Persona
Thorildsplan
Pàgina 7 de 103
THORILDSPLAN
La Jeanette va notar que el volant girava a la dreta i el cotxe avançava de través per la calçada. Va prosseguir un darrer quilòmetre a seixanta, i mentre entrava a Drottningsvägen va pressentir que el seu vell cotxe dimitia després de quinze anys de servei pulcre i lleial.
Va aparcar i es va dirigir a l’escena del crim, on va veure en Hurtig. Un cap més alt que tots els altres, ros escandinau, cepat però no pas gras.
Aviat faria quatre anys que treballaven plegats: la Jeanette havia après a llegir-li les expressions i li va semblar amoïnat.
Quasi angoixat.
Quan la va veure, però, se li va il·luminar el rostre, va anar cap a ella i va alçar la cinta de seguretat.
—Veig que el cotxe ha aguantat. —Va fer una ganyota—. No sé com t’ho fas per continuar conduint aquest trasto.
—Jo tampoc, i, si m’aconseguissis un augment de sou, em compraria un Mercedes descapotable pel plaer de passejar-m’hi.
Si almenys l’Åke pogués trobar una feina decent, amb un salari decent, ella podria tenir un cotxe decent, va pensar mentre seguia en Hurtig dins del perímetre encerclat.
—Roderes? —va preguntar a un dels dos tècnics ajupits al caminet de grava.
—Sí, unes quantes —va respondre ell mentre alçava la vista cap a la Jeanette—. Em sembla que algunes són dels cotxes de neteja que passen per aquí per buidar les escombraries. Però també n’hi ha de rodes més primes.
Ara que havia arribat al lloc dels fets, la Jeanette era l’agent de més alta graduació entre els qui s’ocupaven de la investigació.
Al vespre passaria l’informe al seu superior, el comissari en cap Billing, el qual, al seu torn, n’informaria el fiscal en cap Von Kwist. Els dos homes decidirien plegats com prosseguir sense que ella hi tingués res a dir. Era el conducte reglamentari.
Es va girar cap a en Hurtig.
—Bé, a veure. Qui l’ha trobat?
En Hurtig va arronsar les espatlles.
—No se sap.
—Com, que no se sap?
—El servei d’emergències ha rebut una trucada anònima fa… —es va mirar el rellotge— …exactament tres hores, i el paio només ha dit que hi havia el cos d’un nen, mort, vora l’entrada del metro. Res més.
—Però han gravat la conversa?
—És clar.
—I per què han trigat tant a posar-nos-en al corrent? —La Jeanette va notar que aflorava la irritació.
—El paio anava torrat, a la central no han entès bé l’adreça i han enviat una patrulla a Bolidenplan en comptes de Thorildsplan.
—Han identificat la trucada?
En Hurtig va mirar al cel.
—Un mòbil amb targeta de prepagament, sense registrar.
—Quina merda!
—Però aviat sabrem des d’on han fet la trucada.
—Bé, bé, ja escoltarem l’enregistrament quan tornem al despatx.
La Jeanette va fer una volta entre els agents per verificar si algú havia trobat res interessant.
—I testimonis? Algú ha vist o sentit alguna cosa?
Va mirar al seu entorn amb insistència, però tots els subordinats van fer que no amb el cap.
—Doncs algú l’ha d’haver portada fins aquí, aquesta criatura —va continuar la Jeanette, cada cop més desanimada. Sabia que la investigació es complicaria molt més si no trobaven cap pista durant les hores següents—. No acabo d’imaginar-me ningú agafant el metro amb un cadàver, però de tota manera vull còpies de les càmeres de vigilància.
En Hurtig es va acostar a ella.
—Ja hi he posat un home, les tindrem aquest vespre.
—Molt bé. Com que segurament han portat el cadàver en cotxe, vull una llista de tots els que hagin passat pel peatge els darrers dies.
