Show
Photograph
Pàgina 11 de 22
PHOTOGRAPH
Escales amunt, cinc minuts tard. La porta de l’aula és oberta i ells són a dins, no n’hi ha cap assegut al seu lloc, formen grupets i xerren, comenten la sortida del cap de setmana. Inexplicablement tenen una finestra oberta i a fora fa un fred que pela, per què no tanqueu la finestra? No veieu que ens gelarem? Així circula l’aire, responen. Tornen al lloc mentre jo forcejo amb la maneta del finestró que es resisteix. La definitiva empenta fa que retrunyi fusta i vidre i tots es giren a mirar. Comencem.
Ell és a la tercera fila, al seu lloc de sempre. Observa, espera, fa un joc malabar amb el bolígraf, el fa rodar entre els seus dits sense l’ajuda de l’altra mà, com els moviments de bastó dels quals era una experta en la meva època de
majorette i desfilava pel carrer major del poble en faldilleta curta de roba imitació de vellut vermell i una borla de pèl blanc. M’entreté el moviment sinuós del bolígraf fent giravolts d’un dit a l’altre mentre obro la cartera, trec la carpeta i busco la pàgina dels exercicis d’avui. El soroll esmorteït del plàstic entre els seus dits em forada les orelles, dono mitja volta i començo a escriure a la pissarra tres oracions per analitzar.
Han esperado a que dejara de llover antes de salir a dar una vuelta. Se monta la nata en un cazo aparte. Doce hombres abren al unísono sus estilogràficas. Lourdes, a la pissarra.
Em moc entre les fileres de pupitres mentre la noia esborralla amb el guix. Escriu de pressa i dóna copets cada vegada que marca un punt, tac, tac, tac. El moviment del bolígraf no s’ha interromput. Sóc darrere seu i la cabellera em priva de la visió del clatell, i sobresortint d’una espatlla apareix i desapareix la punta del bolígraf giratori. Alguns han copiat les oracions en un full i intenten analitzar-les pel seu compte, però la majoria estan pendents d’allò que escriu la Lourdes a la pissarra i esperen que acabi. Quan passo pel seu costat, atura la roda i aixeca els ulls per mirar-me. El seu full reposa immaculat sobre la taula, la seva mirada és inexpressiva. De vegades és així d’inexpressiva, em desorienta, no em queda més remei que insinuar un somriure estúpid i ell arqueja lleument les celles. Continuo caminant, li dono l’esquena i em concentro en la pissarra. No, hi ha un error bastant greu, em giro i espero que algú s’adoni de l’espifiada, però ningú no ho fa fins que no ho pregunto. Quan la qüestió és formulada amb paraules, sembla que ho entenen i tres o quatre alcen la mà, ell no. Víctor. Ho diu. Correcte. La Lourdes rectifica a la pissarra, dóna una última ullada i m’interroga en silenci. Seu. No cal fer cap apreciació. Saben que no faig comentaris si no hi ha qüestions. Callen i abaixen els ulls, l’estratègia del camuflatge. Sònia, surt tu. Copia la segona frase després d’esborrar l’anàlisi sintàctica de la seva companya i reprenc la caminada, m’hi dirigeixo de cara, a poc a poc, no mira la pissarra, em mira a mi. Li aguanto la mirada, m’aturo al seu costat i assenyalo amb el dit el full en blanc. No copies les oracions?
No diu res. Atura el giratomb del boli i comença a escriure.
Se monta la nata en un cazo aparte. No em moc del seu costat i no mostra cap intenció de començar a treballar. Passa alguna cosa? No, em diu. Somriu, mirada expressiva i jo respiro. És absurd, però és real.
