Inferno
82
Pàgina 86 de 111
82
L’enorme avió de transport C-130 encara ascendia quan va virar en direcció sud-est retrunyint sobre l’Adriàtic. A bord, en Robert Langdon se sentia alhora paralitzat i a la deriva: angoixat per l’absència de finestres a l’avió i destarotat per totes les preguntes sense resposta que li venien al cap.
«Té problemes de salut més complicats que una ferida al cap», havia dit la Sinskey.
A en Langdon se li accelerava el pols només de pensar el que li podia dir la doctora, però de moment ella decidia estratègies de contenció amb l’equip. En Brüder parlava de la Sienna Brooks per telèfon amb agències governamentals, i feia un seguiment de totes les gestions que es portaven a terme per localitzar-la.
«La Sienna…».
En Langdon encara intentava assumir que la noia estigués íntimament involucrada en la situació. Quan l’avió va finalitzar l’ascensió, l’home menut que es feia dir Prebost va anar a seure davant d’en Langdon. Va repenjar la barbeta en els dits entrellaçats i va prémer els llavis.
—La doctora Sinskey m’ha demanat que el posés al dia…, que intentés aclarir-li la situació.
En Langdon no creia que aquell home pogués dir-li res que aportés ni la més remota claredat a aquella confusió.
—Com li he començat a explicar abans —va dir el Prebost—, tot això va començar perquè la meva agent, la Vayentha, el va posar sota la nostra custòdia prematurament. No teníem ni idea dels progressos que vostè havia fet per a la doctora Sinskey, ni el que li havia pogut explicar. Però temíem que si ella s’assabentava de la ubicació del projecte que el nostre client ens havia contractat per protegir, el confiscaria o el destruiria. L’havíem de trobar nosaltres abans que ella, i per això necessitàvem que treballés per a nosaltres i no per a la doctora Sinskey. —El Prebost va callar un moment picant les puntes dels dits de les dues mans—. Per desgràcia, ja havíem ensenyat les nostres cartes i era obvi que vostè no confiava en nosaltres.
—I llavors em van disparar un tret al cap? —va intervenir en Langdon, indignat.
—Vam idear un pla perquè confiés en nosaltres.
En Langdon no entenia absolutament res.
—Com es fa perquè algú confiï en tu…, després de segrestar-lo i interrogar-lo?
L’home es va bellugar nerviós.
—Professor, no sé si coneix la família de fàrmacs anomenats benzodiazepines?
En Langdon va negar amb el cap.
—Són una nova línia de productes farmacèutics que entre altres coses s’utilitzen per al tractament de l’estrès posttraumàtic. Com deu saber, quan algú pateix un incident aterridor, com un accident de cotxe o una agressió sexual, els records a llarg termini poden ser permanentment debilitadors. Amb les benzodiazepines, els neurocientífics poden tractar l’estrès posttraumàtic, abans que es manifesti, de fet.
En Langdon escoltava en silenci, incapaç d’imaginar on aniria a parar aquella conversa.
—Quan es formen records nous —va continuar el Prebost—, aquests successos s’emmagatzemen en la seva memòria a curt termini durant unes quaranta-vuit hores abans de migrar a la memòria a llarg termini. Amb les noves combinacions de benzodiazepines, es pot refrescar fàcilment la memòria a curt termini…, en essència, esborrant-ne el contingut abans que aquests records recents migrin, per dir-ho d’alguna manera, i es converteixin en records a llarg termini. Una víctima d’agressió, per exemple, si se li administra benzodiazepina dins de les hores posteriors a l’agressió, pot esborrar aquests records per sempre, i el trauma no forma mai part de la psique. L’única pega és que perd tots els records de diversos dies de la seva vida.
En Langdon mirava l’home menut amb incredulitat.
—Em van provocar amnèsia?
El Prebost va sospirar com si es volgués disculpar.
—Doncs sí. Induïda amb substàncies químiques. És molt segur. Però sí, es va esborrar la seva memòria a curt termini. —Va fer una pausa—. Mentre estava semiinconscient, murmurava coses sobre la plaga, que vam interpretar que ho feia perquè havia vist les imatges del projector. No ens vam imaginar que en Zobrist hagués creat una plaga de debò. —Va fer una pausa—. També balbucejava una frase que ens va sonar com si digués «very sorry, very sorry».
