Persona
Vita Bergen
Pàgina 77 de 103
VITA BERGEN
—No li ha costat massa de trobar? —va dir la Sofia mentre obria la porta a la Jeanette.
—Gens ni mica —va contestar la Jeanette—. Ja era de la bòfia abans que inventessin el GPS.
La Sofia va fer una rialleta continguda i va invitar la Jeanette a entrar.
—La cuina està impossible, tal com li vaig dir. Anem a la sala.
La Jeanette va entrar i va sentir una olor desconeguda que li feia pessigolles al nas. La ferum de trementina i de roba d’esport vella que dominaven a casa seva, aquí estaven reemplaçades per una olor de net agressiva, quasi química, vagament floral, que es barrejava amb el perfum de la Sofia. Li agradava, allò. O potser era només que apreciava la novetat.
Feia força temps que no entrava a casa d’algú altre a títol personal, i la primera vegada des de feia una eternitat que se sentia ben acollida.
—Hi ha gent amb sort —va dir la Jeanette mentre contemplava la gran sala d’estar sòbriament moblada—. Vull dir de viure així, al centre mateix, i a sobre, sola.
La Sofia la va convidar a seure al sofà mentre anava a penjar-li l’abric.
La Jeanette es va asseure, sospirant profundament.
—De vegades donaria el que fos per poder tornar a casa i seure, senzillament, com ara. —Va inclinar el cap enrere i va mirar la Sofia per sobre el respatller—. Quin somni, deslliurar-se de totes aquestes mirades de pressió, d’aquest anar amunt i avall, dels sopars previsibles i les ganyotes davant de la tele…
—Potser sí —va dir la Sofia amb un somriure de complicitat—, però una també es pot sentir molt sola. —Va tornar a la sala—. De vegades només desitjo una cosa: vendre el pis i anar-me’n a una altra banda.
Va agafar dues copes d’un armari amb portes de vidre i va servir vi, i tot seguit va asseure’s al costat de la Jeanette.
—Té molta gana o ens esperem una estona? Hi ha una mica d’aperitiu.
—No, esperem, ja em va bé.
Es van mirar.
—I on li agradaria anar? —va fer la Jeanette.
—Ah, això… Si ho sabés, demà mateix em vendria el pis, però no en tinc ni idea. A l’estranger, potser.
La Sofia va alçar la copa.
—Dit d’aquesta manera, fa una mica d’enveja i tot —va dir la Jeanette mentre també alçava la copa—, però no sé pas si això canvia res pel que fa a la soledat.
La Sofia va esclatar a riure.
—Dec ser víctima del mite del suec tancat en si mateix i que creu que n’hi ha prou a marxar cap al sud perquè tot es torni amable i càlid.
La Jeanette també va riure. De tota manera, aquell comentari s’ajustava a la realitat. La fredor nòrdica. Ella també la notava.
—El que m’agradaria més és no comprendre el que diuen els altres —va dir.
El somriure de la Sofia es va apagar.
—De debò?
—En el fons no, però de vegades estaria bé poder tenir la barrera de l’idioma com a excusa per no sentir les bestieses que arriba a dir la gent…
La Jeanette va pensar que potser s’estava obrint massa, però hi havia alguna cosa en la Sofia que li permetia no reprimir els pensaments com feia normalment abans de posar-los en paraules.
—Però si pogués escollir, on aniria? —va preguntar, per deixar de banda el que acabava de dir.
La Sofia va rumiar.
—Sempre m’ha atret Amsterdam, però en el fons no tinc preferències. Pot semblar un tòpic, però preferiria anar a trobar alguna cosa més que no pas fugir d’una altra, sap què vull dir?
—Que, en el fons, tot el que desitgem s’acaba reduint a un tòpic? —va burxar la Jeanette. La Sofia va riure—. Conec prou bé aquesta sensació i, si vol que li digui la veritat, en fi, jo… —va fer una pausa abans de continuar— …vull dir que vostè i jo, encara no ens coneixem gaire… —Va mirar la Sofia al fons dels ulls i va remullar els llavis a la copa—. Em guardarà un secret?
Es va penedir immediatament del to dramàtic que havia donat a la conversa en expressar-se d’aquella manera. Com si fossin dues adolescents arreglant el món dins de l’habitació, com si les paraules fossin l’única garantia que necessitaven per confiar l’una en l’altra.
Posats a fer, podria haver-li preguntat si volia ser la seva millor amiga. Sempre aquella voluntat ingènua de controlar amb paraules la realitat caòtica més que no pas deixar que la situació real decidís què calia dir.
