Marina
4
Pàgina 8 de 34
4
Crec que en tota la meva vida mai no havia estat tan puntual. La ciutat encara estava en pijama quan vaig travessar la plaça de Sarrià. Al meu pas, una bandada de coloms va alçar el vol quan les campanes a missa de nou van tocar. Un sol de calendari encenia les petjades del plugim nocturn. El Kafka s’havia avançat per rebre’m al començament del carrer que conduïa al casalot. Un grup de pardals es mantenia a una distància prudencial dalt d’un mur. El gat els observava amb una estudiada indiferència professional.
—Bon dia, Kafka. Hem comès cap assassinat aquest matí?
El gat va respondre amb un simple ronc i, com si es tractés d’un flegmàtic majordom, va guiar-me a través del jardí fins a la font. Hi vaig distingir la silueta de la Marina asseguda a la vora, enfundada en un vestit de color marfil que li deixava les espatlles descobertes. Tenia a les mans un llibre enquadernat en pell on escrivia amb una estilogràfica. La seva cara delatava una gran concentració i no es va adonar de la meva presència. La seva ment semblava que era en un altre món, la qual cosa em va permetre de mirar-la embadalit una estona. Vaig decidir que Leonardo da Vinci devia haver dissenyat aquelles clavícules; no hi havia una altra explicació. El Kafka, gelós, va trencar la màgia amb un miol. L’estilogràfica es va aturar en sec i els ulls de la Marina es van alçar cap als meus. De seguida va tancar el llibre.
—Preparat?
La Marina em va guiar pels carrers de Sarrià amb rumb desconegut i sense cap altre indici de les seves intencions que un misteriós somriure.
—On anem? —vaig preguntar després d’uns quants minuts.
—Paciència. Ja ho veuràs.
Jo la vaig seguir dòcilment, tot i que tenia la sospita que era objecte d’alguna broma que de moment no aconseguia comprendre. Vam baixar fins al passeig de la Bonanova i, des d’allà, vam girar direcció Sant Gervasi. Vam passar per davant del forat negre del bar Víctor. Un grup de pijos, parapetats rere unes ulleres de sol, bevien cerveses i escalfaven el seient de les seves vespes amb indolència. En veure’ns passar, uns quants es van dignar a abaixar-se les Ray Ban a mitja asta per fer una radiografia a la Marina. «Que us bombin», vaig pensar.
Quan vam arribar al carrer Dr. Roux, la Marina va girar a la dreta. Vam baixar un parell d’illes de cases fins a una petita sendera sense asfaltar que es desviava a l’altura del número cent dotze. L’enigmàtic somriure continuava segellant els llavis de la Marina.
—És aquí? —vaig preguntar, intrigat.
Aquella sendera semblava que no duia enlloc. La Marina es va limitar a endinsar-s’hi. Em va conduir fins a un camí que pujava cap a un pòrtic flanquejat per xiprers. Més enllà, hi havia un jardí ple de làpides, creus i mausoleus florits que empal·lidia sota ombres blavoses. El vell cementiri de Sarrià.
El cementiri de Sarrià és un dels racons més amagats de Barcelona. Si un el busca als plànols de carrers, no hi surt. Si un pregunta com arribar-hi a veïns i taxistes, el més segur és que no el coneguin, tot i que tothom n’ha sentit a parlar. I si un, per ventura, s’atreveix a buscar-lo pel seu compte, el més probable és que es perdi. Les poques persones que estan en possessió del secret de la seva ubicació sospiten que, en realitat, aquest vell cementiri no és més que una illa del passat que apareix i desapareix al seu caprici.
Aquest va ser l’escenari on em va dur la Marina aquell diumenge de setembre per desvelar-me un misteri que em tenia gairebé tan intrigat com la seva mestressa. Seguint les instruccions, ens vam acomodar en un discret racó elevat de l’ala nord del recinte. Des d’allà teníem una bona vista del solitari cementiri. Ens hi vam asseure en silenci per contemplar tombes i flors marcides. La Marina no deia ni piu i, passats uns quants minuts, jo em vaig començar a impacientar. L’únic misteri que veia en tot allò era què dimoni fèiem allà.
—Això està una mica mort —vaig suggerir, conscient de la ironia.
—La paciència és la mare de la ciència —va oferir la Marina.
—I la padrina de la demència —vaig replicar—. Aquí no hi ha res.
La Marina em va mirar d’una manera que no vaig saber desxifrar.
—T’equivoques —va dir—. Aquí hi ha els records de centenars de persones, les vides, els sentiments, les il·lusions, l’absència, els somnis que mai no van arribar a realitzar, les decepcions, els enganys i els amors no correspostos que van enverinar les seves vides… Tot això és aquí, atrapat per sempre.
