Persona
Gamla Enskede
Pàgina 21 de 103
GAMLA ENSKEDE
Estocolm és infidel com una puta. Des del segle XI, es banya a les aigües salobres i intenta seduir els viatgers amb les seves illes i illots, amb aires d’innocència. És tan bella com mentidera i la seva història està farcida de sang vessada, incendis i excomunicacions.
I de somnis trencats.
Quan la Jeanette es va dirigir de bon matí a Enskede Gård i el metro, hi havia a l’aire una broma gelada, gairebé boira espessa, i els jardins de les cases del voltant estaven coberts de rosada.
S’acosta l’estiu, va pensar. Llargues nits clares, verdor, salts capriciosos entre la calor i el fred. En el fons li agradava aquesta estació, però, ara mateix, el temps la feia sentir sola. Hi havia com una pressió col·lectiva. Era obligatori agafar al vol aquell curt període. Ser lliure, estar alegre, aprofitar-ho. El que oblidava tothom era l’estrès que generava aquella exigència.
La proximitat de l’estiu és traïdora en aquesta ciutat, va pensar.
Era hora punta, el tren anava atapeït de gent. Limitacions de trànsit per culpa d’unes obres als carrers, retard per causa d’un problema tècnic. Es va haver de quedar dreta, arrambada a un racó prop d’una porta.
Problema tècnic? Segur que era algú que s’havia tirat sota un tren.
Va mirar al voltant.
Un nombre poc habitual de somriures. Sens dubte perquè quedaven poques setmanes per a les vacances.
Va rumiar sobre la imatge que els seus col·legues devien tenir d’ella. Evidentment, la d’una rondinaire. Massa directa. Autoritària, potser. De sang calenta alguna vegada.
En el fons no era gaire diferent de la majoria dels investigadors en cap. La feina exigia autoritat i capacitat de resolució, i la responsabilitat conduïa, de vegades, a exigir massa als subordinats. I a perdre la paciència i els nervis. L’apreciaven, aquells amb qui treballava?
En Jens Hurtig li tenia simpatia, ella ho sabia. I l’Åhlund la respectava. L’Schwarz, ni una cosa ni l’altra. I la resta, segurament una mica de cada.
Hi havia una cosa, però, que la molestava.
La majoria li deien Nénette, i tots sabien que no li agradava, n’estava segura.
Era senyal d’una certa manca de respecte.
Els podia distribuir en dos bàndols. El bàndol Nénette l’encapçalava l’Schwarz seguit de nombrosos col·legues. El bàndol Jeanette el formaven en Hurtig i l’Åhlund, tot i que aquest deia inconveniències de tant en tant, i un grapat de col·legues o de principiants que només havien vist el seu nom en un paper.
Per què no gaudia del mateix respecte que els altres caps? Estava clarament més qualificada i tenia un índex de resolució de casos més elevat que la majoria. I cada any, quan arribava el moment dels augments, podia comprovar amb papers al davant que estava per sota de la mitjana salarial dels caps de la seva categoria. Deu anys d’experiència quedaven enterrats des del moment que caps de nova incorporació arribaven amb altes exigències salarials o que se’n promocionaven d’altres.
Tan senzill era? Aquella manca fonamental de respecte era pur sexisme? Només era conseqüència del fet que fos una dona?
El metro es va aturar a Gullmarsplan. Van baixar molts viatgers i la Jeanette va seure en un lloc lliure al fons del vagó mentre aquest es tornava a omplir.
Era una dona en una posició que dominaven els homes, i li deien Nénette, massa sovint per riure-se’n.
Sabia que molts la trobaven masculina. Les dones no feien de caps de policia. No manaven, ni a la feina ni al camp de futbol. No eren com ella, que podia triar entre ser directa, autoritària i manaire.
El tren es va posar en marxa amb una sotragada, va abandonar Gullmarsplan i va creuar el pont de Skanstull.
Nénette, es va dir. Un paio més.