Inferno
24
Pàgina 28 de 111
24
La Vayentha va frenar bruscament.
La moto va derrapar, grinyolant fort, i va deixar una marca allargada a la calçada del Viale del Poggio Imperiale, fins que es va aturar en sec rere una cua inesperada de trànsit. El Viale del Poggio estava embussat.
«No puc perdre temps en això!».
La Vayentha va estirar el cap per sobre els cotxes intentant veure la causa de l’aturada. Ja s’havia vist obligada a fer una gran marrada per evitar l’equip de l’SRS i l’enrenou de la casa de davant de la pensió, i ara necessitava entrar al barri vell per buidar l’habitació d’hotel que havia ocupat els últims dies de la seva missió.
«M’han desautoritzat… He de tocar el dos de la ciutat».
La ratxa de mala sort, tanmateix, no semblava que s’hagués acabat. La ruta que havia pensat per entrar a la ciutat antiga semblava obstruïda. La Vayentha, que no tenia ganes d’esperar, va donar gas i pel costat dels cotxes va avançar per l’estret voral fins que va poder veure l’atapeïda cruïlla. Davant tenia una rotonda embussada on convergien sis grans vies públiques. Era la Porta Romana —una de les cruïlles més transitades de Florència—, l’entrada a la ciutat antiga.
«Què punyeta deu passar?».
Des d’allà la Vayentha veia que tota la zona era plena de policies i que hi havia un control o alguna mena de barricada. Al cap de poc va distingir una cosa al bell mig de l’enrenou que la va deixar de pedra: una furgoneta negra, que ja coneixia, amb uns quants agents també vestits de negre que donaven ordres a les autoritats locals.
Era evident que aquells homes formaven part d’un equip de l’SRS, però la Vayentha era incapaç d’imaginar què feien.
«Si no és que…».
La Vayentha es va empassar la saliva, armant-se de valor per imaginar-se la possibilitat. «Pot ser que a en Brüder també se li hagi escapat en Langdon?». Semblava impensable, perquè les possibilitats de fugida eren nul·les. Però en Langdon no estava sol i la Vayentha sabia per experiència que la noia rossa tenia una gran inventiva.
No gaire lluny va veure un policia que passava per tots els cotxes ensenyant una foto d’un home atractiu de cabells castany foscs. La Vayentha la va reconèixer de seguida com una fotografia de premsa d’en Robert Langdon. El cor se li va esponjar una mica.
«A en Brüder se li ha escapat… En Langdon encara campa!».
La Vayentha, que era una estratega experimentada, es va posar immediatament a avaluar què representava aquella dada i en què podia canviar la seva situació.
«Opció u: cenyir-me al pla i fugir».
La Vayentha havia esguerrat una feina essencial per al Prebost i per culpa d’això l’havien desautoritzat. Si tenia sort, la sotmetrien a una investigació formal i segurament la seva carrera professional s’hauria acabat. Si, per contra, tenia mala sort i havia subestimat la severitat del seu cap, es podia passar la vida mirant enrere, angoixada per si el Consorci la vigilava d’amagat.
«Ara tinc una altra opció. Acabar la missió».
Continuar treballant era exactament el contrari del protocol de desautorització, però si en Langdon continuava fugit, la Vayentha tenia una oportunitat per complir les ordres originals.
«Si en Brüder és incapaç d’atrapar en Langdon…», va pensar, amb el pols accelerat. «I en canvi jo sí que puc…».
La Vayentha sabia que era una possibilitat remota, però si en Langdon aconseguia esquivar en Brüder, i la Vayentha podia intervenir i acabar la feina, hauria salvat tota sola el Consorci, i el Prebost no tindria més remei que ser clement.
«No perdria la feina», va pensar. «Segurament m’ascendirien i tot».
En un instant, la Vayentha va veure que el seu futur sencer depenia d’un projecte únic i crucial. «He de localitzar en Langdon…, abans que en Brüder».
No seria fàcil. En Brüder tenia tots els homes que volgués a la seva disposició, alhora que tota mena de dispositius de tecnologia de vigilància avançada. La Vayentha treballava sola. D’altra banda, tenia una informació que ni en Brüder, ni el Prebost, ni la policia tenien.
«Tinc una idea força exacta d’on anirà en Langdon».
Va donar gas a la BMW, la va girar cent vuitanta graus i va tornar per on havia vingut. «Ponte alle Grazie», va pensar, imaginant-se el pont situat més al nord. Per allà hi havia més d’una via d’entrada a la Florència antiga.