La vaig observar encuriosit i una mica cohibit, encara no sabia ben bé de què estàvem parlant. Fos el que fos, era important per a ella.
—No es pot entendre res de la vida fins que un no entén la mort —va afegir la Marina.
Una altra vegada em vaig quedar sense comprendre gaire les seves paraules.
—La veritat és que jo no hi penso sovint —vaig dir—. En la mort, vull dir. Seriosament no, almenys…
La Marina va moure el cap, com un metge que reconeix els símptomes d’una malatia fatal.
—O sigui, que ets un d’aquests passerells desprevinguts… —va apuntar amb un cert aire d’intriga.
—Els desprevinguts?
Ara sí que estava perdut. Al cent per cent.
La Marina va deixar anar la mirada i el seu rostre va agafar un to de gravetat que la feia més gran. Estava hipnotitzat per ella.
—Suposo que no has sentit la llegenda —va començar la Marina.
—Llegenda?
—M’ho imaginava —va sentenciar—. El cas és que, segons diuen, la mort té emissaris que vagaregen pels carrers a la recerca dels ignorants i caps buits que no pensen en ella.
Arribat a aquest punt, va clavar les seves pupil·les en les meves.
—Quan un d’aquests desafortunats topa amb un emissari de la mort —va continuar la Marina—, aquest el guia cap a una trampa sense que ho sàpiga. Una porta de l’infern. Aquests emissaris es tapen el rostre per amagar que no tenen ulls, sinó dos forats negres on viuen cucs. Quan ja no hi ha escapatòria, l’emissari revela el seu rostre i la víctima comprèn l’horror que l’espera…
Aquestes paraules van onejar amb eco mentre l’estómac se m’encongia.
Només aleshores la Marina va deixar anar aquell somriure maliciós. Somriure de gat.
—M’estàs prenent el pèl —vaig dir finalment.
—Evidentment.
Vam passar cinc o deu minuts en silenci, potser més. Una eternitat. Una brisa lleu fregava els xiprers. Dos coloms blancs voletejaven entre les tombes. Una formiga se m’enfilava pel camal dels pantalons. Poca cosa més passava. Aviat vaig notar que una cama se m’adormia i vaig témer que el meu cervell seguís el mateix camí. Estava a punt de protestar quan la Marina va aixecar la mà i em va fer callar abans que hagués obert els llavis. Em va assenyalar cap al pòrtic del cementiri.
Algú acabava d’entrar. La figura semblava la d’una dona embolcallada en una capa de vellut negre. Una caputxa li tapava la cara. Les mans, enllaçades sobre el pit, enfundades en guants del mateix color que la vestimenta. La capa li arribava fins a terra i no permetia de veure-li els peus. Des d’allí, es podia dir que aquella figura sense rostre lliscava sense tocar el terra. Per alguna raó, vaig tenir un calfred.
—Qui…? —vaig xiuxiuejar.
—Xsst —em va tallar la Marina.
Amagats darrere les columnes de la balconada, espiàvem aquella dama de negre. Avançava entre les tombes com una aparició. Portava una rosa vermella entre els dits enguantats. La flor semblava una ferida fresca esculpida amb ganivet. La dona es va acostar a una làpida que quedava justament sota el nostre punt d’observació i es va aturar, aleshores ens va donar l’esquena. Per primera vegada vaig adonar-me que aquella tomba, a diferència de les altres, no tenia nom. Només s’hi podia distingir una inscripció gravada al marbre: un símbol que semblava representar un insecte, una papallona negra amb les ales desplegades.
La dama de negre va romandre en silenci al peu de la tomba per un període de quasi cinc minuts. Finalment, es va inclinar, hi va dipositar la rosa vermella i se’n va anar lentament, de la mateixa manera que havia vingut. Com una aparició.
La Marina em va mirar nerviosa i es va acostar per dir-me una cosa a cau d’orella. Vaig notar els seus llavis que em tocaven l’orella i un centpeus amb cames de foc va començar a ballar la samba darrere la meva nuca.
—La vaig descobrir per casualitat fa tres mesos, quan vaig acompanyar en Germà a portar flors a la seva tieta Reme… Ve aquí l’últim diumenge de cada mes a les deu del matí i deixa una rosa vermella idèntica sobre aquesta tomba —va explicar la Marina—. Mai no se li veu la cara. Mai no parla amb ningú.
—Qui hi ha enterrat en aquesta tomba?
Aquell símbol misteriós tallat en el marbre em despertava la curiositat.
—No ho sé. Al registre del cementiri, no hi figura cap nom…
—I qui és aquesta dona?
La Marina anava a contestar quan va entreveure que la silueta de la dama desapareixia pel pòrtic del cementiri. Em va agafar la mà i es va alçar precipitadament.
