Persona
Tvålpalatset
Pàgina 74 de 103
TVÅLPALATSET
La Jeanette va haver de fer dues vegades la volta a la plaça Mariatorget abans de trobar un lloc per aparcar.
Va agafar l’ascensor i un cop a la recepció de la consulta la va rebre una dona que es va presentar com a Ann-Britt, secretària de la Sofia.
Mentre la dona anava a avisar la Sofia, la Jeanette va donar un cop d’ull a l’estança. La decoració luxosa amb obres d’art originals i mobles cars li va fer pensar que, si una volia guanyar diners de debò, era allà on havia de treballar, i no com ella, que es matava a pencar a Kungsholmen.
La secretària va tornar acompanyada de la Sofia, que va preguntar a la Jeanette si volia beure alguna cosa.
—No gràcies, estic bé. No li vull fer perdre gaire temps, proposo que ens hi posem de seguida.
—No s’amoïni gens ni mica —va replicar la Sofia—. Si puc, l’ajudaré amb molt de gust. Sempre és agradable ser útil.
La Jeanette va mirar la Sofia. Instintivament, aquella dona li agradava. Durant la conversa anterior hi havia hagut una certa distància entre elles, però ara, al cap de només uns quants minuts, la Jeanette va percebre veritable amabilitat en la mirada de la Sofia.
—Miraré d’evitar els lapsus freudians —va dir la Jeanette en to de broma.
La Sofia també va somriure.
—És molt amable…
La Jeanette no entenia què estava passant, d’on sortia aquell to d’intimitat, però era ben present. Va deixar que l’envaís i el va aprofitar un moment.
Es van asseure a banda i banda de la taula del despatx i es van observar l’una a l’altra.
—Què vol saber? —va preguntar la Sofia.
—Es tracta d’en Samuel Bai i… bé, és mort. L’han trobat penjat en unes golfes.
—Suïcidi? —va preguntar la Sofia.
—No, segur que no. L’han assassinat i…
—Acaba de dir que…
—Sí, però l’ha penjat algú altre. Sens dubte, intentaven simular un suïcidi, però sense gaire traça… De fet, no, ni tan sols es tractava d’una temptativa de fer-ho veure.
—Ara no entenc què vol dir. —La Sofia va fer que no amb el cap mentre encenia un cigarret.
—Proposo que deixem estar els detalls. A en Samuel Bai l’han assassinat, això és tot. Potser tindrem ocasió de tornar-ne a parlar amb més profunditat però, de moment, necessito saber alguna cosa més d’ell. El que sigui que em pugui ajudar a entendre qui era.
—D’acord, però més específicament?
Es va adonar pel to de veu que la Sofia estava decebuda, però no tenia temps d’entrar en detalls.
—Per començar, per quin motiu hi va entrar en contacte, vostè?
—La veritat és que no tinc formació específica en psiquiatria infantil, però com que vaig treballar a Sierra Leone, vam fer una excepció.
—No devia ser gaire agradable —va comentar la Jeanette—. Però quan ha dit que van fer una excepció, a qui més es refereix?
—Ah, sí, els serveis socials de Hässelby es van posar en contacte amb mi per saber si podia ocupar-me d’en Samuel… Ell és de Sierra Leone, però vostè ja en deu estar al corrent.
—Sí, és clar. —La Jeanette va rumiar abans de continuar—. Què sap, vostè, del que va viure a…
—A Freetown —va dir la Sofia, acabant la frase—. Em va explicar, entre altres coses, que havia format part d’una banda que vivia de robatoris a les cases. A més, de vegades, feien missions d’intimidació per compte de caps mafiosos locals. —La Sofia va agafar aire—. No sé si ho pot comprendre… Sierra Leone és un país enfonsat en el caos. Hi ha grups paramilitars que fan servir nens per fer el que cap adult no es podria imaginar fer. Els nens són dòcils i…
La Jeanette es va adonar que per a la Sofia era dolorós evocar aquell assumpte. Hauria preferit estalviar-l’hi, però necessitava saber més coses.
