significat era aquest, i en Teo va dir «
a ver si te la meto yo la hostia», i jo em vaig quedar parada, i en Xavi també, suposo, i el gitano més jove va riure i es va incorporar, havien estat agenollats davant dels cartrons tota l’estona, i va venir cap a nosaltres, tota la colla vam recular unes passes anant amb compte de no caure edifici avall, «
¿Qué-qué-qué? ¿Qué has dicho, canijo?», i en Teo es va envalentir i va dir que «
los gitanos sois unos ladrones, que mi madre siempre lo dice», i en Xavi li va ordenar que callés, que potser era millor marxar, i el gitano: «
¿Qué tu madre dice qué? ¿Qué-qué-qué le posa al coño de tu madre, chaval?», i ens vam adonar que el gitano quequejava una mica, «
¡Cállate la boca, tartaja!», va dir la Mònica, i el gitano més gran va dir-li a l’altre «
¡Deja a los niños, pare!», però el jove ja havia tret la navalla, mai no havíem vist una navalla tan a prop i en posició d’amenaça, la seva fulla platejada brillava com si fos aigua i sol, i la brandava davant nostre per intimidar-nos, «
¡A ver qui-qui-qui-én es el guapo que tiene co-co-coj-cojones de decirme algo a la cara!», i només mirava en Xavi, que era el més alt i gros, i el gitano més gran li va treure la navalla i li va ventar un clatellot i ens va manar que fotéssim el camp. Però nosaltres ens vam quedar tota la tarda espiant els moviments de la parella de gitanos des de la riera, i quan van sortir de l’edifici no ens vam moure, els vam desafiar amb els ulls i el gitano vell no ens va ni mirar, però el jove es va girar quan havien passat i li va dir a en Xavi «
esta noche t-t-te espero en la p-p-pl-pla-ya, aquí delante mism-mism-mismamen-te, y pe-pe-peleamos cuerp-p-o a cuerpo. A las n-n-nueve», i nosaltres vam discutir si era millor acudir-hi o no, si anar a defensar el nostre honor o no, i el meu germà, en Pau i en Teo van dir que sí, que hi anirien tots tres i que ajudarien en Xavi a apallissar aquell desgraciat xarnego i que portarien navalles o ganivets o el que fos, ja que era evident que l’altre hi aniria armat. Aquell vespre, havent sopat, en Xavi va dir als pares que havia d’anar un moment a casa d’en Pau a tornar-li unes coses, i el vaig veure travessar el jardí amb pas ferm però atabalat i nerviós, amb un ganivet de cuina amagat sota les bermudes; tremolava com una fulla, pobre Xavi, amb l’obligació de defensar-nos a tots a causa de l’enfrontament amb el gitano, pobre Xavi, i ho feia per la colla; i eren les nou i un minut quan jo no me’n vaig poder estar i ho vaig explicar al pare, que en Xavi anava a barallar-se amb un gitano més gran que ell que portava una navalla, i el pare i jo vam sortir corrent de casa i vam anar a la platja, buida i negra, mal il·luminada pels fanals grocs del passeig; davant de la casa d’en Pau, unes ombres a la sorra que eren ells, els nostres amics que sense samarreta i de nit semblaven uns salvatges esperant el gitano que no venia, el gitano poruc que no havia gosat plantar-nos cara; en Xavi, en Pau i en Teo descalços i sense samarreta, cadascú amb un ganivet a la mà; llavors a les fulles semblava reflectir-s’hi la lluna, i el meu pare es va enfadar, i va dir que eren uns inconscients, i el meu germà em va mirar amb tota la ràbia perquè em considerava una traïdora, els havia delatat quan només volia protegir-los, jo no volia que la navalla d’un gitano destrossés les cares dels meus estius.