Són dos quarts de tres i pleguem per anar a dinar. Alguns s’acomiaden de mi mentre surten de l’aula i jo faig temps col·locant les coses a la cartera. Com sempre, ell és l’últim d’acabar i no sé si ho fa a posta. Sovint em pregunto si ell també fa temps, potser de manera inconscient, per compartir els darrers minuts de la classe amb mi, la pissarra bruta, els pupitres solitaris i el cuc de la gana al ventre. Xerrem una mica, poc. Sobre la matèria, sobre el seu germà, exalumne meu, que està a punt de marxar als Estats Units amb una beca de la universitat. Li dic que m’agrada la samarreta que porta, de SOS Racisme, i ell em pregunta si encara fumo Camel, perquè li ve de gust fumar-ne un i s’ha deixat les cigarretes a casa. Em poso la caçadora que havia deixat al respatller de la cadira i busco el paquet de tabac en una butxaca, mai no sé quina és, i ell riu mentre jo les remeno totes i finalment el trobo a la darrera que escorcollo. Li ofereixo el paquet sencer, queda-te’l, en dec tenir més a la sala de profes. Oh, no, merci… Sembla incomodar-lo el fet de ser obsequiat amb un paquet de cigarretes Camel, només una, gràcies; insisteixo i finalment accepta, em dóna un copet al braç mentre amaga el paquet a la butxaca dels texans i mira a terra, no sé si avergonyit o satisfet.
Escales avall al seu costat. Parlem encara del seu germà i quan arribem al vestíbul la secretària que està parlant per telèfon m’atura tot fent-me un gest. Ell ho clissa i s’acomiada, adéu, fins demà.
La secretària em dóna la còpia de l’última nòmina i m’explica els problemes que té amb uns paletes que li estan tirant uns envans de l’estudi. Em dol tallar-la però si m’afanyo encara l’enxamparé a mig camí de casa seva; ja tenia pensat fer aquella ruta que és una mica més llarga que l’habitual, però els dijous és dia d’acompanyar-lo una estona, com aquell que no vol la cosa, i surto escopetejada, travesso la pista d’esports i el busco a la cantonada, ja no el veig, dubto de, però sí, corro, i dos xamfrans avall descobreixo l’esquena, la motxilla verda, la cabellera oscil·lant, les mans a la butxaca, els
walkman a les orelles imagino, m’hi acosto per darrere, ei.
A casa hi arribo més tard del que em pensava, només tinc una hora per dinar i sortir espitada de nou. Obro la bústia, tres cartes i no miro de qui són, agafo l’ascensor i m’esgarrifa pensar que tot sigui fruit de la meva imaginació malaltissa. Potser no hi ha dobles missatges. Potser tot són portes closes, cap possibilitat de, potser, segurament, em dic, sí, és probable que res, que simpatia, bon rotllo, col·leguisme, confiança i prou, fantasies d’haver creuat la frontera misteriosa de la trentena sola, encara sola, i obro la porta del pis i deixo les coses de qualsevol manera al rebedor; vaig directament a la cuina, el pollastre s’ha descongelat, el mateix plat al microones abans d’obrir la nevera i agafar allò imprescindible per a una amanida d’acompanyament.
Dino mirant les notícies al canal autonòmic. Quan m’aixeco a preparar el cafè agafo les cartes del rebedor i les miro per primer cop, rebut de Fecsa, tríptic d’exposició a la Caixa i carta sense remitent. L’obro a la cuina, dreta al costat dels fogons, esperant el xiulet de la cafetera.
A dins només hi ha una fotografia. És ell. Despullat.
Empasso saliva i em tremolen les cames. Ell nu, de pèl a pèl, en un exterior, potser un jardí o un parc. Està dret, els peus tallats pel marge de la instantània, una mà als malucs com els joves de Taormina fotografiats per Von Gloeden però sense cap amanerament, una imatge espontània d’un estiu, potser, però despullat, però a mi. El rostre es veu un xic borrós, com si l’hagués acabat de girar al moment de disparar, però el cos ben nítid, proporcionat, les cames lleugerament separades i una mica de borrissol rossenc al pit, al voltant dels mugrons; el sexe lleugerament torçat cap a la dreta i uns testicles generosos penjant darrere. No s’aprecia bé si somriu o només posa. Miro de nou el sobre i el traç, no és la seva lletra, que la conec bé; és una cal·ligrafia expressament fingida que imita la d’una persona gran. El xiulet de la cafetera em fa reaccionar, apago el foc i em serveixo una tassa. Vaig cap el menjador amb la tassa i la fotografia. Sec i la miro de nou. Ell despullat. A mi.