«Vasari». En aquell moment només havia descobert això. «Cerca trova».
—Però jo em pensava que l’amnèsia me l’havia provocat la ferida al cap. Que m’havien disparat.
El Prebost va fer que no.
—No li va disparar ningú, professor. La ferida al cap no existeix.
—Què? —En Langdon es va palpar instintivament els punts i la ferida inflada de la part posterior del cap—. I això què és, eh? —Es va aixecar els cabells perquè es veiés el crani afaitat.
—Part de la il·lusió. Li vam fer una petita incisió al cuir cabellut i la vam tornar a tancar de seguida amb punts. Havia de creure que l’havien agredit.
«Això no és una ferida de bala?».
—Quan es va despertar —va dir el Prebost—, volíem que cregués que hi havia unes persones que el volien matar…, que estava en perill.
—És que em volien matar! —va cridar en Langdon, tan fort que tothom va girar el cap per mirar-lo—. Vaig veure com mataven aquell metge de l’hospital, el doctor Marconi, a sang freda.
—És el que vostè va veure —va dir el Prebost amb calma—, però no és el que va passar. La Vayentha treballava per a mi. Era la més hàbil amb aquesta mena de feines.
—Matant persones? —va preguntar en Langdon.
—No —va dir el Prebost sense perdre la paciència—. Fent veure que matava persones.
En Langdon va mirar l’home una bona estona, mentre recordava el metge de la barba grisa amb les celles espesses que havia caigut mort, amb sang al pit.
—La pistola de la Vayentha estava carregada amb bales de fogueig —va dir el Prebost—. Va activar un petard controlat per ràdio que va detonar una bossa de sang al pit del doctor Marconi. Que està perfectament, per cert.
En Langdon va tancar els ulls, esbalaït amb el que sentia.
—I l’habitació de l’hospital?
—Un plató improvisat a corre-cuita —va dir el Prebost—. Professor, sé que costa de pair. Treballàvem sobre la marxa i vostè estava grogui, o sigui que no calia que fos perfecte. Quan es va despertar, va veure el que volíem que veiés, atrezzo d’hospital, uns quants actors i una escena coreografiada d’un atac.
A en Langdon li rodava el cap.
—La meva empresa es dedica a això —va dir el Prebost—. En sabem molt, de crear il·lusions.
—I la Sienna què? —va preguntar en Langdon, fregant-se els ulls.
—Havia de prendre una decisió i vaig optar per treballar amb ella. La meva prioritat era protegir el projecte del meu client de la doctora Sinskey, i la Sienna i jo compartíem aquest objectiu. Per guanyar-se la seva confiança, la Sienna el va salvar de l’assassina i el va ajudar a escapar per un carreró. El taxista que esperava també era nostre, amb un petard controlat per ràdio al parabrisa de darrere per crear l’efecte final mentre fugien. El taxista els va portar a un pis que havíem muntat a corre-cuita.
«El pis amb prou feines moblat de la Sienna», va pensar en Langdon, entenent per què semblava que hagués comprat els mobles en una botiga de segona mà. I també explicava la convenient casualitat que el «veí» de la Sienna tingués roba de la seva mida.
Tot plegat havia estat una escenificació.
Fins i tot la trucada desesperada de l’amiga de la Sienna de l’hospital era falsa. «Zienna, zóc la Danikova!».
—Quan va telefonar al Consolat dels Estats Units —va dir el Prebost— ho feia a un número que li va buscar la Sienna. Era un número que va sonar al Mendacium.
—No vaig parlar amb el consolat…
—No, no hi va parlar.
«No es mogui», havia insistit el fals empleat del consolat. «Enviaré algú a recollir-lo ara mateix». Llavors, quan la Vayentha va aparèixer, la Sienna la va detectar convenientment a l’altra punta del carrer i va lligar caps. «Robert, el teu propi govern et vol matar! No pots confiar en les autoritats! L’única possibilitat que tens és descobrir què significa el projector».
El Prebost i la seva misteriosa organització —vés a saber quina— havia aconseguit que en Langdon deixés de treballar per a la doctora Sinskey i es posés a treballar per a ells. La il·lusió era perfecta.
