Persona
Gamla Enskede
Pàgina 76 de 103
GAMLA ENSKEDE
Després de la seva cita amb la Sofia Zetterlund, la Jeanette havia tingut dificultats per concentrar-se en la feina. Estava tocada, però no sabia exactament en quin sentit. Volia tornar-la a veure. Sí, estava impacient perquè arribés divendres.
Quan sortia de Nynäsvägen va estar a punt de xocar amb un petit esportiu vermell que li venia per l’esquerra i que li hauria hagut de cedir el pas. En el precís instant que tocava rabiosament el clàxon va veure que era l’Alexandra Kowalska.
Imbècil, va pensar, mentre la saludava amb un gest alegre amb la mà. L’Alexandra li va tornar la salutació i va demanar excuses remenant el cap.
Va aparcar al camí d’accés, va entrar a casa i va trobar l’Åke a la cuina preparant mandonguilles. Estava de molt bon humor.
La Jeanette va posar els peus damunt la taula.
—Te n’adones? —va arrencar ell de seguida—. L’Alex ha vingut a dir-me que l’exposició a Copenhaguen tira endavant i que he venut dos quadres. Mira!
L’Åke es va treure un paper de la butxaca i el va deixar damunt de la taula. La Jeanette va veure que era un xec de vuitanta mil corones.
—I només és el principi —va dir ell amb un esclafit mentre remenava la paella, i després va anar a buscar dues cerveses a la nevera.
La Jeanette es va quedar pensativa, sense dir res. Heus aquí, doncs, el gran canvi que ho posava tot de cap per avall. Ahir mateix no sabien si podrien arribar a final de mes i avui, al cap de poques hores, ella tenia al davant un xec que multiplicava per més de dos el seu salari.
—Au, vinga, què passa ara, no estàs contenta? —Plantat davant d’ella, l’Åke li allargava una cervesa oberta—. No et sembla bé que per fi pugui guanyar una mica de diners amb el que tu has estat considerant tants anys un hobby? —La Jeanette entenia pel to de la seva veu que ell estava molt decebut.
—Però, Åke, home per què dius això? Saps molt bé que sempre he cregut en tu. —Hauria volgut posar-li la mà al braç, però ell ho va evitar tornant als fogons.
—Sí, això ho dius ara, però no fa ni dues setmanes vas venir a fer el ploricó dient que jo era un irresponsable.
Ell es va girar i li va fer un somriure, però no era el seu somriure habitual, sinó més aviat un de triomf.
La Jeanette va sentir enfilar-se la ràbia dintre seu en veure com de content n’estava ell, de si mateix. És que potser no havien fet junts el camí fins aquí? Era completament incapaç, l’Åke, de veure que en tot aquell temps de vida en comú havia estat ella qui havia vetllat perquè no faltés el plat a taula i els colors a la paleta de pintor?
L’Åke es va acostar a ella i la va abraçar.
—Perdona’m, sóc un idiota.
Allò, però, sonava fals.
—Diu l’Alex que el Dagens Nyheter publicarà una crítica diumenge i que em volen fer una entrevista per al suplement de dissabte. Collons, m’ho he guanyat a pols!
Va alçar els braços com si hagués marcat un gol.