Persona
Dala-Floda, 1980
Pàgina 20 de 103
DALA-FLODA, 1980
Inhala la bossa que havia omplert de cola. De sobte li roda el cap, després tots els sons redoblen la intensitat. La Nena-corb acaba veient-se a si mateixa des de dalt.
Ell surt de l’autopista a l’altura de Bålsta. Ella ha estat tot el matí tement l’instant en què s’aturaria al voral i apagaria el motor. Tanca els ulls i intenta deixar de pensar quan ell li agafa la mà per guiar-la. Nota que ja té una erecció.
—Saps que tinc les meves necessitats, Victoria —diu ell—. No té res d’estrany. Tots els homes en tenim i és del tot normal que m’ajudis a relaxar-me perquè després puguem reprendre la ruta.
Ella no contesta, continua amb els ulls tancats mentre ell li acaricia la galta amb una mà i s’abaixa la bragueta amb l’altra.
—Au, vinga, posa-hi una mica de part teva, no siguis tan tossuda. No trigarem gaire.
El cos li fa pudor de suat i l’alè de llet agra.
Ella fa el que ell li ha ensenyat.
Amb el temps, s’ha tornat més destra i, el dia que ell la va felicitar, en va estar quasi orgullosa. De ser capaç d’alguna cosa, d’estar dotada per a allò.
Quan ell ha acabat, ella agafa el rotlle de paper que hi ha al costat del canvi de marxes i s’eixuga les mans llefiscoses.
—Què et sembla si parem al súper d’Enköping i comprem alguna cosa bonica? —diu ell amb un somriure i una mirada afectuosa.
—Sí, per què no —contesta ella amb un murmuri… perquè sempre respon amb murmuris a les propostes que li fa ell. No sap mai què hi ha al darrere.
Van cap a la petita granja de Dala-Floda.
Un cap de setmana sencer tots dos sols.
Ella i ell.
Ella no hi volia anar.
A l’hora d’esmorzar ha dit que no volia anar amb ell, que preferia quedar-se a casa. Llavors ell s’ha aixecat de la taula per treure més llet de la nevera.
S’ha posat darrere d’ella, ha obert l’ampolla i li ha deixat caure el líquid fred pel damunt. La llet se li ha ficat entre els cabells i li ha relliscat per la cara fins als genolls. Després ha format un gran bassal blanc a terra.
La mare no ha dit res, s’ha limitat a apartar la vista, i ell ha anat al garatge sense dir res i ha carregat el Volvo.
I ara ella és allà, a la carretera a través de l’estiu esclatant de verdor de la Dalecarlia, plena d’inquietud i de por.
No la toca en tot el cap de setmana.
L’ha mirat mentre es posava el pijama, és clar, però no se li ha ficat al llit.
Estirada sense agafar el son, vigilant els seus moviments, fa veure que és un rellotge. Es posa de cap per avall, són les sis; després es gira en el sentit de les agulles fins que es repenja sobre el costat esquerre, són les nou.
Un quart de volta més, ara és de panxa enlaire, les dotze.
A continuació, sobre el costat dret, les tres.
I novament cap per avall, les sis.
Costat esquerre les nou, de panxa enlaire, mitjanit.
Si aconsegueix controlar el rellotge, ell s’equivocarà amb el temps i no vindrà a veure-la.
No sap si és per això, però ell guarda les distàncies.
Diumenge al matí, mentre es preparen per tornar a Värmdö, ell escalfa unes farinetes mentre ella exposa la seva idea: són vacances d’estiu, les llargues, li agradaria quedar-se una mica més.
Ell comença dient que és massa petita per estar-se tota sola una setmana. Ella diu que ja ha demanat a la tia Elsa, la veïna, que l’allotgi, i que l’Elsa està encantada.
Quan seu a taula, a la cuina, les farinetes estan fredes. La idea d’aquell puré gris que se li inflarà dins de la boca li fa venir ganes de vomitar, i per si ja no és prou ensucrat, ell hi ha barrejat ben bé un decilitre de sucre en pols.
Per fer-se passar el gust de la civada remullada, esmicolada i freda, intenta empassar-se un glop de llet, però li costa, les farinetes no paren de voler pujar.
Ell la mira fixament per damunt de la taula.
S’espien l’un a l’altre.
—D’acord. Fem-ho així. Et quedes. Ja saps que de tota manera sempre seràs la nineta dels ulls del pare —diu ell mentre li esbulla els cabells.
S’adona que ell no la deixarà créixer mai.
Sempre li pertanyerà.
Ell li promet que anirà a comprar perquè no li falti res.
Quan torna, porten les provisions ben ordenades a casa de la tia Elsa. Tot seguit fan en cotxe els cinquanta metres fins a la granja per anar a buscar la petita maleta amb la roba i, quan s’aturen davant del portal, ella li fa un petó ràpid a la galta mal afaitada i s’afanya a baixar. Ha vist que ell belluga les mans cap a ella i vol avançar-se.
Potser en tindrà prou amb un petó.
—I porta’t bé —diu ell mentre tanca la porta.
Es queda allà, assegut al cotxe dos minuts ben bons. Ella agafa la maleta i s’asseu als graons. Només llavors ell desvia la mirada i arrenca.
Les orenetes volen per damunt del pati de la granja i les vaques lleteres d’Anders le Coq pasturen al prat, rere la tanca vermella.
Veu com enfila la carretera i després sent el cotxe entre els arbres i sap que aviat tornarà amb l’excusa que s’ha oblidat alguna cosa.
També sap amb la mateixa certesa infal·lible què voldrà que faci ella.