«La Sienna em va enganyar del tot», va pensar amb més tristesa que ira. Li havia agafat afecte en el temps breu que havien estat junts. Però el que a en Langdon el torturava era com podia ser que una persona tan intel·ligent i compassiva com la Sienna donés suport incondicional a la solució dement d’en Zobrist a l’excés de població.
«El que et puc dir», havia dit la Sienna abans, «sense cap mena de dubte, és que si no hi ha un canvi dràstic, el final de la nostra espècie s’acosta… Les matemàtiques són indiscutibles…».
—I els articles sobre la Sienna? —va preguntar en Langdon, recordant el programa de Shakespeare i els retalls de diari sobre el seu QI insòlitament alt.
—Autèntics —va respondre el Prebost—. Les millors il·lusions contenen el màxim de realitat possible. No vam tenir gaire temps per muntar-ho, i per això només teníem l’ordinador de la Sienna i algunes carpetes personals de la seva vida real per posar. Se suposava que no tenia per què veure res de tot allò mentre no dubtés de l’autenticitat de la Sienna.
—Ni utilitzar el seu ordinador —va dir en Langdon.
—Sí, aquí és on vam perdre el control. La Sienna no esperava que l’equip d’intervenció de la doctora Sinskey aparegués al pis, i per això quan els soldats van entrar a la finca, la Sienna es va espantar i va haver d’improvisar. Va fugir amb la moto amb vostè i va intentar mantenir viva la il·lusió. Quan tota la missió va començar a quedar al descobert, no vaig tenir més remei que desautoritzar la Vayentha, però ella va infringir el protocol i el va continuar perseguint.
—Va estar a punt de matar-me —va dir en Langdon, i va explicar al Prebost l’hora de la veritat a les golfes del Palazzo Vecchio, quan la Vayentha va aixecar l’arma i va apuntar al pit d’en Langdon. «Només li farà mal un instant…, però és l’única alternativa que tinc». Aleshores la Sienna se li havia abraonat, l’havia empès per sobre la barana, i la Vayentha s’havia precipitat daltabaix.
El Prebost va sospirar sorollosament, pensant en el que en Langdon acabava d’explicar.
—Dubto molt que la Vayentha el volgués matar…, la seva arma només dispara bales de fogueig. En aquell punt la seva única possibilitat de redempció era tornar-lo a controlar. Segurament va pensar que si li disparava una bala de fogueig, li podria fer entendre que no era una assassina i que estava atrapat en una il·lusió.
El Prebost va callar, va rumiar un moment i va continuar.
—Ara no sabria dir-li si la Sienna realment volia matar la Vayentha o només intentava desviar el tret. Començo a pensar que no conec tan bé la Sienna Brooks com en pensava.
«Jo tampoc», va pensar en Langdon, tot i que recordant l’expressió de tristesa i recança de la noia, pressentia que el que havia fet a l’agent dels cabells curts en punta havia estat un error.
En Langdon se sentia perdut i espantosament sol. Es va girar per mirar per la finestra, desitjava poder veure l’exterior, però l’únic que va veure va ser el fusellatge.
«He de sortir d’aquí».
—Es troba bé? —va preguntar el Prebost, preocupat.
—No —va contestar en Langdon—. Gens.
«Se’n sortirà», va pensar el Prebost. «Li cal temps per assumir la seva nova realitat».
Semblava com si un tornado hagués aixecat de terra el professor nord-americà, l’hagués fet girar com una baldufa i l’hagués deixat caure en un país estranger, traumatitzat i desorientat.
Les persones que eren un objectiu del Consorci poques vegades s’adonaven de la veritat que hi havia darrere dels esdeveniments escenificats que havien vist, i si un cas se n’adonaven, el Prebost no hi era per veure com s’ho havien pres. Aquell dia, a més de la culpa que sentia veient l’estupor d’en Langdon, l’home carregava el pes d’una aclaparadora responsabilitat per la greu situació en què es trobaven.
«Vaig acceptar un client que no hauria d’haver acceptat. En Bertrand Zobrist».
«Vaig confiar en una persona en qui no hauria d’haver confiat. La Sienna Brooks».
El Prebost volava cap a l’ull de la tempesta, l’epicentre del que podia ben bé ser una plaga mortal que tingués el potencial de fer estralls a tot el món. Si ell sobrevivia, sospitava que el Consorci no tindria tanta sort. Les investigacions i acusacions no s’acabarien mai.
«És així com s’acaba tot per a mi?».