Persona
Dala-Floda 1980
Pàgina 28 de 103
DALA-FLODA 1980
Les ales de la mosca estan desesperadament enganxades al xiclet. No cal que t’agitis, pensa la Nena-corb. No tornaràs a volar. Demà, el sol brillarà com sempre, però no pas per a tu.
Quan el pare d’en Martin la toca, ella retrocedeix instintivament. Són al camí de grava davant de la casa de la tia Elsa, ell ha baixat de la bicicleta.
—En Martin ha preguntat per tu moltes vegades. Segur que li agradaria tenir algú amb qui jugar.
L’home estira la mà i li fa una carícia a la galta.
—M’agradaria molt que baixessis a banyar-te amb nosaltres un dia d’aquests.
La Victoria desvia la mirada. Està acostumada que la toquin i sap molt bé què ve després.
Ho veu en la mirada d’ell, que fa que sí amb el cap, diu a reveure i es torna a enfilar a la bicicleta. Tal com ella esperava, ell s’atura i es gira.
—Ai, sí. Me n’oblidava. No tindríeu un tallagespa que em poguéssiu deixar?
És exactament igual que els altres, es diu ella.
—És al cobert —diu ella, abans de dir-li adéu amb la mà.
Es pregunta quan tornarà a buscar-la.
Se li encongeix el cor de pensar-hi, perquè sap que llavors la tornarà a tocar.
Ho sap, però no pot evitar anar-hi.
Sense entendre-ho ni ella mateixa, es complau, malgrat tot, en la seva companyia, i sobretot amb la d’en Martin.
Encara no parla gaire bé, però les seves declaracions d’amor lacòniques i sovint incomprensibles són les més boniques que li han dit mai. Els seus ulls brillen cada vegada que es tornen a trobar i que ell corre al seu encontre per llançar-se als seus braços i estrènyer-la ben fort.
Han jugat, s’han banyat, han solcat el bosc. En Martin caminant amb pas insegur pel terreny accidentat, assenyalant-li coses, la Victoria dient-li educadament el nom de cadascuna.
Ella pronuncia «bolet», «pi», «cuc de bola», i en Martin s’esforça a imitar-la.
Ella li ensenya el bosc.
De primer es descalça i sent la sorra que li fa una mica de pessigolles entre els dits dels peus. Després es treu la samarreta i nota com el sol li escalfa dolçament la pell. Les onades fresques li colpegen les cames abans que es fiqui a l’aigua.
Es queda tanta estona dins de l’aigua que se li arruga la pell, i acaba desitjant que se li desenganxi i li caigui a trossos per tenir-ne una de nova, intacta.
Sent que la família arriba pel corriol. En Martin xiscla de joia en veure-la. Es precipita cap a la riba i ella s’afanya a anar-lo a trobar perquè no entri a l’aigua amb la roba posada.
—Pippi, Pippi meva! —diu ell mentre l’estreny entre els seus braços.
—Martin, ja saps que hem decidit quedar-nos aquí fins que s’acabin les vacances —deixa anar el seu pare mentre mira la Victoria—. No cal que l’asfixiïs tan aviat.
La Victoria respon a l’abraçada d’en Martin i llavors se n’adona. És com una dutxa freda.
Queda molt poc temps.
—Ai, si només hi fóssim tu i jo sols —xiuxiueja a l’orella d’en Martin.
—Tu i jo —repeteix ell.
La necessita, i ella el necessita a ell encara més. Es promet a si mateixa que donarà la llauna al pare perquè li permeti quedar-se allà tant de temps com es pugui.
La Victoria es posa la samarreta sobre el banyador mullat i es calça les sandàlies. Agafa en Martin de la mà i el guia per la riba. Just sota la superfície del llac, llisa com un mirall, veu un cranc que repta pel fons de l’aigua.
—Te’n recordes de com es diu, aquesta planta? —pregunta assenyalant una falguera per despistar en Martin mentre atrapa el cranc. L’agafa amb fermesa per la closca i se l’amaga a l’esquena.
—Foguera? —diu en Martin mentre es gira a mirar-la amb aire dubitatiu.
Ella es posa a riure i en Martin també.
—Foguera! —repeteix el menut.
Enmig de les rialles, la Victoria, de sobte, li agita el cranc davant del nas. Veu com el rostre d’en Martin es retorça de por i com esclafeix a plorar en sanglots histèrics. Llavors, per disculpar-se, llença el cranc a terra i el trepitja fins que les pinces deixen de bellugar-se. Després estreny el nen entre els braços, però els seus plors són inconsolables.
