Persona
Tvålpalatset
Pàgina 75 de 103
TVÅLPALATSET
Després d’acompanyar la Jeanette Kihlberg a l’ascensor, la Sofia va tornar al despatx. Li semblava estar volant, lliure com un ocellet, era quasi feliç. Havia acabat convidant de debò la Jeanette a sopar a casa seva. No havia estat tan difícil, doncs.
Sentia alguna cosa per la Jeanette, però, era recíproc? Fos com fos, ja estava fet, es veurien en la intimitat: què passaria després, el temps ho diria.
Va treure les cintes de la Victoria Bergman, en va posar una al reproductor i va prémer play. Quan va sentir la veu de la Victoria, va agafar el bloc de notes, se’l va posar a la falda, es va enfonsar a la butaca i va tancar els ulls.
… la mala bèstia esclar que sempre volia estar al corrent de tot la molt gallina però feia com si no tingués res d’estrany despertar-me tota sola i trobar-me’l a la meva habitació amb els calçotets per terra i aquelles taques grogues que feien pudor.
La Sofia va intentar rebutjar les imatges que vehiculava la veu de la Victoria i que l’envaïen a ella. He de ser professional, va pensar, no convertir-ho en una qüestió personal. I tanmateix: la imatge del pare que es fica al llit de la seva filla.
Que jeu amb ella.
La Sofia s’imagina l’olor de sexe, respira amb dificultat i comença a trobar-se malament.
Aquesta putridesa pertot arreu, impossible de netejar.
… i no podia gemegar esclar perquè m’hauria clavat un clatellot i jo hauria plorat mentre Aquesta va per a tu. El cogombret damunt de la meva torrada amb paté de foie ja era prou salat sense les meves llàgrimes o sigui que valia més no dir res i cantar en veu baixa acompanyant la ràdio i contestar les seves preguntes. M’agradava endevinar el títol de la cançó i trucar per dir hola al meu cosí que viu a Östersund, Borgholm o vés a saber on. El pare deia que hi havia tanta gent tan retorçada que se’n podria suprimir la meitat i jo sempre hi estava d’acord. Continuava cantant en veu baixa, una crosta damunt de la meva xocolata i la seva mà altra vegada quan la mare mirava cap a una altra banda…
La Sofia notava que ja no tenia forces per continuar escoltant, però alguna cosa li impedia aturar la cinta.
… i podies córrer més i més i lluny i més i més de pressa però no era prou per poder posar un trofeu al prestatge al costat de la foto del nen que no havia volgut nedar després de veure el paisatge…
La veu es feia més intensa, més aguda, però sempre continuava igual de monòtona.
La freqüència i el timbre s’anaven transformant.
Primer, veu de baix.
… i ell només volia que li fes un petó però ja havia trobat algú altre perquè anés de vacances amb ell…
Després, d’alto.
… i que s’ocupés d’ell mentre ella se n’anava al nord, al parc natural de Padjelanta…
Mezzo, soprano, la veu cada cop més clara.
… vint quilòmetres de marxa cada dia i ensumar les arrels de rhodiola, l’única cosa interessant, perquè excavant trobaves alguna cosa que no fos lletja, que feia olor de roses…
Sense obrir els ulls, va buscar el magnetòfon a les palpentes i el va llençar a terra.
Silenci.
Va obrir els ulls i va mirar el bloc de notes.
Dues paraules.
Padjelanta, rhodiola.
De què parlava la Victoria?
De la ferida que li provocava que l’haguessin arrencat de la vida en el moment que menys t’ho esperes?
Del fet d’assolir la integritat tornant-se inaccessible?
La Sofia se sentia bloquejada. Ho volia entendre, però era com si la Victoria estigués completament desfeta. Mirés on mirés, la Victoria estava confrontada a ella mateixa, els ulls dins dels ulls i, per molt que intentés trobar-se, l’únic que li apareixia al davant era una estranya.
La Sofia va tancar el bloc de notes i es va preparar per tornar a casa. Va mirar el rellotge. Tres quarts menys cinc de deu, havia dormit quasi cinc hores.
Per això tenia aquell mal de cap.