Marina
5
Pàgina 9 de 34
5
Una aroma fantasmal de perfum i de fusta vella flotava en les ombres. El sòl, de terra fresca, traspuava humitat. Espirals de vapor dansaven cap a la cúpula de vidre. La condensació que en resultava sagnava gotes invisibles a la foscor. Un so misteriós bategava més enllà del meu camp de visió. Un murmuri metàl·lic, com el d’una persiana que es movia.
La Marina seguia avançant lentament. La temperatura era càlida, humida. Vaig notar que la roba se m’enganxava a la pell i una pel·lícula de suor aflorava al front. Em vaig girar cap a la Marina i vaig comprovar, a mitja llum, que a ella li estava passant el mateix. Aquell mormoleig sobrenatural continuava agitant-se en l’ombra. Semblava que venia de tot arreu.
—Què és això? —va murmurar la Marina, amb una punxada de por a la veu.
Vaig arronsar les espatlles. Vam continuar endinsant-nos en l’hivernacle. Ens vam aturar en un punt on convergien unes agulles de llum que es filtraven des del sostre. La Marina anava a dir una cosa quan vam tornar a sentir aquell sinistre espetec. Proper. A menys de dos metres. Directament sobre els nostres caps. Vam intercanviar una mirada muda i, lentament, vam aixecar la vista cap a la zona ancorada a l’ombra en el sostre de l’hivernacle. Vaig notar la mà de la Marina que es tancava sobre la meva amb força. Tremolava. Tremolàvem.
Estàvem envoltats. Unes quantes siluetes anguloses penjaven del buit. Vaig distingir-ne una dotzena, potser més. Cames, braços, mans i ulls brillant en les tenebres. Una gossada de cossos inerts se sacsejaven sobre nosaltres com titelles infernals. En fregar-se els uns amb els altres, produïen aquella remor metàl·lica. Vam fer un pas enrere i, abans que ens poguéssim adonar del que passava, el turmell de la Marina va quedar atrapat en una palanca unida a un sistema de politges. La palanca va cedir. En una dècima de segon aquell exèrcit de figures congelades es va precipitar al buit. Em vaig llançar per cobrir la Marina i tots dos vam caure de morros. Vaig sentir l’eco d’una sacsejada violenta i el bram de la vella estructura de vidre que vibrava. Vaig témer que les làmines de vidre es trenquessin i que una pluja de ganivets transparents ens clavés a terra. En aquell moment vaig sentir un contacte fred sobre la nuca. Dits.
Vaig obrir els ulls. Un rostre em somreia. Uns ulls brillants i grocs lluïen, sense vida. Ulls de vidre en un rostre cisellat sobre fusta lacada. I en aquell instant vaig sentir que la Marina ofegava un crit al meu costat.
—Són ninots —vaig dir, gairebé sense alè.
Ens vam incorporar per comprovar la veritable naturalesa d’aquells éssers. Titelles. Figures de fusta, metall i ceràmica. Estaven suspeses per mil cables d’una tramoia. La palanca que havia accionat la Marina sense voler havia deslliurat el mecanisme de politges que les aguantaven. Les figures s’havien aturat a tres pams de terra. Es movien en un macabre ballet de penjats.
—Què dimonis…? —va exclamar la Marina.
Vaig observar aquell grup de ninots. Hi vaig reconèixer una figura abillada de mag, un policia, una ballarina, una gran dama vestida de granat, un home forçut de fira… Tots estaven construïts a escala real i lluïen vestits de ball de disfresses que el temps havia convertit en parracs. Però tenien una cosa que els unia, que els conferia una misteriosa qualitat que delatava el seu origen comú.
—Estan inacabats —vaig descobrir.
La Marina va comprendre a l’acte a què em referia. A cadascun d’aquells éssers els feia falta alguna cosa. El policia no tenia braços. La ballarina no tenia ulls, només dues conques buides. El mag no tenia boca, ni mans… Vam contemplar les figures que es gronxaven en la llum espectral. La Marina es va acostar a la ballarina i la va observar amb deteniment. Em va assenyalar una marca sobre el front, just sota el naixement dels cabells de la nina. La papallona negra, una altra vegada. La Marina va estirar la mà bruscament. Els seus dits van tocar els cabells i la Marina va apartar la mà. Vaig observar el seu gest de repugnància.