S’adona que ha perdut el control sobre la criatura, ja no n’hi ha prou que ella sigui allà, davant seu, cal alguna cosa més, però no sap què.
No controlar-lo és com no controlar-se a si mateixa.
És la primera vegada que el nen no hi confia. S’ha pensat que li volia fer mal, que ella era com tots els altres, els qui li volen fer mal.
Voldria que el temps que passa amb en Martin no s’acabés mai, però sap que el pare vindrà a buscar-la diumenge.
Voldria quedar-se a la granja per sempre més.
Amb en Martin.
Per sempre més.
Ell l’omple. Es pot quedar mirant com dorm, contemplant els seus ulls que juguen sota les parpelles, escoltar els seus petits gemecs. Somnis dolços. Ell li ha ensenyat a què s’assemblen, li ha fet veure que existeixen.
Però el dissabte arriba inexorablement.
Han baixat a la platja, com cada dia. En Martin, assegut damunt de la tovallola als peus dels seus pares mig endormiscats, juga tot distret amb els dos petits cavalls de la Dalecarlia de fusta pintada que li han comprat a una botiga de Gagnef.
Els núvols s’amunteguen al cel, el sol del migdia només apareix a intermitències.
La Victoria sap que l’instant que tant tem s’acosta a pas de gegant. L’hora de dir adéu.
—Vinga, és hora de marxar —diu la mare alçant el cap, que tenia repenjat al braç del seu marit.
S’aixeca i comença a recollir el cistell de pícnic. Agafa els cavalls a en Martin, que es mira les mans buides tot desconsolat.
El pare agita la tovallola i la plega.
A l’herba s’endevina el lleu rastre que hi han deixat els seus cossos. La Victoria imagina l’herba que no trigarà a redreçar-se i continuar creixent cap al cel. La pròxima vegada que vegi aquest indret, serà com si aquesta família no hagués existit mai.
—Victoria, què et sembla si véns a sopar aquest vespre amb nosaltres? —diu la mare—. Ho podem aprofitar per provar el nou joc de croquet. Pots fer parella amb en Martin. Què hi dius?
La Victoria té un sobresalt. Més temps, es diu a si mateixa. Tinc més temps.
Pensa que la tia Elsa estarà trista si no passa l’últim vespre amb ella, però no pot dir que no. Impossible.
Mentre la família s’allunya pel corriol, se sent envaïda per una impaciència dolça.
Recull amb cura les seves coses i les fica a la bossa de platja, però no torna directament. Prefereix entretenir-se vora les cabanes del bosc a la riba del llac per aprofitar la calma i la soledat.
Acaricia la superfície llisa de fusta, pensa en el temps que ha passat al damunt d’aquells taulons, en totes les mans que els han polit, que n’han fet desaparèixer les aspreses. Com si ja no els pogués afectar res.
Voldria ser com aquesta fusta, intocable.
Camina unes quantes hores pel bosc, observa els troncs que es retorcen per arribar a la llum o que es vinclen al vent, els que ataquen la molsa i els paràsits. Però al cor de cada tronc s’amaga una fusta perfecta. Només cal trobar-la, es diu mentre canta per a si mateixa:
Passegem pel bosc
mentre no hi sigui el llop.
Si el llop hi fos
se’ns menjaria.
Però com que no hi és,
no se’ns menjarà
Llavors es fica en una clariana.
Enmig de la vegetació densa del bosc hi ha un indret on la llum es filtra entre les copes dels pins esparsos i davalla fins a la molsa flonja.
Com en un somni.
Més endavant, va haver de passar uns quants dies mirant de retrobar aquesta clariana, en va. Fins al punt de preguntar-se si havia existit de debò.
Però ara és allà, i aquesta clariana és tan tangible com ella mateixa.
En arribar als graons de la casa de la tia Elsa, la Victoria nota una punxada d’inquietud. Les persones decebudes poden fer mal, fins i tot sense voler. És una cosa que ha après per experiència.
Obre la porta i sent el frec de les plantofes de la tia Elsa. Quan apareix a l’entrada, la Victoria troba l’Elsa més encorbada i el seu rostre més pàl·lid que de costum.
—Bon dia, bufona —la saluda l’Elsa; la Victoria es queda en silenci—. Passa i seu, que xerrarem una mica —continua mentre va cap a la cuina.
