Persona
Monument
Pàgina 64 de 103
MONUMENT
Al vespre s’havia posat a ploure i, de sobte, tot semblava més brut. La Sofia Zetterlund va recollir les coses i va marxar del consultori.
Si el temps s’havia espatllat, el sopar amb en Mikael no havia estat gaire millor. Ella s’havia disgustat molt, perquè aquella havia de ser l’última nit abans que ell fos fora uns quants mesos. Li havien demanat de treballar a la seu central de l’empresa, a Alemanya. Tanmateix, després d’una conversa sense suc, en Mikael s’havia quedat adormit al sofà sense quasi ni tastar les postres que la Sofia havia trigat prop d’una hora i mitja a preparar, un pastís de pastanaga i formatge blanc amb panses. Mentre fregava els plats dreta davant de l’aigüera al so dels roncs que arribaven des de la sala d’estar, la Sofia va pensar que les coses no anaven bé.
A la feina no estava a gust. Tots els qui havien intervingut en l’examen d’en Lundström la feien posar nerviosa: terapeutes, psicòlegs, psiquiatres forenses. A la consulta, els pacients també la feien posar nerviosa. Per sort, s’havia alliberat de la Carolina Glanz per un temps: li havia anul·lat les darreres visites i la Sofia sabia per la premsa que ara es guanyava la vida rodant pel·lícules eròtiques.
La Victoria Bergman també havia deixat d’anar-hi. Allò era una pèrdua. Ara la Sofia passava els dies fent de coach de directius d’empresa, gerents i responsables de comunicació. En gran mesura era una feina rutinària que quasi no exigia preparació, però resultava tan enormement avorrida que es preguntava si valia la pena.
Va decidir deixar la resta de plats per a un altre moment i va anar al seu despatx, amb una tassa de cafè, per engegar l’ordinador. Va treure un dictàfon menut de la bossa de mà i el va posar al damunt de la taula.
La Victoria Bergman es barallava amb una nena que, de ben segur, era ella mateixa de petita.
Potser un esdeveniment en particular havia resultat decisiu?
Durant el primer any d’institut hi havia hagut un incident al qual feia referència molt sovint, però la Sofia no sabia exactament de què es tractava, perquè la Victoria sempre en parlava a tota velocitat.
Potser era alguna cosa més que un esdeveniment particular. Una vulnerabilitat que havia durat molt de temps, tal vegada tota la seva infància.
El fet de ser una pària, de ser la més feble.
La Sofia s’inclinava a pensar que la Victoria menyspreava la feblesa.
Va fullejar el bloc fins que va trobar una pàgina en blanc i va decidir tenir sempre a mà alguna cosa per prendre notes mentre escoltés les entrevistes gravades.
Va mirar l’etiqueta i va veure que aquella era de feia menys d’un mes.
La veu seca de la Victoria:
… i llavors senzillament trobar-me allà un dia amb les mans lligades a l’esquena amb cinta adhesiva i que les mans de tots els altres fessin el que volguessin encara que jo no en tingués ganes. No volia plorar quan no ploraven ells perquè allò en canvi hauria pogut ser humiliant, sobretot que ells havien fet aquell viatge per dormir a casa meva i no a la de les seves dones. Segur que estaven ben contents de no haver de pagar el compte per poder quedar-se a casa a fer les seves coses tot el dia en lloc de tenir els braços i les cames fetes miques a costa de traginar…
La Sofia va allargar la mà cap a la tassa de cafè i va sentir que en Mikael s’havia despertat i feia sorolls a la sala.
Se sentia desemparada, cansada i a disgust.
El murmuri de la tele.
Un cansament físic, com un cruiximent.
I després aquella veu que es repetia amb insistència, sense pietat.
La pluja contra la finestra.
Havia de parar d’escoltar?
… que els paios volien anar-se’n al matí per tornar al vespre per sopar que sempre era molt sa, nutritiu i abundant tot i que sovint tenia gust de sexe i no d’espècies…
La Sofia va sentir que la Victoria es posava a plorar i va trobar estrany no tenir-ne cap record.
Quan no mirava ningú et podies abocar damunt de les cassoles i deixar-hi caure el que portessis a la boca en comptes d’anar a escopir a la cagadora. I després em vaig quedar sola amb l’àvia i l’avi. Estava bé, prou de baralles amb el pare i em podia adormir més fàcilment sense el vi ni els medicaments que sempre podies pispar per tenir aquella sensació agradable al cap. Tot el que volia era fer callar aquella veu que era com un corcó i no parava mai de preguntar si aquell dia jo m’atreviria…
La Sofia es va despertar a dos quarts d’una de la nit davant de l’ordinador amb una sensació desagradable al cos.
Va tancar l’arxiu i va anar a buscar un got d’aigua a la cuina, però llavors va canviar d’opinió i va fer cap al rebedor per agafar un paquet de cigarrets que portava a l’abric.
Mentre fumava sota l’extractor de la cuina, va rumiar sobre els relats de la Victoria.
