Persona
Gamla Enskede
Pàgina 61 de 103
GAMLA ENSKEDE
L’endemà mentre esmorzava, la Jeanette va veure la foto al diari i es va tornar a avergonyir per segona vegada en poc temps.
A les pàgines d’esports sortia retratat l’equip d’en Johan.
El Hammarby havia guanyat la final contra el Djurgården per quatre a un, i en Johan havia marcat dos gols.
La Jeanette estava morta de vergonya perquè el dia abans havia oblidat trucar-li al vespre per preguntar-li com havia anat el partit, tot i que ell li havia deixat ben clar que era la final.
La reunió executiva s’havia allargat molt perquè en Billing s’entretenia massa amb els detalls. Havia dedicat la resta de la tarda a en Bengt Bergman i a escoltar el que deia la prostituta que l’havia denunciat. La dona s’havia mostrat poc comunicativa i s’havia limitat a repetir el que havia declarat a la denúncia. Ja eren les vuit quan la Jeanette sortia de la central de policia. S’havia adormit davant del televisor abans que arribessin l’Åke i en Johan i, en despertar-se, passada la mitjanit, ells ja s’havien ficat al llit.
Ara era massa tard per preguntar. El mal ja estava fet i no podia tirar enrere.
La Jeanette es va adonar que dedicava més atenció als nens assassinats sobre els quals treballava que no pas al seu propi fill, ben viu. Alhora, sabia que no podia fer altra cosa. Encara que avui no estigués content d’ella i considerés, amb tota la raó del món, que l’havia deixat de banda, es podia esperar que un dia acabaria entenent-ho i s’adonaria que tampoc no havia tingut tan mala sort a la vida. Un sostre, menjar i els pares potser massa dedicats a ells mateixos, però que l’estimaven més que a res en el món.
Ara bé, i si quan fos adult no veiés les coses de la mateixa manera, si només recordés la part negativa?
Va sentir que en Johan sortia de l’habitació per anar al lavabo i, al mateix temps, l’Åke que baixava l’escala. La Jeanette es va aixecar per preparar dos plats i dues tasses més.
—Bon dia —va dir l’Åke mentre agafava una ampolla de suc de taronja de la qual va beure a galet—. Hi has parlat?
Va seure, amb la mirada perduda més enllà de la finestra. El sol brillava i el cel era net i clar. Un grapat d’orenetes van aixecar el vol des de l’herba del jardí: un bon moment per esmorzar al jardí.
—L’hem deixat molt decebut.
—Què vols dir, l’hem? —La Jeanette va buscar-li la mirada, però ell no apartava la vista de la finestra—. Em pensava que només havia faltat jo.
—No, no. —L’Åke es va girar.
—Però llavors, què vas fer perquè estigui emprenyat amb tu?
L’Åke va picar fort amb la tassa a la taula, va enretirar la cadira i es va aixecar d’un bot.
—Emprenyat? —Es va inclinar sobre la taula—. Això és el que creus? Que en Johan està emprenyat amb nosaltres?
Aquell brusc canvi d’humor va deixar la Jeanette desconcertada.
—Però jo…
—No està emprenyat ni empipat. Està trist i decebut. Troba que no estem prou per ell i que tu i jo ens barallem sense parar.
—No vas anar al partit?
—No, no vaig poder.
—Com que no vas poder?
La Jeanette es va adonar que acabava de retreure a l’Åke les seves pròpies errades. Fos com fos, sempre havia considerat que era ell qui havia de vetllar pel bon funcionament de la casa. Ella pencava molt, feia bullir l’olla i, quan no n’hi havia prou, també era ella qui trucava als pares per demanar-los diners. Ell, l’únic que sabia fer era fregar els plats, posar la rentadora de tant en tant i assegurar-se que en Johan acabés els deures.
—Doncs no, no vaig poder! Senzillament!
La Jeanette va veure que estava enrabiat de debò, ara.
—Jo també tinc una vida fora d’aquestes quatre parets —va continuar ell, fent grans gestos—. M’ofego aquí, cony. No es pot respirar.
La Jeanette va notar que a ella també li pujava la ira.
—Doncs llavors, belluga’t! —va cridar—. Troba una feina com Déu mana en comptes de quedar-te a casa a fer el gandul.
—Per què us baralleu? —En Johan era al llindar de la porta, vestit però amb els cabells humits encara. La Jeanette es va adonar que estava trist.
—No ens barallem. —L’Åke es va aixecar per posar-se més cafè—. La teva mare i jo parlem, això és tot.
—Doncs no ho sembla. —En Johan va girar cua per tornar a la seva habitació.
—Au, vine i seu, Johan. —La Jeanette va sospirar profundament mentre mirava el rellotge.
—Al pare i a mi ens sap molt greu no haver anat al partit, ahir. Ja veig que vau guanyar. Enhorabona! —La Jeanette va agitar el diari obert per la pàgina de la foto.
—Bah… —En Johan va sospirar i va seure a esmorzar.
—Saps —va provar la Jeanette—. El pare i jo estem una mica desbordats ara mateix, amb la feina i… —es va posar a preparar una llesca de pa amb mantega mentre buscava paraules que no trobaria. Li faltaven, no hi havia cap excusa vàlida.
Va posar la torrada davant d’en Johan, que la va mirar amb cara de fàstic.
—Però els altres pares sí que hi eren, tots! I ells també tenen feina.
La Jeanette va mirar l’Åke buscant suport, però ell continuava mirant per la finestra.
L’amor incondicional, va pensar. Era ella qui portava la càrrega, però, sense adonar-se’n, n’havia traspassat una part a les espatlles del seu fill.
—Però ja saps —va dir, implorant una mirada d’en Johan— que la mare persegueix els criminals perquè tu, els teus companys i els seus pares pugueu dormir tranquils a la nit.
En Johan la va mirar de fit a fit, i en els seus ulls hi havia una guspira de còlera que ella no li havia vist mai.
—Em vas repetint aquesta història des que tenia cinc anys! —va cridar mentre s’aixecava de la taula—. Ja no sóc un nen, hòstia.
Va anar a la seva habitació i es va tancar amb un cop de porta.
La Jeanette tenia la tassa a la mà.
Calenta.
En aquell moment, aquella era l’única escalfor que hi havia al voltant.
—Com hem arribat fins aquí?
L’Åke es va girar i la va mirar amb aire pensatiu.
—Fins on puc recordar, sempre ha estat igual. —Li va llançar una darrera mirada—. Me’n vaig a posar la rentadora.
Es va girar d’esquena i va sortir.
La Jeanette es va posar la cara entre les mans. Les llàgrimes li cremaven rere les parpelles. Li semblava que el terra s’enfonsava als seus peus. Tot el que semblava sòlid trontollava sobre els fonaments. Qui era ella, sense ells?
Es va calmar, va anar al rebedor per agafar la jaqueta i va sortir sense dir adéu. No en volien saber res, d’ella.
Es va asseure al volant del cotxe i va marxar per retrobar allò que encara era la seva vida.