—Quina edat tenia, ell, aleshores?
—Em va dir que als set anys ja havia matat. Als deu havia perdut el compte de les morts i les violacions que havia comès. Sempre sota la influència de l’haixix i l’alcohol.
—Ostres, quin horror! A què juga la humanitat?
—No és la humanitat. Només els homes… La resta no compta.
Es van quedar en silenci. La Jeanette es va preguntar què havia viscut la Sofia mateixa mentre era a l’Àfrica. Li costava imaginar-se-la allà baix. Amb aquelles sabates i aquell pentinat…
Anava tan neta i polida.
—En puc agafar un? —va dir la Jeanette, assenyalant el paquet de cigarrets que hi havia al costat del telèfon.
La Sofia el va empènyer lentament cap a la Jeanette, sense deixar de mirar-la. Va posar el cendrer al mig de la taula.
—Per a en Samuel, la integració a la societat sueca era extremament difícil i, des del principi, li va costar molt adaptar-se.
—I a qui no li hauria costat!
Va pensar en en Johan; havia passat èpoques en què li costava molt concentrar-se… i això que no havia patit ni de lluny res semblant al que havia viscut aquell Samuel.
—Ja ho pot ben dir —va opinar la Sofia—. A l’escola li costava molt estar-se quiet. Era turbulent, molestava els companys de classe. S’enfadava i es posava violent moltes vegades si li semblava que es ficaven amb ell o se sentia incomprès.
—Què en sap, de la seva vida fora de l’escola i a casa? Creu que tenia por d’alguna cosa?
—L’agitació d’en Samuel, combinada amb la seva gran experiència en violència, li va comportar conflictes freqüents amb la policia i l’autoritat. Aquesta mateixa primavera, el van agredir i li van robar. —La Sofia va allargar la mà cap al cendrer.
—A vostè per què li sembla que es va escapar de casa?
—Quan va desaparèixer, la família i ell acabaven de saber que a la tardor el donarien en acollida. Crec que és això el que el va empènyer a fugir. —La Sofia es va aixecar—. Necessito un cafè. N’hi porto un?
—Sí, i tant.
La Sofia va sortir i la Jeanette va sentir el borbolleig de la màquina de cafè a recepció.
La situació se li feia estranya.
Dues dones equilibrades, adultes, intel·ligents parlant de l’assassinat d’un jove violent i molt trastocat.
En canvi, no tenien absolutament res en comú amb la realitat del noi.
Què esperaven? Descobrir una realitat inexistent? Comprendre alguna cosa que no es podia comprendre?
La Sofia va tornar amb dues tasses de cafè fumejant que va posar al damunt de la taula.
—Em sap greu no poder ajudar-la més, però si em dóna uns quants dies per revisar les meves notes, potser ens podem tornar a veure.
Quina dona més curiosa, va pensar la Jeanette. Era com si la Sofia pogués llegir-li els pensaments: resultava fascinant i alhora feia una mica de por.
—Vol? Li estaria molt agraïda, de debò. —Va somriure, cada cop més còmoda amb la Sofia—. Si no hi té res en contra, podríem combinar feina i plaer sopant plegades. Què hi diu?
La Jeanette estava astorada de sentir la seva pròpia veu. Com se li havia acudit aquella idea d’un sopar? No tenia costum de ser tan propera a la gent. No havia convidat mai a casa les companyes de l’equip de futbol, tot i els anys que feia que les coneixia.
Lluny de rebutjar l’oferiment, la Sofia es va inclinar endavant i la va mirar als ulls.
—Molt bona idea. Fa segles que no sopo amb ningú que no sigui jo mateixa. —La Sofia va fer una pausa abans de continuar, sense treure els ulls de sobre la Jeanette—: En realitat, estic fent obres a la cuina de casa, però si li va bé el menjar preparat, la convido.
La Jeanette va assentir amb el cap.
—Què li sembla divendres?