És tan previsible, i tot això es repetirà almenys dos cops abans no se’n vagi d’una vegada. Potser haurà de tornar tres vegades abans que ella pugui estar tranquil·la.
Serra les dents i escruta els límits del bosc, on es percep el llac rere l’arbreda. Al cap de tres minuts, veu arribar el Volvo blanc i llavors torna a la cuina.
Aquest cop s’acaba deu minuts més tard. Després, ell seu pesadament al cotxe, diu adéu amb la mà i arrenca.
La Victoria veu desaparèixer novament el Volvo entre els arbres. El so del motor s’allunya cada cop més, però es queda allà esperant, sense deixar que es desfaci el nus que té a la boca de l’estómac per no cantar victòria massa aviat. Sap que tindria una gran decepció.
Ell, però, no torna.
Quan se n’adona, va a rentar-se al pou. Amb penes i treballs estira una galleda d’aigua molt freda i, tremolant, es frega bé la pell abans d’anar a casa de la tia Elsa a dinar i a jugar una mica a cartes.
Ara comença a respirar.
Després de dinar, decideix anar a banyar-se al llac. El corriol és estret i està cobert de pinassa. És tou sota els peus nus. Dins del bosc, sent una piuladissa insistent i s’adona que són els crits dels ocellets que esperen que arribin els pares amb el menjar. Els crits són molt a la vora, s’atura per buscar-los amb la mirada.
Un foradet al tronc d’un vell pi, amb prou feines a dos metres d’altura, traeix la presència d’un niu.
Un cop al llac, s’estira de panxa enlaire a la barca i mira fixament el cel.
Som a mitjans de juny, l’aire encara és força fresc.
L’aigua freda va i ve recorrent-li l’esquena, al ritme de les onades. El cel sembla de llet embrutada per una taca de foc. Al límit del bosc, damunt d’una branca, una calàbria emet el seu lament.
Imagina que es deixa endur per les onades fins al riu i que marxa ben lluny, lliure, deixant-ho tot enrere. Té son però, al fons de tot d’ella mateixa, sap des de fa molt de temps que mai podria adormir-se prou profundament per fugir. El seu cap és com un llum encès oblidat dins d’una casa fosca i silenciosa. Al voltant de la brillantor freda voletegen les papallones nocturnes i les seves ales seques li freguen els ulls.
Com sempre, neda quatre vegades entre el pontó i la roca gran, cinquanta metres dins del llac, abans d’estirar-se damunt d’una manta de viatge, una mica per sobre de l’estreta franja de sorra blanca. Els peixos es comencen a despertar, els mosquits zumzegen damunt la superfície acompanyats de les libèl·lules i els sabaters.
Tanca els ulls i assaboreix aquesta soledat que ningú pot pertorbar quan, de sobte, sent veus que arriben des del bosc.
Un home i una dona baixen pel corriol amb un nen petit de llargs cabells arrissats que camina davant seu a grans gambades.
La saluden i li pregunten si és una platja privada. Ella els contesta que no n’està segura del tot, però que, pel que sap, tothom hi pot anar. Ella, en tot cas, sempre s’hi ha banyat.
—Ah, llavors vol dir que vius aquí des de fa temps? —pregunta l’home amb un somriure.
El nen s’acosta corrents a la riba, la dona s’afanya a seguir-lo.
—És casa vostra, aquella? —pregunta l’home amb un gest de la mà. S’entreveu la menuda granja entre els arbres una mica més enllà.
—Sí que ho és. El pare i la mare treballen a la ciutat i jo em quedaré aquí sola tota la setmana.
Menteix, perquè vol observar la reacció d’ell. S’ha fet una llista de respostes típiques de les quals vol controlar la validesa.
—Ah, molt bé, llavors ets una nena independent —diu l’home.
Ella veu que la dona està ajudant el menut a despullar-se a la platja.
—Sí, bastant —diu mirant l’home.
Sembla que ell es diverteix.
—I quants anys tens?
—Deu.
Ell somriu i comença a treure’s la camisa.
—Deu anys i tota sola una setmana sencera. Com la Pippi Langstrump.
Ella s’inclina enrere i es passa les mans pels cabells. Després el mira directament als ulls.
—Sí, i què?
Per a gran decepció d’ella, l’home no sembla gens sorprès. En comptes de respondre, es gira a mirar la seva família.
El nen es fica a l’aigua, la dona el segueix, amb els texans arremangats fins als genolls.
—Bravo, Martin! —crida el pare tot orgullós.
Llavors es treu les sabates i comença a descordar-se els pantalons. A sota dels texans porta un banyador cenyit amb els colors de la bandera americana. Té tot el cos bronzejat, ella el troba guapo. No com el pare, que fa panxa i és pàl·lid de pell.
L’home la mira de dalt a baix.
—Sembles una nena molt espavilada.
Ella no contesta, però durant un segon veu en la mirada de l’altre alguna cosa que creu reconèixer. Alguna cosa que no li agrada.
—Vinga, a l’aigua —diu ell mentre gira cua.
Baixa a la platja i prova la temperatura de l’aigua. La Victoria s’aixeca i recull les coses.
—Fins després, potser —fa l’home mentre li diu adéu amb un gest—. A reveure.
—A reveure —respon ella, i de sobte s’avergonyeix de la seva soledat.
Mentre camina pel corriol que travessa el bosc en direcció a la petita granja, intenta calcular el temps que trigarà ell a anar-la a veure.
Segurament hi anirà a partir de l’endemà, es diu, i li demanarà si li pot deixar el tallagespa.
S’ha acabat la tranquil·litat.