Les paraules abans que l’acció.
Els mots a tall de confiança.
—Depèn de si parlem de crims. Però, de tota manera, ja sap que estic subjecta al secret professional. —La Sofia va somriure.
La Jeanette va agrair que la Sofia hagués reaccionat d’aquella manera a la seva pregunta d’adolescent curta de gambals.
La Sofia la mirava com si volgués veure de debò. L’escoltava com si volgués comprendre de veritat.
—Si vostè fos dels democratacristians, ho trobaria un crim, de ben segur.
La Sofia va esclatar a riure tirant el cap enrere. Tenia el coll llarg i musculós. Sí, robust i alhora vulnerable.
La Jeanette també va ofegar una rialla i es va acostar una mica a la Sofia posant un genoll damunt del sofà. Es trobava com a casa. Es va preguntar si la cosa era tan senzilla com es pensava, si amb els anys els seus amics s’havien anat reduint en nombre perquè ella s’havia dedicat sobretot a la feina.
Aquí passava alguna altra cosa.
Quelcom d’evident.
—Fa vint anys que em vaig casar amb l’Åke i la cosa comença a pesar-me. —Es va girar de manera que la Sofia tornés a quedar-li de cara—. I de vegades estic tan cansada de saber exactament per endavant què dirà i de quina manera reaccionarà…
—Hi ha qui d’això en diu relació de confiança —va fer la Sofia amb un deix d’escepticisme a la veu, molt professional.
—És veritat. Però el que hi ha de tràgic és que això és precisament el que li agrada a ell. «Tu i jo, Jeanette…», és el que diu cada vegada que tots dos pronunciem les mateixes paraules alhora. I llavors jo contesto: «Tu ho has dit. Tu i jo…». Ens passem la vida buscant una justificació al fet d’estar junts. Ell veu semblances entre nosaltres que de fet no tenim, i les exagera per donar-hi més importància que no tenen. Això és el que feia, vaja. Ara ja no ho sé. De vegades em pregunto si ell no se n’ha cansat, també.
La Sofia es va quedar en silenci i la Jeanette va veure que estava rumiant, amb aire seriós.
—Per descomptat, tenir algú tan proper dóna molta seguretat, però alhora… és com viure amb un germà. Uf, no sé què vol dir això de la proximitat. Segur que no és només cosa de geografia. Déu meu. Li estic donant la llauna, oi?
La Jeanette va fer un gest d’impotència, tot i que estava segura que la Sofia no la jutjaria.
—No s’amoïni. —La Sofia va somriure dolçament i la Jeanette li va tornar el somriure—. L’escolto amb molt de gust, però només com a amiga.
—I tant, de tota manera no em podria pagar la consulta amb algú com vostè. Només sóc de la poli. Segur que cobra les hores a milers de corones.
—Sí, i tant, i els impostos a part.
Es van posar a riure i la Sofia va tornar a omplir les copes.
—Jo l’estimo, l’Åke, és clar que sí, però em sembla que no vull continuar vivint amb ell. O més ben dit, no, sé que ja no ho vull. L’única cosa que em reté és el meu fill, en Johan. Té tretze anys. No sé pas si suportaria un divorci. En fi, al mateix temps, ja és prou gran per entendre que són coses que passen.
—L’Åke ho sap?
—Segur que ho nota, que no estic compromesa al cent per cent en la relació.
—Però no n’han parlat.
—En realitat, no. Més aviat és un clima. Jo estic per les meves coses, ell per les seves. —La Jeanette va acariciar la vora de la copa amb el dit—. Les seves coses, en fi… de fet, no sé gaire bé a què es dedica, ja no té temps de posar la rentadora, de netejar la casa, ni tan sols d’estar per en Johan, segons sembla.
—Sempre present i sempre absent? —va dir la Sofia, amb sarcasme.
—A més, estic quasi segura que s’entén amb la seva galerista —va dir la Jeanette sense poder-se contenir.
Era perquè la Sofia era psicòloga, que resultava tan fàcil de dir?
—Per poder estar en confiança, també cal sentir-se reconeguda, oi? —La Sofia va prendre un glop de vi—. Aquesta és una feblesa fonamental en la majoria de les relacions humanes. Oblidem mirar, apreciar el que fa l’altre, perquè considerem que l’únic camí envejable és el nostre. El nostre propi interès ha de passar sempre en primer lloc. No hi ha res de sorprenent, tot i que és ben trist. Considero que la causa d’això és l’individualisme. S’ha convertit en una veritable religió. En el fons, és una bogeria que en un món ple de sofriment i de guerra la gent menyspreï fins a tal punt la confiança i la lleialtat. Cal ser forts, però pels nostres propis mitjans, si no, és que som febles per definició. És un coi de paradoxa!
