Inferno
25
Pàgina 29 de 111
25
«No em disculpava, no», cavil·lava en Langdon. «Era el nom d’un artista».
—Vasari —va balbucejar la Sienna, fent un pas enrere en el camí—. L’artista que va escriure «cerca trova» al seu mural?
A en Langdon se li va escapar un somriure. «Vasari, Vasari». A més d’aportar una mica de llum a la seva estranya situació, aquell descobriment representava que en Langdon ja no s’havia d’amoïnar pel que podia haver fet…, i pel que es pensava que s’havia disculpat profusament.
—Robert, és evident que havies vist aquesta imatge de Botticelli al projector abans que et ferissin, i sabies que contenia un codi que apuntava al mural de Vasari. Per això no paraves de repetir el nom de Vasari.
En Langdon va intentar valorar què volia dir tot plegat. Giorgio Vasari —artista, arquitecte i escriptor del segle XVI— era un home que en Langdon sovint qualificava de «primer historiador de l’art del món». Malgrat els centenars de pintures que va crear Vasari i les dotzenes d’edificis que va dissenyar, el llegat que havia perdurat era el seu llibre fonamental Vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes, un recull de biografies d’artistes italians, que encara avui era una lectura obligada per als estudiants d’història de l’art.
Els mots «cerca trova» havien tornat a situar Vasari al centre dels estudis artístics quan feia uns trenta anys van descobrir el seu «missatge secret» a l’immens mural que va pintar al Saló dels Cinc-cents del Palazzo Vecchio. Les lletretes van aparèixer en una bandera verda que amb prou feines es veia en el guirigall de l’escena bèl·lica. Encara no s’havia assolit cap consens pel que fa a la raó per la qual Vasari va afegir aquell estrany missatge al seu mural, però la teoria predominant era que podia ser una pista per a les generacions futures de l’existència d’un fresc perdut de Leonardo da Vinci amagat en un buit de tres centímetres de la paret de sota.
La Sienna mirava entre els arbres amb neguit.
—Encara hi ha una cosa que no entenc. Si no deies que et sabia greu, per què hi ha tanta gent que et vol matar?
Era el mateix que havia estat rumiant en Langdon.
El brunzit llunyà de l’helicòpter de vigilància se sentia cada vegada més fort, i en Langdon va saber que havia arribat l’hora de prendre una decisió. No era capaç d’entendre per què La batalla de Marcià de Vasari estava relacionada amb l’Inferno de Dante, ni amb la ferida de bala que havia rebut la nit abans, però, si més no, per fi veia un camí que podia agafar.
«Cerca trova».
«Cerca i troba».
En Langdon va tornar a veure la dona dels cabells argentats que el cridava des de l’altra riba. «S’acaba el temps». Si hi havia res per descobrir, en Langdon intuïa que havia de ser al Palazzo Vecchio.
Llavors li va venir al cap un proverbi dels antics pescadors a pulmó grecs, que pescaven llagostes a les coves de corall de les illes de l’Egeu. «Quan nedes per un túnel fosc, arriba un moment de no retorn en què ja no tens prou aire per desfer el camí. L’únic que pots fer és continuar nedant cap al desconegut…, i resar per trobar una sortida».
En Langdon es preguntava si aquell moment ja havia arribat.
Va mirar el laberint de camins enjardinats. Si ell i la Sienna podien arribar al Palazzo Pitti i sortir del jardins, tindrien la ciutat antiga a quatre passes. Només haurien de travessar el pont de vianants més famós del món: el Ponte Vecchio. Sempre era ple de gom a gom i això els ajudaria a passar desapercebuts. Des d’allà, el Palazzo Vecchio era a unes quantes travessies.
El drone va brunzir més a prop i, de cop, en Langdon es va sentir exhaust. Després de comprendre que no havia estat demanant disculpes, fugir de la policia li semblava una contradicció.
—Un dia o altre m’atraparan, Sienna —va dir en Langdon—. Potser valdria més que parés de fugir.
La Sienna el va mirar alarmada.
—Robert, cada vegada que t’atures, hi ha algú que et dispara! Has d’esbrinar què estaves fent. Has de veure el mural de Vasari i amb una mica de sort et refrescarà la memòria. Potser t’ajudarà a saber d’on ve aquest projector i per què el portes a sobre.