—Molt bé —va contestar en Hurtig mentre s’allunyava amb el mòbil a la mà—. Procuraré tenir-ho al més aviat possible.
—Calma, que encara no he acabat. També pot ser que hagin portat el cos fins aquí en un remolc de bicicleta o alguna cosa d’aquestes. Comprova a l’Escola de Magisteri si tenen càmeres de vigilància.
En Hurtig va assentir amb el cap i es va allunyar lentament.
La Jeanette va sospirar i es va girar cap a una tècnica que examinava l’herba al voltant dels matolls.
—Res de particular?
La dona va fer que no amb el cap.
—De moment, no. Hi ha traces de petjades, és clar, agafarem les millors empremtes, però no esperi gran cosa.
La Jeanette es va acostar lentament a la zona de matolls on havien trobat el cos embolicat amb una bossa d’escombraries negra. El nen estava despullat, rígid i en posició d’assegut, amb els braços al voltant dels genolls. Tenia les mans lligades amb cinta adhesiva platejada. La pell del rostre li havia adquirit to de cuir groc i un aspecte que recordava el pergamí.
Les mans, en canvi, eren quasi negres.
—Senyals d’agressió sexual? —va demanar a l’Ivo Andric, ajupit davant seu.
—Encara no ho puc dir, però no ho excloc. No vull treure conclusions precipitades, però, per experiència, és poc freqüent trobar aquesta mena de lesions extremes sense que també hi hagi hagut agressió sexual.
La Jeanette va remenar el cap.
La policia havia fet el que havia pogut per aïllar l’indret amb les barreres i les cintes de seguretat, però el terreny accidentat permetia observar l’escena des de més amunt, a certa distància. Hi havia uns quants fotògrafs amb teleobjectius al voltant del perímetre. A la Jeanette quasi li feien llàstima. Vivien les vint-i-quatre hores del dia pendents de la radiofreqüència de la policia, esperant que passés alguna cosa espectacular.
En canvi, no va veure cap periodista. Sens dubte, els diaris ja no tenien mitjans per enviar personal sobre el terreny.
—Ja m’explicaràs… —va dir un dels policies fent que no amb el cap davant de l’espectacle—. Collons, com es pot fer una cosa així?
La pregunta era per a l’Ivo Andric.
A grans trets el cos estava momificat, cosa que, per a l’Ivo Andric, significava que l’havien conservat molt de temps en un lloc molt sec, i no pas a l’exterior, amb el temps de gossos que feia aquell hivern a Estocolm.
—Escolta, Schwarz —va contestar, aixecant el cap—. Això és precisament el que cal mirar d’entendre.
—Sí, però el nen està completament momificat, collons. Com un puto faraó. Això no es fa en cinc minuts! Vaig veure a Discovery Channel el reportatge sobre aquell paio que van trobar als Alps. Ötzi, em sembla que li deien.
L’Ivo Andric va fer un gest d’assentiment amb el cap.
—O aquell altre que van trobar als aiguamolls, allà a…
—Vols dir l’home de Bocksten —va contestar l’Ivo Andric, que ja començava a cansar-se de la xerrameca de l’Schwarz—, però ara val més que em deixis treballar si volem tirar endavant —va afegir, i es va penedir de seguida del seu to tallant.
—Em sembla que això serà un fàstic —va dir l’Schwarz—. Aquesta mena de jardinets són plens de tifes de gos i de brutícia. I encara que hi trobem alguna cosa de qui ha fet això, com ho podrem saber? El mateix passa amb les petjades.
Va remenar el cap amb aire preocupat.
L’Ivo Andric no era novell en tot allò i havia vist un munt d’atrocitats. Tanmateix, en tota la seva carrera, si més no agitada, no s’havia topat mai amb res de semblant.
Als braços i al tors, el vailet portava centenars de marques més dures que els teixits que les circumdaven, i allò volia dir que havia patit un nombre de cops inaudit mentre vivia. De les articulacions dels dits aixafades se’n podia deduir que no s’havia acontentat a rebre cops, també n’havia repartit molts.