Qui? Ell? Per què ell? Per què a mi? Sí, és clar, a mi… però qui? Com? Em sento cretina preocupant-me també l’amb qui, ja no només el fet de la imatge i la tramesa, sinó també qui el fotografia despullat a l’aire lliure; és ridícul capficar-me amb aquesta insignificància, potser els amics, una sortida a l’estiu, una broma entre ells a la platja, una foto en pilotes de cadascú, hi ha coses més greus en què pensar que no pas allò, amb qui. I a mi, això és el més fort, m’amoïna. També una broma, però de qui, però per què. A casa meva, la meva adreça particular. La cal·ligrafia estranya amb les ges i les esses d’una altra època.
Només ell. Sembla l’única resposta concebible, només ell, les mirades significatives, no anava errada, ell despullat per a mi, cap invenció: té, aquí em tens, despullat per a tu, disset anys. No és creïble, qui amb disset anys podia fer allò, enviar a la seva professora una fotografia com aquella, qui pot suportar tanta nuesa, i tan crua, als disset anys? I jo. A saber quin ha de ser el meu rol, què se suposa que he de fer, com actuar, a qui demanar explicacions. A ell, és clar: m’han enviat això. Què significa? En privat, per suposat, i sotjar el seu rubor en qualsevol dels casos, tant si ha estat ell com si no. O potser no té cap vergonya, no n’ha de tenir si ho ha fet ell. Però per què? I si no ha estat obra seva, què m’ha de dir? Què ha de pensar? Com s’ha de figurar el per què a mi? Jo no he fet el muntatge. Jo no estava allí quan es va fer la fotografia, per què doncs l’hauria de tenir jo? He estat subjecte pacient, destinatària, no li ha d’importar que jo la tingui sinó qui i per què me l’ha fet arribar.
La foto l’ha enviat el que la va fer. Un amic seu proper, algú de prou confiança per deixar-se fotografiar sense roba, algú de l’escola possiblement, algú de la mateixa aula, algú de sexe masculí. O tal vegada algú gelós: ha descobert les mirades significatives, les expressions ocultes a les quals està també acostumat o acostumada, primer només a ell o a ella, i després arribo jo, ell parla de mi, i l’altre, l’altra… Destrossat per dins busca la revenja; algú proper per deixar-se fotografiar nu als disset anys, per acceptar la possessió i lliure utilització de la seva imatge, potser mai més havia preguntat què se n’havia fet d’aquella fotografia, potser mai més se n’havia recordat, i ara. Faig un darrer glop de cafè, que ja és ben fred, i torno al rebedor a recuperar la cartera, miro el rellotge mentre l’obro, deu minuts, la llista del curs, els noms, qui. Lucas, Jero, Miquel Àngel, Toni, Carme, Berta, Natàlia. Potser l’Òscar. Potser no. Cinc minuts.
Em rento les dents i surto disparada a agafar un taxi. El curset comença deu minuts tard i arribo a l’hora en punt. Parlen de la Renaixença i jo repasso la textura del paper de la còpia que duc a la butxaca de la caçadora, que no m’he tret amb les presses. Paper setinat, i busco l’indret exacte on deu ser la seva cara, el seu sexe, el fil que m’ha de dur a la persona que. Ell. Seria fantàstic, penso, que fos ell.
Al vespre, al llit, imagino les cares de l’endemà; fitar-los tots, un a un, a veure qui pot ser. De tota manera, em dic, la persona que va enviar la foto podia imaginar que jo ja l’havia rebuda, potser avui algú m’ha mirat ja sabent que. Qui. La classe normal, tranquil·la a darrera hora del matí perquè estan cansats, des de les vuit del matí que són a l’aula, qui, alguna mirada, alguna rialleta. No, cap; ell, el bolígraf rodant hipnòtic entre els seus dits i el paquet de Camel a la butxaca. Ell. La caminada fins al portal de casa seva, de costat, frenant la marxa als semàfors, potser ell i les mirades irreconegudes, potser la primera del matí, l’única inexpressiva segons el meu estudi experimental de mirades expressives, la primera, potser d’interrogació, ja l’has rebuda? Ja la tens a les mans? I potser la vista a terra després de regalar-li el paquet de tabac: què és això, un premi? Les gràcies? Una recompensa per haver-te tramès la instantània? El preu de la meva nuesa, un paquet de Camel a mitges?
