Persona
Barri de Kronoberg
Pàgina 66 de 103
BARRI DE KRONOBERG
De moment, en Karl Lundström era l’únic nom interessant de la llista de sospitosos. La Jeanette estava sorpresa, però alhora agraïda, que la Sofia Zetterlund li hagués trucat. Potser aquella cita aportaria alguna novetat.
Ho necessitava: la investigació estava en un punt mort.
En Thelin i en Furugård feia temps que eren fora de sospita i l’interrogatori al violador Bengt Bergman no havia donat cap resultat.
La Jeanette havia trobat en Bergman especialment desagradable. D’un humor imprevisible però, alhora, fred i calculador. Havia parlat moltes vegades de la seva gran capacitat d’empatia, mentre demostrava el contrari.
Ella no podia evitar veure semblances amb el que havia llegit a l’expedient d’en Karl Lundström.
Era la dona d’en Bergman qui li havia subministrat una coartada cada cop que n’havien sospitat. Enrabiada, la Jeanette l’hi havia recordat a en Von Kwist en proposar-li de parlar-hi. També li havia fet memòria de la semblança amb en Karl Lundström i la seva dona Annette, que prenia partit pel seu marit fins i tot quan es tractava d’agressions sexuals a la seva pròpia filla.
Com sempre, el fiscal va ser inflexible i la Jeanette va haver d’admetre que el seu intent amb en Bengt Bergman havia estat una jugada de pòquer.
Un farol que li havia sortit malament.
En el curs de la breu conversa telefònica que havia tingut amb la seva filla, en canvi, havia quedat clar que en Bengt Bergman no podia tenir la consciència tranquil·la.
Quan algú trencava amb els pares, era per alguna raó.
La Jeanette va constatar sense necessitat de gaires explicacions que el fiscal tenia molt probablement la intenció d’arxivar la denúncia per violació amb agreujants que havia presentat la prostituta Tatiana Aixàtova.
Què podia fer una prostituta vinguda a menys, condemnada diverses vegades per afers de droga, contra un alt funcionari de l’Agència de Cooperació al Desenvolupament? Era la paraula d’un contra la de l’altra, i qualsevol podia preveure a qui es creuria el fiscal Von Kwist.
No, la Tatiana Aixàtova no té cap possibilitat, va pensar la Jeanette mentre posava la carpeta d’en Bengt Bergman a lloc.
Va tornar a sentir que l’envaïa un gran cansament: com li hauria agradat estar de vacances per aprofitar la calor de l’estiu. L’Åke, però, se n’havia anat a Cracòvia amb l’Alexandra Kowalska i en Johan havia anat a la Dalecarlia amb uns companys: si agafava vacances ara, només aconseguiria sentir-se terriblement sola.
—Tens visita. —En Hurtig va entrar al despatx—. Ulrika Wendin. T’espera al vestíbul. No vol pujar, però et vol veure.
La noia fumava al carrer. A desgrat de la calor, portava una jaqueta negra gruixuda amb caputxa, texans negres i botes altes. Sota la caputxa que li cobria el cap, unes grans ulleres fosques. La Jeanette s’hi va acostar.
—Vull que tornin a obrir el cas —va dir la Ulrika mentre esclafava el cigarret.
—Molt bé… anem a parlar a alguna altra banda. Fem un cafè?
—D’acord, però no porto diners.
—Pago jo. Anem.
Van baixar en silenci per Hantverkargatan i la Ulrika va tenir temps de fumar un altre cigarret abans d’arribar al bar. Van demanar un cafè i un entrepà cadascuna i es van asseure a la terrassa.
La Ulrika es va treure les ulleres de sol i la Jeanette va entendre per què les portava posades. Tenia l’ull dret inflat i morat. Un cop de puny? Si jutjava pel color, l’hematoma era d’un o dos dies abans.
—Però, i ara, què és això? —va exclamar la Jeanette—. Qui l’hi ha fet?
—Tranquil·la. Un que conec, només. De fet, és bon paio. En fi… quan no beu. —Va somriure, avergonyida—. El vaig convidar a prendre alguna cosa, després ens vam barallar perquè jo volia abaixar el volum de la música.
—Per Déu, Ulrika, però no és culpa seva! Amb quina mena de gent va? Un individu que li pega perquè vostè vol abaixar el volum de la música i que no es queixin els veïns!
La Ulrika Wendin va arronsar les espatlles i la Jeanette va veure que no valia la pena continuar.
—Molt bé, doncs… —va reprendre la conversa—. L’ajudaré en l’aspecte jurídic de les coses si vol que reobrin el cas de la seva denúncia contra en Lundström. —No tenia cap dubte que en Von Kwist no prendria tot sol la iniciativa—. Com és que ha canviat d’opinió?
—Miri, després de la conversa que vam tenir a casa meva —va començar la noia—, em vaig adonar que encara no havia girat full. Ho vull explicar tot.
—Tot?
—Sí, era tan difícil llavors… Em feia vergonya.
La Jeanette va mirar la Ulrika, impressionada pel seu aspecte tan fràgil.
—Vergonya? Per què?
La Ulrika es bellugava incòmoda a la cadira.
—No és només que em violés…
La Jeanette no volia interrompre però el silenci de la Ulrika indicava que esperava una pregunta.
—Què és el que no va explicar?
—Era tan degradant —va deixar anar, finalment—. Em van fer una cosa que em va fer perdre els sentits de cintura en avall. Llavors, quan em van violar… —Va tornar a callar.
La Jeanette va tenir un sobresalt.
—Llavors?
La Ulrika va esclafar el cigarret i en va encendre un altre tot seguit.
—No parava de rajar. Els excrements… com un nadó dels collons.
La Jeanette es va adonar que la Ulrika estava a punt de posar-se a sanglotar. Li brillaven els ulls i li tremolava la veu.
—Era una mena de ritual. Els excitava. Hòstia, era tan degradant que no en vaig dir res a la policia.
La Ulrika es va eixugar els ulls amb la màniga de la jaqueta i la Jeanette es va sentir envaïda de tendresa envers aquella noia.
—Vol dir que la van drogar amb un anestèsic?
—Sí, alguna cosa d’aquesta mena.
Va mirar el blau de la Ulrika. Des de l’ull dret, l’hematoma, quasi negre, s’estenia gairebé fins a l’orella.
Li acabava de pegar algú que es feia dir amic seu.
Set anys abans, violada i humiliada per quatre homes, un dels quals era en Karl Lundström.
—Pugem al meu despatx perquè pugui recollir el seu testimoni complet.
La Ulrika Wendin va fer un gest afirmatiu amb el cap.
Un anestèsic?, va pensar la Jeanette. Que els cossos dels nens assassinats continguessin anestèsics era absolutament confidencial. Allò no podia ser una coincidència.
La Jeanette va notar que se li accelerava el pols.