La Victoria es descalça, la segueix fins a la cuina i s’asseu davant d’ella. És al voltant d’aquesta taula on tenen el costum de jugar a
whist. Les rialles de l’Elsa ressonen i queden suspeses en l’aire cada cop que perd, i la dona estira les mans arrugades per prémer les de la Victoria.
—Ets la reineta imbatible del
whist! —sol dir—. Digue’m què vols de premi i ho tindràs.
El premi sempre és xocolata freda i brioixos calents amb mantega.
Avui, però, la cosa canvia.
La Victoria llegeix el cansament en els ulls de l’Elsa, la boca tancada, els llavis contrets.
—Victoria, menuda —comença la dona, intentant fer un somriure.
La Victoria es fixa que li brillen els ulls, com si hagués plorat.
—Ja sé que és la teva darrera nit —continua—, i m’hauria agradat preparar un bon sopar i passar el vespre jugant a cartes… però no acabo de trobar-me bé, saps?
La Victoria respira alleujada, i llavors descobreix la culpabilitat en els ulls de l’Elsa. La reconeix com si fos la seva. Com si l’Elsa també tingués por que li tiressin llet freda al cap, que l’obliguessin a menjar llenties fins a fer-la vomitar, por de quedar-se sense regal d’aniversari per una paraula de més, que la castiguessin davant del més petit error.
En els ulls de l’Elsa, la Victoria creu veure que ella també ha après que no n’hi ha prou de fer tot el que es pot.
—Puc fer te —diu la Victoria alegrement—. I després acotxar-te i llegir-te un conte fins que t’adormis.
El rostre de l’Elsa s’endolceix, els llavis es corben en un somriure i s’obren per deixar escapar una rialla.
—Ets massa bona! —diu, i li fa una carícia a la galta—. Però escolta, sense un bon sopar, què faràs per entretenir-te quan m’hagi adormit? No serà gaire divertit quedar-te aquí tota sola a les fosques.
—No t’amoïnis —diu la Victoria—. Els pares d’en Martin m’han dit que podia anar a posar-lo a dormir, i que així podria sopar amb ells. De manera que t’acotxaré, després ficaré al llit en Martin i m’atiparé de valent.
L’Elsa riu i assenteix amb un gest del cap.
—Farem una amanida perquè els la puguis portar.
Es posen l’una al costat de l’altra davant del marbre de la cuina per tallar la verdura.
Cada vegada que la Victoria s’acosta a la tia Elsa, sent l’olor acre de pixum, que li recorda el pare.
El pare quan la té dura.
Aquesta olor li encongeix el cor. Sap massa bé el gust que té a la boca.
La tia Elsa guarda caramels de taronja que ella pot agafar sense demanar permís. Són en una capsa de ferro damunt la taula de la cuina. Quan vol treure’s el pare dels pensaments, obre la capsa. No sap mai per endavant quan serà que el record del pare l’enxamparà per sorpresa, de manera que no mastega mai els caramels, ni tan sols quan ja no en queda sinó un bocí tallant com una fulla d’afaitar. Val més tenir el paladar irritat que quedar-se indefensa davant del record.
Va xuclant el caramel mentre talla el cogombre a rodanxes de gruix perfecte. Tot i que l’Elsa ha esbandit l’enciam amb cura, encara queda una mica de terra a les fulles, però la Victoria no diu res, perquè s’adona que l’Elsa ja no hi veu gaire bé.
No li passa pel cap criticar-la, però tampoc no té intenció de menjar-se aquesta amanida. Ja en té prou, de menjar merda.
Acotxa l’Elsa, tal com li ha promès, però és en en Martin en qui pensa.
—Ets molt bona nena. No ho oblidis —diu l’Elsa abans que la Victoria hagi tancat la porta de l’habitació.
Va a buscar l’amanida i s’adreça a la casa d’en Martin amb la plata de l’enciam a les mans. Se la menja la impaciència.
Que bé que estaria si pogués convèncer el pare que li deixés passar una setmana més allà. Li aniria bé a tothom. I hi ha tantes coses apassionants a la vora per ensenyar a en Martin.
L’única nosa és el pare d’en Martin. La Victoria troba que les seves mirades cada cop són més insistents, la seva manera de riure cada cop més jovial i que quan li posa les mans damunt de les espatlles s’hi entreté massa. Amb tot, està disposada a acceptar-ho per fugir del pare una setmana més. Les primeres vegades no és mai tan terrible, es diu a si mateixa. Només s’arrisquen a anar una mica més enllà quan comença a ser cosa feta per a ells.
