Persona
La carretera
Pàgina 65 de 103
LA CARRETERA
Que serpentejava per l’illa de Svartsjö va estar deserta molta estona, però al final ella va acabar trobant un nen.
Sol al voral amb la bicicleta espatllada.
Feia autoestop.
Confiava en tothom.
No havia après a reconèixer les persones que havien estat traïdes.
la cambra
quedava il·luminada per la bombeta del sostre. Ella assistia a la representació asseguda en un racó.
A la paret d’enfront de la porta camuflada que conduïa a la sala, havia clavat una gruixuda anella d’acer destinada a amarrar vaixells.
Havien despullat el nen, li havien envoltat el coll amb un collar lligat a l’anella mitjançant una cadena que feia dos metres de llarg.
Es podia desplaçar en una superfície de dos metres quadrats, però no hi havia cap possibilitat que arribés fins on era ella.
Al costat d’ella, a terra, el cable elèctric i, al damunt de la falda, l’arma d’electroxoc capaç de llançar dos projectils en cas de necessitat. Un cop clavades les fletxes d’acer, cinquanta mil volts travessarien el cos del nen durant cinc segons. Amb els músculs paralitzats, quedaria completament incapacitat per fer mal.
Va fer un senyal a en Gao que la representació podia començar.
Ell s’havia passat el matí purificant-se i, mitjançant la medicació, disminuint de mica en mica l’activitat mental. Cap lògica no l’havia de distreure de l’objectiu per al qual havia estat entrenat.
Ara, en els darrers instants abans de l’inici de la representació, aniquilaria els últims indicis de pensament que li quedessin.
No seria sinó un cos amb quatre necessitats vitals bàsiques.
Oxigen.
Aigua.
Alimentació.
Son.
Res més.
Una màquina, va pensar ella.
el plàstic
del terra va cruixir quan el nen encadenat va començar a bellugar-se. Encara estava perdut, atordit, amb prou feines era conscient de si mateix, i llançava tot de mirades inquietes al seu voltant. Estirava matusserament la cadena que duia lligada al voltant del coll, però segurament ja havia entès que era impossible alliberar-se’n i llavors va recular coixejant per redreçar-se, amb l’esquena repenjada a la paret.
En Gao anava amunt i avall davant del vailet nu i indefens.
D’un cop de peu entre les cames el va deixar sense aire i el va fer agenollar-se. Després el va colpejar fort just a sobre d’una orella i el nen va caure a terra gemegant.
Se li va trencar alguna cosa i es va posar a sagnar pel nas.
Ella es va adonar de seguida que el combat era massa desigual i va alliberar de la cadena el nen que plorava.
la bombeta
es balancejava dolçament al sostre i les ombres jugaven sobre l’esquena del nen, que s’arrossegava per terra. En Gao havia entès la situació i de seguida havia sabut què li exigien. Però l’altre nen creia que les seves súpliques i els seus sanglots el salvarien: no havia entès en cap moment que tot allò anava de debò.
Es va quedar estirat a terra espeternegant com un cadell submís.
Era la primera vegada a la vida que sentia un dolor físic tan real? Era aquesta la raó per la qual era incapaç de reaccionar com hauria exigit l’instint de supervivència? Potser l’havien educat per creure en la bondat innata de l’home? Estava massa desesperat per donar-se a si mateix una oportunitat seriosa de defensar-se.
En Gao el va cobrir amb una allau de cops de puny i puntades de peu.
Ella va intentar igualar les forces oferint un ganivet al nen, però el menut el va llençar ben lluny mentre xisclava aterrit.
Va anar a donar a en Gao l’ampolla d’aigua amb amfetamines. En Gao suava de valent, els músculs del tronc se li posaven en tensió quan respirava fondo.
Ella i ell formaven un tot perfecte.
En la penombra, eren un de sol.
Només orificis oberts i tancats.
Sang i dolor. Impulsos elèctrics.
Lentament, ella va començar a fuetejar el cos del nen amb el cable elèctric, augmentant el ritme i colpejant cada cop més fort.
L’esquena del nen es va posar a sagnar molt.
Va agafar una de les xeringues, però, en el moment que li injectava l’anestèsic al coll, es va adonar que ja no era viu.
S’havia acabat.