Persona
L’aeroport
Pàgina 6 de 103
L’AEROPORT
Era tan gris i fred com el matí d’hivern. Havia arribat amb Air China a un país del qual no havia sentit a parlar mai. Sabia que molts centenars de nens havien fet el mateix viatge abans que ell i, com ells, s’havia après de memòria què explicar als policies. Sense dubtar ni en una sola síl·laba, els havia deixat anar la història que havia hagut de repetir com un lloro durant mesos fins a aprendre-se-la del tot.
Havia treballat a les obres d’un dels grans estadis dels Jocs Olímpics, traslladant totxos i ciment. El seu oncle, un treballador pobre, el tenia allotjat, però quan l’havien hospitalitzat, víctima d’un greu accident, ell s’havia quedat sol sense que ningú se n’ocupés. Els pares eren morts i no tenia germans ni germanes a qui adreçar-se.
Durant l’interrogatori de la policia de fronteres, havia explicat que els havien tractat com a esclaus, a l’oncle i a ell, en condicions dignes de l’apartheid. Que havia treballat cinc mesos a l’obra, sense cap esperança de convertir-se en ciutadà de ple dret de la ciutat.
Segons l’antic sistema del hukou, estava censat al seu poble natal, lluny de la ciutat, i per tant es trobava quasi sense drets allà on vivia i treballava.
Aquesta era la raó que s’hagués vist obligat a anar a Suècia, on vivien els seus últims parents. No sabia on eren, però, segons l’oncle, havien promès que s’hi posarien en contacte així que arribés.
Havia vingut a aquest nou país sense res més que la roba que portava, un telèfon mòbil i cinquanta dòlars americans. El seu telèfon era verge, no contenia cap número, cap SMS ni cap imatge susceptible de revelar res de res sobre ell.
De fet, no s’havia fet servir mai.
El que, en canvi, no havia explicat a la policia era el número que duia escrit en un paper amagat a la sabata esquerra. Un número al qual trucar de seguida que hagués pogut fugir del centre d’internament.
el país
on havia arribat no s’assemblava gens a la Xina. Tot era tan net i estava tan buit! Un cop acabat l’interrogatori, mentre travessava els passadissos deserts de l’aeroport, escortat per dos policies, s’havia preguntat si Europa era allò.
L’home que s’havia inventat la seva història i li havia donat el número de telèfon, els diners i el mòbil, li havia dit que en quatre anys havia enviat amb èxit més de setanta nens a diversos països d’Europa.
Li havia dit que la majoria dels seus contactes es trobaven en un país que s’anomenava Bèlgica, on es podien guanyar molts diners. Es tractava de servir per a gent rica i, si s’era discret i es treballava a consciència, s’hi podia fer ric un mateix i tot. Bèlgica, però, era un lloc arriscat, no era qüestió de fer-se massa visible.
Era millor no mostrar-se a l’exterior.
Suècia era més segur. Aquí, el més freqüent era treballar en restaurants, i s’hi circulava amb més llibertat. No estava tan ben pagat però, amb una mica de sort, també hi podies guanyar força diners, segons quins fossin els serveis sol·licitats.
A Suècia hi havia gent que volia el mateix que a Bèlgica.
el centre d’internament
no queia gaire lluny de l’aeroport, l’hi havien dut en un cotxe de policia camuflat. Hi havia passat la nit, compartint una habitació amb un nen negre que no parlava ni xinès ni anglès.
El matalàs estava net, però ell se sentia tancat.
L’endemà mateix havia trucat al número del tros de paper i una veu femenina li havia explicat com arribar a l’estació i agafar el tren cap a Estocolm. Un cop allà, havia de trucar per telèfon per rebre noves instruccions.
el tren
tenia bona calefacció i era agradable. Ràpid, quasi silenciós, l’havia transportat a través d’una ciutat on tot estava blanc per la neu. Tanmateix, fos per atzar o bé per una decisió del destí, no havia arribat a l’estació central d’Estocolm.
Després d’unes quantes parades, una dona rossa molt guapa se li havia assegut al davant. Ell l’havia mirat molta estona i s’havia adonat que ella sabia que estava sol. No només sol al tren, sinó sol al món.
A la parada següent, la dona rossa s’havia aixecat i l’havia agafat de la mà. Li havia fet gestos amb el cap en direcció a la sortida i ell no s’havia queixat.
L’havia seguit com en trànsit, com si l’hagués tocat un àngel.
Havien agafat un taxi i havien travessat la ciutat. Ell havia vist que estava envoltada d’aigua i li havia semblat bonica. No hi havia tants cotxes com a casa seva. L’aire era més pur, probablement més fàcil de respirar.
Havia rumiat sobre el destí i l’atzar i s’havia preguntat què feia al costat d’aquella dona, però llavors ella li havia adreçat un somriure i ell havia deixat de pensar-hi.
Al seu país, la gent sempre li preguntava què sabia fer, li palpaven els braços per comprovar la seva força. Li feien preguntes que ell feia veure que entenia.
Sempre dubtaven, i després, de vegades, el triaven.
Ella, en canvi, l’havia triat sense contrapartida, una cosa que abans no havia fet mai ningú.
l’habitació
on l’havia portat ella era blanca, amb un gran llit. La dona l’havia acotxat i li havia donat una cosa calenta per beure. Tenia quasi el mateix gust que el te del seu país, i ell s’havia adormit abans d’haver buidat la tassa.
S’havia despertat sense saber quant de temps havia estat dormint, però en una altra habitació. Aquella nova habitació no tenia finestres i estava completament entapissada de plàstic.
En aixecar-se per anar cap a la porta, havia notat que el terra era flonjo i cedia a la pressió dels seus peus. Havia palpat el pany, però la porta no es podia obrir.
La roba i el mòbil havien desaparegut.
Despullat com estava, s’havia tornat a estirar al matalàs i s’havia adormit de nou.
Aquella habitació seria el seu nou món.