En Langdon va recordar la dona dels cabells curts i com havia mort despietadament el doctor Marconi…, el soldat que els havia disparat…, la policia italiana impedint el pas a la Porta Romana…, i ara un helicòpter de vigilància que els buscava als jardins de Boboli. Va callar i es va fregar els ulls adolorits mentre sospesava les alternatives que tenia.
—Robert? —la veu de la Sienna es va aguditzar—. Hi ha una altra cosa, una cosa que no semblava important però que ara ho podria ser.
En Langdon va reaccionar al to seriós de la veu de la noia aixecant el cap.
—T’ho volia dir a casa —va començar—, però…
—Què?
La Sienna va prémer els llavis, com si se sentís incòmoda.
—Quan vas arribar a l’hospital, deliraves i intentaves comunicar-te.
—Sí —va dir en Langdon—, balbucejava «Vasari. Vasari».
—Sí, però abans d’això…, abans que anéssim a buscar la gravadora, quan tot just acabaves d’arribar, vas dir una altra cosa que recordo. Només la vas dir una vegada, però estic segura que et vaig entendre bé.
—I què vaig dir?
La Sienna va mirar cap al drone abans de parlar.
—Vas dir: «Tinc la clau per trobar-ho; si fracasso…, llavors tot és mort».
En Langdon no va saber què dir.
—Em pensava que et referies a l’objecte que portaves a l’americana, però ara ja no n’estic segura.
«Si fracasso, llavors tot és mort?». Les paraules van afectar profundament en Langdon. Li van passar pel cap les obsessives imatges de mort…, l’infern de Dante, el símbol de risc biològic, el metge de la pesta. Una vegada més, la cara de la dona dels cabells argentats li suplicava des de l’altra riba del riu vermell de sang. «Cerca i troba! S’acaba el temps!».
La veu de la Sienna el va fer tornar a la realitat.
—Vés a saber a què apunta aquest projector o què intentes esbrinar, però el que és segur és que és una cosa molt perillosa. El fet que ens intentin matar… —Se li va esquerdar una mica la veu i va necessitar un moment per asserenar-se—. Pensa-hi. T’han disparat a ple dia…, i a mi també, que sóc una passavolant innocent. No sembla que hi hagi gaires ganes de negociar. El teu propi govern s’ha girat en contra teu. Els vas demanar ajuda i van enviar algú a matar-te.
En Langdon va fitar el terra amb la mirada perduda. Que el consolat dels Estats Units hagués comunicat la localització d’en Langdon a l’assassina o que el consolat hagués enviat l’assassina era irrellevant. El resultat era el mateix. «El meu propi govern no em fa costat».
En Langdon va mirar els ulls marrons de la Sienna i hi va veure valor. «On l’he ficada, pobra».
—Tant de bo sabés què busquem. Ens aniria bé per posar-ho tot en perspectiva.
—Sigui el que sigui, crec que ho hem d’esbrinar —va dir la Sienna, convençuda—. Així tindrem alguna cosa per negociar.
La seva lògica era difícil de refutar. Però hi havia alguna cosa que neguitejava en Langdon. «Si fracasso, llavors tot és mort». Tot el matí que es barallava amb símbols macabres de risc biològic, pestes i l’infern de Dante. Per descomptat, no tenia cap prova irrefutable del que estava buscant, però seria molt ingenu no tenir en compte la possibilitat que aquella situació estigués relacionada amb una malaltia mortal o una amenaça biològica a gran escala. Tanmateix, si allò era veritat, per què l’havia d’intentar eliminar el seu propi govern?
«Es pensen que estic involucrat en un possible atac?».
No era probable. Passava alguna altra cosa.
En Langdon va tornar a pensar en la dona dels cabells argentats.
—També hi ha la dona de les meves visions. Necessito trobar-la.
—Doncs confia en el teu instint —va dir la Sienna—. En el teu estat, la millor brúixola que tens és la ment subconscient. És psicologia bàsica: si l’instint et diu que confiïs en aquesta dona, crec que hauries de fer exactament el que ella et diu que facis.
—Cerca i troba —van dir alhora.
En Langdon va sospirar, conscient del camí que havia d’agafar.
«L’únic que puc fer és continuar nedant per aquest túnel!».