Alguna cosa estava canviant en la Sofia, la veu se li anava enfosquint. La Jeanette estava una mica sorpresa amb aquell canvi d’humor sobtat.
—Disculpi, no volia posar-la en aquest estat.
—No passa res, només és que jo, per la meva banda, també m’hi he trobat, que em donessin per descomptada, com si fos un moble més. —La Sofia es va aixecar—. Bé, i si mengem? Què me’n diu?
—I tant, si no, ens pujarà el vi al cap.
La Jeanette va observar amb una mirada inquieta com la Sofia es ficava a la cuina. En va tornar amb una plata que va deixar damunt de la taula.
—Perdó —va dir—. Li tocava parlar a vostè. El que passa és que, de vegades, estic tan cansada amb tota aquesta gent que no s’adonen del mal que es poden fer els uns als altres…
La veu de la Sofia encara s’havia enfosquit més, era menys melodiosa. La Jeanette va pensar que havia ficat el dit en una nafra molt profunda.
—Vull dir —va continuar la Sofia amb tensió a la veu— que si una vol emocions fortes sempre pot anar a l’Àfrica i fer alguna cosa de profit, si és que et van l’excitació i l’adrenalina. Però no, preferim llançar-nos en paracaigudes, escalar, fer el salt a la dona o trair la persona a qui havíem promès fer costat i després fer-nos un tip de riure mentre la veiem caure sense aturador.
La Sofia va portar els plats i va seure. Van començar a servir-se.
La Jeanette va comprendre que li havia fet mal i va voler fer marxa enrere, però es va adonar que havia oblidat com posar-s’hi. Si és que mai n’havia sabut. Es va menjar una queixalada d’amanida de pasta.
—Em sembla que sé què vol dir —va fer, prudentment—, però creu de debò que només es tracta de buscar emocions? Vull dir, canviar no és tan dolent en si mateix, i de vegades potser no és mala cosa deixar-se caure.
—Gens ni mica, però cal posar les cartes sobre la taula i evitar fer més mal del necessari.
La Sofia havia recuperat la veu normal i també es va ficar una queixalada a la boca.
Van menjar uns instants en silenci. La Sofia s’havia tranquil·litzat.
—És clar que no és tan fàcil —va dir la Jeanette al cap d’un moment, donant la raó a la Sofia—. L’Åke és bon paio. Es porta bé amb mi i adora en Johan. Però també és un romàntic incorregible que troba que tothom és bona persona, que tothom es porta bé: si hi ha alguna cosa que no fem, els policies, és precisament això. Sempre em malfio de tothom. Ell té un forat a la butxaca, és un desastre, i jo no puc evitar veure en això una expressió, si no de maldat, almenys de manca total d’empatia.
La Sofia va tornar a omplir les copes.
—Li ha dit què en pensa? La pressió econòmica és una de les causes més comunes dels desacords de parella.
—Sí, és clar, hem tingut baralles, però és com si… no ho sé, però de vegades em fa l’efecte que és incapaç de fer-se una idea de com pateixo quan no podem pagar les factures i he de trucar als meus pares perquè em deixin diners. Com si només fos responsabilitat meva.
La Sofia la va mirar, molt seriosa.
—Pel que he sentit fins ara, diria que ell no ha fet mai front a les seves pròpies responsabilitats. Que sempre hi ha hagut algú per ocupar-se’n.
La Jeanette va fer que sí amb el cap, en silenci. Era com si les peces del trencaclosques es posessin a lloc.
—Bé, però deixem-ho córrer —va dir, mentre posava la mà a l’espatlla de la Sofia—. Se suposa que vam quedar per parlar d’en Samuel, oi?
—Ja hi haurà temps per a això, no cal que sigui aquest vespre.
—Saps una cosa? —va dir la Jeanette amb un xiuxiueig—. Estic molt contenta d’haver-te conegut. M’agrada estar amb tu.
La Sofia s’hi va acostar i li va posar la mà al genoll. La Jeanette va notar que li xiulaven les orelles mentre mirava intensament la Sofia als ulls.
Potser trobaria allà el que sempre havia estat buscant.
La Jeanette es va inclinar cap endavant i la Sofia va respondre al seu moviment. Els llavis es van trobar, tendrament, profundament.
Al mateix temps, va sentir un veí que penjava un quadre.
Algú clavava un clau.