Abans de dormir, la seva imatge projectada immensa en la foscor de la cambra. Nu, dret, una mà als malucs, les cames lleugerament separades i els testicles i el sexe, i el meu.
L’endemà pujo lentament les escales perquè em fa por enfrontar-me al qui. Estudiar amb objectivitat el comportament del nucli principal de sospitosos, sense immutar-me, com si encara no hagués rebut allò. L’he deixada a casa, en un calaix, com si em pogués delatar el fet de portar-la a sobre, i ja són tots a l’aula quan entro i han obert la finestra, tres grupets compactes que riuen. Tots es dirigeixen als seients respectius quan m’acosto a la taula i deixo la cartera. Ell, correcte. Mirada expressiva.
Bon dia. Tanqueu la finestra.
Sóc conscient de la força amb què premo la carpeta dels apunts, i començo a caminar entre les taules quan la majoria no són encara asseguts. Torno enrere i em situo d’esquena a la pissarra; em miren, obren les carpetes, busquen els bolígrafs, algun comentari a sota veu que m’inquieta, però no. Hauria d’exposar un tema nou i no he preparat res, improvisaré mentre exploro les mirades del grup de sospitosos, pàgina dos-cents quinze, un fragment de
La colmena que llegirem en veu alta, Jero, tu, després el comentarem. Fugaç, una volta del boli entre els seus dits.
Seoane coloca su violin sobre el piano, acaba de tocar «La cumparsita». Habla con Macario.
—
Voy un momento al water.
Seoane marcha por entre las mesas. Segueixen les paraules en el llibre i romanen en silenci, mouen els ulls d’esquerra a dreta i de ratlla a ratlla, Miquel Àngel, les espatlles quadrades i els colzes sobre la taula; Toni, les mans plegades sobre les pàgines del llibre; amb la Berta creuem un instant les mirades, ha elevat els ulls de la pàgina i observa el meu rostre, jo tensa, la interrogo amb una expressió de contrarietat i ella abaixa els ulls, em defuig la Berta, i la Natàlia al seu costat, no se n’ha adonat, llegeix i es passa la mà pels cabells sense interrupció; la Carme mira per la finestra, absent, potser ella, incòmoda, com jo; Lucas conversa, en un murmuri, amb la Jessica; té els ulls fixos a la pàgina però manté un diàleg, una confidència a sotaveu, seriós, el posat d’un missatger i un conspirador. Lucas! Què?, s’espanta. Llegeix tu ara.
Empuja con el pie la puerta donde se lee «Caballeros»: dos tazas adosadas a la pared y una débil bombilla de quince bujías defendida con unos alambres, potser sap i mentre llegeix pensa el mateix que jo penso, potser lletreja automàticament amb el pensament concentrat en una fotografia en color, la seva nuesa exposada sense rubor, els peus descalços i ferms sobre la gespa, ell davant, amb la càmera a punt de disparar mentre l’altre, absort, mira cap a les roques, eh!, el crida, i en el moment que es gira dispara, immortalitza la serenor d’aquell matí xafogós durant el qual s’han escapat de la companyia dels pares i han travessat tot el passeig en bici fins al sector nudista, per què no, un dia és un dia, allí hi haurà ties en boles, fem-nos fotos, va tio, total… Ara em toca a mi, ei no! Va, hòstia! Jo asseguda a la meva cadira de professora, una mica més còmoda, una mica més ampla i així i tot presonera en la més inaccessible de les cel·les, Lucas llegint a la segona fila, a la dreta, aparentment concentrat en les lletres, pensant en la platja, aquell dia quan ell. I ell, que aixeca la mirada del llibre i em mira, mira com jo el miro, em mira mirar-lo, mirada expressiva que jo interpreto: no et facis més cabòries, jo, jo! Indagar a secretaria per la meva adreça privada amb qualsevol excusa, posar la foto que va fer en Lucas en un sobre, en silenci, sol a casa, el segell, la llengua entre els llavis remullant la superfície enganxosa de la pestanya, el senyal, sembla que treu la llengua i es posa el boli acròbata als llavis sense deixar de mirar-me, mirada doblement expressiva, tu? Però per què? Què saps tu de tot això? Disset anys i la nuesa despietada en aquella tramesa, a mi.