Tot estava com imbricat, i encara que al principi pogués semblar incoherent, en el fons no hi havia cap espai en blanc. Era un únic i alhora llarg esdeveniment. Una hora estirada a les dimensions d’una vida, com una goma elàstica fatigada.
Fins on es pot estirar abans no peti?, va pensar la Sofia mentre deixava un cigarret fumejant al cendrer.
Va tornar al despatx i va mirar les notes que havia pres: sauna, ocellets, gos de peluix, àvia, córrer, cinta adhesiva, veus, Copenhaguen. Era la seva lletra, és clar, només que una mica menys acurada del que era habitual.
Interessant, va pensar mentre tornava a la cuina amb el dictàfon. Va acostar una cadira als fogons.
Mentre rebobinava la cinta, va tornar a agafar el cigarret del cendrer. Es va aturar a meitat de la cinta i va prémer el botó per escoltar. De primer va sentir la seva pròpia veu.
—On van anar aquella vegada que van marxar tan lluny?
Va recordar la Victoria canviant de posició sobre el seient i ajustant-se un tros de roba que se li havia apujat.
—D’això… passa que jo no era gaire gran en aquella època, però tinc la impressió que devíem conduir fins a Dorotea o Vilhelmina, al sud de Lapònia. Però potser vam anar més lluny i tot. Era la primera vegada que em deixaven seure al davant del cotxe, em sentia gran. Ell m’explicava un munt de coses i després em feia preguntes per veure si me’n recordava. Una vegada va posar un diccionari al damunt del volant per preguntar-me totes les capitals del món. Aquell llibre deia que la capital de les Filipines era Quezon City, però jo vaig afirmar que era Manila i ja està. Es va enfadar i ens vam jugar unes botes d’esquí noves. Quan més tard es va adonar que jo tenia raó, me’n va comprar un parell de velles, de pell, als encants, i jo no les vaig fer servir mai.
—Quant de temps van ser fora? La seva mare també hi anava?
Ara que tornava a escoltar la conversa, la Sofia trobava que la pressionava amb les preguntes. Va encendre un nou cigarret amb la punta de l’altre, que va esclafar tot seguit al cendrer.
Va sentir que la Victoria arrencava a riure.
—No, què es pensa? No venia mai.
Llavors es van quedar en silenci quasi un minut, abans de sentir-se a si mateixa recordant que la Victoria havia esmentat una veu.
—Quina mena de veu? Sent veus sovint, vostè?
La Sofia es va enrabiar amb ella mateixa per la seva pròpia insistència.
—Sí, em passava de petita —va contestar la Victoria—. Però al principi era més aviat com un so sostingut que, a poc a poc, s’anava fent cada vegada més fort i més agut. Una mena de rondineig en augment.
—Encara ho sent?
—No, fa temps que no. Però quan tenia setze o disset anys, aquell so uniforme es va transformar en una veu de debò.
—I què deia aquella veu?
—Sobretot em preguntava si aquell dia jo gosaria. T’atreveixes? T’atreveixes? Llavors, avui t’atreveixes? Sí, i de vegades era molt emprenyador.
—Què creu que volia dir aquella veu? Atrevir-se a què?
—A suïcidar-me, senzillament! Collons, si sabés com vaig arribar a lluitar contra aquella veu. Llavors, de sobte, quan ho vaig fer, va callar.
—Vol dir que va fer una temptativa de suïcidi?
—Sí, quan en tenia disset, que havia marxat de viatge amb les companyes. Ens havíem separat en algun lloc de França, em sembla, i quan vaig arribar a Copenhaguen, estava feta una desgràcia i vaig intentar penjar-me a l’habitació de l’hotel.
—Va intentar penjar-se?
Quan va sentir la seva pròpia veu dient allò, la va notar mancada de convicció.
—Sí… Em vaig despertar al terra del lavabo amb el cinturó al voltant del coll. La sivella s’havia despenjat del sostre i havia caigut de morros contra les rajoles. Hi havia sang pertot arreu i se m’havia escantellat una dent del davant.
Havia obert la boca per ensenyar a la Sofia com li havien reparat la incisiva dreta. Tenia un color diferent que l’esquerra.
—Llavors, després d’això, la veu va callar?
—Sí, sembla que sí. Jo havia demostrat que m’atrevia, no calia que em tornés a escalfar el cap.
La Victoria va esclatar a riure.
La Sofia va sentir a la gravació que s’havien quedat ben bé dos minuts respirant sense dir res. Després, el so que feia la Victoria en enretirar la cadira, posar-se l’abric i sortir.
La Sofia va esclafar la punta del tercer cigarret, va apagar la campana extractora i va anar a estirar-se al llit. Eren quasi les tres de la matinada i ja no plovia.
Què havia fet perquè la Victoria interrompés la teràpia? Estaven avançant plegades en la bona direcció.
Trobava a faltar aquelles xerrades amb la Victoria Bergman.