Fins allà, tot clar.
A l’esquena momificada del vailet, però, també s’hi veia un gran nombre de nafres profundes, com de fuetades.
L’Ivo Andric va intentar imaginar-s’ho. Un nen que defensa durament la vida a cops de puny i que, quan hi renuncia, el fuetegen. L’Ivo sabia que se celebraven combats clandestins de gossos als barris dels afores amb una forta població immigrant. Allò podia ser alguna cosa de la mateixa mena, amb la gran diferència que no eren gossos els qui combatien fins a la mort, sinó nens.
En fi, almenys un d’ells era aquell nen.
Qui era l’adversari? Només es podia especular.
Bé. I el fet que resistís tant de temps abans de morir? Hi havia l’esperança que l’autòpsia permetés identificar restes de drogues o de productes químics, Rohypnol, potser PCP. L’Ivo Andric s’adonava que la seva tasca real només podria començar quan portessin el cos a l’Institut de Medicina Legal de l’hospital Karolinska, a Solna.
Ara mateix era hora de dinar.
Cap a migdia, van aixecar el cos. El van ficar dins d’una bossa de plàstic gris i el van carregar a bord d’un cotxe fúnebre per dur-lo a Solna. Al lloc dels fets, la Jeanette Kihlberg ja no hi tenia res a fer. Es posaria en marxa de nou cap a Kungsholmen. Mentre caminava cap al pàrquing, va començar a caure una pluja fina.
—Quina merda! —va renegar tota sola. L’Åhlund, un col·lega jove, la va mirar encuriosit.
—Res, és pel meu cotxe. Ja me n’havia oblidat, però se m’ha mort just en arribar aquí. I ara mira, hauré de trucar a la grua.
—On és? —va preguntar el seu col·lega.
—Allà. —Va assenyalar l’Audi vermell rovellat i brut que quedava a una vintena de metres de distància—. Què? Tu en saps, de cotxes?
—Per afició. No hi ha cotxe que se’m resisteixi, a mi. Dóna’m les claus, segurament trobaré el problema.
La Jeanette li va donar les claus i es va aturar a la vorera. La pluja es va fer més intensa i ella va tenir una esgarrifança.
L’Åhlund va arrencar i el cotxe va sortir a la calçada. Els grinyols i els xerrics encara sonaven més forts des de fora. La Jeanette es va rendir a l’evidència: hauria de trucar al pare per demanar-li un petit préstec. L’home segurament començaria negant-s’hi, en vista de tot el que ella ja li devia, i després en parlaria a la mare, que diria que sí.
En acabat, li preguntaria si l’Åke havia trobat feina, i ella li explicaria que no era gens fàcil per a un artista trobar-se a l’atur, però que tot canviaria aviat.
Cada cop la mateixa història. S’havia de mossegar la llengua i fer de xarxa de seguretat per a l’Åke.
I, fet i fet, podria ser molt senzill. Si almenys pogués empassar-se l’amor propi i acceptar una feina temporal. Encara que només fos per demostrar-li que es preocupava per ella i entenia la seva inquietud per la situació econòmica de la família, per fer-li veure que s’havia adonat de com li costava dormir de vegades, just abans de pagar les factures.
Després de fer la volta a l’illa de cases, el seu col·lega va baixar del cotxe amb un somriure triomfant.
—La biela, l’eix o les dues coses. Si me’l deixes, aquesta nit m’hi poso. Te’l torno d’aquí a pocs dies. Les peces les pagues tu. I una ampolla de whisky. Què hi dius?
—Ets un àngel, Åhlund. Agafa’l i fes-ne el que vulguis! Si te’n surts, tindràs un litre de whisky i un altre per a quan te l’acabis, i a més un bon informe el dia que vulguis un ascens.
La Jeanette Kihlberg es va dirigir al seu cotxe patrulla.
Esperit de companyonia, va pensar.