Persona
Monument
Pàgina 27 de 103
MONUMENT
Després de dinar, la Sofia i en Mikael van desparar taula plegats i van posar els plats al rentavaixelles. En Mikael va declarar que l’única cosa que li venia de gust era quedar-se a mirar la tele tranquil·lament, i la Sofia ho va trobar bona idea, perquè ella tenia una mica de feina. Se’n va anar al seu despatx. Tornava a ploure. Va tancar la finestra i va encendre l’ordinador portàtil.
Va treure de la bossa la cinta que deia
Victoria Bergman 14 i la va introduir al magnetòfon.
Va recordar que, durant aquella sessió en particular, la Victoria estava trista, que havia passat alguna cosa, però quan l’hi havia preguntat, la Victoria s’havia limitat a remenar el cap.
Va sentir la seva pròpia veu.
—Pot explicar exactament el que vulgui, o si ho prefereix, ens podem quedar callades.
—Mmm, potser, però és que de vegades trobo el silenci molt desagradable. Terriblement íntim.
La veu de la Victoria Bergman s’enfosquia. La Sofia es va inclinar enrere i va tancar els ulls.
Tinc un record de quan tenia deu anys. Era a la Dalecarlia. Buscava un niu d’ocells i quan vaig veure un foradet em vaig acostar a poc a poc a l’arbre. Vaig picar fort al tronc amb la mà i es va aturar la piuladissa. No sé per què ho vaig fer, però em semblava just. Després vaig recular unes quantes passes, vaig seure als matolls de nabius i vaig esperar. Al cap d’un moment, un ocellet va venir a posar-se a l’obertura del niu. Es va ficar a l’interior i els crits van tornar a començar. Recordo que em va molestar. Després l’ocell es va enlairar i jo vaig trobar una soca vella que vaig arrossegar fins que la vaig repenjar a l’arbre. Vaig agafar una branca bastant llarga i em vaig enfilar a la soca. Llavors vaig colpejar fort, al fons del forat, i vaig continuar fins que es van haver acabat els crits. Vaig tornar a baixar i vaig anar a esperar l’ocell que no trigaria a tornar. Volia veure com reaccionaria quan trobés mortes les cries.
La Sofia va notar que se li assecava la boca. Es va aixecar i va anar a beure un got d’aigua a la cuina.
Alguna cosa en la narració de la Victoria li sonava familiar.
Li recordava quelcom.
Un somni, potser? Sí, sens dubte. Un somni.
Va tornar al despatx. El magnetòfon que no havia apagat continuava emetent amb insistència.
La veu de la Victoria Bergman feia por de tan ronca. Seca.
La Sofia es va sobresaltar quan es va acabar la cinta. Mig endormiscada, va mirar al voltant. Era passada la mitjanit.
A l’altra banda de la finestra, Ölandsgatan estava desert i silenciós. Ja no plovia, però el carrer encara estava humit i brillava a la llum dels fanals.
Va apagar l’ordinador i va tornar a la sala. En Mikael havia anat a dormir. Es va ficar al llit lentament, de cara a l’esquena d’ell.
Es va quedar desperta molta estona pensant en la Victoria Bergman.
El més curiós era que la Victoria, després dels monòlegs, tornava de seguida al seu jo habitual, contingut.
Com si canviés de programa. Es premia un botó del comandament a distància i s’anava a parar a un altre canal.
Una altra veu.
Era el mateix amb en Samuel Bai? Diverses veus que es passaven el relleu? Probablement.
La Sofia es va fixar que en Mikael no dormia i li va fer un petó a l’esquena.
—No et volia despertar —va dir ell—. Semblaves tan a gust. I parlaves en somnis.
Cap a les tres de la matinada, la Sofia va sortir del llit, va agafar una de les cintes, va posar en marxa el reproductor, es va inclinar enrere i es va deixar engolir per la veu.
Retalls de la personalitat de la Victoria Bergman es posaven en marxa i la Sofia tenia la impressió que començava a entendre-ho. A tenir empatia amb ella.
Començava a veure les imatges que havia pintat la Victoria Bergman amb les seves paraules amb la claredat d’una pel·lícula.
El dolor tenebrós de la Victoria, però, l’espantava.
Era massa gran per comprendre’l.
Aquell patiment abissal que amb els anys s’havia anat introduint cada cop més al fons de la carn.
Sens dubte havia modelat els records, un dia rere l’altre, per crear el seu propi univers mental on tan aviat es consolava a si mateixa com es feia retrets sobre el que havia passat.
La Sofia es va estremir en sentir els grunys que transportava la veu de la Victoria Bergman.
De vegades amb un xiuxiueig. D’altres amb tanta exaltació que tirava capellans.
La Sofia es va adormir i no es va despertar fins que en Mikael no va picar a la porta per dir-li que ja era de dia.
—T’has quedat aquí tota la nit?
—Sí, gairebé. He de veure una clienta avui, necessito saber per on començar.
—D’acord. Escolta, me n’he d’anar. Ens veiem aquest vespre?
—Sí. Ja et trucaré.
En Mikael va tancar la porta. La Sofia va decidir continuar i va girar la cinta. Va sentir la seva pròpia respiració en una pausa de la Victoria Bergman. Quan va recomençar, ho va fer amb veu calmada.
… estava tot suat i insistia que ens estrenyéssim l’un contra l’altre encara que ja feia moltíssima calor, i tot així continuava tirant aigua al radiador. Li podia veure el paquet pendolant entre les cames quan s’inclinava per submergir la cara al cubell de fusta, i hauria volgut donar-li una empenta per fer-lo caure a les pedres roents. Aquelles pedres que no volien refredar-se mai. Escalfades cada dimecres, una calor que no penetrava mai fins als ossos. Jo em quedava al meu racó, silenciosa, silenciosa com un ratolí, i veia que ell no parava de mirar-me. Quan es posava a fer moviments estranys amb els ulls i començava a respirar feixugament, llavors jo m’havia de fregar sota la dutxa per estar ben neta després d’haver-lo remenat. Només que jo sabia que no estaria neta mai més. Li havia de donar les gràcies per haver-me ensenyat tants secrets, que em permetrien estar preparada el dia que hagués d’anar amb nois, que de vegades són tan maldestres i tan impacients, cosa que ell no era de cap manera, en canvi, perquè havia practicat tota la vida i s’havia format amb l’àvia i el germà, cosa que no li havia fet cap mal, sinó al contrari, l’havia convertit en un home fort i resistent. Havia corregut cent vegades la cursa d’esquí de fons Vasaloppet amb les costelles trencades i el genoll dislocat, sense queixar-se, tot i que havia vomitat a Evertsberg. Les irritacions que tenia allà baix quan ella havia acabat de jugar a tocar-lo al banc de la sauna i enretirava els dits, no tenia per què exclamar-se’n. Quan acabava amb mi i tancava la porta de la sauna, jo pensava en les aranyes femelles, que després de la còpula devoren els minúsculs mascles…
La Sofia es va esglaiar. Es trobava malament.
S’havia tornat a adormir, sens dubte, i havia somiat un munt de coses horribles. S’adonava que era a causa del magnetòfon, encara engegat. La veu monòtona havia guiat els seus pensaments i els seus somnis.
La lletania de la Victoria Bergman li havia penetrat a l’inconscient.