—Els cabells… són de veritat —va dir.
—Impossible.
Vam procedir a examinar cada una de les sinistres marionetes i vam trobar la mateixa marca en totes. Vaig accionar una altra vegada la palanca i el sistema de politges va tornar a aixecar els cossos. En veure com pujaven, inerts, vaig pensar que eren ànimes mecàniques que anaven a reunir-se amb el seu creador.
—Allà sembla que hi ha alguna cosa —va dir la Marina rere meu.
Em vaig girar i la vaig veure que estava assenyalant un racó de l’hivernacle, on hi havia un vell escriptori. Una fina capa de pols en cobria la superfície. Una aranya rondava per allí i deixava un rastre de diminutes petjades. Em vaig agenollar i vaig bufar la pel·lícula de pols. Un núvol gris es va aixecar en l’aire. Damunt l’escriptori jeia un volum enquadernat en pell, obert pel mig. Amb una cal·ligrafia pulcra, es podia llegir el peu d’una vella fotografia de color sípia enganxada al paper: «Arles, 1903». La fotografia mostrava dues nenes siameses unides pel pit. Lluïen vestits de gala, les dues germanes oferien a la càmera el somriure més trist del món.
La Marina va girar-ne els fulls. El quadern era un àlbum d’antigues fotografies, normal i corrent. Però les imatges que hi contenia no tenien res de normal i res de corrent. La imatge de les nenes siameses havia estat un presagi. Els dits de la Marina van girar full rere full per contemplar, amb una barreja de fascinació i repulsió, aquelles fotografies. Hi vaig fer una ullada i vaig sentir un estrany pessigolleig al moll de l’os.
—Fenòmens de la naturalesa… —va murmurar la Marina—. Éssers amb malformacions, que abans es desterraven als circs…
El poder torbador d’aquelles imatges em va fuetejar. El revers obscur de la naturalesa exposava el seu rostre monstruós. Ànimes innocents atrapades a l’interior de cossos horriblement deformats. Durant uns quants minuts vam passar les pàgines d’aquell àlbum en silenci. D’una en una, les fotografies ens mostraven, sense dir-ho, criatures horribles. Les abominacions físiques, tanmateix, no aconseguien velar les mirades de desolació, d’horror i solitud que cremaven en aquells rostres.
—Déu meu… —va murmurar la Marina.
Les fotografies estaven datades, citant-ne l’any i la procedència. Buenos Aires, 1893. Bombai, 1911. Torí, 1930. Praga, 1933… Em resultava difícil endevinar qui, i per què, havia recopilat aquella col·lecció. Un catàleg de l’infern. Finalment la Marina va apartar la mirada del llibre i es va allunyar cap a les ombres. Vaig intentar fer el mateix però era incapaç de desfer-me del dolor i l’horror que respiraven aquelles imatges. Podria viure mil anys i seguiria recordant la mirada de cadascuna d’aquelles criatures. Vaig tancar el llibre i em vaig girar cap a la Marina. La vaig sentir que sospirava en la penombra i em vaig sentir insignificant, sense saber què fer o què dir. Alguna cosa en aquelles fotografies l’havia pertorbada profundament.
—Estàs bé…? —vaig preguntar.
La Marina va assentir en silenci, amb els ulls gairebé tancats. De sobte, una cosa va ressonar en el recinte. Vaig explorar el mantell d’ombres que ens envoltava. Vaig sentir una altra vegada aquell so inclassificable. Hostil. Malèfic. Aleshores vaig notar una fetor de podridura, nauseabunda i penetrant. Arribava des de la foscor com l’alè d’una bèstia salvatge. Vaig tenir la certesa que no estàvem sols. Hi havia algú més allà. Ens observava. La Marina va contemplar petrificada la muralla de negror. Li vaig agafar la mà i la vaig guiar cap a la sortida.