Amb la decisió presa, es va girar per avaluar l’entorn, i va intentar situar-se. «Per on se surt dels jardins?».
Estaven aixoplugats pels arbres a la vora d’una plaça molt oberta on confluïen diversos camins. Cap a l’esquerra en Langdon va veure un estany en forma el·líptica i una illeta al mig adornada amb llimoners i escultures. L’Isolotto, va pensar, reconeixent la font amb la famosa escultura de Perseu sobre un cavall mig submergit que saltava per l’aigua.
—El Palazzo Pitti és per allà —va dir en Langdon, assenyalant cap a l’est, més enllà de l’Isolotto, cap al passeig principal dels jardins, el Viottolone, que anava d’est a oest i recorria el parc sencer. El Viottolone tenia dos carrils i estava vorejat d’esvelts xiprers de més de quatre-cents anys d’antiguitat.
—No hi ha lloc on amagar-se —va dir la Sienna, mirant l’espaiosa avinguda i assenyalant el drone que volava en cercles.
—Tens raó —va dir en Langdon amb un somriure tort—. Per això passarem per sota, pel túnel.
Va tornar a assenyalar amb el dit, aquesta vegada cap a una espessa tanca de bardisses situada al costat de l’entrada del Viottolone. La paret de densa verdor tenia una obertura tallada en forma d’arc. A dins començava un camí estret que es perdia en la llunyania: un túnel que corria paral·lel al Viottolone. Estava delimitat a cada costat per una legió d’alzines que, des de l’inici del segle XVII, es podaven i retallaven amb precisió perquè s’arquegessin endins per sobre el camí, entrellançant-se i formant un tendal de fullatge. El nom del camí, la Cerchiata —literalment «tanca» o «clos»—, li venia de la pèrgola que formaven els arbres inclinats, que recordaven els cèrcols d’una bóta, partida per la meitat.
La Sienna va córrer cap a l’obertura i va mirar dins del canal ombrejat. Tot seguit, es va girar amb un somriure.
—Millor.
Sense perdre temps, es va ficar dins i va arrencar a córrer entre els arbres.
En Langdon sempre havia considerat que la Cerchiata era un dels llocs més plàcids de Florència. Però aquell dia, veient desaparèixer la Sienna pel passatge en penombra, va tornar a pensar en els pescadors grecs a pulmó lliure que nedaven pels túnels de corall i resaven per arribar a la sortida.
En Langdon va resar la seva oració i la va seguir corrent.
Un quilòmetre darrere d’ells, davant de l’Istituto Statale d’Arte, l’agent Brüder s’obria camí entre els tropells de policies i estudiants, obligant-los a apartar-se amb la seva mirada glacial. Va arribar al post de comandament improvisat que havia muntat el seu especialista en vigilància al capó de la furgoneta negra.
—Del drone —va dir l’especialista, passant una tauleta a en Brüder—. Presa fa dos minuts.
En Brüder va examinar les imatges de vídeo i es va aturar en una ampliació borrosa de dues cares —un home de cabells foscos i una dona rossa amb cua—, totes dues amagades en la penombra i mirant a dalt a través d’un baldaquí d’arbres.
En Robert Langdon.
La Sienna Brooks.
Cap dubte.
En Brüder va mirar a continuació el plànol dels jardins de Boboli, que estava desplegat sobre el capó. «Han triat malament», va pensar, mirant la distribució del parc. Era extens i intricat, amb molts llocs per amagar-se, però també semblava estar tancat per totes bandes per altes parets. Els jardins de Boboli eren el més semblant a un blanc natural, ben delimitat i en tres dimensions, que hagués vist en Brüder.
«No en sortiran mai».
—Les autoritats locals estan tancant totes les sortides —va dir l’agent—. I ara comencen una escombrada.
—Tingui-me’n al corrent —va demanar en Brüder.
A poc a poc, va aixecar els ulls cap a la gruixuda finestra de policarbonat de la furgoneta, rere la qual va veure la dona dels cabells argentats asseguda al seient posterior del vehicle.
Els fàrmacs que li havien donat sens dubte li havien atordit els sentits, i més del que en Brüder s’havia imaginat. Fos com fos, per l’expressió atemorida dels seus ulls era evident que era del tot conscient del que passava.
«No se la veu contenta», va pensar en Brüder. «Però per què ho hauria d’estar?».