—
Las de treinta, señorita, déme las de treinta, i el silenci. Què passa? Segueixo? Sí, és clar que segueixes.
Sentados en el sofá, Lola y don Roque hablan.
Asseguts a la cafeteria, ell i jo parlem. Una dona juga amb una màquina escurabutxaques. Introdueix monedes i prem els botons, espera, sona la musiqueta primitiva, les llumetes, i més monedes mentre ell fa un glop de Coca-cola i jo encenc una cigarreta i el convido. L’he convençut per prendre alguna cosa tot caminant cap a casa, rumiant si li ho diria, sense saber si ell pressentia que jo l’aturaria de cop i li diria exactament el que li he dit quan l’he aturat: et convido a prendre una Coca-cola. I la seva nul·la resistència m’ha donat valor en entrar, però després, ja asseguts, el seu mutisme m’ha desorientat encara més, de què parlar si no parlem d’allò, de què i per què, aquí i ara, aquesta hora tan estranya per entrar en un bar a beure una Coca-cola; encertar la paraula clau per donar peu a, l’inici-senyal que pugui no ser interpretat d’aquella manera si realment ell no: ja tinc ganes que sigui l’estiu, m’agrada més la calor i les vacances. Riu, a mi també, glop, pipada, què fas tu a l’estiu? I a continuació, la narració detallada de les vacances sense cap mena de referència, cap mena d’indici; potser en Lucas, o en Toni, o la Berta, o la Natàlia. Potser l’Òscar, o potser no. Té classes a la tarda, es disculpa, convido jo, sortim i sento una cremor per dins. Per què aquella invitació, aquell ridícul? Per què tot, si no. Caminem més de pressa. Després ja camino sola, camino a poc a poc, camino sense saber què pensar; els cotxes, la necessitat imperiosa de caminar en un lloc diferent, en una platja buida a l’hivern, una platja solitària un dia feiner del mes de febrer, caminar deixant petjades a la sorra, un passeig llarg i pausat sense sol, sense piscines ni para-sols ni instantànies d’ell sense el banyador, disset anys exposats sobre paper sensible i brillant, però qui i per què.
Al primer moment la idea és absurda, però quan retorna al cap d’una estona és obstinada i se m’escapa el riure quan apago el foc, em trec el davantal, vaig a l’habitació i m’enfilo en una cadira per arribar al prestatge de més amunt i selecciono l’àlbum en el qual em penso que és i no m’equivoco. El fullejo des del començament, fent temps, retardant el moment que ensopegaré davant del nas amb aquella altra fotografia, també un estiu, fa dos o tres anys, al terrat de la Mercè, on anàvem a prendre el sol de Barcelona, despullats, bevent Martini blanc i picant olives, i l’Àlex aparegué amb una càmera senzilla i va fer unes fotos de grup, després unes d’individuals, la meva pròpia nuesa antiga davant la barana amb un got a la mà, i separo el full de plàstic protector, trec la fotografia mentre tanco l’àlbum i la miro, gairebé la mateixa posa però l’edat doblada, el cos menys temible de mirar perquè no hi ha el misteri de l’adolescència, sinó les formes de l’edat adulta, la carcassa de femella, la mà a la cintura, les ulleres de sol al cap com una turista, la cicatriu vermella de l’accident perfilada a la cama esquerra, i si.
A la nit sec davant del televisor encès sense importar-me què fan, absorta, la mirada perduda en algun lloc a l’altre costat de la sala, lluny de la tauleta baixa sobre la qual he deixat els instruments necessaris per enllestir l’acció si finalment decideixo realitzar-la, la meva fotografia ja dins del sobre, l’estilogràfica per escriure la seva adreça, el segell de 35 pessetes, i la seva expressió carregada de significat quan em miri a l’aula d’aquí a un parell de dies; la necessitat de saber més, o d’esbrinar el motiu i els perquès de la seva perplexitat quan obri la carta i es trobi amb, però jo, llavors ja ell, què, qui, i com; o no, o ja, ara sí que, l’evidència si, la sorpresa si no; l’exemplar del diari al costat mateix del sobre i del segell i l’ànsia d’haver de començar a desplegar-lo, fullejar-lo, i buscar la secció d’ofertes de treball: comprovar si han obert les llistes per substitucions de professorat a comarques no fos cas que.