Persona
Barri de Kronoberg
Pàgina 62 de 103
BARRI DE KRONOBERG
Mentre esperava que en Von Kwist estigués disponible, la Jeanette va llegir tot el que va poder trobar sobre els anestèsics en general i la xilocaïna en particular.
A dos quarts d’onze, finalment, va poder parlar per telèfon amb el fiscal.
—Per què hi insisteix? —va dir ell, passant a l’atac—. Que jo sàpiga, aquest no és el seu cas. És en Mikkelsen qui se n’encarrega. M’equivoco?
El seu to alliçonador va fer enrabiar la Jeanette.
—Sí, és veritat, però m’agradaria aclarir una sèrie de coses. Algunes de les seves declaracions m’intriguen.
—Ah, sí? Quines, per exemple?
—Principalment, el fet que pretengui saber com es pot comprar un nen. Un nen a qui no buscarà ningú i el qual es pot fer desaparèixer pagant. I després un parell o tres de coses més que m’agradaria aclarir amb ell.
—Quines?
—Els nens assassinats estaven castrats i als cossos hi hem trobat un anestèsic que fan servir els dentistes. En Karl Lundström té unes opinions força radicals sobre la castració i vostè, de ben segur, està al corrent que la seva dona és dentista. En fi, que m’interessa per a la meva investigació.
—Ja em perdonarà, però… —en Von Kwist es va escurar la gola—. Tot això no té gaire consistència. No hi ha res de concret. I a més hi ha una cosa que vostè no sap —va afegir, i després va callar.
—Ah, sí? Què és això que no sé?
—Que durant els interrogatoris estava sota els efectes de medicaments molt forts.
—D’acord, però això no és raó perquè…
—Filla meva —la va tallar ell—, vostè no sap ni tan sols de quins medicaments parlem.
L’arrogància amb què la menystenia li feia bullir la sang, però la Jeanette va fer un esforç per contenir-se.
—És veritat. Llavors, de quins medicaments es tracta?
Va sentir que en Von Kwist remenava papers.
—Alprazolam, li diu res?
La Jeanette hi va rumiar.
—No, no veig que…
—Ja m’ho imaginava. Si no, no s’hauria pres seriosament les declaracions d’en Lundström.
—Què vol dir?
—L’alprazolam és el medicament que va conduir en Thomas Quick a reconèixer tots els assassinats sense resoldre del planeta. Si l’hi haguessin preguntat, probablement s’hauria fet responsable de la mort d’Olof Palme i de Kennedy. I, posats a fer, del genocidi de Ruanda. —En Von Kwist va riure la seva pròpia gràcia.
—Amb això vol dir que…
—Que no és bona idea continuar —la va tallar—. Dit d’una altra manera: l’hi prohibeixo.
—Ho pot fer, això?
—I tant! Encara més, ja n’he parlat amb en Billing.
La Jeanette tremolava de ràbia. Sense aquell to arrogant, potser hauria acceptat la decisió del fiscal, però el seu menyspreu, al contrari, la reforçava en la seva determinació de desafiar-lo. Encara que en Lundström hagués pres tots els medicaments del món, el que havia dit era massa interessant per deixar-ho de banda.
No es donaria per vençuda.