—Ràpid. La perdrem.
—És que la volíem seguir? —vaig preguntar.
—Tu volies acció, oi? —em va dir, a mig camí entre la pena i la irritació, com si jo fos babau.
Quan érem al carrer Dr. Roux, la dona de negre s’allunyava cap a la Bonanova. Tornava a ploure, tot i que el sol es resistia a amagar-se. Vam seguir la dama a través d’aquella cortina de llàgrimes d’or. Vam travessar el passeig de la Bonanova i vam pujar cap a la falda de les muntanyes, poblada per palauets i mansions que havien conegut èpoques millors. La dama es va endinsar en la retícula dels carrers deserts. Una estesa de fulles seques els cobria, brillants com les escates abandonades per una gran serp. Després es va aturar en arribar a una cruïlla, una estàtua viva.
—Ens ha vist… —vaig murmurar, refugiant-me amb la Marina darrere un tronc gruixut solcat d’inscripcions.
Per un moment vaig témer que es girés i ens descobrís. Però no. Una estona més tard, va tombar a l’esquerra i va desaparèixer. La Marina i jo ens vam mirar. Vam reiniciar la nostra persecució. El rastre ens va dur a un carreró sense sortida, tallat pel tram descobert dels ferrocarrils de Sarrià, que pujaven cap a Vallvidrera i Sant Cugat. Ens vam aturar allà. No hi havia cap pista de la dama de negre, tot i que l’havíem vista que girava tot just en aquell punt. Per damunt dels arbres i les teulades de les cases, s’hi distingien les torrasses de l’internat en la distància.
—Deu haver entrat a casa seva —vaig dir—. Deu viure per aquí.
—No. Aquestes cases estan deshabitades. Ningú no hi viu, aquí.
La Marina em va assenyalar les façanes amagades rere les reixes i els murs. Un parell de vells magatzems abandonats i un casalot devorat per les flames dècades enrere era tot el que quedava. La dama s’havia esfumat davant nostre.
Ens vam endinsar al carreró. Un bassal reflectia una làmina de cel als nostres peus. Les gotes de pluja esvaïen la nostra imatge. Al final del carreró, una porta gran de fusta es gronxava moguda pel vent. La Marina em va mirar. Ens hi vam acostar en silenci i vaig treure el cap per fer-hi un cop d’ull. La porta, tallada sobre un mur de totxos vermells, donava al pati. El que en un altre temps era un jardí ara estava completament posseït per les herbes. Rere aquella espessor, s’endevinava la façana d’un misteriós edifici cobert d’heura. Vaig tardar un parell de segons a comprendre que es tractava d’un hivernacle de vidre armat sobre un esquelet d’acer. Les plantes xiuxiuejaven, igual que un eixam a l’aguait.
—Tu primer —em va convidar la Marina.
Em vaig armar de valor i vaig penetrar entre les bardisses. La Marina, tot d’una, em va agafar la mà i va seguir darrere meu. Vaig sentir els meus passos que s’enfonsaven en la capa de runes. La imatge d’un embull de serps fosques amb ulls escarlates em va passar pel cap. Vam esquivar aquella jungla de branques hostils que esgarrapaven la pell fins a arribar a una clariana davant l’hivernacle. Un cop allà, la Marina em va deixar anar la mà per contemplar la sinistra edificació. L’heura escampava una teranyina sobre tota l’estructura. L’hivernacle semblava un palau sepultat en les profundidats d’un embassament.
—Crec que se’ns ha escapat —vaig manifestar—. Aquí ningú no hi ha posat els peus des de fa anys.
La Marina em va donar la raó de mala gana. Va fer una última ullada a l’hivernacle amb aire de decepció. «Les derrotes en silenci empipen menys», vaig pensar.
—Va, anem-nos-en —li vaig suggerir, oferint-li la mà amb l’esperança que la tornés a agafar per travessar aquella selva de matolls.
La Marina la va ignorar i, arrufant les celles, es va allunyar per fer una volta per l’hivernacle. Vaig sospirar i la vaig seguir sense ganes. Aquella noia era més tossuda que una mula.
—Marina —vaig començar—, aquí no…
La vaig trobar a la part del darrere de l’hivernacle, davant del que semblava l’entrada. Em va mirar i va alçar la mà cap al vidre. Va netejar la brutícia que cobria una inscripció. Hi vaig reconèixer la mateixa papallona negra que marcava la tomba anònima del cementiri. La Marina hi va posar la mà. La porta va cedir lentament. Vaig poder sentir l’alè fètid i dolç que exhalava de l’interior. Era la fetor dels pantans i els pous enverinats. No fent cas del poc sentit comú que encara em quedava al cap, em vaig endinsar en les tenebres.