Mentre avança pel camí d’accés a la casa, sent veus que esclaten a l’interior. Sembla el pare d’en Martin, la Victoria alenteix la marxa. La porta està entreoberta, també sent esquitxos d’aigua.
S’acosta i obre del tot, cosa que fa sonar la vella campaneta penjada dalt del marc. Deixa anar uns quants sons sords.
—Ets tu, Pippi? —crida el pare des de la cuina—. Passa, passa.
La Victoria travessa el llindar de la cuina. A terra, en Martin és dret dins d’un gibrell. La mare és asseguda en un balancí, vora la finestra, fent ganxet, d’esquena als altres. Gira el cap ràpidament per saludar la Victoria. El pare seu a pit descobert i en pantalons curts al costat del gibrell d’en Martin.
Quan la Victoria veu el que està fent, se li glaça la sang.
En Martin està cobert de sabó. El pare fa un gran somriure a la Victoria. Aguanta en Martin posant-li una mà a les natges mentre el renta amb l’altra.
La Victoria ho mira fixament.
—Doncs sí, hi ha hagut un petit accident —diu el pare—. Mentre jugàvem al bosc, en Martin s’ho ha fet a sobre.
El pare neteja amb cura el menut entre les cames.
—Hem de deixar-ho net i polit, saps? —diu a la Victoria.
Ella veu com el pare agafa el pardalet de la criatura entre el polze i l’índex d’una mà i l’hi frega delicadament amb l’altra fins a la petita punta violàcia.
L’escena li és familiar. El pare amb l’infant, la mare a la mateixa habitació, donant-los l’esquena.
De sobte, la plata de l’amanida sembla tan pesada que li rellisca de les mans. Tomàquets, cogombres, ceba, enciam, tot s’escampa per terra. En Martin arrenca a plorar. La mare deixa estar el ganxet i s’aixeca del balancí.
La Victoria recula cap a la porta.
Un cop a la sala, es posa a córrer.
Baixa els graons de l’entrada, ensopega i cau de morros damunt de la grava, però s’aixeca de seguida i continua corrent. Davalla el camí d’accés, travessa la reixa, corre cap a casa seva al llarg de la carretera, s’enfila fins al pati de la granja. Obre la porta d’una revolada i es deixa caure damunt del llit, plorant.
És una tempesta interior. S’adona que destruiran en Martin, que es farà gran i es convertirà en un home, serà com tots els altres. Ella hauria volgut protegir-lo d’això, sacrificar-se per salvar-lo, però ha fet tard.
S’ha acabat la felicitat, i és culpa seva.
Llavors truquen a la porta amb suavitat. Sent la veu del pare d’en Martin, just a fora. S’arrossega fins a la porta per tancar-la amb pany i clau.
—Què passa, Victoria? Com és que actues d’aquesta manera?
Intenta aixecar-se, però el xerric del parquet traeix la seva presència a pocs centímetres d’ell.
—Sigues bona, Victoria. Obre, vols? Se senten sorolls, ets aquí dins.
La Victoria s’adona que no pot obrir la porta, ara. Li faria massa vergonya.
Prefereix esquitllar-se cap a l’altra banda de l’habitació, obrir la finestra que dóna al darrere de la casa i saltar a fora. Volta el cobert fins al camí de grava. Quan la senten arribar, es giren i se li acosten.
—Ah, ets aquí, ens pensàvem que eres dins. On t’havies ficat?
Li sembla que esclatarà a riure.
La mare i el pare porten el nen en braços, embolicat amb una tovallola.
Tenen un aire còmic.
De tan espantats.
—Tenia moltes ganes de fer caca —menteix sense comprendre d’on li surten aquestes paraules, però sona normal.
Riuen amb ella. L’abracen.
La mare la porta fins a casa d’ells, amb tota naturalitat.
Els seus braços ofereixen tanta seguretat com sempre quan tot va bé.
Quan no hi ha res a témer.
Les seves cames xoquen amb les de la mare amb cada passa, però no sembla que li faci nosa. Continua caminant amb pas ferm. Com si amb ells la Victoria fos a casa.
—Tornareu l’any que ve? —pregunta, i alhora nota la galta de la mare contra la seva.
—Sí, i tant —xiuxiueja ella—. Vindrem a veure’t cada estiu.
Aquest estiu, a en Martin encara li queden sis anys de vida.